La religió hel·lènica és el resultat d’una combinació de factors geogràfics, polítics, socials, econòmics, i segurament, racials. Aquesta era politeista, és a dir, els grecs creien en la existència de molts déus i cadascuna de les polis retia culte a la seva pròpia divinitat protectora, com Atenes (Ἀθηναί), per exemple, que tenia per deessa Atena (Ἀθηνᾶ). Aquests déus tenien aspecte humà i, encara que eren immortals, menjaven, s’estimaven, lluitaven entre ells, tenien virtuts, passions i vicis com els mateixos humans. Les deesses i els déus grecs més importants vivien al mont Olimp. Zeus era el déu principal, pare de la resta dels déus i posseïdor del llamp. Però no tant sols creien en els déus, sinó també en els herois, fills d’un déu i d’un immortal. Més d’una vegada haureu sentit a parlar d’Aquil·les (Ἀχιλλεύς) , Ulisses (Ὀδυσσεύς) o Hèracles (Ἡρακλῆς), tres personatges molt poderosos però que eren mortals. Les criatures fantàstiques, com ara ciclops i centaures, també tenien lloc en les creences dels grecs, i molt sovint apareixien als mites, històries sobre déus i herois.

Religió i música eren dos elements que es compenetraven de manera usual en jornades festives com les de les Panatenees o Jocs Panatenaics, un festival en honor a Atena Poliàs. Segons A. Mommsen, Heortologie der Athener, aquests jocs van ser fundats per Erecteu 729 anys abans de les primeres Olimpíades. En un principi se’ls anomenava Atenea, però posteriorment canvià el nom a Panatenea. Pisístrat va renovar el festival i va donar més importància a la seva divinitat protectora, Atena.
Si ens centrem en els concursos musicals d’aquesta celebració, tan sols els trobarem en les Grans Panatenees. Pisístrat (Πεισίστρατος), que procedia de la noble família atenesa dels Filaides, vivia a Brauró, on hi havia una gran tradició de concursos de rapsodes, i per tant, podem afirmar que va ser ell qui va portar el costum del seu poble a la gran capital. Va introduir recitacions dels poemes d’Homer, dels quals la mètrica va ser regulada per Hiparc de Nicea (Ἵππαρχος) (Plató, Hiparc 228 B). Pèricles (Περικλη̂ς), un altre dels introductors dels concurs musicals, va fer construir l’odèon d’Atenes, un petit teatre ubicat prop del teatre de Dionís a l’acròpolis d’Atenes (Plutó, Pèricles, 13). Prèviament les recitacions de rapsodes s’havien fet a l’antic odèon, més senzill i sense sostre, on es va trobar una important inscripció, de la qual no disposem imatges, que parlava sobre aquests concursos musicals.

Odèon de l’acròpolis d’Atenes
Font: Lina Zamora Juanpere

La part que feia referència a les rapsodes possiblement es va perdre, però tenim constància d’un fragment que esmenta els diferents premis i modalitats. N’hi havia cinc per als κιθαρῳδοί o citaristes. Al primer guanyador se li atorgava una corona d’olivera i 1000 dracmes d’or i 500 de plata, al segon, una corona valorada en 700, al tercer en 600, al quart en 400, i el cinquè en valor a 300 dracmes. Els dos següents premis eren per als músics d’aulos, que no tan sols eren auletris, sinó que també es donava pas a la participació d’homes: el primer guanyava una corona valorada en 300 dracmes, i el segon, una valorada en 100. Les auletris també tenien premis, però la inscripció no ens especifica quins eren. Cal tenir en compte que, a diferència dels concursos gimnàstics i eqüestres, els musicals es reconeixien amb diners i no pas amb espècies. El primer a guanyar aquest concurs musical fou Frinis (Φρῦνις) en les Olimpíades del 446 aC. Plutarc de Queronea (Πλούταρχος), historiador i assagista grec, va escriure un tractat sobre la música de les Panatenees (Mus. 8), festivitat en la qual no es representava cap obra dramàtica. Segons Mommsen, considerant la llarga durada de les recitacions de rapsodes i de les competicions musicals, podem afirmar que aquesta part de la cerimònia durava uns tres dies.

Però música i religió no només convivien en festivitats com els Jocs Panatenaics, sinó també en himnes dedicats a les divinitats. És el cas dels dos himnes dèlfics, dedicats a Apol·lo i dels quals s’ha trobat algun fragment. Ambdós són l’exemple més antic de música escrita que sobreviu sense ambigüitats del món occidental i dels quals en coneixem l’autor. Aquests van ser trobats a Delfos i tot i la dificultat per llegir-ne el nom, es creu que el primer himne va se escrit per l’atenès Ateneu (Ἀθήναιος) l’any 138 aC (Bélis, A. Corpus des inscriptions de Delphes, vol. 3; Pöhlmann, Egert  and Martin L. West Documents of Ancient Greek Music), i el segon, per Limeni (Λιμένιος) i Ateneu (Pöhlmann, Egert  and Martin L. West Documents of Ancient Greek Music) el 128 aC. Aquests dos himnes varen ser creats per al Festival Pític, celebrat cada deu anys, i aprofitats en els Jocs Pítics, celebrats cada quatre anys al santuari d’Apol·lo a Delfos.

A continuació, una reproducció de com podria sonar el primer himne dèlfic a Apol·lo interpretada per Gregorio Paniagua del seu àlbum Musique de la Grèce Antique: 

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=6yhmYbuIEPM[/youtube]

I per finalitzar, us vull mostrar una fragment del mateix himne que he interpretat amb el clarinet en si♭. Si pareu atenció, us adonareu de la diferència instrumental entre les dues versions, la primera amb un instrument de corda (cítara) i la segona amb un instrument de vent. Si bé és cert que hauria pogut tocar el fragment d’aquest himne amb un instrument de corda, vaig creure oportú triar el clarinet per experimentar com sonaria aquesta música amb instrument de vent fusta:

Primer himne dèlfic a Apol·lo by Slidely Slideshow