Tag Archives: Èpica grega

Homer als Balcans?

No és la primera vegada que us comento l’agradable experiència que suposa per a mi llevar-me els diumenges i esmorzar tot posant-me al dia amb el diari. Cafè calent, torrades i temps  -quina meravella!- per prendre-m’ho tranquil·lament… Però darrerament el matí s’endolceix encara més en veure com les notícies sobre l’antiguitat clàssica hi són normalment presents, ja siguin de patrimoni arqueològic, d’arrels culturals, de literatura, d’espectacles, etc. Els articles d’opinió no s’escapen a aquesta necessitat peremptòria de fer referència a les nostres arrels culturals i una mostra n’és Els fills d’Homer a les valls dels Balcans (Suplement Presència del diumenge 4-XII-2011), que lliga perfectament amb el que apreneu els de segon sobre l’autoria de les gran obres èpiques gregues.

 

[Cliqueu a sobre de la imatge per accedir a l’arxiu]

Llegiu amb atenció i comenteu l’article tot mirant de relacionar el que Josep-Lluís Lluís exposa sobre tot el que heu après sobre èpica homèrica i la lectura realitzada. Estaria bé també que algú trobés l’original grec dels versos transliterats al final de l’article. Per cert, per què dic transliterats i no transcrits?

TERESA

“De itinere”: Κεφαλλονιά II- Com viu l’altra meitat…

L’àmbit insular grec sol ser identificat amb les illes de l’Egeu, amb l’animada Míconos (Μύκονος) o la bella Santorini (Σαντορίνι) com a bandera, també és fàcil trobar viatgers que han experimentat la varietat d’alguna illa més gran, sobretot Creta (Κρήτη), però no tants són conscients dels tresors que amaga el Jònic. La costa més occidental de Grècia allotja set illes, anomenades en conjunt heptanès, que van de la septentrional, Corfú (Κέρκυρα), fins a Citera (Κύθιρα), la més meridional, tot passant de nord a sud per Paxos (Παξοί), Lefcada (Λευκάδα), Ítaca (Ιθάκη), Cefal·lònia (Κεφαλλονιά) i Zacint (Ζάκυνθος). Més exhuberants que les seves germanes orientals, a exepció de Citera, semblant a Creta, és fàcil comprendre el delit d’Odisseu per tornar a la seva pàtria -sigui quin sigui el seu emplaçament exacte-, beneïda per la fertilitat de les seves oliveres i vinyes, així com la frondositat dels boscos.

Σπαρτοχώρι (ΜΕΓΑΝΗΣΙ – MEGANISI) [Foto: Josep Lario]

Paga la pena, doncs, en un viatge a Cefal·lònia, fer un periple en vaixell per les illes més properes per gaudir del paissatge des del mar. Si no es té la sort de poder fer-ho lliurement en un bot governat per un mateix, és imprescincible,  si més no, contractar un creuer anomenat de les tres illes, que ens portarà a Lefcada i dos dels seus illots, Meganisi (Μεγανήσι) i Escorpió (Σκoρπιóς), a l’hora que ens permetrà capbussar-nos al blau Jònic des del vaixell.

Per a qui a hores d’ara es pregunti el perquè del títol de l’article, cal dir que respon a la sensació que vaig experimentar en capbussar-me en una platja recòndita d’Escorpió, propietat privada de la família del magnat grec Aristoteles Onassis. Se’m fa increible pensar que tota una illa pugui esdevenir seu d’una sola família, però no vaig poder evitar sentir-me una intrusa en aquelles aigües i aquella sorra, que en principi haurien de ser de tots. Des del mar es pot contemplar l’embarcador, on de tant en tant deuen recalar els iots de les celebritats, i la carretera que porta directament a les tres mansions que conformen el paisatge urbanístic: les dels dos fills, Cristina i Alex, i una tercera a l’altra banda de l’illa per a la vídua Jacquelin. Una quarta edificació serveix d’allotjament al nombrós servei, és clar, que són els que hi passen més temps.

Platja d’Escorpió [Foto: Josep Lario]

Sí, ja sé que la història de la nissaga del famós armador grec és una mostra que “els rics també ploren” i de família mal avinguda amb personatges desgraciats víctimes dels interessos més obscurs. No tenen massa a envejar als protagonistes dels cicles mítics de què beuen les tragèdies gregues, és cert. Però no deixa d’impactar-me, o potser indignar-me, -i més en un moment de crisi com l’actual- comprovar com viu l’altra meitat…

En fi, per no acabar amb aquesta reflexió agredolça, també us he de dir que si teniu tanta sort com jo, podreu topar-vos amb una autèntica trirrem solcant les aigües com el mateix rei d’Ítaca en el navili manllevat als feacis. No tenia rems i els tripulants anaven vestits amb texans, però els ulls de la proa eren inconfusibles i el nom encara més:  Η ΟΔΥΣΣΕΙΑ.

Port d’Σπαρτοχώρι [Fotos: Josep Lario]

TERESA