POLÍTIC I GENERAL ROMÀ DEL SEGLE I aC (JULI CÈSAR) / MES DE L’ANY / NOM D’AMANIDA / L’ENCANTADOR DELS GOSSOS (CÉSAR MILLÁN) / PREMIS DEL CINEMA A FRANÇA / HOTEL I CASINO A LAS VEGAS (CAESARS PALACE) / TÍTOL D’EMPERADOR A ALEMANYA (KAISER) / BOTA DE FUTBOL (ADIDAS KAISER) I MARCA BRASILENYA DE CERVESA
Francesc Franquet Yerro
Com ja sabeu, vivim dins d’un gran llibre ple d’històries i, per tant, de referents per arreu, i especialment clàssics, que mai són molts!
Bé, com vaig posar en un comentari, vaig veure Cleòpatra (Cleopatre) de Cecil B. de Mille (1934) i que em va agradar molt perquè tot el que està relacionat amb el món egipci sempre m’ha cridat l’atenció. També vaig afirmar que és molt segur que, encara que passi el temps i les pel·lícules de ciència ficció no deixin de tenir audiència i tinguin cada cop més repertori al que dedicar-se a parlar, les pel·lícules clàssiques i històriques continuaran sent tant o més importants amb els anys, segons es vagi descobrint més i més informació sobre els mateixos fets històrics.
Recordo també que vaig veure (i a més vaig tornar a veure-les fa molt poc) totes les pel·lícules de la Mòmia. Les recordeu? És un arqueòleg (Brendan Fraser) que va descobrint tombes i lloc secrets i molt antics que són molt importants per poder entendre l’antic Egipte i la cultura i vida dels egipcis. Recordo que amb tot, vaig aprendre molt sobre com vivien i quines eren les seves tradicions més importants: el déu Ammon Ra, déu sol i més important; què feien amb els morts; tot l’important que eren els faraons; i, pobres, que es passaven tota una vida els treballadors per edificar una nova piràmide, temple o altres edificacions meravelloses que han passat a la història tot i haver estat construïda única i exclusivament amb la força dels humans. Les pel·lícules ens ajuden a entendre el passat per viure el present i encarar millor el futur, com diu la nostra magistra. És per tant possible estudiar la història de Roma amb el cinema i si encara en teniu dubtes, passeu-vos pel nostre bloc de cinema i referents clàssics La cinta de Νίκη, obert a col·laboracions.
Una altra manera d’aproximar-nos a la història romana de manera lúdica és a través de la reconstrucció històrica i nosaltres, els alumnes de llatí de quart de l’IPM, hem tingut reconstrucció històrica a la mateixa aula gràcies a la part pràctica del treball de recerca Reconstrucció històrica, un nou nivell d’empatia de l’Arnau Lario, també al carrer el dia de la inauguració del Museu Romà de Premià, a la Magna Celebratio, aquestes dies a Tàrraco viva, el Festival Laietània…
Com a curiositat, també volia comentar que des de ja fa dies, el meu pare m’està insistint contínuament en què està llegint Les garres de l’àliga (Simon Scarrow), el tercer llibre d’una gran col·lecció anomenada Águila en el que s’explica la història de Roma però d’una manera amena i divertida, de tal forma que el lector pugui gaudir d’una bona lectura i que a més aprengui com eren els romans! No crec que quedi massa perquè me’l llegeixi jo, a més!
I vosaltres, coneixeu algun lloc on s’expliqui la història clàssica d’una manera subtil? Cap anunci potser? Per cert, recordeu-ho!
Noelia Nistal García, 4t. C. Llatí Optativa 3.
Χαίρετε!
El 12 de desembre del 2014 els alumnes d’Història del Món contemporani i Grec de 1r de Batxillerat vam fer una sortida a l’exposició Dones Mujeres Women Afganistan, i també a veure des de fora la Mansana de la Discòrdia (o l’illa de la Discòrdia), tot situat al Passeig de Gràcia de Barcelona.
L’exposició tractava sobre l’estat actual de la dona a l’Afganistan. És un projecte de l’Associació pels Drets Humans a l’Afganistan, on denuncien la falta de drets i la violència contra la dona afganesa. Estava tot ple de fotografies de dones en diferents situacions, acompanyades amb textos. Anaven des dels matrimonis concertats pels pares, plens de violència; dones que intentaven fugir dels seus marits; nenes menors que estaven empresonades per crims que no havien comès o dels quals no tenien la culpa; també nenes que practicaven esports com el futbol o la boxa i els volien treure aquest dret; dones que, malgrat les normes masclistes que hi ha al seu país, segueixen lluitant. L’exposició té la finalitat que la gent conegui millor la situació de la dona afganesa i també que la denúncia arribi a l’ONU.
L’exposició va començar al desembre i va finalitzar al febrer però, si voleu informació sobre el projecte, podeu visitar la pàgina de facebook.
Cartell de l’exposició.
Els d’Història tenien una altra tasca a fer, però la Teresa ens en va encomanar als de Grec una altra; havíem d’observar bé l’exposició per després en un treball, comparar la situació de la dona afganesa amb la de l’antiga Grècia.
L’exposició va ser molt dura de veure, jo abans d’anar-hi ja en sabia que la situació de les dones a l’Afganistan era denigrant, però és pitjor del que creia. Tampoc pensava que la dona afganesa tingués tantes similituds amb la dona atenesa, em va impressionar molt.
Des de l’inici de la història, la dona sempre ha estat sotmesa a l’home, sense cap dret i considerada inferior. Això passava a tot arreu del món, en totes les cultures i civilitzacions. Però a mida que ha anat passant el temps, hem anat avançant en aquesta concepció; i, encara que en l’actualitat a quasi tot el món les dones tenen drets i estan considerades com a persones, no totes les cultures han avançat. I un clar exemple es troba a l’Afganistan. Si compares la dona afganesa d’avui amb la dona atenesa de l’antiga Grècia, es veu clarament moltes semblances i també com aquesta cultura es manté estancada.
La situació de la dona atenesa es podia resumir en un fragment de la Medea d’Eurípides que, personalment, m’agrada molt:
De tot el que té la vida al món, i un pensament,
les dones som la planta que més pena fa.
Perquè d’antuvi ens cal, a força de diners,
comprar-nos qui ens esposi i acceptar un senyor
de la persona: un mal, això, que agreuja el mal.
I encara més angúnia: si l’has pres dolent
o bo. Perquè el divorci no es reputa bé
en una dona, i no podem llançar el marit.
Després, quan s’entra en nous costums i noves lleis,
cal ser endevina, si a casa no s’ha après,
per ben usar de l’home amb qui es comparteix el llit.
Si, la primera feina havent-nos reeixit,
l’espòs no porta amb violència el jou comú,
fa goig la vida; que, si no, morir val més.
Un home, quan la casa se li fa pesant,
va fora i allibera el cor del seu enuig
en la conversa d’un amic o d’un igual;
nosaltres, un sol ésser per mirar tenim.
I diuen que nosaltres fem sense perill
la vida a casa i que ells es baten llança al puny.
Insensatesa! Més voldria estar amb l’escut
en línia tres vegades que una de parir.
Eurípides, Medea (230-251). Traducció de Carles Riba.
L’Afganistan és una república islàmica situada a l’Àsia Central. Abans de l’arribada dels talibans al poder, les dones de l’Afganistan tenien llibertat, podien estudiar, treballar, vestir com volien (no portaven el burka). Però, una vegada hi van arribar, aquesta llibertat que amb molt esforç havien aconseguit, va desaparèixer. Actualment, les dones a Afganistan viuen un infern total al seu propi país.
Dones afganeses i altres estudiants a la universitat.
Dones afganes de camí a la universitat, 1967.
La dona atenesa no va viure tan oprimida, però la seva situació sempre ha estat molt semblant a la de la dona afganesa. A continuació, les similituds i diferències.
| Similituds | Dona atenesa i dona afganesa |
| Sempre han d’estar-se a casa i només sortir per necessitat. | |
| Es casen molt joves i amb un home més gran que elles. | |
| El matrimoni ha de ser acceptat per les famílies (del nuvi i de la núvia). A més, és un matrimoni concertat. | |
| Han de mantenir-se verges fins al matrimoni. | |
| Només han de treballar en les feines domèstiques (manteniment de la llar i cria dels fills). | |
| Estan sotmeses a l’home (marit, pare, germà i fins tot el fill gran). | |
| No tenen dret a propietat ni al vot. | |
| L’educació és mínima, només a una certa edat. No poden dedicar-se a la política, i vegades ni tan sols a la cultura. | |
| L’única cosa a què poden aspirar és a formar una família. |
“Ni submises ni tancades a casa”. Decoració d’un epinetre del segle V aC, obra del Pintor d’Erètria. [National Geographic]
| Diferències | Dona atenesa | Dona afganesa |
| Sortia de casa sense cap acompanyant. | Sempre ha d’anar acompanyada d’un home quan surt de casa. | |
| No feia falta que anés coberta de cap a peus. | Ha d’anar coberta del cap fins als turmells. | |
| Cuidava molt la seva imatge. Utilitzava productes comètics per cuidar el seu rostre. | No té permès utilitzar maquillatge o alguna mena de producte per la cara. | |
| S’encarregava de l’educació dels fills fins que complien set anys. | No s’ocupa de l’educació dels seus fills. |
Dones afganes cobertes de cap a peus. [Font]
La situació en què viuen les dones a l’Afganistan és indignant i intolerable. És increïble que avui dia encara en algunes parts del món es tingui aquest pensament tan masclista. A les dones encara els falta molt per lluitar, no només pels seus drets sinó també per la seva llibertat.
Marina Ruiz. Grec i Llatí 1r Batx.
A l’antiguitat, els grecs construïen pous, cisternes i fonts per resoldre el problema de transportar l’aigua a les ciutats. Els romans foren àgils i inventaren els aqüeductes, ja que, una ciutat romana necessitava un subministrament d’aigua molt abundant, regular i segur, que no garantien els sistemes tradicionals (pous, cisternes i fonts naturals). Els sistemes dels grecs eren mecànics i manuals, però en l’aqüeducte, havien de buscar fonts suficientment grans per poder mantenir la ciutat amb aigua durant tot l’any, aquestes fonts es trobaven lluny de les ciutats.
Els aqüeductes eren canals fets de pedra, tenien un petit pendent perquè l’aigua pogués circular. Alguns aqüeductes estaven sota terra, i quan arribaven a les ciutats s’enlairaven formant una filera d’arcs on sobre d’ells hi havia el canal pel que passava l’aigua. Els aqüeductes permetien transportar l’aigua en gran quantitat des de la seva font fins a la ciutat. A vegades s’havia de construir un embasssament, ja que a segons quins llocs el cabal de l’aigua variava segons l’estació de l’any. L’embassament permetia retenir l’aigua i conservar-la en bones condicions per les èpoques de sequera.
Els aqüeductes tenien una cisterna, la qual recollia l’aigua de la pluja i l’emmagatzemava. Quan l’aigua arribava a la ciutat, anava a parar al castellum aquae allà es distribuïa a totes direccions a través de canalons. Els primers en rebre l’aigua eren les fonts públiques i les termes, després l’aigua emmagatzemada es distribuïa a les domus. Normalment, cada illa de cases disposava d’una font pública.
Per construir un aqüeducte calia tenir el coneixement de l’aplicació de dues tècniques d’enginyeria, les quals permetien transportar l’aigua contínuament i resoldre els impediments geogràfics. S’havien de crear canalitzacions subterrànies excavades a l’interior de la roca, o construir ponts amb arcades per superar els desnivells. Per mantenir el pendent del canal per on passava l’aigua i superar els obstacles del terreny, van construir arcs, murs de sosteniment i canalitzacions excavades a la roca.
L’estil arquitectònic dels ponts era sempre molt semblant: a sota, hi havia uns pilars que sobresortien de terra i a partir d’aquí es construïen pisos, cadascun dels quals estava format per arcs semicirculars successius. A la part superior es trobava el canal per on circulava l’aigua i, de vegades, al nivell de sota hi havia un camí per al pas de persones (viaducte).
Veure Ara va d’aqüeductes! en un mapa més gran
Maria Cancio i Guillem Tur
Alumnes de Llatí de 4t opt.3
Som l’Abril i en Luca, de 4t d’ESO, i aquest és el nostre apunt sobre dues ciutats molt importants per la cultura grega Athenae et Creta
Salvete!
Us presento la meva creació audiovisual sobre el mite d’Apol·lo i Coronis. Per fer-lo, m’he basat en la relació que es pot establir entre el relat d’Ovidi i un fet històric, l’amor i el desamor entre Enric VIII i Anna Bolena. Aquest episodi se situa en el segle XVI, a Anglaterra, i té força paral·lelismes amb el mite d’Apol·lo i Coronis; és una bona mostra de la pervivència dels referents clàssics al llarg de la història. En el nostre bloc, altres companyes han fet reviure el mite amb unes narracions que reprodueixen el mateix argument amb diferents personatges i en un context temporal més proper als nostres dies. Són els relats de la Júlia Serrano i la Maria Salat. També podeu trobar referències informatives als articles de la Núria Martínez i de la Júlia Tosses i Carla Pallach.
Apol·lo transforma el seu amic i confident, el corb blanc, en un corb negre.
El mite d’Apol·lo i Coronis explica l’enamorament d’Apol·lo, que és seduït per Coronis; el descobriment, per part del déu, de la infidelitat de l’estimada: el delator és el corb blanc. Quan Apol·lo se n’assabenta, clava una sageta al cor de la seva amant. Però, en el moment final, es produeix el naixement d’Asclepi, el fill de la parella, com a compensació per la mort de l’amant. El corb, per la seva banda, és castigat per Apol·lo, que el transforma en una au de color negre.
En la història d’Enric VIII i Anna Bolena, és el rei qui s’enamora de la jove seductora Anna i s’hi casa, però, al cap d’un temps, és delatada al rei la infidelitat de la seva muller amb un o més suposats amants (es creu que es tractava d’una calúmnia). El delator és el secretari reial Thomas Cromwell. Quan ho sap, el monarca ordena l’execució de la seva esposa. Però, del matrimoni, ja ha nascut una filla, Isabel I Tudor, que serà reina d’Anglaterra, la reina Verge.
Encara que, en el meu treball, he reflectit la pervivència del mite clàssic al llarg del temps, cal tenir en compte les variacions i diferències. En la història d’Enric VIII i Anna Bolena, Thomas Cromwell no és castigat, sinó que arribarà a ser dictador d’Anglaterra.
Per elaborar el muntatge audiovisual, he utilitzat les imatges que havia recollit per al treball, sobretot pintures de tema mitològic d’estil renaixentista, barroc i neoclàssic. Aquestes en són algunes representacions.
Esculapi: Relleu en fusta de l’edició De Re Medica, d’Alessandro Benedetti. 1549.
Amor de Febos i Coronis: Cornelis van Poelenburch (1594/95-1667), Apollo and Coronis.
Coronis moribunda: Apollo and Coronis, d’Adam Elsheimer (1578-1610). La pintura és dels anys 1607-1608.
La resta d’imatges les podeu veure o trobar en els enllaços sobre les figures històriques que us he deixat més amunt.
També he triat una peça per al fons musical que encaixa perfectament amb el tema que desenrotllo; es tracta de l’òpera Anna Bolena, de Gaetano Donizzeti.
El resultat de tot això és una creació audiovisual que us presento tot seguit.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=CWQysfOFuFs[/youtube]
Qüestions:
1. Sabeu qui era Asclepi? Què representava en la mitologia clàssica?
2. Per quina raó Isabel I d’Anglaterra era anomenada la reina Verge?
3. En el mite clàssic, Apol·lo transforma el corb blanc, que era el seu confident, en un corb negre. Creieu que això transmet alguna lliçó? Quina?
4. Quin és el crim del qual s’acusava Anna Bolena? Quin és el seu destí final?
Pau Molar Vilà 4t C
Després d’un comentari a un article d’una companya, la Teresa ens ha proposat que us parlem de la relació entre les optatives de 4t de l’itinerari humanístic, Música i Llatí. Vam començar amb les èpoques de la història de la música i ara estem aprofundint temari d’una d’elles: l’Edat Mitjana.
En aquesta època va ser el principi de l’escriptura sobre paper, Boeci i Cassiodor foren els qui van transmetre la teoria musical grega i romana a l’Europa medieval. En el principi de la música escrita, les lletres de les cançons eren de temes litúrgics i profans en la llengua llatina. Això era influència de la cultura que estava establerta, que feia que només es cantés als monestirs i esglésies.
Per això, els primers grans canvis de l’escriptura de la música els fan monjos com Hucbald, que comença a escriure línies que donaven l’entonació de la lletra; Guido d’Arrezo, que crea un tetragrama com a pauta, col·loca espais i línies l’entonació de les notes i crea els primers sistemes d’anotació proporcional amb durades establertes.
El papa Gregori I va influir molt en la manera de cantar la música de les esglésies d’arreu d’Europa. Després de la caiguda de l’imperi Romà, la unitat litúrgica cristiana es va descompondre en diferents ritus segons cada país. A causa d’això, a cada ritus es cantava una mateixa cançó amb les influències del seu país i Gregori I va enviar un petit grup de monjos a cada ritus i les va unificar en una de sola. Quan aquest mor, el cant pla passa a cant gregorià en honor seu.
Poc després la música va passar a altres estaments medievals, tant a nobles com a gent sense privilegi social. Els nobles es deien trobadors i trobadoritz (si era dona) i es diferenciaven dels joglars (els no privilegiats) per la seva cultura musical, que els permetia escriure-la; per això els joglars cantaven cançons dels trobadors.
Aquí us deixem una de les cançons que hem practicat a classe de Música, en llatí i amb part de les característiques que us hem anomenat abans.
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=-l9eZVE0Th4[/youtube]
L’últim que hem estudiat ha estat l’inici de la polifonia i de l’Ars nova, que se seguia cantant en llatí amb ritme i noves maneres d’escriure la música més semblants a com les coneixem actualment. Curiosament aquest nom té semblances amb un grup, Ars tunae, sobre el qual un ex alumne del nostre institut ens ha donat informació per complementar el nostre article. Moltes gràcies, Jordi.
Ars tunae són una banda de trenta músics, principalment de pols i pua, amb acordió, percussió i veus. El grup abraça diferents temes instrumentals amb molta varietat de tipus de música. Encara que el seu nom prové de la llengua llatina, els seus temes musicals i el mateix llenguatge no hi tenen gaire relació. El seu nom, Ars tunae, ens vol dir que dediquen el seu art a cantar cançons de les tunes, per això utilitzen el genitiu “-ae” que fa de complement del nom.
Sabeu què són les tunes? I d’on provenen?
Les tunes, o com es diu a Catalunya, estudiantines, són germandats d’estudiants universitaris que duen una combinació de vestits antics i que interpreten temes musicals folklòrics. Fa un any els vam poder gaudir en un concert que van fer al Círcol Catòlic de Badalona per recaptar de diners per la lluita contra el càncer.
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=uRM-r46rv5c[/youtube]
Aquí teniu la noticia en TV de l’actuació d’Ars Tunae al Gran Teatre del Liceu. Hi ha una mala pronunciació, ¿la sabríeu trobar?
A més d’això, si busqueu l’origen de les estudiantines, trobareu que, segons algunes versions, provenen de la tradició goliarda del segle XIII. Feu recerca sobre el tema i trobareu altre cop el llatí com a llengua musical. Qui eren els goliards? Quin recull de cants molts famosos pertanyen a aquesta tradició? Quina és la seva temàtica i les seves caràcterístiques? Això dóna per una altre article…
Júlia Bardera i Noemí Gallego
4tB
Quèquicom, el programa científic del 33 explica la petja que van deixar els ibers en les nostres terres. Amb el reportatge de Georgina Pujol i Cari Pardo “Ibers: no hi ha qui els entengui”, el programa mostra com catalans, valencians i andalusos tenen una continuïtat genètica amb els ibers.
Qui eren els ibers? Què en sabem? Qui els va sotmetre i com? Què tenim nosaltres dels ibers? On hem d’anar si volem veure un jaciment arqueològic ibèric reconstruït? Hi has anat mai? I a Ullastret, hi has anat? Què en saps d’Ullastret? Què tenen els ibers dels grecs?…
Un altre interessant suggeriment de Dolors Clota
Aprofiteu aquest vídeo d’artehistoria per tal de repassar el tema d’Història de Grècia. Situeu en el marc històric corresponent l’època a què pertanyen les imatges i, de la mà de les obres d’art més representatives, feu un repàs de les característiques i els personatges que la protagonitzaren. Aneu amb compte, perquè no us demano que expliqueu tot el que sabeu sobre l’etapa històrica, sinó que comenteu les obres d’art i la informació que aquestes ens proporcionen de cara a l’estudi de l’evolució de la civilització grega.
Si les heu vistes in situ o les recordeu d’algun llibre o alguna exposició a classe, no us esteu d’explicar-nos-ho. Jo, per exemple, he tingut la sort de passejar pel palau de Cnossos o contemplar a poca distància la màscara d’Agamèmnon i he de dir que és una experiència difícil d’oblidar, de debò.
TERESA
