Tag Archives: Música

Siringa, la música de l’Antiga Grècia

Recentment he presentat el meu Treball de Recerca en format bloc sobre la música de l’Antiga Grècia. A partir d’un seguit d’articles he investigat els diferents àmbits en què es trobava, com ara en la religió o en l’educació, la seva teoria de notació musical, i els instruments utilitzats en el moment.

 photo Portada_zps8f378126.jpg

Per tal que us pugueu fer una idea de la meva investigació, crec que és imprescindible parlar dels objectius i les hipòtesis, prèviament establertes, així com les conclusions extretes. D’aquesta manera, penso que podré ajudar a aquells alumnes de primer de Batxillerat que emprenen el camí del Treball de Recerca, ja que, potser, els serveixi com una mena de guia a l’hora d’elaborar el seu propi treball. Dit això, passem a veure els objectius i les hipòtesis.

L’objectiu bàsic i clar de la meva recerca era aportar un gra de sorra en la investigació d’aquest tema, del qual penso que se n’ha fet una recerca bastant escassa. En segon lloc, volia trobar un paral·lelisme entre la teoria musical dels temps de l’Antiga Grècia amb l’actual teoria d’occident, i estudiar els diferents instruments grecs antics a fi de trobar-hi una possible relació amb els actuals. A més, el fet d’utilitzar el format bloc per presentar el treball em va donar la oportunitat d’ampliar els meus coneixements informàtics i poder convertir-lo en una eina de fàcil difusió. Així doncs, les hipòtesis que vaig establir eren que els orígens de la teoria d’occident es trobaven en la teoria de la Grècia clàssica, i que alguns dels instruments que coneixem avui en dia provenen d’instruments de l’Antiga Grècia.

Pel que fa a les conclusions extretes, han estat les següents:
En primer lloc, utilitzant el format bloc he aconseguit crear un espai web que recull una àmplia informació sobre la música de l’Antiga Grècia. En segon lloc, he pogut veure que la teoria musical grega ha seguit un camí diferent, més proper al de les cultures orientals, a la teoria d’occident, tot i que n’han quedat restes d’escales o d’intervals senzills com ara els semitons o els tetracords. D’altra banda, amb l’apartat d’instruments, he observat quines característiques es mantenen ens els instruments d’avui en dia, com ara la classificació en família de vent, corda i percussió o fins i tot l’ús que en feien els grecs, que igual que nosaltres, els utilitzaven per acompanyar representacions teatrals, festes i rituals religiosos. Per acabar, l’últim dels objectius era ampliar els meus coneixements informàtics; no tan sols he après a utilitzar el format bloc, sinó també programes d’edició de vídeo i imatge, entre altres.

Pel que fa a la hipòtesi sobre si els orígens de l’actual teoria musical d’occident podrien remuntar-se en les teories musicals de l’Antiga Grècia, la resposta no pot ser rotunda. M’explico. La majoria d’orígens de la música occidental es troben en l’Edat Mitjana, quan comença a existir la polifonia amb els cants religiosos, element gairebé inexistent en la música de la Grècia clàssica, mentre que la teoria musical grega ha influenciat algunes cultures orientals, com per exemple a l’Orient Islàmic, que en gairebé un centenar d’escales han adoptat formes de les escales gregues. Això que acabo d’explicar és fàcilment visible, també, en les reproduccions de melodies de l’Antiga Grècia, les quals ens recorden a melodies xineses, és a dir, melodies orientals. La segona hipòtesi era que els instruments actuals provenen dels instruments de l’Antiga Grècia. En aquest punt he comprovat que els cordòfons, com ara les lires o les cítares, evolucionarien cap a les cultures orientals per la seva afinació i el tipus de so que reprodueixen, mentre que la majoria d’aeròfons s’aproparien més cap el món occidental. De l’aulos, per exemple, n’ha derivat l’oboè. D’altra banda, no he distingit una clara evolució dels instruments de percussió perquè són instruments més primitius. Dit això, veiem com la cultura occidental ha rebut una important influència de la música de l’Antiga Grècia, més aviat per la vessant de tradició clàssica que no pas per les teories musicals. En santuaris de la música com el Liceu o l’Òpera de Paris han optat per decorar les seves sales amb elements de la música de la Grècia clàssica, com ara lires i cítares; en l’àmbit escolar continuem mantenint l’ideal de la formació musical dels infants i joves; i èticament, igual que els grecs, creiem que cada gènere musical transmet un sentiment diferent i defineix certs comportaments de les persones.

Si us animeu a entrar al meu bloc, veureu que l’índex està dividit en dues parts principals; la teòrica, estructurada en diferents apartats, com són el context en el qual es trobava la música de la Grècia Clàssica, les anotacions musicals i els instruments de l’Antiga Grècia, i la pràctica, en la qual, aprofitant el nom del meu Treball de Recerca he construït una siringa o flauta de Pan.
L’índex també consta d’una tercera part, els annexos, una sèries d’activitats que no es poden incloure en cap dels apartats anteriors però que els complementen. En aquesta, trobem les audicions, una pàgina amb presentacions audiovisuals com ara el recull de peces del museu del “Louvre” amb escenes musicals, les exposicions, articles en els quals s’expliquen diferents museus visitats, i un article de crítica sobre l’actual ensenyament musical en escoles i instituts.


Primer himne dèlfic a Apol·lo, interpretat amb clarinet en si♭ per Marina Salas Zamora.

La bibliografia, un dels apartats fonamentals del treball, està estructurada en diferents apartats segons el tipus de recurs. Els llibres que he utilitzat són majoritàriament genèrics sobre la història de la música, ja que m’ha estat molt difícil trobar un d’específic sobre la música de l’Antiga Grècia. També he extret informació del llibre que utilitzem a l’assignatura de grec, Grec I de la Margalida Capellà, per les qüestions de civilització, i de clàssics com l’Odissea per fragments concrets. Pel que fa a les pàgines webs, n’hi ha una gran varietat segons la informació que necessitava. Destacaria una pàgina sobre la música de l’Antiga Grècia de la Viquipèdia, la qual m’ha ajudat a estructurar l’índex del treball, el Theoi, un portal amb àmplia informació sobre la mitologia grega, la FiloXarxa, d’on he enllaçat la majoria de biografies sobre filòsofs, i el Perseus, una pàgina molt interessant i completa amb textos en grec clàssic i traduïts a l’anglès.

La veritat és que l’experiència de treballar en un bloc ha estat molt enriquidora, ja que m’ha permès ampliar els meus coneixements informàtics, inserir enllaços interns i externs, així com publicar presentacions audiovisuals en les quals es recullen peces i/o altres imatges de museus visitats i reproduccions d’algunes de les melodies que s’han trobat sobre la música de la Grècia clàssica. Per això, recomano a tots aquells que encara heu de començar amb la vostra recerca, que us animeu a presentar-lo en aquest format ja que us permetrà realitzar una feina molt completa i, a més, us donarà la oportunitat de poder continuar amb la vostra investigació un cop presentat el Treball de Recerca com a tal.

MARINA SALAS ZAMORA, Ins Isaac Albéniz

Visita al British Museum

Avete, arachnid people!

Every year the 4th ESO students at Isaac Albéniz High School take a trip to London. In March, We stayed in some houses with families that hosted us. We lived with the English families for a whole week and we practised our English…

Ai! Ja ens hem tornat a confondre amb l’idioma. Sembla que aquesta setmana a Londres ens ha culturitzat. I ara sí, continuem en català:

Avete aràcnids i aràcnides!

Com cada any, els alumnes de 4t d’ESO de l’institut Isaac Albéniz vam anar a Londres com a viatge de fi de curs. Estàvem repartits en diferents cases on ens van acollir i vam haver de conviure amb les famílies angleses durant una setmana, amb la finalitat de practicar el nostre anglès. A la nostra estada vam visitar els principals monuments i parcs i també la zona turística de la ciutat. Però a part de passejar-nos, també vam anar a diferents museus: la National Gallery, el Science and Technology Museum, el Natural History Museum, el Madame Tussaud i el British Museum.

El que més ens va impressionar va ser el British Museum. Allà hi havia moltíssimes coses de l’antiga Grècia i de l’època dels romans, també hi havia objectes de l’antic Egipte, Mesopotàmia i de l’antiga Àsia. Realment semblava que haguéssim retrocedit en el temps, de tants testimonis de les antigues cultures com hi havia.

Aquí teniu una petita mostra del que vam veure:

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=Zz_GrePcPqg[/youtube]

Us animem a visitar Londres! Tant si voleu anar a millorar el vostre anglès, com si voleu divertir-vos o conèixer diferents cultures! Per a nosaltres va ser un viatge inoblidable per acabar aquesta etapa de la nostra vida.

Well, we hope you’ve liked it. Good bye arachnids!

  • Heu visitat mai aquest museu? Si és així, què us ha semblat?
  • Quina època de les que es mostren us ha semblat més interessant? Per què?
  • Als alumnes de 4t que heu anat a Londres, quin museu us ha agradat més?
  • Coneixeu algun dels personatges grecs i romans que surten al video? Podríeu explicar alguna cosa sobre ells?

Well, we hope you’ve liked it. Good bye arachnids!

Paula Cortés i Irene Palau, 4t C

Les partitures a l’antiga Grècia

A l’antiga Grècia ja existia la música, la música (Μουσική”) ha existit des dels primers humans i ha perdurat en el temps, tot presentant variacions depenent de les tendències de l’època. Quan ens diuen música pensem en el so però la música no sempre és només so, abans del so han hagut un munt d’hores de treball, escrit, que no emet cap so per si sol. Actualment, el treball escrit serien les partitures, que són internacionals en tots els idiomes.

Però no sempre han estat així. A l’Antiga Grècia la música tenia un paper molt important en la vida quotidiana, a l’educació dels joves per exemple. Aristòtil i Plató creien en la Teoria d’Ethos, aquesta deia que la música era capaç d’influenciar les conductes de la gent. Les partitures gregues tenien una forma lleugerament diferent:

Aquests fragments pertanyen a l’Epitafi de Seikilos. Aquest epitafi és la composició musical completa més antiga arreu del món, concretament del s.II aC. L’escriptura es va trobar l’any 1883 gravada en una columna de marbre que Seikilos (Sícil) havia fet construir sobre una làpida per a la seva dona, Euterpe, a Turquia. Tot i que no és l’escriptura musical més antiga i no és massa llarga, és, si més no, la més antiga completa ja que d’altres escriptures musicals més antigues, com els himnes Dèlfics, se’n conserven només fragments.

Curiosament, va desaparèixer l’any 1922 i es va trobar a casa d’una senyora que la feia servir per col·locar-hi un test de plantes a sobre. Actualment la podem trobar al Museu Nacional de Dinamarca.

Com podem observar, les notes estaven representades per lletres majúscules de l’alfabet grec, el ritme estava representat per la combinació de punts i línies.

 L’Epitafi de Seikilos té unes frases introductòries que diuen:

Sóc una imatge de pedra. Seikilos em va posar aquí on seré, per sempre, el símbol de l’evocació eterna.

I tot seguit la peça musical que diu el següent:

Ὅσον ζῇς φαίνου

μηδὲν ὅλως σὺ λυποὺ·

πρὸς ὀλίγου ἐστὶ τὸ ζῆν.

τὸ τέλος ὁ χρόνος ἀπαιτεῖ.

Enlluerna mentre visquis

i  no t’afligeixis per res

perquè la vida és curta

i el temps et furta les aspiracions.

Apart d’aquestes formes de notació musical hi ha d’altres com:

La tibetana (s.XIX):

La italiana: (s.XI)

(s.XIV)

La japonesa:

També hi ha altres maneres d’interpretar l’Epitafi:

Quina us agrada més? En coneixeu d’altres? Quin tòpic literari hi reconeixeu?

Judit Giménez
1r Batx. Grec i Llatí

“Rambla Llibertat” Més referents clàssics a la Cantània

imgres

Amics aràcnids,

Us escric, un any més, fent referència a la Cantània de l’Auditori de Barcelona que enguany celebra el 25è aniversari i a més està emmarcada dins dels actes del “Tricentenari 1714 – 2014”. L’obra inèdita es titula “Rambla llibertat” i el text és d’en Marc Rosic i la música del compositor Albert Carbonell, qui ha creat unes melodies i harmonies ben originals.
Resumint i entrant en el tema que aquí ens concerneix, el compositor s’ha inventat 6 combinacions de 4 notes que en ser tocades produeixen una sonoritat determinada. Aquestes sonoritats les ha anomenat “Sonoritat color alpha” “sonoritat color beta” i així fins a la “zeta”. Tota la cantata està basada en aquestes combinacions de notes, i hi haurà cançons que utilitza una o més sonoritats depenent del moment. Quina cosa més original no?
Estem impacients per conèixer totes les raons i explicacions relacionades amb aquest univers sonor que l’autor ens faci arribar en la propera formació de mestres. Però, entretant, estudiants aràcnids, potser vosaltres ens podríeu explicar si aquesta classificació basada en les lletres gregues és un fet aïllat o bé és una cosa habitual i comú? Hi ha altres exemples? Quins són? Per què creieu que es fa servir l’alfabet grec per a aquest propòsit? Esperem que entre tots podem treure a la llum aquest entrellat, i de pas, aprendre col•laborativament.

Bona feina!
Xavi de música

Segona part pels qui vulguin ampliar les informacions:

La classe de 5è de primària de l’Escola Bergantí del Masnou estem a punt de començar a estudiar la nova cantata del projecte Cantània de l’Auditori de Barcelona. La Cantània és un concert creat i treballat amb les escoles durant tot l’any, amb sessions de formació obligatòria per a professors. El gran final és la interpretació dels alumnes que viuen una experiència musical inoblidable damunt de l’escenari. Enguany sobrepassem els 40.000 participants, que actuarem en grups de fins a 800 nens alhora a l’Auditori de Barcelona i d’altres repartits per Catalunya, Espanya i part de l’estranger. Tothom pot assistir de públic en aquests concerts i podeu trobar més informació al web de l’Auditori.

L’argument de la cantata d’enguany és el següent: “Rambla Llibertat és un barri on l’alegria es respira arreu i la concòrdia es viu de manera genuïna. Aquest cas tan especial desperta l’interès d’Estela, una atrafegada periodista de la televisió, sempre a la recerca de notícies insòlites, i ara disposada a descobrir quin secret hi ha al darrere d’un fet tan inusual. Gómez, el seu nou càmera, li farà obrir els ulls i, passejant pels carrers del barri, l’ajudarà a entendre que una comunitat lliure i feliç és la suma i convivència de totes les llibertats individuals i que el que fa la Rambla tan especial és que els seus veïns gaudeixen de la pròpia llibertat sense oblidar mai el respecte als altres.
La –nostra- Rambla Llibertat és, doncs, un espai essencialment plural, divers i cosmopolita, on s’hi respira un sentiment de fraternitat, concòrdia, respecte i dedicació a la comunitat, però al mateix temps és un espai eminentment lúdic, on la diversió i la disbauxa també tenen cabuda i la festa té lloc al carrer amb la participació de tots els veïns, ja sigui en forma de llaminera xocolatada infantil o d’esbojarrada paella popular. També hem volgut que aquest sentiment amarés tota la música de la cantata. Això s’ha traduït en la partitura en una barreja de gèneres eminentment urbans (rap, beatbox, blues, dixieland o reggae) amb músiques del món, (el dabke àrab, els ritmes africans o la samba brasilera), tots passats pel tamís d’un tractament eminentment contemporani“
.

Enguany ja en fa una bona colla que publiquem articles en aquest bloc relacionats amb la Cantània. Ens hem adonat que cada any, sigui per una cosa o per una altra, hi trobem referents clàssics. Per això, i repetint la demanda que ja vaig fer l’any passat, pregunto als qui hagin llegit fins aquí, si és que no es pot fer una gran obra sense tenir-los en compte? Salutacions a tothom.

Per veure la proposta de l’Univers sonor del compositor cliqueu aquí.

Xavi de música

La cançó de les declinacions

Des de Mallorca i via Bàrbara Matas, Mercè Otero m’ha enviat aquest vídeo d’uns alumnes de l’IES Manacor, de la professora Antònia Soler, que capitanejats per Carme Gibanel, interpreten una fantàstica cançó per memoritzar les declinacions llatines. La cantant és Carme Gibanel, acompanyada dels baixistes Adrià Roldan i Josep Lluis Santandreu (de segon de batxillerat) i la pianista col·laboradora Anna Roig (de 4t ESO).Fins ara, a Aracne fila i fila sols teníem la primera i la cinquena.

[youtube]http://youtu.be/WL666KkKanc[/youtube]

En llatí hi ha declinacions

cinc són les que nosaltres aprendrem.
La primera molt fàcil és
i aquesta diu així:
A, A, AM, AE, AE, A
AE, AE, AS, ARVM, IS, IS.
La segona neutres ja té
i també la sabrem molt bé:
VS, E, VM, I, O, O
I, I, OS, ORVM, IS, IS
i abans d’acabar
els neutres tots hem d’escoltar
VM, VM, VM, A, A, A,
singular i plural.
La tercera fàcil pareix,
però atenció! no us confieu!
res o S, res o S, EM, IS, I, E o I
ES, ES, ES, VM o IVM, IBVS, IBVS
els neutres direm:
res, res, res, A, A, A,
IA, IA i la tercera està.
Escoltau! Ara en ve una altra
i aquesta ja serà la quarta:
VS, VS, VM, VS, VI, V
VS, VS, VS, VVM, IBVS, IBVS.
I ara no us espanteu
que els neutres por no faran
V, V, V, VA, VA, VA.
Si heu arribat a la cinquena
ja no tindreu més mal d’esquena
ES, ES, EM, EI, EI, E
ES, ES, ES, ERVM, EBVS, EBVS.

Faune, libidinós i trapella, al Museu de Badalona

Tal com ens anunciava la Mònica fa un temps, el dia 26 de febrer del 2013, en el marc de les primeres jornades conjuntes entre el Conservatori i l’Institut Isaac Albéniz de Badalona “El so de la paraula”, la presència clàssica es va fer palesa sobretot al primer acte, que va tenir lloc al Museu de Badalona sota el títol de “Música i Narrativa”.

La proposta de lectura d’un fragment de la Migdiada d’un Faune de Mallarmé simultaniejada amb una original versió coreogràfica del preludi homònim de Debussy, va fer palesa la necessitat de contextualitzar el referent mitològic clàssic que dóna origen a tot plegat. Així doncs, abans de la versió simbolista d’aquest ésser boscà, els alumnes de 4t ESO van descobrir-nos un Faune molt més descarat en relació al qual Ovidi, als Fastos, ens explica el motiu de la seva aversió als vestits. La Paula i la Blanca van presentar la recitació del text, que el Rubén va dur a terme amb seguretat, acompanyat al piano per l’encomanadissa música que l’Ainhoa havia triat per a l’ocasió. Com a teló de fons, la projecció dels dibuixos inspirats en diferents moments del text, que uns quants companys ens havien regalat prèviament.

[vimeo]http://vimeo.com/62971226[/vimeo]

Tot plegat va resultar una tasca col·laborativa que l’Amar, atenta a tots els detalls, va deixar immortalitzada en el seu reportatge fotogràfic. El muntatge té com a fons musical l’Himne dels Pirates pertanyent a “Mar i Cel” de Dagoll Dagom, que tan bé vau interpretar els alumnes de l’optativa de Música de quart. Cal recordar que aquest musical és una adaptació de la peça teatral homònima d’Àngel Guimerà, una mostra més de l’inefable “So de la paraula”, que Conservatori i Institut hem volgut fer sentir al llarg d’aquestes Jornades conjuntes.

El tercer acte de les Jornades va consistir en una representació musicada d’El somni d’una nit d’estiu de William Shakespeare, ¿quines referències clàssiques hi vau detectar? La més evident és la referent a una de les metamorfosis ovidianes que heu llegit a Narracions de mites clàssics, ¿la recordeu? Però, a més, les referències a llocs i personatges grecs hi abunden ¿què me’n podeu dir?

Aquells que no hi vau ser presents, podeu fer una recerca sobre l’obra o esperar a l’acte de Sant Jordi a l’institut, en què possiblement ens en faran una nova representació.

TERESA

Relació entre optatives: Música i Llatí

Després d’un comentari a un article d’una companya, la Teresa ens ha proposat que us parlem de la relació entre les optatives de 4t de l’itinerari humanístic, Música i Llatí. Vam començar amb les èpoques de la història de la música i ara estem aprofundint temari d’una d’elles: l’Edat Mitjana.

En aquesta època va ser el principi de l’escriptura sobre paper, Boeci i Cassiodor foren els qui van transmetre la teoria musical grega i romana a l’Europa medieval. En el principi de la música escrita, les lletres de les cançons eren de temes litúrgics i profans en la llengua llatina. Això era influència de la cultura que estava establerta, que feia que només es cantés als monestirs i esglésies.

Per això, els primers grans canvis de l’escriptura de la música els fan monjos com Hucbald, que comença a escriure línies que donaven l’entonació de la lletra; Guido d’Arrezo, que crea un tetragrama com a pauta, col·loca espais i línies l’entonació de les notes i crea els primers sistemes d’anotació proporcional amb durades establertes.

Photobucket

El papa Gregori I va influir molt en la manera de cantar la música de les esglésies d’arreu d’Europa. Després de la caiguda de l’imperi Romà, la unitat litúrgica cristiana es va descompondre en diferents ritus segons cada país. A causa d’això, a cada ritus es cantava una mateixa cançó amb les influències del seu país i Gregori I va enviar un petit grup de monjos a cada ritus i les va unificar en una de sola. Quan aquest mor, el cant pla passa a cant gregorià en honor seu.

Poc després la música va passar a altres estaments medievals, tant a nobles com a gent sense privilegi social. Els nobles es deien trobadors i trobadoritz (si era dona) i es diferenciaven dels joglars (els no privilegiats) per la seva cultura musical, que els permetia escriure-la; per això els joglars cantaven cançons dels trobadors.

Aquí us deixem una de les cançons que hem practicat a classe de Música, en llatí i amb part de les característiques que us hem anomenat abans.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=-l9eZVE0Th4[/youtube]

L’últim que hem estudiat ha estat l’inici de la polifonia i de l’Ars nova, que se seguia cantant en llatí amb ritme i noves maneres d’escriure la música més semblants a com les coneixem actualment. Curiosament aquest nom té semblances amb un grup, Ars tunae, sobre el qual un ex alumne del nostre institut ens ha donat informació per complementar el nostre article. Moltes gràcies, Jordi.

Photobucket

Ars tunae són una banda de trenta músics, principalment de pols i pua, amb acordió, percussió i veus. El grup abraça diferents temes instrumentals amb molta varietat de tipus de música. Encara que el seu nom prové de la llengua llatina, els seus temes musicals i el mateix llenguatge no hi tenen gaire relació. El seu nom, Ars tunae, ens vol dir que dediquen el seu art a cantar cançons de les tunes, per això utilitzen el genitiu “-ae” que fa de complement del nom.

Sabeu què són les tunes? I d’on provenen?

Les tunes, o com es diu a Catalunya, estudiantines, són germandats d’estudiants universitaris que duen una combinació de vestits antics i que interpreten temes musicals folklòrics. Fa un any els vam poder gaudir en un concert que van fer al Círcol Catòlic de Badalona per recaptar de diners per la lluita contra el càncer.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=uRM-r46rv5c[/youtube]

Aquí teniu la noticia en TV de l’actuació d’Ars Tunae al Gran Teatre del Liceu. Hi ha una mala pronunciació, ¿la sabríeu trobar?

A més d’això, si busqueu l’origen de les estudiantines, trobareu que, segons algunes versions, provenen de la tradició goliarda del segle XIII. Feu recerca sobre el tema i trobareu altre cop el llatí com a llengua musical. Qui eren els goliards? Quin recull de cants molts famosos pertanyen a aquesta tradició? Quina és la seva temàtica i les seves caràcterístiques? Això dóna per una altre article…

Júlia Bardera i Noemí Gallego

4tB

 

Els instruments musicals de l’antiga Roma

Després de veure el primer reportatge del programa Nydia de Televisió de Catalunya, deixeu en comentari en quin minut surt la flauta de Pan?

Quins instruments toquen aquests músics d’un mosaic trobat a Pompeia i que es pot contemplar al Museu Arqueològic Nacional de Nàpols?

A veure si sabeu quin instrument romà tocava un aràcnid en aquesta reconstrucció històrica de Blanes?

Quines diferències i semblances trobeu entre la música grega i la romana, una vegada heu celebrat Santa Cecília amb música de l’antiga Grècia?

Gaby

La flauta de Pan i la Cantània

Mirar el mite

Emmarcat dins la setmana de Santa Cecília, patrona de la música, que se celebra el proper dia 22, els i les alumnes de 5è de l’Escola Bergantí del Masnou us volem recordar el mite de la flauta de Pan. Esperem que us agradi el nostre treball! Per altra banda, us volem fer saber que aquest any tornarem a cantar la Cantània a l’Auditori de Barcelona, una obra que, com ja va sent habitual els últims anys, torna a tenir referències clàssiques. Enguany se titula “Ha passat un àngel” i explica els viatges d’aquest àngel en busca del silenci. Després de viatjar per l’Antàrtida i el fons del mar i no trobar-lo, l’autor l’enfila cel enllà però s’empara en el guerrejar dels mites i les constel·lacions per justificar l’absència del silenci tan preuat. Serà de nou a la terra, en una història ben emocionant, quan potser el trobarà… Encara no us ho podem explicar tot! I és veient aquesta reiteració dels referents clàssics en la Cantània, les cantates que anualment publiquen a l’Auditori i que aquest any arriben a 40.000 cantaires, però també en altres obres literàries o d’altres tipus, que se’ns acut reflexionar sobre la qüestió. Per què creieu, doncs, que sempre són presents aquests referents? Es pot fer una gran obra obviant-los?

Xavi de música