Tag Archives: Bellesa

Renoir entre dones. De l’ideal modern a l’ideal clàssic.

renoir_0

Renoir entre dones. De l’ideal modern a l’ideal clàssic. Fundació Mapfre

Pierre-Auguste Renoir va néixer el 25 de febrer de 1841 i va morir el 3 de desembre de 1919. Era un artista impressionista amb una inclinació  a pintar dones. La dona sempre va ser el seu principal tema d’inspiració, etern objecte de seducció i encarnació viva de l’art i la bellesa. Va pintar la seva esposa, les seves amigues, les seves amants,  models professionals o noies al carrer, actrius i grans dames burgeses…. En el seu període marcadament impressionista el pintor retrata una dona de ciutat, moderna, feliç, plena d’optimisme, tant al carrer com en els salons o en els espais domèstics més íntims.  Més endavant, a partir de la dècada del 1880,  després d’un viatge a Roma, es produeix la seva aproximació a  la pintura d’Ingres, Rafael o Ticià, i la seva trajectòria el porta cap a camins més propers al classicisme. També llavors la dona té un paper important en la seva pintura amb la introducció molt freqüent del nu femení imbuït d’una forta sensualitat.

El judici de Paris

Aquest és el Judici de Paris, una de les seves millors obres.

El jove artista gironí, Ricard Guinó, l’autor del bust de Prudenci Bertrana que presideix la plaça de Catalunya de Girona, en una rèplica, ja que l’original s’exhibeix al Museu d’Art de Girona, va ser una colla d’anys “les mans” de Pierre-Auguste Renoir quan el pintor francès va decidir, a la dècada de 1910, a una edat avançada, i amb problemes motrius per l’artritis, deixar-se temptar per l’escultura. Aleshores, el marxant d’art Ambroise Vollard va presentar a Renoir el jove artista català Ricard Guinó (Girona, 1890 – Antony, França, 1973), el qual va modelar nombroses obres seguint les indicacions i partint dels dibuixos i pintures del gran pintor impressionista, com corrobora l’exposició de la Casa Garriga Nogués del carrer Diputació de Barcelona, seu de la Fundació Mapfre.

Les cinc obres de Guinó exhibides són l’altrelleu en guix patinat Le jugement de Pâris (1914), el bust en morter policromat Madame Renoir (1916), el rellotge de sobretaula en bronze fos Hymne a la vie (1914), l’estatueta en bronze fos Les feu ou le petit forgeron (1916) i l’estàtua de bronze fos L’eau o la grande Laveuse accroupie (1917). Les obres són a més reproduïdes a tota pàgina al corresponent catàleg de la mostra.

L’artista noucentista gironí firma conjuntament amb Renoir aquestes peces, que formen part del Museu d’Orsay de París, i que la Fundació Mapfre exposa al costat de conegudíssimes pintures de Renoir, com Bal du Moulin de la Galette (1876), la peça estrella, o Le dejuner des canotiers (1880-81), entre altres teles de grandíssims com Picasso, Casas, Rusiñol, Maillol, o Bonnard.

El treball de Ferlier Bovat crida especialment l’atenció per la seva ambició, ja que planteja si l’autoria d’una obra correspon a qui la concep i la imagina, o, pel contrari, pertany a qui en realitza l’execució material. L’estudiosa afirma que “la col·laboració Renoir-Guinó va participar en la renovació de l’escultura del segle XX” i explica que el gironí va passar dies sencers elaborant aquestes obres lluny del control de Renoir, de manera que “la visió maniquea que Guinó va ser només ‘la mà’ de i l’alumne obedient de Renoir, únic inventor de l’obra, està allunyada de la realitat”. Aquest text de tesi, titulat Un artista català junt a Renoir: Ricard Guinó, inclou una prou detallada biografia de qui es va formar a l’Escola de Belles Arts de Girona i va ser un gran col·laborador de l’escultor Arístides Maillol entre 1910 i 1913. L’article, il·lustrat amb fotos del jove Guinó i amb la reproducció d’alguns dels seus esboços, sosté que el català, com Miquel Àngel, tenia un “mètode escultòric” per alliberar la forma com una escultura que surt del seu bloc de marbre. La trobada entre Guinó i Renoir es va produir el 1913 a Essoyes, a través de Vollard. Maillol era qui havia de ser “les mans” de Renoir, però l’escultor de Banyuls estava massa ocupat en aquella època i va cedir l’encàrrec al gironí. Maillol freqüentava els ambients artístics de la Girona del moment.

Aquest quadre, que podem contemplar en l’exposició, és, per a mi, el millor quadre d’aquest artista, en què  veiem  Gabrielle Renard, la seva dona, amb el seu fill, Renard. Gabrielle va ser la seva musa durant més de quinze anys, podríem dir que ella va tenir molt a veure amb la carrera de l’artista.

Bal au Moulin de la Galette (Ball en el Moulí de la Galette, 1876)

La màxima expressió d’aquest artista la trobem en aquest quadre, considerada l’obra més important que torna a Barcelona 100 anys després que el 1917 fos presentada al Palau de Belles Arts de la ciutat en una exposició promoguda per artistes catalans per demostrar la importància de l’art francès des de finals del segle XIX fins llavors.

Tots aquests quadres i molts més, fins arribar a 60, a l’exposició de la Fundació MAPFRE. L’exposició s’anomena Renoir entre dones“De l’ideal modern a l’ideal clàssic. Colleccions dels museus d’Orsay i de l’Orangerie”, tot i que hi ha quadres de Picasso, Van Gogh, Pierre Bonnard, Degas i Maurice Denis per tal de veure com Renoir va influir en els seus contemporanis i en la generació moderna.

I vosaltres nois, que coneixeu a algun d’aquests artistes? I algun quadre? Vos agradaria anar a veure l’exposició? Si és així no dubteu en dir-li a la Lida. Fins  al 8 de gener de  2017 es pot visitar a Barcelona i sempre podrem fer aquest recorregut virtual.

Sala Garriga i Nogués, Fundación Mapfre
Carrer Diputació, 250
Entrada: 3€
www.fundacionmapfre.org
@fmafre | #renoirentremujeres

Jordi Álvarez

LLatí 4t ESO

El dorífor de Policlet: L’home ideal

Cada època té uns certs cànons de bellesa, sovint marcats pels artistes de les societats de l’època en qüestió. Els grecs eren partidaris de l’existència d’una bellesa única que es podia trobar a través de les proporcions. Aquesta idea provenia en un principi dels filòsofs Sòcrates i sobretot Plató. L’escultor grec Policlet va ser el primer en establir quins eren els cànons de bellesa de l’home i els va mostrar en la seva famosa obra “el dorífor”.

El dorífor de Policlet (Còpia de marbre)

Aquesta escultura, originalment feta en bronze i copiada després en marbre, va ser una de les més destacades de l’art grec clàssic. Policlet la va esculpir entre l’any 460 i el 430 a.C., i representa un jove preparat per participar en els jocs olímpics a la disciplina de la javelina, tot i que la que porta a la mà esquerra s’ha perdut i dóna nom a l’escultura: Dorífor del grec δορυφόρος “el que porta la llança”. Els grecs diferenciaven dos trets principals per a la bellesa humana ideal. El primer és la representació del cos nu d’un home jove, en la plenitud de la seva vida i amb un rostre serè totalment capacitat per participar en els jocs olímpics. Com es pot observar, la seva constitució física és excel·lent, i cal destacar el treball que va fer Policlet amb la musculatura del cos, particularment del pit. Per als grecs, els atletes eren com els models d’avui dia.

El dorífor trenca amb l’hieratisme de l’art grec arcaic a través de la postura de contrapposto, aixecant el maluc dret i flexionant la cama esquerra. Això crea una corba en la seva línia compositiva que dóna gran sensació de dinamisme. Aquesta tècnica fou utilitzada des d’aleshores per escultors com els romans o fins i tot per l’artista renaixentista Michelangelo Buonarroti. En quant a les proporcions ideals de les que parlava abans, es pot observar que la mida perfecta del cos era set vegades la del cap. El cap també estava dividit en tres seccions iguals dels cabells al front, del front a la punta del nas i del nas a la barbeta.

Una de les escultures que agafaren el dorífor com a referència va ser el cèlebre August de Prima Porta, fet l’any 20 a.C. (tot i que l’escultura que es veu a la fotografia és una còpia de l’any 14 d.C.). Aquesta obra d’autor desconegut presenta certes semblances amb l’obra grega, malgrat que s’aprecia una intenció molt més realista i menys idealista en el rostre i els plecs del paludamentum (mant púrpura que portaven els alts càrrecs militars romans). Té una actitud molt més autoritària, com es pot veure pel braç dret aixecat en senyal d’ordre, i un caràcter més bel·licista pel fet d’anar vestit amb indumentària militar. La postura del contrapposto és una clara influència del dorífor, però l’objectiu de l’August de Prima Porta no era mostrar l’home ideal, sinó propagar la imatge de l’emperador per tot l’imperi romà.

August de Prima Porta

August de Prima Porta

Us semblen perfectes les proporcions del cànon de Policlet, conegut com a 1/7? Quines creieu que podríem ser si no són aquestes? Veieu dinamisme a la figura? Quines altres escultures romanes i renaixentistes tenen una gran semblança amb aquesta escultura de Policlet? Quins són els seus autors? Podeu esmentar tres diferències entre l’escultura grega clàssica i la romana? Coneixeu alguna altra escultura de Policlet? Quina relacionaríeu amb un participi grec? Us animeu a fer una entrada per a una altra escultura grega o bé un treball col·laboratiu?

Carlos Thiriet Chaparro

Alumne de segon de Batxillerat B de Grec i Llatí

7 Coses que devem als grecs

Com tots sabem Grècia està passant per un moment molt complicat, tot el país es troba afectat per greus problemes polítics, econòmics i socials. Però hem de recordar que Grècia és molt més què un país, és el nostre bressol, és l’espurna que va encendre la flama de la nostra civilització. Per això, hem de demostrar agraïment i respecte a aquest país, un país que ens ha ensenyat tantes coses i que tant li devem.

Entre les milers de coses que devem als grecs, hem recopilat unes quantes, concretament 7, coses que tothom coneix i que ja formen part de les nostres vides:

Entre aquestes diapositives trobem diversos llegats del món grec, entre elles hi ha el cànon de bellesa grec, o el principi matemàtic del gran Arquímedes.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=PRPpiDEDc6E&hd=1[/youtube] 

 [youtube]https://www.youtube.com/watch?v=JxrwpyywpOs&hd=1[/youtube]

Com ja heu vist és ben evident que el món grec ens envolta dia a dia i que sense ell no seríem res. Per tant, volem agrair-los l’herència que ens han deixat, o com ells dirien ευχαριστίες.

Naim Bensaed i Jordi Rodríguez

2n de Batx. Humanístic

Fascinació per Afrodita

Sempre havia admirat la deessa Afrodita. I quina millor manera de mostrar aquesta admiració que fer un un apunt en honor seu.

Per conèixer aquesta dea més a fons, la Lourdes Caparrós Macià ha fet una presentació en powerpoint on ha mostrat breument la història d’Afrodita i les seves característiques més importants.

Afrodita era la dea de l’amor i la bellesa. Va tenir molts amors i per també molts fills. La Uxue Avilés ha intentat recopilar les seves parelles, la seva descendència i els seus progenitors. El resultat ha estat un frondós arbre genealògic.

Hi ha un mite que m’encanta i que s’ha reproduït en diferents àmbits culturals. Es tracta del naixement de Venus (l’equivalent romà d’Afrodita). Començant per l’obra d’art de Sandro Botticelli on es va plasmar aquesta escena tan important en la cultura grecoromana.

No només obres d’art, també podem trobar-ho a escultures, pel·lícules, poesia, publicitat… En honor a aquesta escena que ha servit d’inspiració a tants artistes, he volgut escriure un poema.

 

Afrodita

Bellesa infinita,

perfecta i bonica,

la més desitjada,

Deessa Afrodita

 

De la blanca escuma

sorgí la jove dea

i anà creixent,

fins coronar-se la més bella

 

La miraculosa petxina,

impulsada pel vent

va portar la dea

fins la costa de Xipre

 

Nua i desprotegida

va arribar a la riba

I, en una pluja de roses

inicià una nova vida

 

Allà l’esperava Eunomia

quan tocà la terra ferma.

I, amb un mantell de seda,

cubrí la seva nuesa

 

La nimfa l’adornà

amb lliris i gardènies

“Porta’m a l’Olimp”

digué la dea amb tendresa

 

Un cop arribà

Fou la més envejada

el centre d’atenció.

i de totes les mirades.

 

Bellesa infinita,

perfecta i bonica,

la més desitjada,

Deessa Afrodita

 

(Marta Serna Sánchez)

 

Marta Serna, Lourdes Caparrós, Uxue Avilès

2n batxillerat de Llatí

Històries de Tocador. Cosmètica i bellesa a l’antiguitat en el MAC

L’últim diumenge del mes de febrer vaig anar al Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC) a Barcelona, basant-me en una Gimcana que va fer la Margalida ja fa un temps i el PDF que hi havia em va servir només per orientar-me una mica ja que fa poc van reformar el museu.

Al museu, hi ha una exposició anomenada Històries de Tocador, que em va cridar molt l’atenció ja que parla sobre la Cosmètica i bellesa a l’antiguitat. És una exposició molt interessant, en què es pot aprendre molt sobre com s’arreglaven a l’antiguitat i quins tipus de perfum, pentinats, etc. els hi agradava fer-se.

Una de les parts que més em va agradar, va ser la part de perfums, on es podien veure els diferents tipus i dissenys d’ampolles que es feien. Les ampolles eren molt boniques, hi havia de moltes mides i amb decorats increïbles. Em va sorprendre molt com podien fer tot aquets decorats tant detallats en aquella època, per això em vaig fixar en una altra exposició de vidres que hi havia on s’explicaven totes les diferents maneres que utilitzaven per fer les ampolles i els decorats.

Una altra part de l’exposició que em va agradar molt, va ser una part on hi havia una taula en un racó de la sala, que tenia uns tubs amb una reixa que tapava la part de dalt. Després si et fixaves, en la paret hi havia diferents noms de flors i altres olors, que si t’acostaves als tubs i oloraves, feia olor al nom corresponent que hi havia a la paret (gessamí, rosa, encens,…).

Aquí us deixo uns vídeos sobre l’exposició al MAC:

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=0_7tcjh0Xkc[/youtube]

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=06e7oKBN5pc[/youtube]

Para Todos La 2 – Debate: La belleza en la antigüedadVer vídeoPara Todos La 2 -  Debate: La belleza en la antigüedad

Us recomano molt visitar el Museu d’Arqueologia de Catalunya ja que és molt interessant el que hi ha i així s’aprèn una mica més de la història romana i grega, i sobretot recomano que visiteu aquesta exposició tan interessant que hi ha, abans que s’acabi el 17 de juny de 2013.

Xènia Serra
1r Batx. Grec i Llatí