Tag Archives: Dido

Els mites de la Cantània 2016. Treball col·laboratiu INS Premià -Escola Bergantí

Us presentem ara l’article promès, amb cert retard i demanant per això disculpes als alumnes diligents que van acceptar la proposta publicada en aquest article referent als mites que figuraven a la cançó 3 de la Cantània “Babaua. Les desventures de Mimí” cantada aquesta primavera arreu de Catalunya. La proposta d’enguany era emplaçar-vos a venir a la nostra escola Bergantí del Masnou a explicar-nos aquests mites i, com a torna, nosaltres publicaríem aquest article en el vostre bloc. La vostra visita es va dur a terme el dia 7 de març a la tarda en el marc d’una setmana dedicada al projecte interdisciplinari de la Cantània. A partir de l’endemà els nens van elaborar aquests textos i cartolines que també s’han publicat a la revista anual de l’escola, el “Sac de lletres”.

Així doncs us deixem amb aquesta feina elaborada pels nens i nens de 5è de primària agraint-vos molt la vostra visita i interès en la nostra proposta i refermant aquesta amistat i col·laboració entre els dos centres educatius. Esperem que el curs vinent ens podem tornar a escriure i publicar perquè la Cantània torni a tenir referents clàssics. Potser serà l’hora de tornar-vos la visita?

Les alumnes i l’alumne participants en aquest intercanvi, acompanyats pel professor Joan-Marc, van ser: de 4t d’ESO, Miguel Ángel, Isra, Lua i Ada, i de 1r de batxillerat, Sandra, Mariona, Laia. Repartits pels cinc grups de nens i nenes i ajudats de diferents dispositius mòbils, van explicar els mites que se citen a la cançó 3 “cançó de Cupido”:
Imatge de previsualització de YouTube

– NARCÍS
– CUPIDO
– ARIADNA I EL LABERINT
– PÍRAM I TISBE (que inspirà a Shakespeare per a escriure Romeu i Julieta)
– DIDO I ENEES

3
ECO i NARCÍS (Cristina, Aina, Giada, Anna i Aniol)

Eco era una nimfa dels boscos. Una gran maledicció va caure sobre ella perquè ajudava Zeus a ser infidel. Llavors quan Hera, la dona de Zeus, ho va descobrir, es va enfadar molt i va castigar Eco de manera que només podia dir l’última paraula de les frases que deia.
Un dia Cupido va llançar una fletxa d’or a Eco i ella es va enamorar de Narcís, un bell jove que estava destinat a tenir una vida llarga i bona amb la condició que mai no es mirés el seu rostre. Narcís era tan cregut que rebutjava l’amor de tothom i també va rebutjar el d’Eco. La nimfa es va posar tan trista que va deixar de cuidar-se. El dolor que sentia era tan fort que va acabar desintegrant-se i l’únic que va quedar va ser la seva veu repetint l’última paraula de les frases de la gent.
Un dia Narcís va anar a beure aigua en un llac i s’hi va veure reflectit. Quan es va veure, es va enamorar d’ell mateix. Es va quedar mirant-se en el llac fins que va morir. En el lloc on va respirar per últim cop va néixer una flor, la flor que rep el nom de Narcís.

1
CUPIDO i PSIQUE (Eva, Marina, Marc V., Naiara i Àlex)

Cupido és el déu de l’amor. És el fill de Venus (la deessa de la bellesa i la fertilitat) i d’Hermes (el déu missatger). Psique, era la més petita de les tres filles d’un rei d’Àsia. Era molt bonica però no trobava mai un pretendent que li agradés. El seu pare, el rei, va demanar ajuda a l’Oracle i aquest li va dir que havia de portar-la a dalt d’una muntanya i que allà trobaria l’amor. El rei així ho va fer i quan Psique va arribar a la muntanya va trobar-se amb Venus i Cupido. Venus es va posar molt gelosa en veure la bellesa de Psique i Cupido es va enamorar. Venus va demanar a Cupido que matés Psique, però ell no va poder i aleshores va decidir llançar-li una fletxa d’or perquè ella s’enamorés d’ell. Es van casar però Psique no veia mai Cupido, ja que ell era un déu i ella una mortal. Només a la nit, ell s’acostava a ella en la foscor i dormien junts. Les germanes de Psique sempre li deien que no era normal que no pogués veure el seu marit, que potser ell s’amagava d’ella perquè era molt lleig. Llavors Psique, preocupada i encuriosida, una nit va apropar una espelma a la cara de Cupido mentre dormia per veure’l. Cupido es va despertar i es va enfadar molt amb Psique i la va abandonar. Psique es va posar molt trista i va anar a demanar ajuda a Venus, que en estar molt enfadada amb Psique pel que li havia fet a Cupido i també gelosa de la seva bellesa, va decidir fer-li passar tot de proves per recuperar Cupido. Psique les va passar totes i llavors Venus la va convertir en una deessa perquè així podia estar per sempre més amb Cupido.

2
ARIADNA AL LABERINT (David, Mireia, Ander, Abdel i Mar)

Ariadna era la filla de Minos i Pasífae, els reis de Creta. Ariadna era molt maca i dolça. La seva mare va tenir un altre fill amb un toro blanc, aquest fill es deia Minotaure, que era un monstre meitat humà meitat toro. El Minotaure estava tancat a un laberint i cada any li donaven 7 homes i 7 dones d’Atenes. Un dia, Teseu va arribar a l’illa de Creta. Teseu era el príncep d’Atenes. Llavors Cupido va disparar una fletxa d’or a Ariadna perquè s’enamorés de Teseu. Ariadna, enamorada, va oferir ajuda a Teseu per matar el Minotaure. Li va donar un cabdell de llana per així deixar el rastre i després poder sortir del laberint. Minos es va enfadar molt en sentir la notícia i Ariadna junt amb Teseu van fugir de Creta amb vaixell. De camí a Atenes, van parar a l’illa de Naxos, on Teseu va abandonar Ariadna, perquè ell no estava enamorat d’ella. Ariadna havia estat utilitzada. A Naxos, Ariadna va conèixer Dionís, el déu del vi. Dionís es va enamorar d’ella i el seu amor va ser etern. Com que Ariadna era mortal, quan va morir, Dionís la va convertir en una constel·lació anomenada Corona Boreal i així van poder estar junts eternament.

4ROMEU i JULIETA (Lluc, Helena, Nil, Bernat i Raquel)

Romeu i Julieta és una obra de Shakespeare basada en la història de Píram i Tisbe.

Píram i Tisbe eren dos joves enamorats. Els seus pares no els deixaven estar junts, però en una paret hi havia una esquerda per on podien parlar. Un dia per la nit, van decidir quedar en una morera. Primer va arribar Tisbe, va passar una estona i va arribar una lleona que venia de caçar plena de sang. Tisbe es va espantar i va marxar corrents a una cova. Mentre corria li va caure el vel i la lleona el va agafar i el va estripar i tacar de sang. Quan va arribar Píram, va veure el vel trencat i ple de sang que va pensar que Tisbe estava morta. Llavors Píram va decidir agafar la seva espasa i suïcidar-se perquè no podia viure sense la seva enamorada. Quan Tisbe va sortir de la cova i va veure el seu estimat mort al terra amb una espasa, va agafar l’espasa i va decidir suïcidar-se al seu costat.

55
DIDO i ENEES (Carla, Oriol, Clàudia, Julia i Marc A.)

Enees era un guerrer de Troia fill del príncep Anquises i la deessa Venus. Enees va ser un heroi i un dels pocs supervivents de la guerra de Troia contra els grecs. Enees, amb l’ajuda dels déus, va aconseguir fugir per poder buscar un altre lloc on construir la nova ciutat de Troia. En el camí cap aquest nou lloc, van anar a parar a Cartago. Allà va conèixer Dido, la reina, i ell es va enamorar d’ella bojament només veure-la. El déu Cupido va llançar una fletxa daurada a Dido perquè ella també s’enamorés d’Enees. Llavors, quan els dos ja estaven enamorats, Enees va dir a Dido que els déus li havien dit que el seu destí era buscar un nou lloc per construir la nova ciutat de Troia i que havia de marxar. Aleshores Dido es va enfadar molt i va decidir que mai no hi hauria amistat entre la nova ciutat i Cartago. Quan Dido va veure el seu enamorat marxar, es va posar molt trista i va decidir suïcidar-se per amor. Enees va anar a parar a Itàlia i allà va fundar la ciutat de Roma.

Adriana (tutora de 5è) i Xavi de música (Escola Bergantí del Masnou)

Referents clàssics en la Cantània 2016

Benvolguts aràcnids!

Aquest curs més de 42.000 nens i nenes tornarem a cantar la Cantània, que és com s’anomena el projecte de cant coral que cada curs proposa l’Auditori de Barcelona pels alumnes de primària. L’obra original d’enguany va sobre el tema de la tecnologia i la signen el compositor Jordi Domènech i l’escriptor Pere Riera. Té per títol “Babaua. Les desventures de Mimí” i amb una música exquisida i una història ben divertida ens explica les peripècies que fa la protagonista per tal de trobar marit. Com ja deveu suposar i com ja era d’esperar… un any més hi tornem a trobar referents clàssics!

Els 800 nens i nenes que cantarem junts cada vegada que es faci el concert representarem el paper de Cupido, i ajudarem a la Mimí a trobar el pretendent ideal a través d’una sèrie de viatges per a tota la geografia mundial i part de l’Univers. Justament és en la cançó de presentació de Cupido en la que hi apareixen almenys tres referents mitològics que podem destacar, tal i com podeu veure en aquest fragment:

“Sóc qui va casar Romeu amb Julieta, qui va enfilar Ariadna al laberint; qui va fer perdre el cap, a Dido per Eneas, qui va esmaltar les aigües on es mirà Narcís”.

Imatge de previsualització de YouTube

Els alumnes de 5è de l’escola Bergantí tenim la sort de participar cada any a la Cantània i aquest curs en especial, dedicarem tota una setmana a explorar els diferents coneixements que es deriven de la cantata, a part de treballar-la habitualment a les classes de música i expressió corporal. És en el marc d’aquesta setmana que ens agradaria que algun/a estudiant de l’INS de Premià ens vingués a visitar per tal d’explicar-nos la història dels mites citats i la de Cupido. D’aquesta manera nosaltres podríem fer-ne unes fitxes que penjaríem al vostre bloc Aracne fila i fila. Estem molt il·lusionats amb aquesta vostra visita i us animem a fer-la realitat.

Moltes gràcies i a reveure!
Xavi de música

Suïcidi de Dido (Eneida IV 630-705)

L’Eneida és un poema èpic escrit per l’autor romà Virgili el segle I aC per explicar la història d’Enees, un heroi que fuig de Troia i acaba sent el fundador mític de Roma. És una de les obres més famoses de la literatura llatina i el seu inici (“Arma virumque cano“, “canto les armes i un home”) és una de les frases cèlebres de la història de la literatura.

Dido era filla del rei de Tir Mattan I, a Fenícia que va fugir del seu germà Pigmalió, que conspirava pel poder, i va desembarcar a la costa de l’actual Tunísia, fundant-hi, segons la llegenda, Cartago.

            Haec ait, et partis animum versabat in omnis,             
invisam quaerens quam primum abrumpere lucem.
tum breviter Barcen nutricem adfata Sychaei,
namque suam patria antiqua cinis ater habebat:
‘Annam, cara mihi nutrix, huc siste sororem:
              dic corpus properet fluviali spargere lympha,              
et pecudes secum et monstrata piacula ducat.
sic veniat, tuque ipsa pia tege tempora vitta.
sacra Iovi Stygio, quae rite incepta paravi,
perficere est animus finemque imponere curis
              Dardaniique rogum capitis permittere flammae.’            
sic ait. illa gradum studio celebrabat anili.
at trepida et coeptis immanibus effera Dido
sanguineam volvens aciem, maculisque trementis
interfusa genas et pallida morte futura,
               interiora domus inrumpit limina et altos              
conscendit furibunda rogos ensemque recludit
Dardanium, non hos quaesitum munus in usus.
hic, postquam Iliacas vestis notumque cubile
conspexit, paulum lacrimis et mente morata
          incubuitque toro dixitque novissima verba:           
‘dulces exuviae, dum fata deusque sinebat,
accipite hanc animam meque his exsolvite curis.
vixi et quem dederat cursum Fortuna peregi,
et nunc magna mei sub terras ibit imago.
               urbem praeclaram statui, mea moenia vidi,               
ulta virum poenas inimico a fratre recepi,
felix, heu nimium felix, si litora tantum
numquam Dardaniae tetigissent nostra carinae.’
dixit, et os impressa toro ‘moriemur inultae,
                  sed moriamur’ ait. ‘sic, sic iuvat ire sub umbras.            
hauriat hunc oculis ignem crudelis ab alto
      Dardanus, et nostrae secum ferat omina mortis.’
dixerat, atque illam media inter talia ferro
  conlapsam aspiciunt comites, ensemque cruore
                   spumantem sparsasque manus. it clamor ad alta               
atria: concussam bacchatur Fama per urbem.

lamentis gemituque et femineo ululatu
tecta fremunt, resonat magnis plangoribus aether,
non aliter quam si immissis ruat hostibus omnis
            Karthago aut antiqua Tyros, flammaeque furentes              
culmina perque hominum volvantur perque deorum.

audiit exanimis trepidoque exterrita cursu
unguibus ora soror foedans et pectora pugnis
per medios ruit, ac morientem nomine clamat:
               ‘hoc illud, germana, fuit? me fraude petebas?               
 hoc rogus iste mihi, hoc ignes araeque parabant?
 quid primum deserta querar? comitemne sororem
sprevisti moriens? eadem me ad fata vocasses,
  idem ambas ferro dolor atque eadem hora tulisset.

    his etiam struxi manibus patriosque vocavi
voce deos, sic te ut posita, crudelis, abessem?
exstinxti te meque, soror, populumque patresque
Sidonios urbemque tuam. date, vulnera lymphis
abluam et, extremus si quis super halitus errat
ore legam.’ sic fata gradus evaserat altos,
semianimemque sinu germanam amplexa fovebat
cum gemitu atque atros siccabat veste cruores.
illa gravis oculos conata attollere rursus
deficit; infixum stridit sub pectore vulnus
ter sese attollens cubitoque adnixa levavit,
ter revoluta toro est oculisque errantibus alto
quaesivit caelo lucem ingemuitque reperta.

Tum Iuno omnipotens longum miserata dolorem
difficilisque obitus Irim demisit Olympo
                 quae luctantem animam nexosque resolveret artus.              
nam quia nec fato merita nec morte peribat,
sed misera ante diem subitoque accensa furore,
nondum illi flavum Proserpina vertice crinem
abstulerat Stygioque caput damnaverat Orco.
                ergo Iris croceis per caelum roscida pennis              
mille trahens varios adverso sole colores
devolat et supra caput astitit. ‘hunc ego Diti
sacrum iussa fero teque isto corpore solvo’:
sic ait et dextra crinem secat, omnis et una
dilapsus calor atque in ventos vita recessit.

Traducció de Miquel Dolç:

“Això deia, i girava el seu pensament cap a totes bandes cercant d’alliberar-se ben de pressa de la llum odiada. Llavors parla breument a Barce, la nodrissa de Siqueu, perquè la seva la retenia l’urna funerària allà a l’antiga pàtria: «Estimada nodrissa, fes venir aquí la meva germana Anna: digues-li que s’afanyi a purificar el seu cos amb aigua de riu i que porti les víctimes i les ofrenes expiatòries  prescrites. Que vingui així, i tu mateixa cenyeix-te els polsos amb una cinta sagrada. El sacrifici a  Júpiter Estigi, que vaig començar a preparar ritualment, tinc ganes d’acabar-lo, de posar terme als  meus neguits i de lliurar a les flames la pira del cabdill dardani.» Així parlà. La nodrissa accelerava el  pas amb l’afany d’una anciana. Dido, al seu torn, excitada i trasbalsada pels seus funestos projectes,  girant els ulls injectats de sang, tremolant-li les galtes clapejades de taques morades, pàl·lida davant la  mort imminent, es precipita cap a l’interior del palau, puja arravatada a l’alta pira i desembeina  l’espasa dardània, un present que ella no havia pas demanat per a aquest fi. Llavors, quan veié els  vestits troians, i aquell llit tan familiar, es deturà un moment entre llàgrimes i records, s’ajagué damunt  el llit i digué les darreres paraules: «Despulles que em fóreu tan dolces mentre el destí i la divinitat  m’ho permeteren, acolliu aquesta ànima i allibereu-me d’aquestes angoixes. La meva vida ha acabat, he  consumat el curs que em concedí la Fortuna, i ara la meva ombra, amb tota la seva grandesa, baixarà  sota terra. He fundat una ciutat gloriosa, he vist les meves muralles, vaig venjar el marit castigant el  meu germà, que li era enemic. Hauria estat feliç, ai!, massa feliç, només que les naus dardànies no  haguessin arribat mai a les nostres costes.» Digué, i amb els llavis contra el llit, «Moriré sense ser venjada», exclamà, «però morim ja! Així, fins i tot així, em plau davallar al reialme de les ombres. Que  els ulls del cruel troià s’embriaguin amb aquestes flames des del mar, i que l’acompanyi el mal averany  de la meva mort.»  Acabà de parlar i, enmig d’aquestes paraules, les serventes veuen com es deixa caure damunt el ferro,  com l’espasa borbolla de sang i les mans en queden banyades. La cridòria s’estén per les altes  porxades: la Fama es desferma com una bacant per la ciutat en plena commoció. Les cases  s’estremeixen de laments, gemecs i xiscles de dones, l’aire ressona amb grans planys, com si tota Cartago o l’antiga Tir caiguessin envaïdes pels enemics, com si les flames furients s’arremolinessin per  les estances dels homes i els temples dels déus. Ho sentí, consternada, la germana, i amb passos  tremolosos, aterrida, malmetent-se el rostre amb les ungles i el pit amb els punys, es llança enmig de tothom i crida la moribunda pel seu nom: «¿Era això tot allò, germana? ¿Era a mi que cercaves  d’enganyar? ¿Es això el que em preparaven aquesta pira, aquests focs, aquests altars? ¿De què em  queixaré primer, en la meva solitud? ¿Has refusat que la teva germana t’acompanyés en la mort? Tant  de bo m’haguessis convidat a compartir el mateix destí: un mateix dolor i una mateixa hora se’ns haurien endut amb l’espasa totes dues alhora. ¿Vaig preparar aquesta pira amb les meves mans, vaig  invocar amb la meva veu els déus de la pàtria, perquè a l’hora de morir, cruel, jo no hi fos? T’has  destruït a tu, germana, i també a mi, el teu poble, el teu senat sidoni i la teva ciutat. Deixeu-me rentar-li les ferides amb aigua i, si encara li resta un darrer alè de vida, recollir-lo amb la meva boca.» Parlant  així havia pujat els alts graons i, estrenyent contra el seu pit la germana mig morta, li donava escalf  entre sanglots, i amb el vestit li eixugava els negres raigs de sang. Dido provà d’alçar els ulls pesants, però defallí novament; xiulà dins el seu pit la ferida profunda. Tres vegades, redreçant-se i fent força amb el colze, intentà d’incorporar-se, i tres vegades tornà a caure damunt el llit; amb la mirada  perduda cercava cel enlaire la llum i, quan l’hagué trobada, exhalà un sospir. Aleshores l’omnipotent Juno, compadint-se del seu llarg dolor i del seu costós desenllaç, envià Iris des de l’Olimp a alliberar dels lligams del cos aquella ànima agonitzant. Perquè, com que no moria ni per decret del destí ni de mort merescuda, sinó per dissort, abans que li fos arribat el dia i afectada de cop per la follia, encara Prosèrpina no li havia tallat del cap el cabell ros ni havia sentenciat la seva vida a l’Orc Estigi. Per això Iris, coberta de rosada, amb les seves ales color de safrà, desplegant a través del cel mil variats colors sota els raigs del sol, davalla volant i s’atura damunt el cap de Dido: «Compleixo l’ordre de dur a Dis aquest tribut sagrat, i t’allibero d’aquest cos.» Així parlà; amb la dreta li tallà el cabell, i al mateix temps desaparegué del cos de Dido el darrer escalf i la seva vida s’esfumà en els aires.”

Comentari:

Al Cant I de l’Eneida, Dido apareix com una dona forta, lluitadora, segura d’ella mateixa alhora és una dona hospitalària i generosa. Al Llibre IV es desenvolupa l’enamorament, Virgili la caracteritza com una víctima del destí, condemanada a morir d’amor, perd el seny. Al Cant VI, es dóna el retrobament de Dido i Enees al món dels morts, la dona mostra indiferència i fredor però també corre a refugiar-se als braços de Siqueu, el seu marit.

Dido és la figura central del IV llibre i un dels nuclis del mateix poema. Dido ha suscitat un nombre impressionat d’investigacions de tota menoa, com l’anàlisi de la passió i de la psicologia, el caràcter i les qualitats humanes de la reina de Cartago. Dido representa la tentació eròtica que l’heroi Enees ha de vèncer per seguir el seu destí, és el poder de la passió, capaç de consumir totalment la voluntat.

Aquest fragment ens parla sobre l’història de Dido i Enees, juntament amb el seu suïcidi, el que reflecteix el seu mite és l’amor impossible i el perill de l’amor passional. Realment, Dido i Eneas són titelles dels déus?

Dido és dona que es deixa emportar per l’amor està condemnada a la ruïna, mostra molta valentia, força i, sobretot audàcia. Durant la fugida de Troia, una tempesta porta Enees a la costa de la nova ciutat de Cartago, la reina de la qual, Dido, l’acull com a convidat. A causa d’un complot de Venus, la mare d’Enees, Dido s’enamora bojament d’ell. Un dia marxen de caça i refugiats per la pluja a una cova Enees també s’enamora de Dido. Però Zeus recorda aleshores a Enees els seus deures i ell abandona Cartago, cosa que duu Dido a suïcidar-se, aquesta li deixa una carta a Enees.

La història de Dido i d’Enees ha deixat una llarga empremta en la literatura, el teatre i l’art musical.

També ens ha agradat trobar la traducció de Vicente Cristobál López de la Carta de Dido a Eneas (Ovidi, Heroïdes VII 1- 24; 133-140):

“Como canta el blanco cisne, cuando la muerte lo llama, tendido sobre las húmedas hierbas en la ribera del Meandro, así te hablo yo, y no porque abrigue esperanzas de conmoverte con mis súplicas.
Contra la voluntad divina he dado comienzo a esta carta. Pero, puesto que para mi desgracia he perdido ya mi buena fama y la honestidad de mi cuerpo y de mi alma, de poca importancia es perder también unas palabras.
Tienes decidido, a pesar de todo, irte y dejar a la desdichada Dido, y los vientos se llevarán al mismo tiempo tus velas y tu promesa. Tienes decidido, Eneas, desatar amarras a las naves a la vez que te desatas tú de tu compromiso, y buscar los reinos ítalos, que no sabes dónde están. Y nada te importa la naciente Cartago ni las murallas que van alzándose ni el sumo poder entregado a tu cetro. Escapas de lo que está hecho, persigues lo que está por hacer. Otra es la tierra que debes buscar a través del orbe, otra es la tierra que buscabas. Mas, aunque encuentres esa tierra, ¿quién te la ofrecerá para que la poseas?, ¿quién dará sus campos a unos desconocidos para que se queden con ellos? Otro amor te está esperando y otra Dido a la que engañar de nuevo, otra palabra tienes que dar. ¿Cuándo llegará el tiempo en que fundes una ciudad como Cartago y veas a tu gente desde la altura de un alcázar? (…)
Quizás incluso, malvado, abandones a una Dido embarazada y en mi cuerpo se esconda encerrada una parte de ti. La desdichada criatura seguirá el destino de su madre y serás culpable de la muerte de alguien que aún no ha nacido; el hermano de Julo morirá junto con su madre y un único castigo arrastrará a dos que están unidos entre sí. “

Pervivència del suïcidi de Dido arreu tot seguint El Fil de les Clàssiques:

L’amor impossible de Dido i Enees, separats pel deure a la pàtria i per la voluntat dels déus,  és també possiblement un dels més antics i dels que més vegades han estat representats en l’art i en altres àmbits com l’òpera.

Ens ha agradat escoltar aquest “Lament de Dido” en l’òpera Dido i Eneas d’Henry Purcell:

Imatge de previsualització de YouTube

Dido, atribuïda a Cristophe Cochet, feta el 1707 i exposada al Louvre

La mort de Dido d’Augustin Cayot, feta el 1711 i exposada al Louvre

La mort de Dido per Giambattista Tiepolo entre 1757 i 1770

La mort de Dido per Henry Fuseli al 1781

La mort de Dido per Joseph Stallaert (1872)

· Sabeu alguna cosa més sobre la mort de Dido i la seva pervivència?

Nora Domingo i Marta Verde
2n Batx
LLatí

Els missatgers no arriben mai

Els missatgers no arriben mai és una petita obra d’art de Biel Mesquida, (Llibres del món i de la bolla. Pollença, 2012). Es tracta de quatre monòlegs en prosa poètica posats en boca de quatre dones que estan al costat de les grans protagonistes de la literatura clàssica: Enona, la dida de Fedra; Ismene, la germana d’Antígona, Anna, la germana de Dido i la pròpia Clitemnestra (al costat d’Agamèmnon).

Les actrius Pepa López, Rosa Novell i Anna Ycobalzeta, sota la direcció de la mateixa Rosa Novell, porten a escena aquesta obra. Comencen l’espectacle parlant al voltant d’una taula. Estan preparant la representació i cadascuna d’elles s’ha encarregat de buscar informació sobre un d’aquests personatges: és una mostra viva i fresca de la pervivència del món clàssic. Citen els tràgics grecs i romans, també Racine (en la traducció de la seva Fedra feta per Modest Prats) i s’ho fan anar bé per lligar la força d’aquestes figures femenines amb Patty Smith que justament és d’actualitat per la seva actuació a Barcelona. En aquesta posada en escena amb tres actrius queda fora el monòleg d’Anna. Comença parlant Enona, continua Clitemnestra i acaba Ismene. Justament el personatge d’Ismene és el que espera el missatger que no arriba:

“Avui, cap al tard, arribarà un missatger que fa estona que espero, un missatger, en Francesc Marsala, el majoral de la finca de Pederna, que em durà noves i records.

A Pederna sé que vaig ser feliç, molt feliç. Antígona no hi va voler anar mai, a Pederna. Deia que s’avorria al camp amb totes aquelles incomoditats i brutors i sorolls i arbres i multitud d’animals, i que s’estimava més quedar a Tebes amb els seus llibres i la seva solitud.”

Si en voleu saber més, aneu a gaudir Els missatgers no arriben mai al teatre i amb el programa de mà! No us despisteu, només fins el 9 de desembre a la Seca, Espai Brossa.

Segons la crítica d’Andreu Sotorra, “Tres solos sense trampa ni fissures que completen un muntatge idoni sobretot per a espectadors convençuts de la proposta, potser fins i tot millor si aquests són, ni que sigui lleugerament, coneixedors dels clàssics, però també idoni per a espectadors amb curiositat per constatar com es fa el relleu entre un espai d’assaig a un espai de representació teatral i com es reconverteixen tres actrius que arriben a la sala al mateix temps que els espectadors en tres personatges de ficció. Una lliçó teatral de gran força per a tots els gustos.”

El mallorquí Biel Mesquida ha escrit Els missatgers no arriben mai (un encàrrec de Rosa Novell), amb la voluntat de reivindicar la Grècia ‘que els poderosos, els banquers i els alemanys ensorren. Perquè, com deia Costa i Llobera, Grècia som nosaltres. M’agrada la Grècia sense repressions, d’Homer, Èsquil, Sòfocles, Aristòtil, Plató, dels grans mestres que ens han fet”, assegura.

Què en sabeu de Clitemnestra, Ismene i Enona? Són protagonistes o grans secundàries de la tragèdia grega? Quin preu han de pagar?

Mercè Otero-Vidal (professora jubilada)
Santa Eulàlia. L’Hospitalet de Llobregat