Relació entre optatives: Música i Llatí

Després d’un comentari a un article d’una companya, la Teresa ens ha proposat que us parlem de la relació entre les optatives de 4t de l’itinerari humanístic, Música i Llatí. Vam començar amb les èpoques de la història de la música i ara estem aprofundint temari d’una d’elles: l’Edat Mitjana.

En aquesta època va ser el principi de l’escriptura sobre paper, Boeci i Cassiodor foren els qui van transmetre la teoria musical grega i romana a l’Europa medieval. En el principi de la música escrita, les lletres de les cançons eren de temes litúrgics i profans en la llengua llatina. Això era influència de la cultura que estava establerta, que feia que només es cantés als monestirs i esglésies.

Per això, els primers grans canvis de l’escriptura de la música els fan monjos com Hucbald, que comença a escriure línies que donaven l’entonació de la lletra; Guido d’Arrezo, que crea un tetragrama com a pauta, col·loca espais i línies l’entonació de les notes i crea els primers sistemes d’anotació proporcional amb durades establertes.

Photobucket

El papa Gregori I va influir molt en la manera de cantar la música de les esglésies d’arreu d’Europa. Després de la caiguda de l’imperi Romà, la unitat litúrgica cristiana es va descompondre en diferents ritus segons cada país. A causa d’això, a cada ritus es cantava una mateixa cançó amb les influències del seu país i Gregori I va enviar un petit grup de monjos a cada ritus i les va unificar en una de sola. Quan aquest mor, el cant pla passa a cant gregorià en honor seu.

Poc després la música va passar a altres estaments medievals, tant a nobles com a gent sense privilegi social. Els nobles es deien trobadors i trobadoritz (si era dona) i es diferenciaven dels joglars (els no privilegiats) per la seva cultura musical, que els permetia escriure-la; per això els joglars cantaven cançons dels trobadors.

Aquí us deixem una de les cançons que hem practicat a classe de Música, en llatí i amb part de les característiques que us hem anomenat abans.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=-l9eZVE0Th4[/youtube]

L’últim que hem estudiat ha estat l’inici de la polifonia i de l’Ars nova, que se seguia cantant en llatí amb ritme i noves maneres d’escriure la música més semblants a com les coneixem actualment. Curiosament aquest nom té semblances amb un grup, Ars tunae, sobre el qual un ex alumne del nostre institut ens ha donat informació per complementar el nostre article. Moltes gràcies, Jordi.

Photobucket

Ars tunae són una banda de trenta músics, principalment de pols i pua, amb acordió, percussió i veus. El grup abraça diferents temes instrumentals amb molta varietat de tipus de música. Encara que el seu nom prové de la llengua llatina, els seus temes musicals i el mateix llenguatge no hi tenen gaire relació. El seu nom, Ars tunae, ens vol dir que dediquen el seu art a cantar cançons de les tunes, per això utilitzen el genitiu “-ae” que fa de complement del nom.

Sabeu què són les tunes? I d’on provenen?

Les tunes, o com es diu a Catalunya, estudiantines, són germandats d’estudiants universitaris que duen una combinació de vestits antics i que interpreten temes musicals folklòrics. Fa un any els vam poder gaudir en un concert que van fer al Círcol Catòlic de Badalona per recaptar de diners per la lluita contra el càncer.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=uRM-r46rv5c[/youtube]

Aquí teniu la noticia en TV de l’actuació d’Ars Tunae al Gran Teatre del Liceu. Hi ha una mala pronunciació, ¿la sabríeu trobar?

A més d’això, si busqueu l’origen de les estudiantines, trobareu que, segons algunes versions, provenen de la tradició goliarda del segle XIII. Feu recerca sobre el tema i trobareu altre cop el llatí com a llengua musical. Qui eren els goliards? Quin recull de cants molts famosos pertanyen a aquesta tradició? Quina és la seva temàtica i les seves caràcterístiques? Això dóna per una altre article…

Júlia Bardera i Noemí Gallego

4tB

 

13 thoughts on “Relació entre optatives: Música i Llatí

  1. Margalida Capellà Soler

    Júlia, així m’agrada! Visca la interdisciplinarietat! Per cert, hauries de revisar aquesta part: “I d’on porvenen?
    Les tunes, o com és diu a Catalunya…”. A tots els apunts no t’oblidis de posar la categoria General.

  2. Teresa Devesa i Monclús

    Noemí i Júlia, com que ara mateix l’article està tancat a l’edició amb els vostres codis, he fet les puntualitzacions que comentava la Margalida. Tot i això, tingueu-ho en compte de cara al proper apunt. He de dir també que l’Ester, la vostra professora de Música, ho ha revisat i donat per bo. És una feina molt completa i parteix d’una associació espontània a partir d’un altre article. Feliciter.
    Margalida, podem estar contents els aràcnids, de la interdisciplinarietat, perquè darrerament estan apareixent aportacions molt interessants sobre filosofia, literatures romàniques, botànica… Jo no dono a l’abast de seguir tanta novetat!
    A més a més de les qüestions proposades per les autores, potser estaria bé que contraposéssiu el terme ars nova amb el que designa tota la música anterior. De fet, si busqueu l’adjectiu contrari en llatí, ja ho tindreu.
    L’Ester m’ha fet també una precisió cronològica. Tots els personatges esmentats a l’article apareixen per l’ordre que els correspon a nivell cronològic? Quin hauríem de moure de lloc si només seguíssim aquest criteri? Au, aquells que curseu la matèria, feu gala dels vostre coneixements…

  3. Ignasi Duran

    Salve!
    Bon treball Júlia i Noemi!
    Els goliards eren antics monjos que se n’havien anaty de l’església per viure una millor vida que aprofitaven els coneixements musicals adquirits a l’esgésia del can gregorià per convertir-se en cantasutors independents que interpretaven les seves cançons normalment queixant-se de l’església.
    Vale!

  4. Mónica Martínez

    Salve!
    Primer de tot vull dir que encara que segurament m’equivoco la mala pronunciació és quan diuen Ars Tunae perquè posen l’accent en la síl•laba -nae en comptes de a la síl•laba tu-, i al llatí no hi ha paraules agudes.

    Els goliards eren monjos que havien penjat els seus hàbits i es dedicaven a la música. Les seves cançons estaven escrites en llatí vulgar i sovint es reien de les coses pertanyents a les seves antigues vides i de les coses pertanyents al ‘món culte i eclesiàstic’
    vale!

  5. Teresa Devesa i Monclús

    Mònica, no cal que estiguis insegura amb la teva puntualització lingüística, estàs atenta a classe i això es nota després a l’hora d’aplicar-ho. Efectivament, hauríem d’evitar pronúncies com la del locutor, que denoten poc coneixement de la llengua llatina. Els que vulgueu ser periodistes, doncs, ja ho sabeu…
    L’Ignasi i la Mònica ens han apropat a la figura dels goliards, però encara us falta precisar aquestes composicions tan conegudes a què fa referència la pregunta. Queden també moltes altres qüestions per desenvolupar, tant les proposades a l’article com al meu primer comentari. Les espero…

  6. Noelia Roldan

    Salve!
    Júlia i Noemi, heu fet un atricle molt bó i molt interessant. Aquest és un tema del qual ningú s’ha posat a pensar la relació que té el llatí en altres assignatures. Ja en tenia una mica d’idea de la relació entre el llatí i la música, però ara al llegir aquest article m’ha quedar més clar.
    Per exemple, en el cant gregorià només hi cantaven veus masculines i era sempre en llatí, i moltres altres cançons que també són en llatí.
    Els goliards eren aquelles persones que havien deixat de ser monjos. És dedicaven a cantar i recitar poemes en llatí i en llengües vulgars

  7. Alba Malagón

    Salve!

    Primer de tot felicitar a la Júlia i a la Noemi per el treball que an fet i tota la recerca.
    Aquest tema em sembla molt interessant, per què jo personalment no tenia molta idea entre la relació del llatí en les altres assignatures.
    Al llegir aquest artícle ya entenc més la relació que hi ha entre el llatí i la música.
    Els goliards eren aquelles persones que havien deixat de ser monjos. Es dedicaven a cantar i recitar poemes en llatí i en llengües vulgars.

    Vale!

  8. Blanca Pérez i Paula Almeida

    Salvete!!!!
    Hi ha una mala pronunciació, ¿la sabríeu trobar?

    Quan el locutor diu: Ars Tunae ho diu malament, ja que l’accent el posa a la síl•laba -nae en comptes de a la síl•laba tu-, i al llatí no hi ha paraules agudes.

    Qui eren els goliards? Quin recull de cants molts famosos pertanyen a aquesta tradició? Quina és la seva temàtica i les seves caràcterístiques?

    Un goliard era una persona que havia deixat de ser monjo. Eren cançons en lloança del vi, del bon menjar i de l’amor, empraven un llatí vulgar amb el qual imitaven els cants religiosos, es mofaven de les coses més santes i, en general, del que formava la cultura oficial.

  9. Sònia i Rubén

    Salve!

    Felicitats pel bon treball m’ha semblat un article molt interessant.

    Els goliards eran monjos que ja no ho volien ser i es dedicaven a la música.
    Feien servir el llatí vulgar per representar els poemes.
    Gràcies a aquest article m’ha quedat més clar la relació entre les dues optatives i així és més fàcil entendre aquestes dues assignatures.

    Vale!

  10. Claudia Soler

    Millor tard que mai :

    Tal i com va dir la Teresa a classe, gent que pensem que sap molt, polítics, presentadors,reporters…
    Molts cops la pifien alhora de pronunciar alguna cosa en llatí, com li ha passat en aquest locutor : ‘’Ars tunae’’ l’ha pronunciat com si fos una paraula aguda i en llatí no hi ha.

    Responent a l’altre pregunta els goliatds eren els clergues i monjos medievals que feien vida lliure tot recorrent les ciutats europees.

    ‘’Quin recull de cants molts famosos pertanyen a aquesta tradició? Quina és la seva temàtica i les seves caràcterístiques?’’ Aquesta pregunta no l’acabo d’entendre.

  11. Pau Molar Vilà

    El recull de cants més famós és el Carmina Burana, després adaptat per Karl Orff. També existeix el Carmina Cantabrigiensa. Els goliards eren uns frares mendicants que vivien de l’almoina i que, sense deixar l’hàbit i conservant l’estructura musical litúrgica, es burlaven de la religió catòlica i de la cultura oficial, al mateix temps que exaltaven el bon vi, el bon menjar i l’amor

  12. Teresa Devesa i Monclús

    Bé, Pau, es nota que ho has treballat, però tingues en compte que “carmina” és plural, per tant, cal dir “els carmina”. Ja sé que hi ha molta gent que ho pronuncia malament, com si fos femení, però és incorrecte.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *