Author Archives: romeroivan

L’Odissea d’Homer: El diccionari de la literatura occidental

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de Margalida Capellà (@filaracne)

Fa uns dies vam treballar l’èpica grega, concretament l’obra d’Homer i tots els misteris que giren entorn a la seva persona i de si va existir realment. Per endinsar-nos més vam decidir llegir alguns fragments d’una de les seves obres més emblemàtiques, “L’ Odissea”. No hi ha millor manera per a conèixer un autor que llegint-lo. I així va ser, amb diferents traduccions al català i al castellà, vam poder ser testimonis d’alguns petits fragments d’aquesta epopeia sobre l’heroi Odisseu i les seves aventures. 

Per començar, un cop vam haver llegit i enregistrat per àudio algunes parts de l’epopeia, ens vam adonar de les grans diferències entre les traduccions i, sobretot, vam començar a apreciar l’art d’una bona traducció i la importància que té que encara avui en dia se segueixin traduint els grans clàssics del  nostre món occidental, els quals esdevenen un diccionari de la literatura i la major font d’inspiració que mai no ha existit. A més, tota la civilització i cultura se la devem a ells, i no hi ha cap altra manera de conèixer com eren que llegint el que escrivien i llegien.

Entre les traduccions que vam poder tenir la sort de conèixer, en destaquem la de Carles Riba, traduïda a un català excel·lent i d’un registre molt formal i vocabulari precís, que ens va fer adonar-nos de que ell era un mestre de la traducció i del món grec. Llegint els seus versos ens vam transportar al món de l’Odissea i dels viatges per Ítaca i Troia. 

Seguidament, també vam poder llegir a Luis Segalá y Estalella, que sentia un amor tan gran per traduir que va morir durant un bombardeig de la Guerra Civil, mentre estava immers en el món clàssic. En la seva traducció, al castellà, també podem endinsar-nos en les aventures d’Ulisses, tot i que la seva traducció és en prosa i, per tant no és en vers com els cants originals d’Homer. 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de Margalida Capellà (@filaracne)

Per acabar, també vam conèixer els textos d’en Pau Sabaté, d’en Joan Alberich Mariné o d’algunes escriptores com Montserrat Ros que van contribuir al món de la traducció clàssica. En conclusió, hi ha moltes opcions per llegir a l’hora de voler ser coneixedors dels grans diccionaris de la nostra literatura, ja sigui des de traduccions en vers, en prosa, en còmic o visuals, i és molt important promoure aquest art per a que les paraules del nostre passat arribin a les mans de tothom.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de Margalida Capellà (@filaracne)

La connexió i la relació entre les obres va ser instantània, i posa en evidència l’enorme transcendència que ha tingut l’obra d’Homer en la literatura occidental. També, gràcies a aquesta ínfima lectura de l’Odissea, la qual m’ha deixat una porta oberta que estaré encantat de conèixer, puc afirmar que sempre ha estat i serà la mare de totes les obres literàries d’occident, com si fos un diccionari en el  qual pots cercar infinitat de referències literàries, i la importància crucial de que es continuï editant i traduint en qualsevol llengua actual i també en qualsevol llengua futura.

En el meu cas, voldria parlar sobre la meva experiència després d’haver llegit un petit fragment de l’Odissea, concretament el cant anomenat: “La consulta dels morts” (X, 476 – XII, 7), de l’esplèndida traducció al català de Carles Riba, va fer que la sorpresa fos immediata. Realment cada vers que compon aquest poema homèric conté una referència directa a qualsevol obra de la literatura universal. En aquest passatge, per exemple, Ulisses viatge a l’Hades i invoca l’esperit de la seva mare, amb la que enceta un diàleg. 

El que més em va sobtar, però, va ser que mentre llegia aquest fragment de l’Odissea, la meva memòria em recordà  una obra on també el personatge principal tenia un diàleg amb l’esperit del seu progenitor. Efectivament, aquesta era l’obra de Hamlet, del dramaturg anglès William Shakespeare, que vaig tenir l’oportunitat de llegir el primer curs de batxillerat com a lectura dins de la matèria de literatura universal. No només hi ha una casual connexió entre aquestes dues obres, sinó que també existeix una clara similitud entre l’essència del missatge de les respectives escenes. En Hamlet, concretament a l’escena IV del primer acte, Hamlet té un diàleg amb l’espectre del seu pare, que ha sigut assassinat cruelment pel seu germà. En aquesta escena, l’espectre revela la veritable causa de la seva mort i també com ha d’afrontar el futur el seu fill, igual que Odisseu demanant ajut a la seva mare, Anticlea. 

Tirèsias apareix a Ulisses durant el sacrifici, Henry Fuseli, 1780-1785.

Hamlet sorprès per l’aparició de l’esperit del seu pare.

La connexió i la relació entre les obres va ser instantània, i posa en evidència l’enorme transcendència que ha tingut l’obra d’Homer en la literatura occidental. També, gràcies a aquesta ínfima lectura de l’Odissea, la qual m’ha deixat una porta oberta que estaré encantat de conèixer, puc afirmar que sempre ha estat i serà la mare de totes les obres literàries d’occident, com si fos un diccionari en el  qual pots cercar infinitat de referències literàries, i la importància crucial de que es continuï editant i traduint en qualsevol llengua actual i també en qualsevol llengua futura.

Míriam Tomàs i Ivan Romero

Alumnes de Grec 2

La Guerra del Peloponès

Mapa on es mostren els diferents moviments estratègics dels dos blocs enfrontats l’any 431 aC.

La Guerra del Peloponès fou una guerra compresa des del 431 fins al 404 aC. Els escenaris principals de la guerra foren la península del Peloponès, la Magna Grècia (actual sud d’Itàlia i l’illa Sicília) i l’oest de la península d’Anatòlia. La guerra tingué diverses etapes, però totes estaven protagonitzades per l’enfrontament de dues polis principals: Esparta (Σπάρτα) i Atenes (Ἀθῆναι) amb tots els seus seguicis d’aliats respectius. La divisió dels bàndols té un component molt més transcendental. La Lliga de Delos – liderada per Atenes – tenia una tendència més demòcrata, oposada a la Lliga del Peloponès amb un sistema oligàrquic. Sabem d’aquesta contesa gràcies a l’historiador Tucídides (Θουκυδίδης) (460? – 390 aC?), que va relatar, essent ell contemporani, la Guerra del Peloponès en el seu relat historiogràfic conegut com a Història de la Guerra del Peloponès (431 aC).      

En l’illa jònica de Còrcira (Κέρκυρα) (actualment anomenada illa de Corfú) esdevenia una guerra civil entre seguidors d’un sistema oligàrquic enfrontats als partidaris demòcrates. El conflicte era merament intern, fins a l’any 453 aC on el bàndol oligàrquic demanà ajut a Corint (Κόρινθος)polis regentada pel mateix tipus de govern –. Corint com a resposta envià una flota a Còrcira, però fou rebutjada pels partidaris demòcrates. Corint emprenyada crea una de nova, molt més rellevant que l’anterior. El grup demòcrata demana auxili a Atenes (seu per excel·lència de la democràcia)  i aquesta envia una desena de vaixells. Novament el grup demòcrata guanya. Corint humiliada, influeix a la colònia de Potidea (Ποτίδαια), en la península Calcídica, a rebel·lar-se d’Atenes, però no donà un resultat fructífer. Corint enguixada demanà desesperadament l’assistència d’Esparta.

A Esparta hi reganava Arquidam II (Ἀρχίδαμος). Arquidam tenia una relació d’amistat amb Pèricles (Περικλη̂ς), cap dels atenesos. Aquest últim va prendre una actitud vacil·lant i ordenà un bloqueig comercial a Megara (Μέγαρα) , ciutat situada en la Magna Grècia i aliat feble d’Esparta, cal esmentar que Atenes era coneguda per la seva superioritat naval, al contrari d’Esparta, superior en infanteria terrestre. Megara cada vegada més debilitada (ja que depenia del comerç per subsistir) anava ofegant-se. Esparta sorpresa, l’any 431 aC declara la guerra a Atenes obertament, al·legant que Atenes havia trencat el pacte de no-intervenció en assumptes comercials, signat anys abans per Atenes i Esparta. Pèricles coneixia la superioritat terrestre de l’exèrcit espartà i decidí arraconar-se en les blanques muralles d’Atenes (coneguda com la muralla llarga). Els espartans per la seva part, varen atacar la regió de l’Àtica fustigant la producció d’aliments d’Atenes, debilitant-la progressivament. Però això no va arribar a bon port (mai millor dit), perquè Atenes com he dit abans, controlava el comerç marítim, per tant sempre arribaven aliments suficients a la polis, pel port d’El Pireu (Πειραιεύς). Al mateix temps la força naval de Pèricles podia bloquejar els ports de la coalició espartana, malmetent l’economia del bloc Peloponès. D’aquesta manera Atenes i les seves aliances varen sobreviure un any als atacs de la coalició espartana. En el 430 aC els espartans i els seus súbdits tornaren a atacar la regió d’Àtica, aquesta vegada una mortífera epidèmia de pesta, on un vint per cent de la població segons I. Asimov va sucumbir. Posteriorment I. Asimov esmenta “La població d’Atenes mai tornà a aconseguir (en l’antiguitat) el mateix nombre de població que havia tingut abans de la pesta “.  Pèricles, destituït dels seus càrrecs, morí de pesta l’any 429 aC.

Atenes necessitava un nou líder per governar la democràtica polis. Varen haver-hi dos candidats. Cleó (Κλέων) amb tendència bel·licosa i Nícias partidari de la pau. El poder finalment recaigué en el partidari bel·licós. Cleó va seguir la mateixa estratègia que Pèricles, continuà atacant els ports de la Lliga del Peloponès. L’any 425 aC l’almirall Demòstenes (Δημοσθένης) guanyà una important batalla on aconseguí el promontori de Pilos (Πύλος), plaça estratègicament situada al sud-oest de la península del Peloponès. Esparta com a represàlia assetja als atenencs conquerint l’illa d’Esfactèria (Σφακτηρία), paral·lela al port. Però els atenencs, tenien a prop una flota i posaren setge als espartans. En el grup dels ara assetjats espartans hi havia una gran quantitat de civils i els alts càrrecs espartans varen demanar la pau. Cleó acceptà el tractat de pau, però amb dures conseqüències cap a Esparta. Esparta rebotada no acceptà el tractat imposat ergo posteriorment declarà la guerra a Atenes.

L’any 425 aC se signà un tractat de pau anomenat: pau de Nícias. Aquest acord trigà fins al 415 aC, tot i que durant el tractat varen haver-hi alguns enfrontaments entre les dues lligues. Alcibíades (Ἀλκιβιάδης), un general atenenc, ideà una estratègia definitiva per acabar amb Esparta: que era envair la Magna Grècia (actual illa de Sicília). Una vegada les hosts estaven a  Sicília, els dirigents atenencs varen demanar la captura immediata d’Alcibíades (a causa d’un malentès religiós). Alcibíades pren l’extraordinària decisió de canviar-se de bàndol, i, a continuació, formà part del bloc del Peloponès. Gràcies al canvi de Lliga d’Alcibíades, els espartans aconseguirien informació privilegiada de la Lliga de Delos. Els espartans en tenir la informació, varen poder guanyar el setge de Siracusa, contundent victòria per al bàndol d’Esparta, deixant esquerdada la host atenesa.

L’última etapa de la guerra coneguda com: Guerra de Decelia (413 – 404 aC) tingué com a protagonista Esparta i la seva posterior victòria. Agis II (Ἄγις), rei d’Esparta, ideà una estratègia de bloqueig marítim i terrestre a Atenes, buscant l’enfonsament rotund de la polis. L’any 412 aC esdevingué un cop d’estat a Atenes provocant la caiguda de la particular democràcia atenenca, creant un règim oligàrquic conegut com a govern dels quatre-cents. Atenes ja quasi derrotada encara tenia la gran flota, derrotant més tard els espartans en la batalla de Symi. El fet més extraordinari de la batalla és que retornà un altre cop l’estrateg Alcibíades, encara estimat per l’exèrcit atenenc. Alcibíades aconseguí retornar la democràcia a Atenes i derrotà la flota espartana en la batalla de Cízic l’any 410 aC. Posteriorment començava a destacar un general espartà anomenat Lisandre (Λύσανδρος). Lisandre dirigí la malferida flota espartana a Hel·lespont (actual estret dels Dardanels), bloquejant la ruta comercial de cereals que indispensable per a Atenes. Els atenencs es varen veure obligats a enviar la seva flota per eliminar el bloqueig. Potser aquesta és una de les batalles més importants i decisives de tota la contesa: la batalla d’Egospòtam (405 aC). Aquest enfrontament amb resultat victoriós d’Esparta, gràcies a una excel·lent estratègia de Lisandre.

Finalment Atenes totalment bloquejada escull capitular per no ser destruïda per l’enemic. A conseqüència d’això perd la seva preuada flota, la seva gran muralla i totes les seves colònies, posant fi a l’hegemonia atenenca en tots els territoris.

Possiblement la Guerra del Peloponès junt amb les Guerres Mèdiques són potser, els enfrontaments bèl·lics més importants i influents de la història grega i donen punt final a una època d’esplendor hel·lè insuperable, mai més el poble grec tornà a recuperar-se d’aquesta fatídica guerra.

Ivan Romero

2n Batxillerat Grec

“Un home brut” Premi Sant Jordi IPM 2020

Un home brut

És un home brut, garrepa, un vagabund miserable. D’arrel incerta, viu entre el carrer de la Cirera i el carrer de la Seca de Barcelona. Un paratge brut i gris pedra, envoltat de blocs, aquests, no deixen passar una mísera lluor de sol tendre i curatiu, només hi deixen passar un feix quan l’astre es troba en la seva culminació diària. Viu a la vora d’un portaler comercial abandonat, entre l’espai d’entrada al local i el carrer. Amb un grapat de cartons a tall de llençols i amb l’única companyia del seu gos, igual de brut i deixat com el seu amo.

S’aixeca de matinada, quan el servei de neteja de la ciutat fa la seva ronda rutinària. Puja amb l’acompanyament del seu gos per un carrer fosc i silenciós amb una emanació característica, un fetorós alè d’orina i netejador càustic. Puja fins a travessa el carrer Princesa i posteriorment gira a l’esquerra fins a arribar a la plaça de Ramon Berenguer el Gran. Allà aprofita la font d’aigua per refrescar-se i impregnar l’aigua freda en els seus llavis secs i rasurats, no és gens agradable en els mesos d’hivernada.

– Au! Kion, beu. – diu l’home al seu gos.

Tot seguit s’apropa a una cantonada de la plaça, a un parell de metres d’un saló de bellesa femenina. Es baixa els pantalons i els calçotets fins als genolls i comença a pixar. A continuació baixa per la Via Laietana, no molt transitada. Sembla que la foscor talli els pisos per la meitat deixant a la vista la meitat més pròxima al carrer. Camina uns cinquanta metres fins a arribar a l’accés de l’estació Jaume I.

L’home agafa Kion i salta el torniquet de control. Una vegada dins de l’estació li arriba un ventijol de ferro i grassa mecànica, s’asseu i espera el següent tren. Mira a la dreta i veu com els dos ulls lluminosos del tren s’aproximen a l’andana. Entra, s’asseu i es fixa en una dona molt enfarfegada, situada a la vora de la porta. Està retreta visualitzant el seu telèfon mòbil – l’home odia els abominables mòbils, pensa que trenca amb la naturalesa humana –. Té un cabell negre com el fum que surt quan es cremen pneumàtics, recollit amb una diadema de color jade. Porta dos penjolls en forma d’oval més grans que les seves orelles farcides amb molta coloraina. Li cobreix tot el cos un vestit llarg estampat d’un llarg registre de flors i colors encegadors, no aptes per a daltònics. Per acabar, sembla que abans de sortir del seu forat, ha estat agafada pel taló i submergida en un calder ple de perfum desagradable d’olor a químic atuïdor.

Puja per les escales de l’estació de la Ciutadella i li arriba un bri a marina salada. Comença a aflorar el sol, ell i en Kion encara no han esmorzat. Camina una bona estona fins a trobar un bar deixat i antic. L’establiment no és molt gran, la barra està plena d’homes amb roba de treball ronyosa i bruta, hi ha força enrenou. L’home i el gos s’apropen a la barra per demanar-hi la comanda.

– Què vols? – pregunta l’home situat al darrere de la barra.

– Un cafè sol. – diu el vagabund.

– Serà vuitanta-nou cèntims. – contesta arrogantment.

– Després et pago.

L’home de la barra els deixa anar i mira cap a l’esquerra de reüll l’esquena de l’home i el seu gos empolsegat. S’asseu i espera que li portin el cafè. Una dona vella i arrugada s’aproxima lleugera  a la seva taula i li posa el cafè a la taula. De sobte es barregen l’olor de cafè acabat de fer i el socarrim a formatge i grassa. Mentrestant, beu el seu esmorzar, para atenció a una conversa que duen a terme dos homes en la taula contigua a la seva. Un és més vell que l’altre, sembla que és el seu superior. Esmorzen un parell d’entrepans de pernil dolç i dos cafès amb llet.

– Quant va quedar al final el Barça ahir? – comenta l’home més madur.

– No tinc ni idea. Vaig estar fins a les onze de la nit veient una obre de teatre de la meva filla. – diu l’home jove amb remordiment.

L’home liquida l’últim glop de cafè i mira com discuteixen l’home de la barra i la cambrera. Aprofita el convuls moment i marxa fugaç del local. S’allunya uns dos-cents metres fins a arribar al parc de Carles I. Aleshores allà aprofita la fullaraca com a aïllant de l’herba líquida i fresca. S’estira arraulit amb el seu gos i contempla el jove dia, suposa que portarà una vida clara i lluent. Mira hipnotitzat l’efecte de les branques en moure’s pel resultat d’un tímid bufec també mira com les poques fulles seques que hi ha, embolcallen la llum solar i produeixen un efecte quasi celestial. S’està una bona estona contemplant aquesta escena idíl·lica fins que una parella de la Guàrdia Urbana li trunca aquest temps.

– No pots estar aquí, has de marxar. – comenta un agent.

– Per què? No he fet pas res il·legal. – diu l’home.

– Això és un espai públic. Fes al favor de fotre el camp, ni tu ni jo volem que acabi pitjor aquest malentès. – expressa l’altre agent molt més tenaç.

– Ara l’home ja no pot ser home, esteu trencant el vincle de l’home i la natura, maleïdes bèsties.   – murmura el vagabund aixecant-se.

L’home fuig del parc. Agafa el carrer de Villena fins a travessar-se el carrer de Wellington i gira cap a la dreta i pujar-lo. Es fixa en l’horitzó que deixa el carrer, sembla que les vies del TRAM et traslladin a un altre univers, un univers més essencial, més natural. Para esment al murmuri de l’arbreda de plataners. Un cascavell seguit i artificial es manifesta darrera seu, es gira i veu com s’aproxima el tramvia. Fa un salt i ensopega en l’herba que cobreix les vies del tren. Kion confós, segueix el seu amo. El maquinista malhumorat li envia a l’home un frenesí de postures i ganyotes poc agradables.

– Imbècil! – diu l’home des del sòl.

El gos i l’home prossegueixen el camí. Gira a l’esquerra i es troba amb l’entrada al parc de la Ciutadella. Camina uns instants fins que troba un banc. S’asseu i contempla la gent passar. Dones i homes vestits formalment, d’altres no tant. Pares i mares que porten les seves càrregues voluntàries a l’escola, prefereixen els seus dispositius mòbils, no demanen tant i són més econòmics. Treballadors de l’ajuntament, turistes i homes del sac.

Li sonen els seus budells i possiblement també els de Kion. Va a la recerca d’una brossa, per a ell són petits restaurants gratuïts. En troba una just al capdavant del Parlament. Al costat hi ha un grup d’uns trenta escolars dinant. Els professors criden a formar el seu alumnat i l’home aprofita i agafa les restes de menjar que han deixat els paràsits en el terra. Una bossa de patates mig buida, mig entrepà de truita embolicat amb paper d’alumini, un tros de formatge pudent i mullat d’oli i galetes salades escampades per tot arreu. Li dona una mica de tot a Kion i menjant tot plegats. Quan acaben s’estira un altre cop i visualitza com el dia comença a fer-se gran.

Es desplaça fins a un llac que hi ha al costat. Agafa la pilota de paper d’alumini de la butxaca i l’obre. Aprofita les menudes molles de pa i a poc a poc les va llençant a les aus de la bassa. Aquest lloc, aquest moment, sembla una escena dins d’un oasi en mig d’un desert de ciment i humans. En aquests instants és quan es pregunta si realment existeixen encara homes i dones en el planeta.

El fred comença a irradiar els seus ossos. És hora d’anar-se’n. El dia està a punt de morir i la gent comença a sortir del seu cau, és divendres. De camí al forat i troba de tot, per a ell és el pitjor moment del dia.

En el carrer de la Fusina troba un grup de nanos jugant. Mentre camina para atenció a la colla, estan jugant amb una baldufa, al costat es troben les mares en rotllana xerrant. De mica en mica, l’home i el seu fidel acompanyant s’aproximen a l’aglomerat de pisos del barri de la Ribera. El cos comença a contaminar-se d’olors i sorolls urbans, ja no escolta la conversa dels ocells.

Els restaurants i locals comencen a omplir-se i ell com sempre aprofita l’enrenou per menjar. Entra a un restaurant de menjar ràpid, ha deixat el seu gos a l’entrada perquè no se n’empipi a causa de la gentada reunida en l’establiment. Troba una taula plena de menjar desaprofitat. Agafa un recipient de cartó i comença a omplir-ho de menjar. Patates, moltes patates fregides, trossos de pa i algun tros d’hamburguesa. Té quasi ple el recipient i sense desassossec marxa. Ja té el sopar, per a ell i per a Kion.

Els pisos tornen a abrasar-se i la foscor comença a néixer. La pila de cartons estan en el lloc de sempre, esperant han ser escalfats. L’home una vegada estirat en el vestíbul desolat, comença a cobrir-se de cartons per passar la nit. Kion s’arrup al seu amo per obtenir escalfor mútua i poder dormir plàcidament. L’home, una vegada serè observa la finestra celesta creada per l’espai entre bloc i bloc. Veu tímids estels, de sobte apareix un estel fugaç, somriu i demana un desig.

– Tant de bo sigui un gos.

Ivan Romero López. Grec 1