Ha millorat l’escola actual pel que fa a la pedagogia musical? Aquesta és una de les qüestions que ens podrien assaltar després de conèixer la importància que donaven els grecs a la instrucció musical. Doncs bé, analitzant els sistema educatiu del nostre país, observo que la formació musical a l’escola continua essent tan “rudimentària” (i ho poso entre cometes perquè considero la societat grega com una de les més avançades de la història) com milers d’anys enrere. No m’agradaria fer una generalització inadequada, perquè estic segura que el sistema de la vella escola no és utilitzat per tots els mestres, però és cert que els ensenyaments de caire musical solen basar-se en l’aprenentatge de cançons infantils, en etapes primerenques, l’aprenentatge de la flauta de bec així com primeres nocions en teoria musical, en etapes mitjanes, i història de la música, en etapes superiors. Però la música també pot utilitzar-se com a eina de desenvolupament artístic i creatiu. Els infants han de jugar amb la música, tocar-la, investigar-la, transformar-la… Saber la teoria està molt bé, però no és útil si no es pot aplicar a la pràctica, no només a l’hora de tocar un instrument, sinó també a l’hora d’entendre la música, de poder desenvolupar la oïda i extreure les notes quan s’escolta una cançó. I en aquest punt discrepo amb Plató, perquè copiar una melodia sense haver de mirar la partitura és símbol de comprensió musical. A més, teories com la del psicòleg i professor nord-americà Howard Gardner sobre les intel·ligències múltiples, reafirmen que una persona amb intel·ligència musical, en molts casos, té habilitat per retenir estructures lingüístiques i assimilar-les…, i més facilitat a l’hora d’entendre les matemàtiques i altres ciències. És a dir, implica tant un desenvolupament creatiu i artístic, com un desenvolupament intel·lectual. I no ens oblidem que cantar o tocar partitures de memòria incrementa, sense cap mena de dubte, la facultat memorística.

La música s’ha d’aprendre a sentir, a valorar, a viure… Ha de crear emocions, posar els pels de punta, treure somriures o provocar llàgrimes… En resum, ha de ser una peça més per comprendre l’essència de la vida.

No vull acabar aquest article sense convidar a llegir-lo a tots aquells que es proposen treure pes a la matèria de música en l’àmbit escolar, tal com planteja el ministre Wert i la seva llei orgànica de millora de qualitat de l’ensenyament, la LOMCE. Segons l’article 24 del capítol III, la música, així com la tecnologia o les arts plàstiques, entre altres, queda reduïda a una matèria específica i optativa, la qual cosa significa que els alumnes podran triar si volen o no fer aquesta assignatura. Què ens volen dir amb això? La música no té el mateix pes que altres matèries com ara la física o les llengües? Tan de bo articles com aquest i d’altres serveixin per reflexionar sobre quina societat volem construir, perquè, al cap i a la fi, l’escola és una classe magistral sobre la vida i té com a objectiu formar persones.

Imatge protesta contra la LOMCE.
Font: El món de Reus (bloc)

Si teniu uns minuts, us recomano que feu un cop d’ull a aquest documental sobre la Sant Andreu Jazz Band, un clar exemple sobre com la música educa grans músics i persones amb valors. Tot un clar model a seguir.