Tag Archives: Dones

POPEA SABINA

Tot seguint la tasca del dia de la dona (8 de Març), he decidit fer aquest apunt sobre Popea Sabina, l’esposa de Neró Claudi Cèsar, específicament la segona. Popea provenia d’una família romana noble, filla de Tit Ol·li i Popea Sabina Major. Va ser una de les dones més belles de la seva època.

Poppea Sabina - MNR Palazzo Massimo.jpg

Popea Sabina, Palazzo Massimo

Primerament es va casar amb Rufri Crispí amb el que va tenir un fill. Després es va casar amb Marc Salvi Otó. Otó era amic de Neró i Popea va començar a coquetejar amb ell fins que va atraure la seva atenció.Neró va fer fora a Otó, enviant-lo a governar Lusitània i Popea va ser l’amant oficial de Neró. Popea es volia casar amb Neró, però per això havia de desfer-se d’Agripina la mare de Neró, la qual va ser assassinada el 59. Neró va matar la seva dona Octàvia.

Van tenir una filla, llavors va rebre el títol d’Augusta (un títol romà antic que significava “majestuós”, “venerable”).

El nadó va morir al cap de quatre mesos. Quan estava prenyada per segona vegada Popea va morir d’un cop de puny del seu brutal marit. Neró li va dedicar grans honor i la va incloure entre els déus. La seva tomba du la inscripció Sabinae deae Veneri matronae fecerunt. Neró es va casar amb un noi que es deia Sporus. Diuen que és perquè s’assemblava a Poppea.

  • Sabeu què significa Sabinae deae Veneri matronae fecerunt? 
  • On tenia Popea una vil·la?

Rocío Rodríguez, 1r batx humanístic

Renoir entre dones. De l’ideal modern a l’ideal clàssic.

renoir_0

Renoir entre dones. De l’ideal modern a l’ideal clàssic. Fundació Mapfre

Pierre-Auguste Renoir va néixer el 25 de febrer de 1841 i va morir el 3 de desembre de 1919. Era un artista impressionista amb una inclinació  a pintar dones. La dona sempre va ser el seu principal tema d’inspiració, etern objecte de seducció i encarnació viva de l’art i la bellesa. Va pintar la seva esposa, les seves amigues, les seves amants,  models professionals o noies al carrer, actrius i grans dames burgeses…. En el seu període marcadament impressionista el pintor retrata una dona de ciutat, moderna, feliç, plena d’optimisme, tant al carrer com en els salons o en els espais domèstics més íntims.  Més endavant, a partir de la dècada del 1880,  després d’un viatge a Roma, es produeix la seva aproximació a  la pintura d’Ingres, Rafael o Ticià, i la seva trajectòria el porta cap a camins més propers al classicisme. També llavors la dona té un paper important en la seva pintura amb la introducció molt freqüent del nu femení imbuït d’una forta sensualitat.

El judici de Paris

Aquest és el Judici de Paris, una de les seves millors obres.

El jove artista gironí, Ricard Guinó, l’autor del bust de Prudenci Bertrana que presideix la plaça de Catalunya de Girona, en una rèplica, ja que l’original s’exhibeix al Museu d’Art de Girona, va ser una colla d’anys “les mans” de Pierre-Auguste Renoir quan el pintor francès va decidir, a la dècada de 1910, a una edat avançada, i amb problemes motrius per l’artritis, deixar-se temptar per l’escultura. Aleshores, el marxant d’art Ambroise Vollard va presentar a Renoir el jove artista català Ricard Guinó (Girona, 1890 – Antony, França, 1973), el qual va modelar nombroses obres seguint les indicacions i partint dels dibuixos i pintures del gran pintor impressionista, com corrobora l’exposició de la Casa Garriga Nogués del carrer Diputació de Barcelona, seu de la Fundació Mapfre.

Les cinc obres de Guinó exhibides són l’altrelleu en guix patinat Le jugement de Pâris (1914), el bust en morter policromat Madame Renoir (1916), el rellotge de sobretaula en bronze fos Hymne a la vie (1914), l’estatueta en bronze fos Les feu ou le petit forgeron (1916) i l’estàtua de bronze fos L’eau o la grande Laveuse accroupie (1917). Les obres són a més reproduïdes a tota pàgina al corresponent catàleg de la mostra.

L’artista noucentista gironí firma conjuntament amb Renoir aquestes peces, que formen part del Museu d’Orsay de París, i que la Fundació Mapfre exposa al costat de conegudíssimes pintures de Renoir, com Bal du Moulin de la Galette (1876), la peça estrella, o Le dejuner des canotiers (1880-81), entre altres teles de grandíssims com Picasso, Casas, Rusiñol, Maillol, o Bonnard.

El treball de Ferlier Bovat crida especialment l’atenció per la seva ambició, ja que planteja si l’autoria d’una obra correspon a qui la concep i la imagina, o, pel contrari, pertany a qui en realitza l’execució material. L’estudiosa afirma que “la col·laboració Renoir-Guinó va participar en la renovació de l’escultura del segle XX” i explica que el gironí va passar dies sencers elaborant aquestes obres lluny del control de Renoir, de manera que “la visió maniquea que Guinó va ser només ‘la mà’ de i l’alumne obedient de Renoir, únic inventor de l’obra, està allunyada de la realitat”. Aquest text de tesi, titulat Un artista català junt a Renoir: Ricard Guinó, inclou una prou detallada biografia de qui es va formar a l’Escola de Belles Arts de Girona i va ser un gran col·laborador de l’escultor Arístides Maillol entre 1910 i 1913. L’article, il·lustrat amb fotos del jove Guinó i amb la reproducció d’alguns dels seus esboços, sosté que el català, com Miquel Àngel, tenia un “mètode escultòric” per alliberar la forma com una escultura que surt del seu bloc de marbre. La trobada entre Guinó i Renoir es va produir el 1913 a Essoyes, a través de Vollard. Maillol era qui havia de ser “les mans” de Renoir, però l’escultor de Banyuls estava massa ocupat en aquella època i va cedir l’encàrrec al gironí. Maillol freqüentava els ambients artístics de la Girona del moment.

Aquest quadre, que podem contemplar en l’exposició, és, per a mi, el millor quadre d’aquest artista, en què  veiem  Gabrielle Renard, la seva dona, amb el seu fill, Renard. Gabrielle va ser la seva musa durant més de quinze anys, podríem dir que ella va tenir molt a veure amb la carrera de l’artista.

Bal au Moulin de la Galette (Ball en el Moulí de la Galette, 1876)

La màxima expressió d’aquest artista la trobem en aquest quadre, considerada l’obra més important que torna a Barcelona 100 anys després que el 1917 fos presentada al Palau de Belles Arts de la ciutat en una exposició promoguda per artistes catalans per demostrar la importància de l’art francès des de finals del segle XIX fins llavors.

Tots aquests quadres i molts més, fins arribar a 60, a l’exposició de la Fundació MAPFRE. L’exposició s’anomena Renoir entre dones“De l’ideal modern a l’ideal clàssic. Colleccions dels museus d’Orsay i de l’Orangerie”, tot i que hi ha quadres de Picasso, Van Gogh, Pierre Bonnard, Degas i Maurice Denis per tal de veure com Renoir va influir en els seus contemporanis i en la generació moderna.

I vosaltres nois, que coneixeu a algun d’aquests artistes? I algun quadre? Vos agradaria anar a veure l’exposició? Si és així no dubteu en dir-li a la Lida. Fins  al 8 de gener de  2017 es pot visitar a Barcelona i sempre podrem fer aquest recorregut virtual.

Sala Garriga i Nogués, Fundación Mapfre
Carrer Diputació, 250
Entrada: 3€
www.fundacionmapfre.org
@fmafre | #renoirentremujeres

Jordi Álvarez

LLatí 4t ESO

Dia de la mare. Com veien les mares els grecs i els romans?

Rea juntament amb els seus fills Ròmul i Rem.

La celebració del dia de la mare és molt coneguda avui dia, i pràcticament totes les famílies la celebren. Aquesta celebració es remunta a l’antiga Grècia, on es rendia homenatge a Rea, la mare de les divinitats masculines Zeus, Posidó i Hades i de les femenines Hèstia, Hera i Demèter.

Més tard, quan els romans van adoptar aquesta festivitat i la van anomenar “Hilaria”. Aquesta es celebrava  durant tres dies en el temple de Cibeles començant el dia 15 de març. Posteriorment, amb la intervenció de l’església catòlica aquesta festivitat va a passar a ésser per honrar la Verge Maria. Finalment, gràcies a activistes i poetes com Julia Ward Howe y Ana Jervis  el dia de la mare va imposar-se com una festivitat necessària per honrar els pilars fonamentals de la nostre societat: les mares.

Per a les mares romanes els fills eren el més important de la seva existència i tot sovint morien, en el part, per donar-los vida. L’embaràs, el part, els primers anys junts a casa fan que la dona senti el fill com a alguna cosa pròpia. A més, s’hi sentia completament realitzada i es complaïa moltíssim, tot mirant la canalla, acaronant-la, adormint-la, alletant-la, embolcallant-la, cantant-li, criant-la…. Era allò que diem en català una autèntica lloca.

La mitologia grega, però, identifica aquest amor de mare amb diversos animals com l’ocell que protegeix els pollets sota l’ala, o com l’ovella alletant el xaiet, o l’eugua que nodreix la pollina, o la lleona que defensa els seus cadells.

La dona grega també comptava amb les esclaves, la dida i les àvies per criar els seus fills en un clima d’amor i acolliment. També hi havia carinyoses mares adoptives i dolces mares acollidores.

Què sabe29 vosaltres del dia de la mare? El trobeu necessari? El celebreu?

Alexia Álvarez, Claudia Ordaz i Sandra Mendoza

1r de batxillerat Humanístic

Lívia Drusil·la, una de les emperadrius més influents de Roma

Livia, Ara Pacis. Foto Giovanni Dall’Orto

La dinastia de Juli-Clàudia fou el primer llinatge d’augusts de la història de Roma i la primera saga d’emperadors de la història global. Per raons evidents, la dinastia Juli-Clàudia és la més cèlebre de l’època imperial: va suposar el trànsit de la República al Imperi, va tenir al millor estadista i el més longeu governant, Octavi August (41 anys al tron); al bon militar i després degenerat Tiberi; al més cràpula i depravat dels emperadors, Calígula; a l’estudiós i hàbil economista Claudi; i per finalitzar, a l’excèntric Neró. Però aquesta casta de sobirans no hagués estat possible sense la vital contribució de dues dones: Atia Balba Cesonia, neboda de Cai Juli Cèsar, mare d’Octavi i portadora de la gens Júlia, i Lívia Drusil·la Clàudia: mare de Tiberi, esposa d’Octavi i portadora de la gens Clàudia.

Lívia Drusil·la fou, per tant, la primera emperadriu romana, nascuda el dia 30 de gener (dia de la pau) del 58 a.C. Era filla adoptiva de Marc Livi Drus Claudià, que a la seva vegada també fou adoptat i d’una dona d’estatus plebs anomenada Aufídia. Marc Livi pertanyia a la “gens Clàudia”, una família patrícia romana. Els Claudis patricis foren d’origen sabí i van arribar a Roma l’any 504 a.C.

La nostra protagonista es va casar, abans de convertir-se en emperadriu i tercera esposa d’August, amb Tiberi Claudi Neró. Però l’any 38 a.C va atreure l’atenció d’Octavi. Els murmuris de la gent de l’època deien que Octavi va quedar embadalit davant Drusil·la només veure-la, altres en canvi deien que el jove Octavi va estar enamorat d’ella des de la seva infantesa. Amb el que sí estan d’acord els cronistes és en què era la dona més formosa i distingida de la cort.

August, que estava casat en segones núpcies amb Escribònia (embarassada de la que seria la seva única descendència), va exhortar Tiberi per a que dissolgués l’enllaç amb Lívia. Així doncs, el primer marit de Lívia fou obligat a divorciar-se d’ella. Octavi August i ella es van casar el dia 17 de gener de l’any 38 a.C i es van embarcar en un matrimoni que perduraria durant 52 anys.

Amb el seu primer marit Lívia ja tenia un fill, el futur emperador Tiberi, i quan es va casar amb Octavi estava embarassada de sis mesos d’un segon fill, Neró Claudi Drus. Tots dos foren adoptats per August. Lívia i August mai no varen tenir fills, però ella sempre va exercir una gran influència i un paper clau en el seu govern i va complaure el seu marit en tots els aspectes, ignorant fins i tot les seves amants.

Tot i l’escàndol que en el seu moment va suposar aquest matrimoni, Lívia va ser presentada davant del poble com l’ideal de dona romana, en contraposició a gran part de la decaient cort i sobretot de la promíscua Cleòpatra VII. En la maquinària política del nou sistema liberal implantat per August la presència d’una dona lleial era imprescindible. Va ser així com Lívia Drusil·la s’havia convertit en el símbol de la República, la matrona arquetip: bella, prudent i humil, avorria el luxe i l’ostentació, vestia amb senzillesa prescindint de joies, es teixia la seva pròpia roba, organitzava esdeveniments en benefici de les dones més desfavorides… encara que és probable que part d’això formés part de la propaganda imperial, els aristòcrates l’envejaven i el poble l’adorava. Però ella també era una dona ambiciosa i sempre va estar present en els assumptes de l’Estat, de fet, va ser la principal consellera i confident de l’Emperador Octavi August, el qual ha passat a la història, en gran part, gràcies a l’assessorament i complicitat de la seva esposa.

Més tard, Lívia passaria a ser de la dona més venerada de Roma en temps d’Octavi, a ser una persona repudiada en època de Tiberi; la viudetat va fer d’ella una dona supèrbia, ansiosa de poder. L’any 29, entre els 82 i 86 anys després d’una llarga malaltia, Lívia moria a Roma. El seu fill, l’emperador Tiberi, ni tan sols va acudir al funeral. Més tard, l’any 42, el seu nét l’emperador Claudi la va deïficar; Divina Augusta va convertir-se, doncs, en la primera dona divinitzada de la història de Roma.

Clàudia Ordaz (text) i Ramon Alberó (thinglink)
1r Batxillerat Humanístic i Social

El paper de la dona grega i romana fins a l’actualitat

“Si això fos una obra de teatre, la dona faria d’arbre”

Si això fos una obra de teatre, la dona faria d’arbre, avui en dia, en algunes societats ha millorat, però vivim en una societat totalment pensada per homes. Som, nosaltres, les dones, un interès social i polític.
La dona durant la història ha tingut una gran evolució, però sempre està a segon pla.

Encara que pugui semblar estrany, el paper de la dona en la societat s’ha anat degradant des de la Prehistòria fins a l’època contemporània. Tot i estar actualment en l’edat de major progrés polític, social i econòmic, la dona segueix, en major o menor mesura, injustament relegada a un segon pla.

Durant l’antiguitat clàssica, les dones van estar subjectes al control gairebé absolut del seu pater familias, fos quin fos el seu estatus, i mai no van tenir accés a la totalitat dels drets atorgats als seus conciutadans homes. Sotmeses als seus pares o marits aquelles dones no tenien drets polítics. Seguint la moral romana, la dona no era més que un estri al servei del cap de la família al que li donava fills.
La dona a l’antiga Grècia apareix com a companya i cooperadora de l’home romà, està en el seu costat en els banquets, comparteix amb ell l’autoritat sobre els fills i criats i participa també de la dignitat que té el seu marit en la vida política. Però no per aquesta llibertat la va permetre que fos austera i reservada, fins i tot en el banquet, la dona estava asseguda, no reposada i no bevia vi. La dona, era un segon pla, no participava a la vida pública, política,en la literatura i no pot ser cap de família.
És més, la dona, no pertany a la família sinó estava casa. Tot i que, les pitjors dones a Roma eren les esclaves que eren considerades objectes i no subjectes de dret, ja que, a més de tenir els pitjors treballs, havien de complaure els seus amos en les seves relacions extramatrimonials.

Durant la República romana i entre les classes altes va ser pràctica comuna utilitzar els matrimonis per consolidar relacions polítiques.
Les dones de no poder votar o ser elegits en càrrecs d’elecció i els autors romans defensaven la dedicació femenina a les tasques domèstiques, com la costura i amb els seus escrits tractaven de perpetuar aquest paper limitat a l’àmbit domèstic. Aquelles dones que arribaven als 45 anys ho feien en no molt bones condicions de salut a causa d’una maternitat reiterada, el treball en les hisendes i en tasques de la domus.

Durant l’edat mitjana, és més accentuada la visió de la dona com un ésser “inferior”, per culpa de la religió. I aquesta visió sociocultural no va començar a dissoldre fins al Renaixement, on es va prendre a la dona com a exemple de puresa i honestedat, però encara amb absència de drets socials.

La Revolució francesa, amb la Declaració de drets de l’home i el ciutadà, va marcar un punt d’inflexió, copiat per la Constitució dels Estats Units.

Però tot i així, vam haver d’esperar fins al segle XX per veure una veritable intenció d’eliminar qualsevol indici de diferència entre homes i dones.

A Espanya no va ser fins a la II República, amb la Constitució de 1931 i amb la fermesa de Clara Camp amor, quan es va suprimir qualsevol ambigüitat en interpretació de la declaració d’igualtat per sexes, classe social, riquesa, creences i idees. Tot i haver entrat en l’edat contemporània, hi ha hagut passos cap endavant i cap enrere, originant la necessitat de l’aparició dels moviments feministes.

En ple segle XXI, segueixen sent una necessitat aquests moviments, LLUITANT per una justícia que encara no es dóna. En determinades cultures, com la musulmana, la dona gairebé és un objecte, en relació amb la nostra cultura occidental.

Però la cultura occidental tampoc li atorga el degut protagonisme. La desigualtat es fa evident, per exemple, en les cotes de responsabilitat i remuneració en molts sectors. Fins quan?

Claudia Pérez Torrabadella

1r Bat

En el Dia Internacional de la Dona: Grans DONES de l’antiguitat clàssica!

A l’antiguitat clàssic, malgrat tots els impediments, algunes dones es varen fer un lloc en la ciència. Quines coneixeu? Què sabeu d’Hipàtia d’Alexandria? Per què la coneixeu? Ajudeu-nos a trobar apunts dels nostres blocs o bé de la xarxa sobre aquesta GRAN DONA i els més interessants els afegirem al nostre Thinglink. Quines altres dones científiques de l’antiguitat coneixeu? Què en sabeu?…

Per què encara avui hi ha poques dones científiques?

Eloi Salat i Mariona Cava
1r Batxillerat Humanístic

Les dones: rapte, violació i esclavatge

Ens proposem d’exposar  un article, que realment és esfereïdor i molt impactant. Després de veure un vídeo del programa 30 minuts de TV3 Fugir de l’Estat Islàmic del documentalista Edward Watts, hem volgut compartir amb vosaltres aquest escrit, el cap i a la fi, volem denunciar un esdeveniment terrible: el més gran segrest de dones que s’ha produït en el segle XXI i comparar-lo amb els raptes de dones en l’antiguitat.

L’ Estat Islàmic és una organització, un grup armat islamista que opera a Síria i a l’Iraq. On segresten instintivament dones, àvies i nenes, més de quatre milions, per després fer-ne d’elles esclaves, sense el dret d’opinió i llibertat, i un 80% són violades.  Aquestes dones presoneres d’ Estat Islàmic pateixen una doble o triple repressió, és a dir, una delimitació, on moltes dones han estat segrestades i esclavitzades pels milicians “jihadistes”.

Fugir de l’Estat Islàmic, 30 minuts TV3 #FugirEITV3

Es tracta d’un reportatge a una xarxa secreta que intenta alliberar aquestes dones que es troben en la Racca. Aquestes xarxes intenten infiltrar-se dintre de l’Estat Islàmic per aconseguir gravar imatges en secret mai vistes. Són un grup clandestí que arrisca la vida dels seus integrants per tractar de rescatar tantes dones com pot. En aquest documental, hi  podem veure alguns dels testimonis d’aquelles que han aconseguit fugir. Són declaracions terribles que fan les fugitives, realment generen una commoció i al mateix temps una gran ràbia. Aquest vídeo és un relat que té com a fil conductor a partir del testimoni de Khalil al-Dakhi d’una petita gran història de coratge davant l’incivisme i la barbàrie.

L’Estat Islàmic que segresta les dones amb total immunitat, a diferència dels romans que tractaren bé a les dones sabines, maltracta i viola les segrestades, les empresona  i, a més,   pot arribar a un cert masclisme indignant, fins el punt d’obligar les dones a tapar-se els ulls fins i tot al carrer. De la mateixa manera que tampoc poden sortir soles, han d’anar obligatòriament acompanyades dels seus marits. Han de vestir sempre una túnica amb més d’una capa per no emmarcar la figura corporal. A més a més,  no poden alçar la veu, ni posar-se perfum. Obliguen  fins i tot  les nenes a portar el vel o les túniques. Els més petits descrivien els territoris de l’Estat Islàmic com “la ciutat negra i fosca”.

 L’Estat Islàmic ha instituït mercats, on es venen i es compren dones. Moltes d’aquestes dones se suïcidaven per evitar ser serfs. El destí de qualsevol que intenta matar-se és ser menjada pels gossos.

A totes dues ens ha impactat molt aquest document, quina pena! quina gran dissort! quina atrocitat! quina fatalitat la societat en la qual vivim! Sincerament les dones tenim mala sort, personalment creiem que mai no s’aconseguirà la igualtat de gènere, és un somni molt difícil d’aconseguir. Cal insistir i recordar a molts estats que la IGUALTAT és treball de tota la societat.

El rapte de les Sabines de Christoph Fesel, 1801

Què passava en temps dels grecs i dels romans amb les captives de guerra? i en la mitologia? Quins raptes de dones coneixeu? Superen la bestialitat dels greuges infringits a les dones per l’Estat Islàmic en el segle XXI?

Chorouk Regrag i Laia Arcas

1r de Batxillerat Humanístic,

Cornèlia, mare dels Gracs

Reprenent el fil de dones romanes que cal conèixer, després de Messalina, m’he inclinat per un exemple de dona-mare: Cornèlia, la mare dels Gracs:

websitewer
easel.ly

La dona romana era una bona mare? Què n’opineu de Cornèlia? Són els fills les millors joies? Qui eren els Gracs?

Chaymae Zaouaghi 1r D Batxillerat Humanístic