Xenofont, nascut a Atenes el 431a.C, i mort a Corint el 354a.C va ser filòsof, militar i historiador. Va ser deixeble de Sòcrates i això el converteix en una autoritat respecte a la seva persona, en el seu llibre Apologia de Sòcrates, aclareix algunes dades sobre el judici i execució d’ell.
Xenofont va néixer a la part àtica de Grècia i per tant parlava aquell dialecte. Va escriure els seus textos en forma de crònica, i participà en els esdeveniments històrics dels que divulgà informació, de manera que va fer una gran innovació en crear el subgènere historiogràfic de la vivència personal. La seva obra és fàcil de seguir i té un estil d’escriptura suau i agradable, tant que va arribar a ser conegut com “la musa àtica”.
L’obra més coneguda d’aquest autor és l’Anàbasi, que està narrada en tercera persona i relata la expedició dels deu mil, en què ell mateix va participar duent a terme un paper crucial. La paraula Anàbasi en grec es tradueix literalment com a “marxa a terra endins”.
En aquest episodi de la història Cir el jove vol arrebatar-li el tron de l’Imperi Persa al seu germà gran Artaxerxes. Cir ja es va revoltar en contra del seu germà quan aquest va heretar el tron al 404 a.C, les forces d’Artaxerxes el van derrotar, però de totes formes va ser perdonat. Cir no va desesperar del seu objectiu i el 401a.C va reunir un exèrcit de mercenaris comandats tots pel general espartà Clearc.
Aquest exèrcit estava format per 11.300 hoplites comandats per diferents generals; 2100 peltastes, també pertanyents a diferents faccions de mercenaris; i 200 arquers que ja eren de Clearc. Els hoplites eren un tipus de soldat molt utilitzat ja que ells mateixos pagaven el cost del seu equipament i no eren massa difícils de mantenir. De totes maneres aquest equipament sí que era molt aparatós, arribava a pesar més de vint quilos, i només els soldats rics se’l podien permetre. Constava d’una armadura de bronze que simulava els músculs del tors, un casc que cobria fins les galtes i un escut circular anomenat aspis, que mesurava un metre de diàmetre. Les armadures eren úniques, fetes a mesura, i en l’escut cada soldat lluïa el símbol familiar, o bé els espartans lluïen la lletra Lamba, en honor al seu lloc d’origen: Lacedemònia. En quant a les armes, tenien una llança de dos metres i mig, la doru, i com a arma secundaria per si la doru es trencava tenien una espasa curta anomenada Xiphos, de doble tall i fulla recta. L’altre tipus de soldat que més s’utilitzà va ser el peltasta: aquests són originaris de Tràcia, i s’anomenen així per l’escut que utilitzaven, el pelte. Aquest escut era circular, amb un diàmetre aproximat de mig metre, i amb una escotadura semicircular en un costat, que donava una forma de mitja lluna. Les armes que utilitzaven els peltastes eren javelines, molt menys pesades i més curtes que les dels hoplites ja que era comú que les llancessin per atacar a distància. A més tampoc tenien cap armadura que destorbés a l’hora de moure’s.
Així doncs, els hoplites van ser el que avui identificariem amb una infanteria pesada, amb molta força però poca mobilitat, servien per atacs més contundents. En canvi, els peltastes eren la infanteria més lleugera, amb una maniobrabilitat molt més avançada, però més dèbils en cada atac. Sovint es combinaven els dos tipus de soldats per fer formacions en les quals els peltastes avançaven territori en busca d’informació o protegien els flancs de l’estructura que creaven els hoplites quan es juntaven.
Continuant amb la història de l’Anàbasi, les tropes de Cir van partir des de Grècia, amb Xenofont com un dels seus integrants documentant els fets. Al principi Clearc era l’únic que coneixia l’objectiu real de l’expedició, ja que Cir havia enganyat els seus mercenaris dient que anaven a sotmetre la regió rebel de Pisídia. Finalment, quan s’allunyaven cada cop més d’aquell territori, Cir va haver de revelar la veritat a tothom, i els mercenaris es van mostrar indignats, però això es va compensar amb la promesa d’una bona paga. Quan van arribar a escassos quilòmetres de Babilònia, es van trobar a l’exèrcit d’Artaxerxes i es va produir la Batalla de Cunaxa el 401 a.C. Aquesta batalla va ser una massacre, ja que les forces del rei persa eren molt superiors. Cir va morir en combat i Clearc, el següent en la cadena de comandament, va assumir el càrrec de tot l’exèrcit i va ordenar la retirada. Però a ell el van atrapar com a presoner i el van executar. En aquesta situació en què els líders principals de l’expedició estaven morts, Xenofont va ser un dels que van agafar la iniciativa i va motivar els soldats a una retirada cap al Mar Negre. Aquest fet es considera una gran gesta en la història militar grega ja que fins aquell moment ningú que hagués entrat en qualitat d’enemic en terres perses no havia aconseguit fugir.
Segons explica Xenofont a l’Anàbasi, el viatge de retorn va ser una odissea i va durar mesos, durant el camí varen haver de passar per territoris hostils i lluitar contra altres pobles. Finalment, arriben al Mar Negre, que tot i ser encara lluny de Grècia, representava una zona segura. És en aquest moment que els personatges històrics de l’expedició dels deu mil homes, que en aquell moment devien ser al voltant de sis mil, criden: «¡θάλασσα! ¡θάλασσα!, ¡Thalassa! ¡Thalassa!» és a dir: “El mar!. El mar!”, el mític crit que caracteritza aquesta obra. Arribats al seu destí, els mercenaris van seguir actuant com a tal, i Xenofont li cedí el comandament a Tibró.
L’Anàbasi és una font d’informació primària, escrita per un mateix participant d’aquesta expedició, d’aquesta obra podem extreure informació de les diferents tècniques de guerra de diferents regions, l’organització militar d’aquell temps i el relleu de les terres. Va ser una gran influència, per exemple, per a Alexandre el Gran, que setanta anys més tard, guiant-se per la informació que hi ha en aquest llibre va entrar a Pèrsia i la va prendre amb un exèrcit de només quaranta mil soldats. Fins i tot avui dia trobem paral·lelismes entre la nostra història contemporània i l’expedició dels deu mil, més de 24 segles més tard. Una prova més de que la història està feta de repeticions incessants: en el nostre país, a l’any 1936 va esclatar la Guerra Cívil, en la qual hi havia dos bàndols i dos possibles lideratges del país, els quals es van enfrontar. Després de la derrota del bàndol republicà, molts dels que defensaven els seus ideals públicament van haver de fugir exiliats, i per fer-ho van haver de passar per passos i camins no gaire fàcils. El que sentiren en sortir de la frontera d’Espanya va haver de ser per ells semblant a la sensació dels soldats liderats per Xenofont a l’Anàbasi quan van veure el mar per primer cop en mesos. Aquesta situació passa desgraciadament a multitud de llocs en els quals durant una guerra la població es veu obligada a fugir. L’exemple més recent d’això són els milers de refugiats ucraïnesos que marxen per evitar la imposició del govern rus.
En conclusió, Xenofont va entregar uns documents de valuosíssima importància a la cultura occidental, no només per la seva riquesa literària, sinó per la quantitat d’informació sobre el passat, i aprenentatge respecte al futur que contenen els texts historiogràfics.
David Fernández, grec 2
