Tag Archives: Cantània

Els referents clàssics a la cantània “Real” i la IA

Benvolguts aràcnids. Els alumnes de l’escola Sa Forcanera de Blanes hem tornat a participar en el projecte Cantània de L’Auditori. La cantata d’enguany es titula Real i és obra de Xavier Pastrana amb text de Llucia Ramis.

És probable que per a molts estudiants de secundària (i els seus professors) l’ús de l’IA sigui una realitat i un fet habitual però encara es tracta d’un món desconegut per la majoria dels mortals, com el món que transitaran Vera i Ernest, els protagonistes d’aquesta obra.

És per això que a mode d’experiment, i sense que serveixi de precedent -o sí- he confiat en aquesta IA per a trobar els referents clàssics de l’obra. -Qui m’ho havia de dir?- Tan sols li he demanat que els cerqués i li he adjuntat el llibret de l’obra en PDF. En qüestió de segons (bé, l’he hagut d’ajudar una mica!) ja tenia aquest text que ara us presento i que ens ve a mostrar, si més no, que el món se’n va cap a uns camins inconeguts que fan basarda.

Sense més preàmbuls, l’anàlisi del Chat GPT sobre el llibret de la Cantània “REAL”.

Real o ficció? La Cantània que parla com els mites antics

“Tant se val què és real, és igual”, diu el cor de la Cantània Real. Però… és real tot allò que veiem? Què passa si vivim dins d’un videojoc i no ho sabem?

Aquesta Cantània ens explica la història de l’Ernest i la Vera, dos germans que lluiten contra monstres dins d’un videojoc. Però l’Ernest comença a adonar-se que tot és una repetició, que tot passa dins d’un rectangle (el mòbil, la tele, la consola…), i es pregunta: què hi ha fora? Aquesta pregunta ens recorda el mite de la caverna de Plató, on les persones viuen encadenades mirant ombres a una paret i creuen que allò és la realitat… fins que una surt i ho descobreix tot.

Com Ulisses o Hèracles, Vera i Ernest també fan un viatge. Però no naveguen per mars plens de monstres: naveguen per emocions reals, com la por, la ràbia o la tristesa. L’Ernest diu que vol “que li trenquin el cor” o “quedar-se amb un pam de nas”. Són metàfores que fem servir cada dia, però que venen de molt lluny: els grecs ja descrivien l’amor, la ira o la por amb imatges potents. Dir “em bull la sang” o “tinc un nus a la gola” ens ajuda a posar paraules al que sentim.

També s’hi parla de les “bruixes”, com aquelles dones que a l’antiguitat tenien coneixements o vivien soles i per això les feien fora o les atacaven. Com Medea, que sabia fer remeis però que va ser temuda. A la Cantània, la Vera llegeix en un llibre com les etiquetes com “bruixa”, “rata” o “lladre” s’han usat per fer por a la diferència. Passava abans… i encara passa ara.

Hi ha un moment clau a Real en què l’Ernest es pregunta si algú els guia des de fora. Això recorda els herois dels relats d’Homer, com Ulisses, que sovint rebien l’ajuda o la influència dels déus. A Real, no hi ha déus, però sí programadors, pantalles i algoritmes que poden condicionar allò que fem. Una versió actual d’una pregunta molt antiga: som lliures o algú ens condueix?

També hi ha un moment en què els personatges es pregunten qui va inventar les llegendes i les faules. Això ens porta directament al món clàssic, on les faules, com les d’Isop, eren molt populars. Eren històries curtes protagonitzades per animals que parlaven, però que en realitat volien explicar com som les persones i donar una lliçó. A Real, també es parla d’aquest tipus de relat com una manera d’apropar-nos a la veritat. Tot i que sembli inventat, el que ens expliquen les faules ens ajuda a entendre millor el món.

Així mateix, hi ressona una idea antiga: els mites servien per donar sentit al món i decidir qui podia parlar. A Real, es mostra com algunes fantasies ens distreuen i amaguen altres veus. I com abans, encara hi ha històries que, si no es diuen, semblen no existir.

Finalment, Real ens fa pensar en una gran veritat: la ficció ens ajuda a entendre la realitat. Quan juguem, llegim o escoltem una història, estem descobrint emocions, injustícies o preguntes que encara no sabíem formular. Els contes no són mentida: sovint, ens expliquen coses que encara no ens atrevim a dir d’una altra manera.

I si hi hagués alguna història –un videojoc, una pel·lícula, una cançó o una llegenda– que t’ha fet sentir alguna cosa real? Potser valdria la pena pensar per què ens ha colpit tant… i què ens ha fet entendre millor del món o de nosaltres mateixos.

Referents clàssics a la cantània “El naufragi”

1 Reply

Els alumnes de 5è de primària de l’escola Sa Forcanera hem tornat a cantar la Cantània a L’Auditori de Barcelona i no volem deixar d’explicar-vos si hem trobat algun referent clàssic en alguna de les cançons.

La cantània d’enguany es titula El Naufragi i és obra del compositor Marc Timón i l’escriptor Jaïr Domínguez, i ens explica les aventures que tenen els dos protagonistes, en Biel i la Martina, després que hagin naufragat amb un creuer i vagin a parar a una illa deserta. Els diferents orígens familiars i les diferents maneres d’entendre el món dels protagonistes xocaran en la manera d’afrontar els problemes que vindran. Malgrat les idees d’ecologisme i autosuficiència que pregona en Biel, s’acabaran imposant les de la Martina, que fundarà l’empresa Cocos SA, amb la qual es faran rics i destruiran tots els recursos naturals de què disposen. Després que una tempesta arrasi l’illa, s’adonaran que tan sols podran sobreviure en aquest món amb una mirada de respecte vers el planeta.

La relació que hem trobat enguany entre la Cantània i els referents clàssics és el tema del viatge. Malgrat no ser aquest el tema central de l’argument ens ha donat peu a comentar que aquest és un tema recurrent en la literatura universal des de fa milenis, i que pot ser tractat des de múltiples punts de vista com vam poder comprovar en la cantània de l’any passat.

A la cançó 20 en Biel i la Martina decideixen construir un aqüeducte. En aquest punt us volem explicar que enguany els alumnes de 5è han dut a terme el projecte Descobrim la història que els ha dut a conèixer de primera mà el jaciment d’Empúries i el de Els Padrets, un jaciment romà que es troba a Blanes i que encara està en procés d’excavació i dignificació. La connexió entre l’aqüeducte de l’obra El Naufragi i la nostra realitat és que ara fa un parell d’anys, el blanenc Ovidi Alum va publicar a la revista Blanda un estudi on hipotèticament traçava la localització de l’aqüeducte romà que nodria d’aigua la ciutat romana de Blanda, l’actual Blanes. Per saber-ne més de com contruïen els romans els aqüeductes, podeu veure aquest vídeo.

Per molts anys de referents clàssics a la cantània! A reveure aràcnids! Bon estiu!

Els referents clàssics de “Les portes del món”. Cantània 2023

1 Reply

Benvolguts aràcnids, els alumnes de 5è A i B de l’escola Sa Forcanera de Blanes ens estrenem en aquesta col·laboració amb el bloc Aracne Fila i Fila en motiu de la trobada de referents clàssics a la Cantània. Aquest ha estat el segon any que hem participat en aquest projecte de la Cantània i hem interpretat a L’Auditori de Barcelona “Les portes del món”, una cantata amb música de Raquel García-Tomás i amb text de Bernat Castany.

La protagonista és la Sara, una nena cega que demana insistentment al seu pare que la porti de viatge. Davant la impossibilitat de fer aquest viatge, el pare s’empesca una juguesca: sortiran de casa i després d’agafar uns quants trens de rodalia, tornaran al mateix edifici on viuen però a casa d’uns veïns d’origen indi, on faran veure que han arribat a l’Índia. Aquest esquema es repetirà i així viatgen al Perú, a la Xina, etc. Cada vespre li expliquen un conte i en una ocasió versa sobre el viatge que fa un nen d’origen Africà per arribar a Europa, i l’autor el compara, en la forma i en la història, amb l’Odissea d’Homer. Finalment la Sara farà un viatge fantàstic en somnis fins a la Lluna, on coneixerà els selenites i quan torni a casa no quedarà gaire clar si la nena s’ha cregut del tot que ha fet aquest viatge però es donarà la paradoxa que ella, essent cega, haurà ensenyat a mirar el món d’una altra manera al seu pare.

L’autor ens proposa veure el viatge des de diferents punts de vista: el cultural (el tipus de viatge més evident), el social (que ens permet viatjar amunt i avall de l’escala social), l’existencial (cap a l’espai interior), el filosòfic (com una qüestió qualitativa, d’experiències) i finalment l’ontològic (vers les fronteres, els límits d’allò que creiem possible).

A la cançó El viatge de Keita l’autor vol homenatjar els immigrants i emigrants de tots els temps: massa sovint oblidem que Eneas i el seu poble eren refugiats expulsats de Troia. La cançó i la història intenta ser un petit homenatge a tots aquells veïns de la Sara que van haver de viure les seves pròpies odissees. En aquest cas s’explica el viatge que fa un nen procedent d’un país subsaharià per arribar a Europa i trobar-se amb la seva mare. Ell és Ulisses, i una mica Telèmac, perquè cerca la seva mare, que és Penèlope, però que també ha sigut Ulisses, perquè va haver de viatjar abans que ell ho fes. Circe serà una pastora del Marroc de la qual s’enamora però que abandonarà perquè vol continuar el seu viatge; Polifem és el focus de l’helicòpter que els persegueix als boscos de Gibraltar; etc.

Un tema prou d’actualitat el mirem per on el mirem.

Us deixem aquí la lletra i el vídeo de la cançó: (Cerqueu el minut 17 amb 20 segons)

Gràcies a la Cantània els alumnes de 5è hem conegut l’existència i l’argument de l’Odissea d’Homer i hem pogut conèixer dos dels mites que s’esmenten a la cançó: el d’Escil·la i el de Caribdis, que us els expliquem a continuació:

ESCIL·LA:

Escil·la era una bella donzella, plena de dolçor. Un dia que jugava alegrement a la platja, el déu marí Glauc la va observar i se’n va enamorar. Ella, però, el va rebutjar.

Glauc, que no estava disposat a tolerar aquest desdeny, va acudir a la maga Circe per a assolir l’amor d’Escil·la mitjançant bruixeria. Circe però, no el volia ajudar perquè estava enamorada de Glauc i això suposaria perdre’l.

Tant va insistir Glauc que al final Circe accedí: li va lliurar una poció que, abocada a la cala on solia banyar-se Escil·la, va fer que aquesta notés com una gossada que començava a atacar-la. Espantada, va tractar de defensar-se, però aviat va observar horroritzada que aquests gossos partien dels seus malucs i que estava començant a transformar-se en un temible monstre. Quan Glauc va veure el què va passar, va perdre tot l’interès per ella i se’n va anar.

Així, Escil·la es va transformar en una criatura marina de sis caps: un monstre amb cap i cos de dona, encara que acabat aquest en forma de peix. Dels seus malucs en sortien els sis caps de gossos.

Aquesta figura mitològica apareix en les aventures d’Odisseu i actualment, a causa d’una nova transformació, és una roca que encara causa grans perills als navegants.

CARIBDIS:

Caribdis era una bella donzella que durant la seva vida humana havia mostrat sempre una gran voracitat. Es diu que en una ocasió va robar un bou del ramat d’Hèracles i se’l va menjar. Per això Zeus va castigar-la i amb un llamp l’envià al mar on es va transformar en un monstre submarí d’aspecte indeterminat.

Segons una altra versió Caribdis, abans de ser transformada per Zeus, era una nimfa marina que va inundar la terra per a poder ampliar el regne del seu pare, Posidó.

El monstre femení Caribdis absorbia tres cops al dia una gran quantitat d’aigua de mar, com un remolí, i s’empassava tot el que flotava, fins i tot les naus que hi havia per aquells indrets, i després escopia l’aigua beguda.

L’Odissea explica que quan Odisseu va creuar l’estret de Messina per primer cop va aconseguir esquivar el monstre, però quan després va naufragar, va ser arrossegat sobre el pal de la seva nau destruïda una altra vegada per l’estret. Al darrer instant va ser capaç d’agafar-se a una figuera que hi havia a l’entrada de la cova de Caribdis, i quan va tornar a sortir el pal vomitat per Caribdis, Odisseu s’hi va agafar i va continuar el viatge.

Els dos costats de l’estret estaven a l’abast d’una fletxa, tan propers que els mariners que intentaven evitar a Caribdis passaven massa prop d’Escil·la i viceversa. L’expressió «entre Escil·la i Caribdis» ha arribat a significar estar entre dos perills de manera que allunyar-se d’un fa que caigui en l’altre.

Tradicionalment, la ubicació de Caribdis a l’estret de Messina fa que se l’associï amb el remolí que formen els corrents que es troben a la zona, però rares vegades és perillós. Investigacions recents suggereixen una nova ubicació: el cap Skila, al nord-oest de Grècia.

FONT dels dos mites: VIQUIPÈDIA

Ens acomiadem amb uns versos que l’autor ha escrit per a la darrera cançó El viatge de la vida: “Si vols arribar ben lluny no portis gaire equipatge ni pensis molt en l’objectiu ja que cada pas és viatge. Si vols arribar ben lluny el millor destí és trobar-nos aquí i ara”. I és que aquesta temàtica del viatge dóna per molt… i com diu Teodor Suau al seu llibre homònim, més important que la meta és el camí.

Per molts anys de col·laboracions i viatges!!!

PD (opcional): si voleu col·laborar amb aquest article podeu fer-hi algun comentari, escriure’ns quan us heu trobat entre “Escil·la i Caribdis” a la vostra vida o alguna reflexió referent als viatges. Salutacions!

La Cantània “A de Brossa” i l’enigma dels referents clàssics

1 Reply

Benvolguts aràcnids,

Un any més us escrivim des de l’Escola Bergantí del Masnou per anunciar-vos que els alumnes de 5è de primària hem tornat a trobar referents clàssics a la Cantània. Enguany els alumnes de 4t de Llatí i de Cultura Clàssica de na Margalida tindreu l’oportunitat de saber-ho de primera mà perquè us ho vindrem a explicar i cantar personalment! La trobada la realitzarem l’1 d’abril a l’INS Premià de Mar i l’estem preparant amb molta il•lusió! I la resta de lectors Aràcnids… no us preocupeu, perquè us prometem fer un article mostrant-vos els punts tractats en aquesta trobada.

La Cantània d’aquest curs es titula “A de Brossa” i està dedicada al poeta català Joan Brossa, enguany que es commemora el centenari del seu naixement i “L’any Brossa”. Trobareu informació sobre el personatge i l’obra i molt de material didàctic a la web de la seva Fundació. La cantata es basa en una proposta musical ben interessant a partir de nou poemes seus. El compositor és l’Eduard Iniesta. Els infants canten alguns dels seus poemes i entremig les dues narradores s’encarreguen de la part dramàtica, que ha estat creada per la Marta Gil. No només trobem interessant i atractiva la part musical de la cantata sinó també tot el treball interdisciplinari que es pot dur a terme a partir del poeta Brossa.

I així, estirant aquest fil… enguany ens trobarem a Premià!

Us deixem aquí amb tota la relació d’articles que hem publicat a Aracne els darrers anys:

–La “Cançó grega” al Cantània 2011, Beceroles
–Gaudeamus igitur a Cantània 2012
–La flauta de Pan i la Cantània
–“Rambla Llibertat” més referents clàssics a la Cantània
–Referents clàssics en la Cantània 2016
–Els mites de la Cantània 2016. Treball col•laboratiu INS Premià-Escola Bergantí
–Cantània 2017: “La nit dels malsons”
–La Cantània “Partícules”: més referents clàssics

Na Margalida també va publicar aquest article al bloc “El fil de les Clàssiques” a partir de la recerca que van fer les seves alumnes Mar Acien i Abril Ramos i que vam tenir l’oportunitat de presentar a l’Auditori de Barcelona l’any 2014.

–Vint-i-cinc anys de Cantània amb referents clàssics

Fins aviat,
Xavi de música

La Cantània “Partícules”: més referents clàssics

1 Reply

Estimats aràcnids,

Des de l’Escola Bergantí del Masnou us saludem un any més per presentar-vos la Cantània “Partícules, composta per Lluís Vidal amb text de Sergi Belbel, que milers de nens i nenes de Catalunya i d’arreu ja canten en teatres i auditoris.

Aquesta magnífica obra ressegueix l’origen i l’evolució de l’Univers des de la primera gran explosió, el Big-Bang fa 13.800 milions anys, fins els nostres dies. La protagonista de la Cantània és un neutrí, que és una partícula essencial molt petita que viatja per l’Univers travessant els àtoms, aquella unitat indivisible pels antics grecs, que després la ciència ha sabut dividir en electró i nucli. Per si no n’hi hagués prou, aquest nucli s’ha dividit en protons i neutrons i aquests encara en quarks, bosons, gluons, neutrins…

Tots els nens i nenes que canten la Cantània representen aquestes partícules, que gràcies al refredament constant de l’Univers i les forces (nuclear dèbil, nuclear forta, electromagnetisme i gravetat) interaccionen per tal de formar mica en mica la matèria i tots els elements de la taula periòdica. Aquesta matèria es concretarà en galàxies, nebuloses, estrelles, planetes… i finalment en la vida al planeta Terra: fa 3.600 milions d’anys els bacteris poblaran les aigües i gràcies a la protecció de la capa l’ozó conquistaran el sòl, on es formaran les plantes i els animals fins arribar a nosaltres, que no som res més que el resultat de l’evolució i la interacció d’aquestes partícules elementals al llarg del temps!

L’home sempre s’ha sentit fascinat pel cel i des de ben antic l’ha volgut conèixer. La Cantània ens explica com els grecs en van ser uns grans experts i van anomenar els planetes del nostre sistema solar, la nostra galàxia com a “Via Làctia” i també ens recorda els mites de Perseu i Medusa, del Cigne i d’Orió. Podeu veure un fragment de la cançó “Set. La Via Làctia”:

[youtube]https://youtu.be/E7QY_z6yh94[/youtube]

Investigant una mica més i estirant el fil que ens ofereix aquesta obra podríem arribar a fer un estudi lèxic dels ètims grecollatins dels noms científics. Algú s’hi atreveix?

I per acabar aquest article, us deixo amb la darrera cançó, que diu… “Potser el nostre destí és que tot es dissipi… potser no o potser si, però no ens cal patir: després de cada fi sempre hi ha un nou principi!” I així serà pels segles dels segles, i fins i tot l’any que ve quan, després de la fi d’aquest curs i d’aquesta etapa… tot començarà de nou i ens retrobarem amb una altra Cantània farcida de referents clàssics!

[youtube]https://youtu.be/Vg_3bQj-3W4[/youtube]

Gràcies i a reveure, aràcnids!

Podeu trobar més informació al bloc de la Cantània.

Cantània 2017: “La nit dels malsons”

6 Replies

Benvolguts aràcnids,

Col·laborem un any més amb vosaltres perquè els alumnes de 5è de l’Escola Bergantí de El Masnou tornarem a participar en el projecte de L’Auditori de Barcelona anomenat “Cantània”. Enguany uns 42.000 nens i nenes d’escoles de primària cantarem la cantata “La nit dels malsons” composada per l’Àlex Martínez i amb lletra de la dramaturga Marta Buchaca. Com és habitual i era d’esperar hi hem sabut trobar els referents clàssics que sempre hi són.

Si l’any passat la Mimí viatjava arreu del món i part de l’univers buscant el seu amant, aquesta vegada farem un viatge interior i de proximitat dins els propis malsons i els d’aquells qui ens envolten, guiats per la Guardiana de la Por, una dona que exerceix aquest ofici vetllant per tal que la por no desaparegui del món, entenem-nos: en un sentit bo, perquè… tots sabem que la por té un cantó bo, oi?

La por (Del llatí pavor, derivat del verb pavēre «tremolar») és una emoció que serveix per a avisar-nos d’un possible perill i va sorgir per qüestions adaptatives. És evident que des d’aquest punt de vista la por ens ha permès sobreviure com a espècie. Però…

… la por també pot ser un problema…

– preocupacions
– terror (por extrema)
– pànic (por terrible i intensa, però passatgera)
– fòbies (pànic terrible que se sent davant un fet concret)

… que afecta el nostre cos canviant els nostres…

– pensaments (manca de concentració…)
– comportaments (agressivitat, paràlisis, evitació)
– sentiments (inquietud, desesperació, angoixa…)
– o creant símptomes físics (tremolor, afogament, suor freda…)

Per això i per evitar mals majors és tant important una bona educació emocional que englobi el conjunt de les emocions bàsiques: felicitat, tristesa, ràbia, sorpresa, por i disgust.

A la cantata, l’acció comença la nit abans que en Lluc, el protagonista poruc de mena, marxi de colònies amb l’escola quinze dies i catorze nits. Ell no hi vol anar perquè haurà de fer moltes activitats que l’espanten. Quan a mitjanit entra a la seva cambra la Guardiana de la Por, el portarà a viatjar pels diferents malsons dels seus éssers estimats (familiars, amics, ídols…) i farà que conegui diferents tipus de pors (a la foscor, a l’abandó, a engreixar-se, a allò desconegut, escènica, al ridícul, a quedar-se sense feina…). En Lluc aprendrà que tothom, d’alguna manera o altra, té por i que, més que un defecte, la por és necessària per viure. També veurà que hi ha pors que ens impedeixen viure amb plenitud. Després d’aquesta experiència, en Lluc decidirà anar de colònies i aquest fet es convertirà en una experiència extraordinària per ell.

En la mitologia grega, Fobos (en grec antic Φόϐος, ‘pànic ’) fou una divinitat que personificava la por i el terror i era fill d’Ares (deu de la guerra) i d’Afrodita (deessa de l’amor). El seu equivalent en la mitologia romana és Timor. Fobos acompanyava el seu pare Ares a la batalla juntament amb el seu germà Deimos i la deessa Enió, i incitava els combatents a fugir. Els dos germans eren els aurigues del seu pare. La figura de Fobos sovint és representada com si tingués un lleó o un cap de lleó i aquells que l’adoraven sovint feien sacrificis en el seu nom. El seu temple principal estava a Esparta i els espartans hi pregaven abans d’anar a la batalla

És interessant saber que el déu de la guerra romà és Mart i que, quan l’astrònom estatunidenc Asaph Hall (1829-1907) va descobrir les llunes d’aquest planeta, les va anomenar Fobos i Deimos: el nom dels seus dos fills.

(Dibuix dels satèl·lits i Mart de Calvin J. Hamilton)

Parlant de fòbies, amics aràcnids, potser vosaltres, de tant en tant, sentiu una por intensa i ansietat quan us enfronteu a alguna cosa o situació. S’estima que al voltant d’un 10% de la població en pateix alguna. O potser simplement teniu pors sense que hi hagi un trastorn emocional. Sigui com sigui us animo a fer-les públiques en aquest fòrum per tal que d’aquesta manera veiem com ens assemblem els uns als altres i com ens fan témer les mateixes coses o situacions. Us pot ajudar saber que hi ha centenars de fòbies diferents i les podeu trobar amb el seu nom científic a les següents pàgines clicant aquí i aquí.

Potser sou com els valents Napoleó o Alexandre el Gran que tenien por als gats (ailurofòbia) o bé com en Walt Disney que en tenia als ratolins (musofòbia). O bé penseu que aquest article enllaçat per la Margalida pot tenir raó: “No hay tantas fobias como te quieren hacer creer”. Podeu investigar més sobres les fòbies a la pàgina corresponent de la Viquipèdia o en el bloc tant interessant de “L’univers clàssic dels nostres mots”. També hi ha un article molt interessant de Vilaweb que es diu. Fòbies: quan una por no ens deixa viure.

Us deixo amb la darrera cançó de la cantata que es diu “Viu la vida sense por” a ritme de Happy funk i de Gòspel desenfrenat que si l’hem d’interpretar bé ens aconsella que deixem de banda aquella por que no ens deixa viure i que ens fa patir i estressar-nos… per tal de poder viure feliços la vida lliure que decidim: amb passió, color i somriures. Així doncs fem com en Lluc i “vivim la vida”. Ara és el moment!

[youtube]https://youtu.be/9HsGi1dYE9I[/youtube]

Xavi de música

Els mites de la Cantània 2016. Treball col·laboratiu INS Premià -Escola Bergantí

3 Replies

Us presentem ara l’article promès, amb cert retard i demanant per això disculpes als alumnes diligents que van acceptar la proposta publicada en aquest article referent als mites que figuraven a la cançó 3 de la Cantània “Babaua. Les desventures de Mimí” cantada aquesta primavera arreu de Catalunya. La proposta d’enguany era emplaçar-vos a venir a la nostra escola Bergantí del Masnou a explicar-nos aquests mites i, com a torna, nosaltres publicaríem aquest article en el vostre bloc. La vostra visita es va dur a terme el dia 7 de març a la tarda en el marc d’una setmana dedicada al projecte interdisciplinari de la Cantània. A partir de l’endemà els nens van elaborar aquests textos i cartolines que també s’han publicat a la revista anual de l’escola, el “Sac de lletres”.

Així doncs us deixem amb aquesta feina elaborada pels nens i nens de 5è de primària agraint-vos molt la vostra visita i interès en la nostra proposta i refermant aquesta amistat i col·laboració entre els dos centres educatius. Esperem que el curs vinent ens podem tornar a escriure i publicar perquè la Cantània torni a tenir referents clàssics. Potser serà l’hora de tornar-vos la visita?

Les alumnes i l’alumne participants en aquest intercanvi, acompanyats pel professor Joan-Marc, van ser: de 4t d’ESO, Miguel Ángel, Isra, Lua i Ada, i de 1r de batxillerat, Sandra, Mariona, Laia. Repartits pels cinc grups de nens i nenes i ajudats de diferents dispositius mòbils, van explicar els mites que se citen a la cançó 3 “cançó de Cupido”:
[youtube]https://youtu.be/FzPw2hH9leo[/youtube]

– NARCÍS
– CUPIDO
– ARIADNA I EL LABERINT
– PÍRAM I TISBE (que inspirà a Shakespeare per a escriure Romeu i Julieta)
– DIDO I ENEES

ECO i NARCÍS (Cristina, Aina, Giada, Anna i Aniol)

Eco era una nimfa dels boscos. Una gran maledicció va caure sobre ella perquè ajudava Zeus a ser infidel. Llavors quan Hera, la dona de Zeus, ho va descobrir, es va enfadar molt i va castigar Eco de manera que només podia dir l’última paraula de les frases que deia.
Un dia Cupido va llançar una fletxa d’or a Eco i ella es va enamorar de Narcís, un bell jove que estava destinat a tenir una vida llarga i bona amb la condició que mai no es mirés el seu rostre. Narcís era tan cregut que rebutjava l’amor de tothom i també va rebutjar el d’Eco. La nimfa es va posar tan trista que va deixar de cuidar-se. El dolor que sentia era tan fort que va acabar desintegrant-se i l’únic que va quedar va ser la seva veu repetint l’última paraula de les frases de la gent.
Un dia Narcís va anar a beure aigua en un llac i s’hi va veure reflectit. Quan es va veure, es va enamorar d’ell mateix. Es va quedar mirant-se en el llac fins que va morir. En el lloc on va respirar per últim cop va néixer una flor, la flor que rep el nom de Narcís.

CUPIDO i PSIQUE (Eva, Marina, Marc V., Naiara i Àlex)

Cupido és el déu de l’amor. És el fill de Venus (la deessa de la bellesa i la fertilitat) i d’Hermes (el déu missatger). Psique, era la més petita de les tres filles d’un rei d’Àsia. Era molt bonica però no trobava mai un pretendent que li agradés. El seu pare, el rei, va demanar ajuda a l’Oracle i aquest li va dir que havia de portar-la a dalt d’una muntanya i que allà trobaria l’amor. El rei així ho va fer i quan Psique va arribar a la muntanya va trobar-se amb Venus i Cupido. Venus es va posar molt gelosa en veure la bellesa de Psique i Cupido es va enamorar. Venus va demanar a Cupido que matés Psique, però ell no va poder i aleshores va decidir llançar-li una fletxa d’or perquè ella s’enamorés d’ell. Es van casar però Psique no veia mai Cupido, ja que ell era un déu i ella una mortal. Només a la nit, ell s’acostava a ella en la foscor i dormien junts. Les germanes de Psique sempre li deien que no era normal que no pogués veure el seu marit, que potser ell s’amagava d’ella perquè era molt lleig. Llavors Psique, preocupada i encuriosida, una nit va apropar una espelma a la cara de Cupido mentre dormia per veure’l. Cupido es va despertar i es va enfadar molt amb Psique i la va abandonar. Psique es va posar molt trista i va anar a demanar ajuda a Venus, que en estar molt enfadada amb Psique pel que li havia fet a Cupido i també gelosa de la seva bellesa, va decidir fer-li passar tot de proves per recuperar Cupido. Psique les va passar totes i llavors Venus la va convertir en una deessa perquè així podia estar per sempre més amb Cupido.

ARIADNA AL LABERINT (David, Mireia, Ander, Abdel i Mar)

Ariadna era la filla de Minos i Pasífae, els reis de Creta. Ariadna era molt maca i dolça. La seva mare va tenir un altre fill amb un toro blanc, aquest fill es deia Minotaure, que era un monstre meitat humà meitat toro. El Minotaure estava tancat a un laberint i cada any li donaven 7 homes i 7 dones d’Atenes. Un dia, Teseu va arribar a l’illa de Creta. Teseu era el príncep d’Atenes. Llavors Cupido va disparar una fletxa d’or a Ariadna perquè s’enamorés de Teseu. Ariadna, enamorada, va oferir ajuda a Teseu per matar el Minotaure. Li va donar un cabdell de llana per així deixar el rastre i després poder sortir del laberint. Minos es va enfadar molt en sentir la notícia i Ariadna junt amb Teseu van fugir de Creta amb vaixell. De camí a Atenes, van parar a l’illa de Naxos, on Teseu va abandonar Ariadna, perquè ell no estava enamorat d’ella. Ariadna havia estat utilitzada. A Naxos, Ariadna va conèixer Dionís, el déu del vi. Dionís es va enamorar d’ella i el seu amor va ser etern. Com que Ariadna era mortal, quan va morir, Dionís la va convertir en una constel·lació anomenada Corona Boreal i així van poder estar junts eternament.

ROMEU i JULIETA (Lluc, Helena, Nil, Bernat i Raquel)

Romeu i Julieta és una obra de Shakespeare basada en la història de Píram i Tisbe.

Píram i Tisbe eren dos joves enamorats. Els seus pares no els deixaven estar junts, però en una paret hi havia una esquerda per on podien parlar. Un dia per la nit, van decidir quedar en una morera. Primer va arribar Tisbe, va passar una estona i va arribar una lleona que venia de caçar plena de sang. Tisbe es va espantar i va marxar corrents a una cova. Mentre corria li va caure el vel i la lleona el va agafar i el va estripar i tacar de sang. Quan va arribar Píram, va veure el vel trencat i ple de sang que va pensar que Tisbe estava morta. Llavors Píram va decidir agafar la seva espasa i suïcidar-se perquè no podia viure sense la seva enamorada. Quan Tisbe va sortir de la cova i va veure el seu estimat mort al terra amb una espasa, va agafar l’espasa i va decidir suïcidar-se al seu costat.

DIDO i ENEES (Carla, Oriol, Clàudia, Julia i Marc A.)

Enees era un guerrer de Troia fill del príncep Anquises i la deessa Venus. Enees va ser un heroi i un dels pocs supervivents de la guerra de Troia contra els grecs. Enees, amb l’ajuda dels déus, va aconseguir fugir per poder buscar un altre lloc on construir la nova ciutat de Troia. En el camí cap aquest nou lloc, van anar a parar a Cartago. Allà va conèixer Dido, la reina, i ell es va enamorar d’ella bojament només veure-la. El déu Cupido va llançar una fletxa daurada a Dido perquè ella també s’enamorés d’Enees. Llavors, quan els dos ja estaven enamorats, Enees va dir a Dido que els déus li havien dit que el seu destí era buscar un nou lloc per construir la nova ciutat de Troia i que havia de marxar. Aleshores Dido es va enfadar molt i va decidir que mai no hi hauria amistat entre la nova ciutat i Cartago. Quan Dido va veure el seu enamorat marxar, es va posar molt trista i va decidir suïcidar-se per amor. Enees va anar a parar a Itàlia i allà va fundar la ciutat de Roma.

Adriana (tutora de 5è) i Xavi de música (Escola Bergantí del Masnou)

Referents clàssics en la Cantània 2016

8 Replies

Benvolguts aràcnids!

Aquest curs més de 42.000 nens i nenes tornarem a cantar la Cantània, que és com s’anomena el projecte de cant coral que cada curs proposa l’Auditori de Barcelona pels alumnes de primària. L’obra original d’enguany va sobre el tema de la tecnologia i la signen el compositor Jordi Domènech i l’escriptor Pere Riera. Té per títol “Babaua. Les desventures de Mimí” i amb una música exquisida i una història ben divertida ens explica les peripècies que fa la protagonista per tal de trobar marit. Com ja deveu suposar i com ja era d’esperar… un any més hi tornem a trobar referents clàssics!

Els 800 nens i nenes que cantarem junts cada vegada que es faci el concert representarem el paper de Cupido, i ajudarem a la Mimí a trobar el pretendent ideal a través d’una sèrie de viatges per a tota la geografia mundial i part de l’Univers. Justament és en la cançó de presentació de Cupido en la que hi apareixen almenys tres referents mitològics que podem destacar, tal i com podeu veure en aquest fragment:

“Sóc qui va casar Romeu amb Julieta, qui va enfilar Ariadna al laberint; qui va fer perdre el cap, a Dido per Eneas, qui va esmaltar les aigües on es mirà Narcís”.

[youtube]https://youtu.be/FzPw2hH9leo[/youtube]

Els alumnes de 5è de l’escola Bergantí tenim la sort de participar cada any a la Cantània i aquest curs en especial, dedicarem tota una setmana a explorar els diferents coneixements que es deriven de la cantata, a part de treballar-la habitualment a les classes de música i expressió corporal. És en el marc d’aquesta setmana que ens agradaria que algun/a estudiant de l’INS de Premià ens vingués a visitar per tal d’explicar-nos la història dels mites citats i la de Cupido. D’aquesta manera nosaltres podríem fer-ne unes fitxes que penjaríem al vostre bloc Aracne fila i fila. Estem molt il·lusionats amb aquesta vostra visita i us animem a fer-la realitat.

Moltes gràcies i a reveure!
Xavi de música

“Rambla Llibertat” Més referents clàssics a la Cantània

4 Replies

Amics aràcnids,

Us escric, un any més, fent referència a la Cantània de l’Auditori de Barcelona que enguany celebra el 25è aniversari i a més està emmarcada dins dels actes del “Tricentenari 1714 – 2014”. L’obra inèdita es titula “Rambla llibertat” i el text és d’en Marc Rosic i la música del compositor Albert Carbonell, qui ha creat unes melodies i harmonies ben originals.
Resumint i entrant en el tema que aquí ens concerneix, el compositor s’ha inventat 6 combinacions de 4 notes que en ser tocades produeixen una sonoritat determinada. Aquestes sonoritats les ha anomenat “Sonoritat color alpha” “sonoritat color beta” i així fins a la “zeta”. Tota la cantata està basada en aquestes combinacions de notes, i hi haurà cançons que utilitza una o més sonoritats depenent del moment. Quina cosa més original no?
Estem impacients per conèixer totes les raons i explicacions relacionades amb aquest univers sonor que l’autor ens faci arribar en la propera formació de mestres. Però, entretant, estudiants aràcnids, potser vosaltres ens podríeu explicar si aquesta classificació basada en les lletres gregues és un fet aïllat o bé és una cosa habitual i comú? Hi ha altres exemples? Quins són? Per què creieu que es fa servir l’alfabet grec per a aquest propòsit? Esperem que entre tots podem treure a la llum aquest entrellat, i de pas, aprendre col•laborativament.

Bona feina!
Xavi de música

Segona part pels qui vulguin ampliar les informacions:

La classe de 5è de primària de l’Escola Bergantí del Masnou estem a punt de començar a estudiar la nova cantata del projecte Cantània de l’Auditori de Barcelona. La Cantània és un concert creat i treballat amb les escoles durant tot l’any, amb sessions de formació obligatòria per a professors. El gran final és la interpretació dels alumnes que viuen una experiència musical inoblidable damunt de l’escenari. Enguany sobrepassem els 40.000 participants, que actuarem en grups de fins a 800 nens alhora a l’Auditori de Barcelona i d’altres repartits per Catalunya, Espanya i part de l’estranger. Tothom pot assistir de públic en aquests concerts i podeu trobar més informació al web de l’Auditori.

L’argument de la cantata d’enguany és el següent: “Rambla Llibertat és un barri on l’alegria es respira arreu i la concòrdia es viu de manera genuïna. Aquest cas tan especial desperta l’interès d’Estela, una atrafegada periodista de la televisió, sempre a la recerca de notícies insòlites, i ara disposada a descobrir quin secret hi ha al darrere d’un fet tan inusual. Gómez, el seu nou càmera, li farà obrir els ulls i, passejant pels carrers del barri, l’ajudarà a entendre que una comunitat lliure i feliç és la suma i convivència de totes les llibertats individuals i que el que fa la Rambla tan especial és que els seus veïns gaudeixen de la pròpia llibertat sense oblidar mai el respecte als altres.
La –nostra- Rambla Llibertat és, doncs, un espai essencialment plural, divers i cosmopolita, on s’hi respira un sentiment de fraternitat, concòrdia, respecte i dedicació a la comunitat, però al mateix temps és un espai eminentment lúdic, on la diversió i la disbauxa també tenen cabuda i la festa té lloc al carrer amb la participació de tots els veïns, ja sigui en forma de llaminera xocolatada infantil o d’esbojarrada paella popular. També hem volgut que aquest sentiment amarés tota la música de la cantata. Això s’ha traduït en la partitura en una barreja de gèneres eminentment urbans (rap, beatbox, blues, dixieland o reggae) amb músiques del món, (el dabke àrab, els ritmes africans o la samba brasilera), tots passats pel tamís d’un tractament eminentment contemporani“.

Enguany ja en fa una bona colla que publiquem articles en aquest bloc relacionats amb la Cantània. Ens hem adonat que cada any, sigui per una cosa o per una altra, hi trobem referents clàssics. Per això, i repetint la demanda que ja vaig fer l’any passat, pregunto als qui hagin llegit fins aquí, si és que no es pot fer una gran obra sense tenir-los en compte? Salutacions a tothom.

Per veure la proposta de l’Univers sonor del compositor cliqueu aquí.

Xavi de música

La flauta de Pan i la Cantània

24 Replies

Emmarcat dins la setmana de Santa Cecília, patrona de la música, que se celebra el proper dia 22, els i les alumnes de 5è de l’Escola Bergantí del Masnou us volem recordar el mite de la flauta de Pan. Esperem que us agradi el nostre treball! Per altra banda, us volem fer saber que aquest any tornarem a cantar la Cantània a l’Auditori de Barcelona, una obra que, com ja va sent habitual els últims anys, torna a tenir referències clàssiques. Enguany se titula “Ha passat un àngel” i explica els viatges d’aquest àngel en busca del silenci. Després de viatjar per l’Antàrtida i el fons del mar i no trobar-lo, l’autor l’enfila cel enllà però s’empara en el guerrejar dels mites i les constel·lacions per justificar l’absència del silenci tan preuat. Serà de nou a la terra, en una història ben emocionant, quan potser el trobarà… Encara no us ho podem explicar tot! I és veient aquesta reiteració dels referents clàssics en la Cantània, les cantates que anualment publiquen a l’Auditori i que aquest any arriben a 40.000 cantaires, però també en altres obres literàries o d’altres tipus, que se’ns acut reflexionar sobre la qüestió. Per què creieu, doncs, que sempre són presents aquests referents? Es pot fer una gran obra obviant-los?

Xavi de música