III.I Instruments de vent

Els instruments de vent, també anomenats aeròfons, són aquells en què el so es genera per la vibració de l’aire que passa a través d’un tub. A continuació veurem els instruments de l’Antiga Grècia que pertanyien a aquesta classificació.

Construcció : Marina Salas Zamora

Comencem doncs, pel grup de les flautes, instruments atribuïts generalment als pastors i músics de carrer.
El terme siringa donava lloc a dues classes d’instrument: a un tipus de flauta simple (σύριγξ μονοκάλαμος) i a la flauta de Pan, composta per una sèrie de tubs units amb una corda. Diferents aspectes de la mitologia grega giren entorn a aquest instrument; Pan (Πάν), el déu dels pastors i dels ramats apareixia tocant la flauta que rep el seu nom. En aquest mateix bloc trobareu la reconstrucció d’una siringa i el procediment que cal seguir per confeccionar-la.

L’aulos (αὐλός) era un altre tipus de flauta, a la qual sovint s’anomenava flauta frígia. A diferència de la siringa, aquesta era un aeròfon de canya. La seva invenció s’atribueix a Atena (Ἀθηνᾶ); expliquen que la deessa, en veure la seva imatge reflectida en un mirall mentre tocava l’instrument, es va veure tan lletja i deforme, que el llençà lluny seu. Realment, aquest instrument provocava una deformació important deguda a la inflor de les galtes, ja que els instruments amb llengüeta o canya requerien més força a l’hora de bufar i provocar el so. El so de l’aulos, el qual es solia construir de fusta, canya o marfil, era dolç i tranquil. Habitualment un sol intèrpret tocava dos aulos a la vegada (διάυλος). Com hem dit anteriorment, per introduir l’aire en la llengüeta d’aquest instrument es necessitava certa força, la qual cosa provocava que els musics inflessin extremadament les seves galtes i quedessin esgotats. Per aquest motiu utilitzaven unes corretges de cuir (φορβειά) que rodejaven les seves galtes i es cordaven darrera el cap, per obtenir, d’aquesta manera, major precisió i menys cansament. Αquesta peculiaritat no us ha de semblar estranya, atès que avui dia alguns instruments de vent produeixen malformacions mandibulars o ferides als llavis i genives. Com a clarinetista us puc assegurar que aquests són mals molt molests per als músics i que per evitar aquest tipus de ferides, posem paper de fumar a les dents, com a mena de funda protectora.

P1040711

Escena d’un simposi. Al mig, una auletris toca el doble aulos. MEDITERRANI – Del mite a la raó. Caixa Fòrum Barcelona. Font: Marina Salas Zamora

Tot i que l’aulos era un instrument apreciat, Aristòtil desaconsellava el seu ús en l’àmbit educatiu, ja que no era una instrument de caràcter ètic sinó orgiàstic (Política). Probablement, en els fons d’aquesta qüestió residia el fet que la cítara (κιθάρα) era d’origen grec, i per tant, preferida pel filòsof, i que l’aulos era de procedència frígia.

Figura de terracota

A l’esquerra un músic toca la sàlpinx, i a la dreta, l'”hydraulis” Museu del Louvre, Paris Font: Marina Salas Zamora

És hora de parlar de la sàlpinx (σάλπιγξ), un instrument de vent que pertanyia a la família de les trompetes. Tenia certa semblança a la tuba dels romans, tot i que aquella era aproximadament 1,5 metres més curta que la sàlpinx. Aquest instrument, juntament amb els de percussió, tenien gran importància en les campanyes militars, ja que s’utilitzaven per marcar el pas de les tropes i donar indicacions de combat. Els instruments de bronze varen tenir una gran importància a Etrúria, i també entre els grecs, els quals apreciaven les contribucions musicals dels etruscs. Així doncs, va ser aquest poble qui va inventar la sàlpinx. Pel que fa a l’estructura, estava formada per un tub llarg i prim, que acabava en forma de campana; és per això rebia el nom de κώδων, és a dir, campana en grec. Ambdues parts eren habitualment de bronze, tot i que també es coneix un exemplar de marfil, el qual es creu que prové d’Olímpia, i dos exemplars més de terracota descoberts a Salamina. Pel que fa a l’exemplar de Boston, així com les pintures en vasos ceràmics, mostren una embocadura, però Juli Pòl·lux (̓Ιούλιος Πολυδεύκης), gramàtic del segle II aC, va determinar que la sàlpinx era d’invenció etrusca, amb forma recta o corba, de bronze o ferro, i amb una γλῶττα d’os (Pólux, iv.85). La terminologia γλῶττα es traduïda com a llengüeta, element que també portaven els aulos, o el actuals oboès. També a Pompeia es varen trobar sàlpinxs de diferent classe: de forma circular, amb embocadura una d’elles i llengüeta les altres dues. 

L’hydraulis (ὕδραυλις) era possiblement l’instrument de vent més complex de la Grècia clàssica. La seva terminologia estava formada pel prefix ὑδρο- (hidro-), que significa aigua, i –αὐλός (-aulos), és a dir, l’instrument de vent comentat anteriorment. Lhydraulis o orgue d’aigua va ser el primer orgue trobat a Grècia i també el més antic del món. Tot i que normalment les grans invencions no són fruit de la feina d’un sol home, en aquest cas va ser totalment al contrari. Cal situar-nos a l’Alexandria del segle III aC, un període de desenvolupament intel·lectual important, per la creació del seu Museu (Μουσεῖον). Ctesibi d’Alexandria (Κτησίϐιος), inventor de l’hydraulis i matemàtic nascut a Alexandria el s.III aC, no era considerat un dels grans savis de l’època. Tot i així, va ser anomenat en obres com El banquet de Savis, d’Ateneu de Nàucratis (Ἀθήναιος Nαυκρατίτης), o De Architectura, de Marc Vitruvi Pol·lióCtesibi semblava força intel·ligent per l’edat que tenia. Havia creat màquines molt útils pel seu pare, però també petits mecanismes musicals que funcionaven amb aigua i vent. Per tal d’entendre el seu mecanisme, us mostro una imatge que ens serà molt útil.                       

Font: histoiredelantiquite.net

Font: Art, Archéologique et Antiquité

L’aire era comprimit en els dos cilindres dels costats i enviat a l’embut central, el qual es col·locava de cap per vall en un tanc ple d’aigua. L’aigua s’estenia de manera uniforme pel tanc i l’embut, gràcies a la lleugera elevació d’aquest últim. L’aire subministrat exercia pressió sobre l’aigua, fins al punt que abaixava el cabal de l’embut i augmentava el del tanc. Al mateix temps, una part de l’aire era enviat cap a l’exterior. Quan es deixaven anar el pistons, una obertura els permetia omplir-se d’aire i aigua del tanc, i a posteriori, l’aire contingut en l’embut era enviat cap amunt, a la vegada que es restaurava el nivell de l’aigua. Així doncs, aquest joc de pistons i pressions d’aire i aigua permetien mantenir un corrent d’aire continu, el qual s’enviava al teclat de l’orgue. Pressionant les seves tecles, el músic aconseguia fer sonar l’instrument.

Collage "hydraulis"

Orgue hidràulic, Museu de Díon                                        Font: Lina Zamora Juanpere

Si cliqueu l’enllaç, trobareu un article molt interessant sobre el Museu Arqueològic de Díon, que és precisament on es troba l’hydraulis de la imatge. Com podem observar, els tubs d’aquest orgue, als quals es posaven anells d’argent com a decoració, estaven col·locats linealment i n’hi diferenciaven dues classes; una que constava de vint-i-quatre tubs amples, i una altra que en tenia setze de més estrets. L’adorn de cristall policromat connectat a la placa de metall -decorada amb argent i situada a la part inferior- era una de les peces de l’instrument amb més valor, ja que va ser confeccionada amb la tècnica “millefiori”, emprada en utensilis de vidre principalment durant el s.I aC. Els detalls d’argent dels tubs, daten del mateix període cronològic. Ambdós factors ens permeten arribar a la conclusió que l’instrument es remunta al mateix període. Per acabar, us deixo un vídeo en el qual es pot veure un reproducció bastant d’aquest peculiar instrument, l’hydraulis

Imatge de previsualització de YouTube