La família d’instruments de percussió es dividia en dos subfamílies: els idiòfons i els membranòfons.
Kroúpala Font: Instrumentos Musicales de l’Antigua Grecia, José Fco. Ortega Castejón
Els idiòfons estaven construïts amb materials durs i resistents, com la fusta o el metall. Entre ells, es trobaven els cròtals (κρόταλον), formats per dues peces còncaves fabricades amb fusta. Tenien una certa semblança a les castanyoles actuals i produïen el so quan entrexocaven. Els címbals (κύμβαλις), una parella de petits platets de metall, era un altre dels instruments que pertanyia a aquesta subfamília i que, al igual que l’anterior, produïa el seu so al entrexocar-se. El sistre (σεῖστρον) era una mena de sonall constitut per diverses tires de les quals es penjaven petits discs de metall. Era un instrument de procedència egípcia i s’utilitzava per retre culte a Isis
Entre els idiòfons també cal anomenar una mena de sonall infantil, construcció que Aristòtil (Ἀριστοτέλης) atribueix a Arquites (Ἀρχύτας), un polític, filòsof de l’escola de Pitàgores i matemàtic de Tarent (Política VIII, 1340b 25). També les kroúpala (κρούπαλα), conegudes entre els llatins com scabella, formaven part d’aquesta subfamília. Eren unes sandàlies amb la sola esquerdada de manera que produïen el so en colpejar la sabata contra el terra. La seva finalitat era marcar de forma clara el ritme de les danses.
Músics tocant el “týmpanon” i l’aulos. Museu del Louvre, Paris. Font: Marina Salas Zamora
D’altre banda trobem els membranòfons, instruments construïts amb una membrana, generalment de pell d’animal, que s’estenia sobre un cèrcol o un cilindre de fusta. Entre ells podem enumerar el týmpanon (τύμπανον), un tambor molt semblant al pandero, i el rhóptron (ῥόπτρον), un petit tambor. Tots els instruments de percussió citats fins ara eren propis dels rituals en honor a Dionís (Διόνυσος) i a Cíbele (Κυβέλη). El týmpanon, per exemple, era un dels instruments que sovint es portaven al thiasos (θίασος), una comitiva extàtica de Dionís, sovint descrita com a borratxos fent gresca. Normalment, les Mènades eren les que tocaven aquest instrument, mentre que els instruments de vent, com per exemple la flauta de Pan o l’aulos (αὐλός), eren tocats pels sàtirs.
També el týmpanon era el més comú dels instruments musicals associats als ritus a Cíbele, dins l’art i la literatura de Grècia. A partir del segle VI dC, la iconografia de Cíbele com Μήτηρ (“mare”) o en llatí Magna Mater (la “gran mare”) se solia mostrar amb el týmpanon recolzat sobre el seu braç esquerre, generalment asseguda i amb un lleó a la falda.
Χαιρετε!
Caram Marina, pel que he llegit fins ara tens articles molt interessants al bloc!!
Si no m’equivoco, després de llegir això, trobo interessant la semblança dels instruments de percussió de l’antiga Grècia als d’ara… Tot i que no són els mateixos pel que he pogut llegir en les descripcions dels instruments antics, he pogut relacionar-los tots amb alguna mena d’instrument o aparell actual. Per exemple, quan parles de: ‘Els címbals (κύμβαλις), una parella de petits platets de metall, era un altre dels instruments que pertanyia a aquesta subfamília i que, al igual que l’anterior, produïa el seu so al entrexocar-se.’ No se si exactament tenen la mateixa forma, però m’han recordat als típics plats de metall que hi ha en algunes bandes de música de les escoles. Quan vaig anar a l’intercanvi amb Estats Units a Minnesota, vaig tenir la maravellosa oportunitat de veure en acció a la típica banda americana de les pel·lícules que actua en partits de futbol americà o en competicions de bandes d’instituts, i hi havia un noi que tocava aquests plats metàl·lics! A més a més, si els separem i n’agafem només un, el podem col·locar com a ‘crash’ d’una bateria o si els agafem els dos, com a ‘charles’.
En fi, molt bon article!
Quina comparació tan interessant, Mònica, em recorda un comentari que ens va fer el Jaume Costa després de l’exposició. Va dir que el jazz es basa en els modes grecs descrits a l’apartat II.IV; qui s’ho podia imaginar, als camps de cotó… Espero que algun dia la Marina faci una entrada sobre un treball seu que ens va fer arribar aquest professor sobre els modes grecs en la cançó popular del Priorat. Us ho imagineu?
Retroenllaç: The Metropolitan Museum of Art | Siringa, la música de l'Antiga Grècia