Tag Archives: Ars amatoria

El rapte de les sabines i Giambologna

Aquest any, a segon de Batxillerat fem l’assignatura optativa d’Història de l’Art. Hem treballat un munt d’obres i en moltes d’aquestes ens hem adonat que estan plegades de referents clàssics i ja n’hem publicat d’altres com el Panteó. I ara us presentem el Rapte de les Sabines, obra escultòrica de Jean de Boulogne.

Jean de Bologne

Segons la llegenda, als primers temps del regne de Roma la població era eminentment masculina. Per tal de solucionar això, Ròmul, el seu fundador i primer rei de Roma, va organitzar unes proves esportives en honor al déu Neptú, a les quals va convidar els pobles veïns. Hi van acudir diversos, però els d’una població, la Sabínia, van ser especialment voluntariosos i hi van acudir amb les seves dones i fills, precedits pel seu rei.

Va començar l’espectacle del jocs i, tal com estava acordat, a un senyal cada un dels romans va raptar una dona, i després van fer fora els homes. Els romans van intentar aplacar les dones convencent-les que tan sols ho havien fet perquè volien que elles fossin les seves dones, i que elles haurien de sentir-se orgulloses de passar a formar part d’un poble que havia estat escollit pels déus.

Els sabins, evidentment enfadats per la traïció i el rapte de les seves dones, van atacar els romans i els van anar acorralant al Capitoli. Quan anaven a enfrontar-se en el que semblava ser la batalla final, les sabines es van interposar entre ambdós grups de combatents per tal que deixessin de matar-se, perquè -van raonar-, si guanyaven els romans, elles perdrien els seus pares i germans, i, si guanyaven els sabins, elles perdrien els seus marits i fills, ja que la guerra havia durat força anys. Les sabines van aconseguir fer-los entrar en raó, i finalment es va celebrar un banquet per tal de festejar la reconciliació. A més a més, el rei de Sabínia, Titus Taci, i Ròmul van formar una diarquia a Roma que va durar fins a la mort de Ròmul.

GIAMBOLOGNA:

Aquest grup escultòric de 410cm d’alçada, va ser realitzat per Jean de Boulogne l’any 1582 a la ciutat de Florència, mitjançant la tècnica de la talla sobre un únic bloc de marbre. Incorpora una peanya amb relleus de bronze i la signatura en llatí: “Opus Ioannis Bolonii Flandri MDLXXXII“.

Ens trobem davant d’una obra escultòrica d’estil manierista, per la importància del cos humà, la temàtica mitològica o el naturalisme en la representació dels cossos, al mateix temps manifesta algunes característiques que l’allunyen dels trets ideals clàssics i renaixentistes, apropant-se també a l’estètica barroca, com per exemple: la composició helicoïdal, les figures allargades i la línia serpentinata, la multifacialitat, el dinamisme de les figures, el contrast en moviments, gestos i actituds o la teatralitat del conjunt que s’allunya de la serenitat clàssica.

El tema d’aquesta escultura està vinculat a les llegendes sobre la fundació de Roma i els seus primers anys d’existència. Segons la llegenda recollida per Tit Livi (Ab urbe condita) i Ovidi (Ars Amatoria) (en què es diferencien?), el primer rei de Roma, Ròmul, davant l’escassetat de dones que asseguressin la continuïtat de la ciutat, va organitzar unes proves esportives amb la participació dels pobles veïns i mentre es desenvolupaven les curses els joves romans van segrestar a les joves sabines i es van casar amb elles. Temps després, els sabins van atacar la ciutat de Roma per recuperar les noies segrestades i en el moment de la batalla final, les joves es van interposar entre els contendents per aturar l’enfrontament ja que, si guanyaven els romans elles perdien germans i pares i si els guanyaven els sabins ells perdrien marits i fins i tot fills. Finalment van convèncer els dos bàndols i es va fer un banquet per celebrar la fi del conflicte.

L’autor primer fa el grup escultòric amb dos figures i anys més tard agefeix la tercera, l’home gran que hio h a la part inferior i que ajuda a donar consistència al conjunt i que es troba situat entre les cames de l’home romà que aixecava a la jove sabina.

Aquesta obra la va fer Jean de Bologne per demostrar el seu virtuosisme tècnic cara a possibles clients i segons altres autors, seria una paragone (comparació) en el que manifesta superioritat de l’escultura sobre la pintura atès que pot oferir múltiples punts de vista d’un mateix fet. Per tant, li podem assignar una funció clarament propagandística que transmet la força dels romans i sabins en la seva lluita.

El Rapte de les Sabines per Jean de Boulogne

Per cert, què sabeu d’aquests altres dues escultures (una en marbre, l’altra una miniatura en bronze) del Rapte de les Sabines o de la Sabina de Giambologna:

També hi ha altres obres d’art relacionades amb el Rapte de les Sabines:

Pintura de Bambini Niccolo que representa el rapte de les sabines

Charles Christian Nahl, El Rapte de les Sabines

El rapte de les sabines de Christoph Fesel

Rapte de les Sabines de Nicolas Poussin

A La Cinta de Nike, hi ha un article del Rapte de les Sabines, pel·lícula de Richard Pottier del 1961 i a L’empremta d’Orfeu, pervivència en la música. Què us sembla que la publicitat també en faci ús?

Imatge de previsualització de YouTube

En sabeu alguna cosa més sobre el rapte de les sabines?

Nora Domingo i Marta Verde
2n Batxillerat C
Llatí

 

Ars amatoria: Laodamia i Protesilau

Amb aquest article tinc la intenció d’ajudar les meves companyes de 2n de Batxillerat a entendre per què Ovidi fa referència a alguns mites clàssics per explicar millor el seu llibre Ars amatoria, concretament el mite de Laodamia i Protesilau.

Photobucket

El mite al qual Ovidi fa referència per explicar el seu consell és el següent:

Laodamia, filla d’Acast, rei de Iolcos, es casà amb l’heroi tessali Protesilau, el qual estimava apassionadament. Sabent que el seu marit havia mort a la Guerra de Troia, va suplicar als déus que el fessin tornar de l’Hades; aquests hi accediren, però només per tres hores. Passat aquest temps, quan Protesilau va desaparèixer, ella se suïcidà per seguir-lo a l’altre món. Segons una variant del mite, es va fer una figura de cera amb els trets de Protesilau, i es passava força temps abraçant-la; quan el seu pare ordenà que la cremessin, ella es va llençar també a les flames.

En el text on posa com a referència Laodamia i Protesilau, Ovidi pretén donar com a consell que, si estimes molt una persona i el teu amor cap a ella és molt gran, la deixis com una mica oblidada, de manera que et trobi a faltar una mica, perquè així s’adonarà de com t’arriba a estimar. Però, per altra banda, no l’has de deixar mai del tot oblidada, perquè si no, com en un altre consell que dóna, l’amor que hi ha entre vosaltres es pot veure afectat i ella es pot buscar amants, deixant així el vostre amor en l’oblit.

Què opineu sobre el consell que dóna Ovidi? Sabríeu esmentar un altre mite que sigui semblant o que estigui relacionat amb el mite de Laodamia i Protesilau?

Laura López

1.2 Batxillerat

INS Albéniz

Ars amatoria: Biblis i Caune

Aquest és el meu primer article de l’Aracne, amb moltes ganes ja d’aportar quelcom al blog guanyador.

L’objectiu d’aquest article és explicar més extensament els mites esmentats per Ovidi en el seu llibre Ars Amatoria. I que serveixi als alumnes de 2n de batxillerat, ja que han de fer un treball.

Primer de tot explicaré el mite de Biblis (Βυβλίς), filla de Milet (Μίλητος) i Ciànea. Biblis s’enamora del seu germà bessó Caune (Καῦνος), que la rebutja indignat i fuig feroçment de la casa. Biblis, com totes les enamorades, el segueix i el busca per tota l’Àsia Menor. I després, hi ha versions que sostenen que Biblis es penjà durant la recerca, i d’altres que diuen que les nimfes varen aparèixer i la transformaren en una font.

Pel que fa a Caune, el seu germà bessó, en fugir d’ella precipitadament, se’n va anar a viure  a Lícia, on es casà i engendrà un fill.

Hodebert - Biblis

Léon Auguste César Hodebert (1852- 1914) Data del 1886- “Wikimedia commons”

A Caune, se li atribueix la ciutat de Caunos (Καῦνος), que fou una ciutat de la costa del sud de Cària.

A Biblis, se li donarà una ciutat, la de Biblos (Βύβλος), l’actual Gubayl, que està situada al Líban, vora el mar Mediterrani, i fou un dels ports fenicis més importants. Avui dia és un port turístic molt ben conservat i les seves ruïnes són patrimoni històric segons la UNESCO.

Mapa de la costa de Líban, on està situada la ciutat de Biblos. Extreta de Proel

El consell d’Ovidi (Ars amatoria, I, 283) ens diu que l’amor furtiu agrada tant als homes com a les dones. I que les dones ho desitgen d’amagat, al contrari dels homes, que no sabem dissimular i no l’ocultem. Si tots els homes no supliquéssim abans que les dones, aquestes de seguida serien vençudes i farien el paper de suplicant.

El mite al qual fa referència Ovidi té a veure amb la primera part del consell, on ens diu que les dones també senten l’amor furtiu i també els agrada, per això esmenta Biblis, que estimava el seu bessó, i a Mirra, que estimava el seu pare. I aquests són, més que amors furtius, amors prohibits. Per això Ovidi esmenta també Mirra, ja que vol que sapiguem que, com ell diu, les dones també pateixen l’amor furtiu.

Per acabar, em podríeu donar la vostra opinió sobre el consell que ens dóna Ovidi relacionat amb el mite explicat? Creieu que té raó? Si és així, ¿ho heu notat algun cop, o heu viscut alguna experiència semblant? Això sí, sense arribar al límit del suïcidi, com li va passar a Biblis.

MARTÍ PALMA 1.2

INS. ISAAC ALBÉNIZ

Ars amatoria: Hero i Leandre

Enguany, a classe de llatí, hem de llegir l’Ars amandi (Art d’estimar) d’Ovidi. Aquesta obra està plena de referències mitològiques que el poeta utilitza per exemplificar els seus consells. A continuació s’explicarà la referència que fa al vers 250 (Llibre II) que veureu entre claudàtors al vostre llibre.

Primerament veiem el fragment en l’original llatí:

militiae species amor est; discedite, segnes:
non sunt haec timidis signa tuenda viris.

nox et hiems longaeque viae saevique dolores
mollibus his castris et labor omnis inest.
saepe feres imbrem caelesti nube solutum,
frigidus et nuda saepe iacebis humo.
Cynthius Admeti vaccas pavisse Pheraei

fertur, et in parva delituisse casa.
quod Phoebum decuit, quem non decet? exue fastus,
curam mansuri quisquis amoris habes.
si tibi per tutum planumque negabitur ire,
atque erit opposita ianua fulta sera,

at tu per praeceps tecto delabere aperto:
det quoque furtivas alta fenestra vias.
laeta erit, et causam tibi se sciet esse pericli;
hoc dominae certi pignus amoris erit.
saepe tua poteras, Leandre, carere puella:

transnabas, animum nosset ut illa tuum.

El mite al qual es fa referència

Hero (Ἡρώ) era una sacerdotessa de la deessa de l’amor Afrodita (Ἀφροδίτη), Venus en llatí, filla de Zeus, representada per la petxina, la poma d’or i els coloms. Hero, que vivia a Sestos,  estava enamorada de Leandre (Λέανδρος), un jove d’Abidos, a la costa oposada de Sestos.

Photobucket

Mapa de Grècia editat per mi. En vermell la zona de Sestos i Abidos.

Per poder estar junts, Leandre cada nit creuava nedant l’estret que separava els dos amants. Per facilitar-li la tasca, Hero encenia un fanal que col·locava al punt més alt de la torre de casa seva a fi que servís de guia a Leandre. Una nit, però, quan Leandre estava nedant per trobar-se amb l’estimada, va esclatar una tempesta i el fanal s’apagà.

L’endemà, Hero trobà el cadàver de Leandre al peu de la seva torre i, empesa pel gran dolor i desconsol que sentia, s’estimbà des del damunt de la seva torre.

Photobucket

Relació entre el consell i el mite

El consell que dóna Ovidi per cuidar i mantenir l’amor (després d’haver-lo aconseguit gràcies als consells del Llibre I) és que, si de veritat els homes volen conservar l’amor i la seva estimada, han d’estar disposats a afrontar totes les dificultats que se’ls presentaran al llarg de la relació, així com ho fa Leandre, que creua cada nit nedant l’estret per trobar-se amb la seva estimada Hero.

Per això, l’amor és contemplat com un camp de batalla, ja que no és un camí planer i ple de flors i felicitat, sinó que molts cops serà un camí sinuós i ple d’entrebancs que s’han d’anar superant per mantenir la flama de l’amor viva.

Fonts clàssiques del mite i influència

El mite d’Hero i Leandre el veiem també a les Heroides d’Ovidi, on apareixen la carta que Leandre envia a Hero i la carta amb la qual ella li respon.

Val la pena, també, esmentar l’obra de Ben Jonson, contemporani oblidat de W. Shakespeare, Bartholomew Fair. S’hi representa una obra de titelles d’Hero i Leandre.

Què opineu del consell que dóna Ovidi? Amb l’ajut de la traducció i les indicacions del professor/a, intenteu analitzar el text original en llatí tal com ho faig jo amb la primera oració:

militiae species amor est – Aquesta és una frase copulativa que té com a nucli del sintagma verbal el verb sum. El subjecte és amor i té un atribut, species, que, alhora, té un complement del nom, militiae.

Carla Pallach Ros
2.2 Batxillerat
INS Isaac Albéniz

Ens dóna Ovidi bons consells a Ars amatoria I?

Després de llegir en llatí en la versió d’Hans H. Orberg el llibre primer d’Ars amatoria, creieu que  és una obra encara vigent? Podem fer cas els homes dels consells d’Ovidi per aconseguir l’amor en el segle XXI? Heu llegit el nostre Ars amandi? Us animeu a llegir l’Ars amatòria d’Ovidi? En teniu prou amb el llibre I o també voleu el resum del llibre II i III?…

El llibre I d’Ars Amatoria comença amb un preàmbul en què el poeta es declara mestre de l’amor i ocupa els versos 1-40. Segueix en tres parts: on trobar dones, com seduir-les i com mantenir el seu amor. Fins al vers 66 se’ns diu que a tot arreu es pot trobar una dona. En els versos següents, descriu les oportunitats per a una aproximació amorosa, als passeigs i als edificis públics en els versos 67-78; als fòrums i sobretot als teatres en els 79-134 tal com vàrem poder descobrir tots junts a classe. A partir d’aquí, ens vàrem repartir la resta del llibre I entre tots i aquest és la nostra feina que hem anat posat en comú en el Fòrum General del nostre Moodle però que ens plau ara compartir-la aquí i conèixer la vostra opinió:

En els versos 135-175, Ovidi ens torna a parlar d’aquells llocs que no podem passar per alt si volem trobar la noia dels nostres ulls. Per tant, ens proposa el circ, l’amfiteatre o el fòrum, ja que estan a vessar de gent durant tot el dia. A més, són llocs que tan si vols com si no, l’aproximació facilita iniciar una conversa.

En els versos 229-252, Ovidi ens diu que un banquet, a  part de bon menjar i bon vi, trobarem també dones amb qui parlar. Ens explica les sensacions que sentirem quan ens deixem seduir per la nit i el vi, en aquesta situació la preocupació desapareix i el diàleg amb les noies es converteix en el més important fins i tot més que la bellesa, ja que això ens fa companyia i ens fa sentir estimats.

En els versos 263-350, hi trobem una gran quantitat d’històries que serveixen de model per seduir les dones. El concepte que anuncia en primer lloc és que qualsevol noia, per difícil que sigui, podrà ser conquistada, i això és així perquè tot i que no ho mostrin, les dones tenen el mateix desig sexual que els homes i una passió més violenta. Fins i tot diu que els homes, si deixessin d’anar darrere de les dones, serien elles les que  hi anirien al darrere, invertint els papers. Posa l’exemple breu de Biblis i Caune, de Mirra, que van cometre l’adulteri pel seu desig sexual envers el seu pare. A continució, relata extensament com Pasífae s’enamora d’un toro, i l’acaba comparant amb Europa i Io. Els següents versos, del 328 al 340, H. Orberg els omet, tot i que Ovidi segueix posant una gran quantitat d’altres històries de dones amb un gran desig sexual, com Aèrope, la filla de Nisos, Escil·la, qui va enamorar-se de Minos, i també parla de Clitemnestra, qui va matar el seu marit engelosida per la seva relació adúltera amb Cassandra,… Conclou aquests versos dient que la majoria de dones podran ser conquistades, i fins i tot si et rebutgessin valdria la pena intentar seduir-les, ja que Ovidi creu que allò nou i al·liè ens agrada més.

En els versos 351-396, Ovidi crítica la manera de seduir la dona  desitjada ja que molts cops busquem un intermediari, en aquest cas apareix la figura de la serventa. Ovidi ens diu que el mateix conquistador d’aquest amor és l’únic que ha de intervenir dins de la relació, ja que de vegades, per no dir sempre, quan algú ho fa, pot acabar malament.

Les dones, en els versos 397-434, són més fàcils de seduir el dia del seu aniversari o durant la festa de Venus (1 d’ abril). En canvi, intentar seduir una dona en mal temps és una missió impossible. També els regals les fan tornar boges i en volen sempre, tot i que no siguin dates especials.

En els versos 435-484, demana que supliquem en cartes l’amor de la nostra estimada, així ens farà cas. També funciona la intriga i mantenir en vel a la noia, amb promeses que potser mai no s’acompliran però sí que la faran somniar i desitjar-nos. El discurs és un bon aliat, sempre i quan sigui escrit en una carta d’una manera entenedora, dolça i creïble. Cal ser constant i no forçar res, hem de deixar passar el temps si volem aconseguir-la sincerament.

El fragment que va dels versos 485 al 502 parla de que els homes han de complaure la dona i fer el mateix que ella fa. Hi ha una frase que representa molt bé aquesta idea “Quan ella s’aixequi, t’aixecaràs; mentre ella estigui asseguda, seuràs: perd el temps al gust de la teva estimada.” Seguidament (503- 522) esmenta una sèrie de consells d’elegància masculina per agradar la dona: tallar-nos els cabells per una mà experta, o tallar-nos bé les ungles, o que no hi hagi pèls al nas. Les altres coses les hem de deixar per a noies presumides o mals homes.

En els versos 523 – 600, el poeta crida  Bacus per tal que reviscoli la seva flama de la inspiració bevent vi. Ens explica la història d’Ariadna a l’illa de Naxos quan plorant per la partida de Teseu hi arriba Bacus i el seu seguici amb qui s’acaba casant. Dóna consells a l’home casat (afalagar la dona, beure i menjar plegats, compartir els amics, donar-li sempre la raó, fer-li regals…) i que el vi  no li faci perdre el cap.

En els versos 601 – 628 aconsella la galanteria ja que no hi ha cap dona que no es cregui maca i a partir del 629 les promeses, uns bons al·licients per a la dona. A partir del vers 657 tracta la utilitat de les llàgrimes, dels petons, de les carícies i que no cal anar sempre amb tant de compte en tractar-les ja que també destigen ser posseïdes per la força d’un home en un atac de passió com Febe, la noia d’Esciros, Deidamia.

En els versos 721-736 tracta l’amor directament i parla sobre l’aspecte que s’ha de tenir l’hora de buscar parella femenina, diu que els homes que treballen tenen la pell morena d’estar al sol tot el dia, en canvi diu que per enamorar a una dona s’ha de ser pàl·lid ja que mostra les preocupacions i les passions de l’amor.

En els versos 737-752, aconsella malfiar-se dels amics i dels parents; de ser discrets en el moment de parlar sobre les virtuts de l’esposa perquè els nostres amics podrien desitjar ocupar el nostre lloc.

Ara bé, Ovidi acaba el llibre primer (753-770) deixant ben palès que els consells del poeta no poden ésser aplicats de qualsevol manera; més aviat han de ser adaptats a cadascuna de les dones en funció del seu caràcter.

Alumnes de Llatí de segon de Batxillerat.

Relator: Carlos Rocamora