Author Archives: MARINA

Siringa, la música de l’Antiga Grècia

Recentment he presentat el meu Treball de Recerca en format bloc sobre la música de l’Antiga Grècia. A partir d’un seguit d’articles he investigat els diferents àmbits en què es trobava, com ara en la religió o en l’educació, la seva teoria de notació musical, i els instruments utilitzats en el moment.

 photo Portada_zps8f378126.jpg

Per tal que us pugueu fer una idea de la meva investigació, crec que és imprescindible parlar dels objectius i les hipòtesis, prèviament establertes, així com les conclusions extretes. D’aquesta manera, penso que podré ajudar a aquells alumnes de primer de Batxillerat que emprenen el camí del Treball de Recerca, ja que, potser, els serveixi com una mena de guia a l’hora d’elaborar el seu propi treball. Dit això, passem a veure els objectius i les hipòtesis.

L’objectiu bàsic i clar de la meva recerca era aportar un gra de sorra en la investigació d’aquest tema, del qual penso que se n’ha fet una recerca bastant escassa. En segon lloc, volia trobar un paral·lelisme entre la teoria musical dels temps de l’Antiga Grècia amb l’actual teoria d’occident, i estudiar els diferents instruments grecs antics a fi de trobar-hi una possible relació amb els actuals. A més, el fet d’utilitzar el format bloc per presentar el treball em va donar la oportunitat d’ampliar els meus coneixements informàtics i poder convertir-lo en una eina de fàcil difusió. Així doncs, les hipòtesis que vaig establir eren que els orígens de la teoria d’occident es trobaven en la teoria de la Grècia clàssica, i que alguns dels instruments que coneixem avui en dia provenen d’instruments de l’Antiga Grècia.

Pel que fa a les conclusions extretes, han estat les següents:
En primer lloc, utilitzant el format bloc he aconseguit crear un espai web que recull una àmplia informació sobre la música de l’Antiga Grècia. En segon lloc, he pogut veure que la teoria musical grega ha seguit un camí diferent, més proper al de les cultures orientals, a la teoria d’occident, tot i que n’han quedat restes d’escales o d’intervals senzills com ara els semitons o els tetracords. D’altra banda, amb l’apartat d’instruments, he observat quines característiques es mantenen ens els instruments d’avui en dia, com ara la classificació en família de vent, corda i percussió o fins i tot l’ús que en feien els grecs, que igual que nosaltres, els utilitzaven per acompanyar representacions teatrals, festes i rituals religiosos. Per acabar, l’últim dels objectius era ampliar els meus coneixements informàtics; no tan sols he après a utilitzar el format bloc, sinó també programes d’edició de vídeo i imatge, entre altres.

Pel que fa a la hipòtesi sobre si els orígens de l’actual teoria musical d’occident podrien remuntar-se en les teories musicals de l’Antiga Grècia, la resposta no pot ser rotunda. M’explico. La majoria d’orígens de la música occidental es troben en l’Edat Mitjana, quan comença a existir la polifonia amb els cants religiosos, element gairebé inexistent en la música de la Grècia clàssica, mentre que la teoria musical grega ha influenciat algunes cultures orientals, com per exemple a l’Orient Islàmic, que en gairebé un centenar d’escales han adoptat formes de les escales gregues. Això que acabo d’explicar és fàcilment visible, també, en les reproduccions de melodies de l’Antiga Grècia, les quals ens recorden a melodies xineses, és a dir, melodies orientals. La segona hipòtesi era que els instruments actuals provenen dels instruments de l’Antiga Grècia. En aquest punt he comprovat que els cordòfons, com ara les lires o les cítares, evolucionarien cap a les cultures orientals per la seva afinació i el tipus de so que reprodueixen, mentre que la majoria d’aeròfons s’aproparien més cap el món occidental. De l’aulos, per exemple, n’ha derivat l’oboè. D’altra banda, no he distingit una clara evolució dels instruments de percussió perquè són instruments més primitius. Dit això, veiem com la cultura occidental ha rebut una important influència de la música de l’Antiga Grècia, més aviat per la vessant de tradició clàssica que no pas per les teories musicals. En santuaris de la música com el Liceu o l’Òpera de Paris han optat per decorar les seves sales amb elements de la música de la Grècia clàssica, com ara lires i cítares; en l’àmbit escolar continuem mantenint l’ideal de la formació musical dels infants i joves; i èticament, igual que els grecs, creiem que cada gènere musical transmet un sentiment diferent i defineix certs comportaments de les persones.

Si us animeu a entrar al meu bloc, veureu que l’índex està dividit en dues parts principals; la teòrica, estructurada en diferents apartats, com són el context en el qual es trobava la música de la Grècia Clàssica, les anotacions musicals i els instruments de l’Antiga Grècia, i la pràctica, en la qual, aprofitant el nom del meu Treball de Recerca he construït una siringa o flauta de Pan.
L’índex també consta d’una tercera part, els annexos, una sèries d’activitats que no es poden incloure en cap dels apartats anteriors però que els complementen. En aquesta, trobem les audicions, una pàgina amb presentacions audiovisuals com ara el recull de peces del museu del “Louvre” amb escenes musicals, les exposicions, articles en els quals s’expliquen diferents museus visitats, i un article de crítica sobre l’actual ensenyament musical en escoles i instituts.


Primer himne dèlfic a Apol·lo, interpretat amb clarinet en si♭ per Marina Salas Zamora.

La bibliografia, un dels apartats fonamentals del treball, està estructurada en diferents apartats segons el tipus de recurs. Els llibres que he utilitzat són majoritàriament genèrics sobre la història de la música, ja que m’ha estat molt difícil trobar un d’específic sobre la música de l’Antiga Grècia. També he extret informació del llibre que utilitzem a l’assignatura de grec, Grec I de la Margalida Capellà, per les qüestions de civilització, i de clàssics com l’Odissea per fragments concrets. Pel que fa a les pàgines webs, n’hi ha una gran varietat segons la informació que necessitava. Destacaria una pàgina sobre la música de l’Antiga Grècia de la Viquipèdia, la qual m’ha ajudat a estructurar l’índex del treball, el Theoi, un portal amb àmplia informació sobre la mitologia grega, la FiloXarxa, d’on he enllaçat la majoria de biografies sobre filòsofs, i el Perseus, una pàgina molt interessant i completa amb textos en grec clàssic i traduïts a l’anglès.

La veritat és que l’experiència de treballar en un bloc ha estat molt enriquidora, ja que m’ha permès ampliar els meus coneixements informàtics, inserir enllaços interns i externs, així com publicar presentacions audiovisuals en les quals es recullen peces i/o altres imatges de museus visitats i reproduccions d’algunes de les melodies que s’han trobat sobre la música de la Grècia clàssica. Per això, recomano a tots aquells que encara heu de començar amb la vostra recerca, que us animeu a presentar-lo en aquest format ja que us permetrà realitzar una feina molt completa i, a més, us donarà la oportunitat de poder continuar amb la vostra investigació un cop presentat el Treball de Recerca com a tal.

MARINA SALAS ZAMORA, Ins Isaac Albéniz

Gimcana mitològica III: El cicle micènic

Deixant enrere torrons, nadales, dinars en família, el caliu de la llar de foc…, les alumnes de grec de 2n de Batxillerat de l’Institut Isaac Albénz hem començat amb moltes ganes d’endinsar-nos de nou en el món clàssic de l’Antiga Grècia. I ho fem amb un repte molt especial, una gimcana sobre el cicle micènic que hem preparat entre totes i del qual esperem que aprofiteu, aprengueu i gaudiu.

Abans de tot, com a escriptora de l’article, m’agradaria fer-vos una breu definició sobre el cicle micènic, tot i que si teniu qualsevol dubte sempre podeu consultar aquest enllaç de la professora de clàssiques de l’institut, Teresa Devesa Monclús, el qual us serà molt útil per entendre les etapes del cicle treballat. Doncs bé, el cicle micènic és el conjunt d’episodis mítics que giren al voltant de la casa reial de Micenes (Μυκῆναι) i tenen com a personatge central Agamèmnon (Ἀγαμέμνων).

A continuació teniu una presentació audiovisual en la qual apareixen una sèrie d’imatges que corresponen a escenes i fets del Cicle Micènic. Deixem a les vostres mans que resolgueu a quin dels episodis pertany cadascuna d’elles. Però com que no volem ser massa estrictes, us donem un parell de pistes:

  • Les imatges estan ordenades cronològicament, seguint el Cicle Micènic
  • Els episodis de què hem trobat més imatges han estat Tàntal i Pèlops, Agamèmnon i Clitemnestra i Orestes i Electra

Per acabar volia apuntar que la recerca de les imatges ha estat complicada, ja sigui perquè no hem trobat una fotografia per cadascun dels episodis o bé perquè la font de la fotografia no era fiable. Alguns dels espais web que hem utilitzat han estat Theoi, Wikimedia Commons, Xtec, Ancient Rome (RU)…

Esperem que us hagi agradat el nostre primer article de l’any 2015! Estigueu atents perquè d’aquí uns dies publicarem, en un comentari, les respostes correctes a cada número i la seva corresponent font.

Fins aviat aràcnides i aràcnids!

Alumnes de 2n de Grec Institut Isaac Albéniz

Journée de théâtre à Cap d’Ail

Bonjour!

Les éleves de français du lycée Isaac Albéniz de Badalona ont été trois jours au CMEF, le Centre Méditerranéen d’Etudes Françaises, pour présenter la piece d’Antigone. C’est le dernier soir quand nous avons présenté notre piece d’Antigone. Nous étions le deuxième groupe à présenter notre travail; avant la nôtre il y avait une autre adaptation d’Antigone du Collège Les Baous de Saint Jeannet. Ils faisaientt une Antigone différente à la nôtre parce que c’était une adaptation de la pièce grecque, par contre, la nôtre est inspirée de Jean Anouilh. Après l’ècole Port Lympia de Nice a joué la pièce d’Orphée. Orphée est un héros de la mythologie grecque, ce Lycée représentait le moment où Orphée descend à l’enfer pour retrouver son épouse Eurydice. Ils ont melangé des chansons et des textes.

Élèves du INS Isaac Albéniz, Badalona

Le Lycée Albert 1er de Mónaco a joué la pièce Iphigénie. Est-ce que vous connaissez l’histoire d’Iphigénie ? Vous pouvez nous la raconter en catalan.

Les deux machines infernales que nous avons vues étaient pareil car le thème était le même. La machine infernale est une actualisation du mythe du Sphinx.

La dernière pièce que nous avons vu c’est celle du Minotaure qui nous raconte l’histoire de Thésée et Arianne. C’était une adaptation où le fil était le centre du drame. Vous savez qui était Arianne ? Et Thésée ?

Après l’explication des pièces que nous avons vu, nous allons vous parler aussi des improvisations que nous avons faites avec d’autres gens. Nous pensons que la meilleure improvisation a été celle sur le Sphinx. Le Sphinx était un démon de la destruction et de la malchance avec le visage d’une femme, le corp d’un lion et les ailes d’un oiseau. Le Sphinx était sur le chemin de Thèbes et  elle formulait toujours le même énigme à toutes les personnes qui passaient par là  et si les personnes ne savaient pas la reponse, elles périssaient.

Répetition de l’improvisation Clair et obscur

Il faut dire que les autres impros étaient super aussi! Voici la vidéo 🙂

Imatge de previsualització de YouTube

ANDREA MUÑOZ I MARINA SALAS

Ave, dimoni!

Saluete aràcnides i àracnids!

Com cada any durant el més de maig, als badalonins i badalonines ens arriben les festes majors, unes festes que mantenen el caràcter tradicional però amb un element propi de la ciutat: la Cremada del Dimoni. Trabucaires, música simfònica, diables que escupen foc, timbalers, gegants, batucades, castellers tocant el cel amb la mà…, vesteixen els carrers de festa i alegria per homenatjar el nostre copatró, Sant Anastasi.

 Cartell Festes de Maig, Badalona 2014 (Ajuntament de Badalona)

Abans de centrar-me en el tema principal de l’article, el dimoni, m’agradaria fer-vos cinc cèntims sobre l’origen de les Festes de Maig de Baetulo o festes de Sant Anastasi, que havien estat tradicionalment de caràcter religiós. Amb els anys però, això va anar canviant i passada la Segona Guerra Civil, la Confraria de Sant Anastasi va decidir crear un nou acte perquè la ciutat tingués la seva propia festa. Així doncs, van anar per feina i van revisar tot tipus de documents i llibres fins a trobar, en una obra del Baró de Maldà, Calaix de Sastre, l’entrellat per a crear la tradició. Aquest llibre, contava com uns pescadors, l’any 1785, cremaren un figurón a la platja de Badalona i, a partir d’aquests fets, els membres de la Confraria de Sant Anastasi idearen, l’any 1940, un dimoni que esdevingué símbol de Badalona fins als nostres dies.

El primer dimoni que van veure cremar els badalonins, com a acte de cloenda de la passada del sant, va ser el de l’11 de maig de 1940 a l’explanada de les excavacions, que és l’actual plaça de l’Assemblea de Catalunya i va finalitzar amb un espectacle pirotècnic. Amb els anys i l’experència s’anaren millorant molts aspectes de l’acte: la localització, el dia, els dissenys…

En els nostres dies, el dimoni es crema a la platja, ja que la descoberta de les termes romanes de Baetulo i la construcció del Museu de Badalona van obligar a canviar l’emplaçament.

Aquest any el dimoni és molt especial, sobretot per aquells que som uns grans amants de la cultura clàssica. Es tracta d’un soldat o gladiador romà, i tot i que al llarg dels anys la temàtica ha intentat tractar temes de l’actualitat com ara l’economia, el canvi climàtic, esdeveniments socials…, sembla que aquest any han volgut rememorar els orígens de la nostra ciutat, Baetulo. Per fi han explotat un dels records històrics més importants que tenim, perquè com molts sabeu, Baetulo va ser la ciutat que fundaren els romans l’any 100 aC i que aquesta destaca per la seva excepcionalitat, ja que és una de les poques ciutats habitades de Catalunya que conserva unes restes tan ben mantingudes. Així doncs, si teniu oportunitat, us convido a fer una visita pel Jardí de Quint Licini, les termes, el Decumanus, la Casa dels Dofins i el conducte d’aigües.

A continuació, us presento un vídeo on apareixen alguns dels dimonis més representatius de la ciutat de Badalona.

Imatge de previsualització de YouTube

I ja per posar punt i final al meu article, vull acabar explicant que des de fa setze edicions, el dimoni és dissenyat pel guanyador del concurs “Crema’l tu” en què els participants han de dissenyar el model  i, si aquest és escollit pel jurat, es converteix en el que es cremarà el dia 10 de maig a les 22h de la nit. Des de Badalona, us convido a veure com el soldat romà és derrotat per les flames del foc. A més, gaudireu d’un munt d’activitats, com ara concerts, espectacles pirotècnics, danses… Us enllaço el programa de les festes perquè us animeu a acostar-vos-hi.

I unes preguntes perquè acabeu de conèixer  de ben a prop la meva civitas:

  • Quin any vàrem tenir una diablessa a la ciutat? Quins dos artistes s’encarregaren del disseny del dimoni durant molts anys? Què em podeu dir d’ells?
  • Qui ha dissenyat el dimoni d’aquest any 2014?
  • Quin dia es podrà visitar visitar gratuïtament l’espai de les Termes, el Decumanus, el Jardí de Quint Licini i la Casa dels Dofins durant la nit? Quines activitats s’hi realitzaran?

Salut i bones festes Majors!

MARINA SALAS ZAMORA, Institut Isaac Albéniz (Badalona)

Viatgem a l’infern amb Dante i Virgili

Els alumnes de 1r de Batxillerat que cursem l’assignatura de literatura universal hem estat treballant l’obra de la Divina Comèdia, en concret el llibre de l’Infern. Per altra banda, a llatí estem llegint l’obra de Virgili, l’Eneida, i és per això que el meu company Carlos i jo vàrem decidir, aprofitant tots els recursos que havíem extret de la feina realitzada per a l’estudi de la Divina Comèdia i basant-nos en el capítol de la baixada a l’Avern de l’adaptació de lEneida, A la recerca d’una pàtria, fer una comparació entre la baixada de Dant a l’Infern, acompanyat per Virgili, i la baixada d’Eneas, també a l’Infern.

Per poder completar del tot la informació que proporcionarem en aquest article, us farem cinc cèntims de les obres esmentades anteriorment i dels seus personatges principals. Comencem doncs per l’Eneida de Virgili.

L’Eneida de Virgili, és un poema èpic llatí i que el poeta deixà inacabat després de treballar-hi del 29 aC al 19 aC. El poema recull la llegenda dels viatges d’Enees des que fugí de Troia, amb el seu pare i el seu fill, Ascani, fins que s’establí al Laci.

Eneas i la Sibil·la a l’infern

Per altra banda, la Divina Comèdia consta de tres parts (Infern, Purgatori i Paradís) i fou escrita entre el 1307 i el 1321. Dant té el propòsit d’ensenyar-hi que per a aconseguir la felicitat cal recórrer un llarg camí que, tot passant per dos estadis (l’odi al pecat —simbolitzat per l’Infern— i la purificació en el penediment —simbolitzada pel purgatori—) es pot arribar a la felicitat màxima (l’edèn o paradís). En el camí l’home és acompanyat per la raó humana (personificada per Virgili) i la revelació (personificada per Beatriu).

Dante i la baixada de l'infern

Dant a l’Infern. Darrere seu hi trobem els nou cercles en que es divideix l’Infern.

Feta aquesta introducció, passarem a la comparació:

Per què baixen a l’Infern?                                                      

Eneas arriba finalment a Itàlia després d’un llarg viatge des de Troia. Allà, hi visita la cova consagrada a Apol·lo habitada per la Sibil·la. Aquesta prediu un futur molt ennuvolat per a Eneas i els seus, reflectit en sang i terribles guerres. És en aquest moment que Eneas decideix baixar als Inferns per poder veure el seu pare per última vegada.

Per a  Dant, el descens a l’Infern és el primer capítol del seu llarg viatge per retrobar-se finalment amb la seva completa felicitat, Beatriu, i harmonitzar la seva ànima amb l’amor diví.

Com entren a l’Infern?                                                     

La Sibil·la explica a Eneas que per poder descendir a l’Avern ha de buscar un arbre consagrat a Juno que té un branquilló d’or al tronc, ja que la bella Prosèrpina, reina dels Inferns, l’hi exigirà com a tribut. Quan Eneas obté aquest branquilló, la Sibil·la guia el jove cap a la boca de la cova on es troba la porta cap a l’Infern.

“La Branca Daurada (de l’Eneida)”, pintura de J. M. W. Turner.

Dant, als seus 35 anys, es troba al mig d’una selva fosca. Espantat de no trobar el camí, apareix el poeta Virgili que el guiarà a través de la porta de l’Infern. Aquesta du la següent inscripció: “Per si va ne la città dolente, per me si va ne l’etterno dolore, per me si va tra la perduta gente. Giustizia mosse il mio alto fattore; fecemi la divina podestate, la somma sapïenza e ‘l primo amore. Dinanzi a me non fuor cose createse non etterne, e io etterno duro. Lasciate ogne speranza, voi ch’intrate”. Divina Comèdia

Qui els acompanya durant el viatge a l’Infern?

La Sibil·la és qui acompanya Eneas durant el descens a l’Avern.

Virgili és qui acompanya a Dant durant el descens a l’Avern.

Quins personatges troben pel camí?

En aquesta adaptació que estem llegint, Eneas es troba als vestíbuls de l’Infern quan topa amb els fantasmes de la Malaltia, la Por, la Fam, la Guerra i la Discòrdia. També, algunes criatures monstruoses com ara les gòrgones, les harpies i la Quimera, una barreja de lleó, serp i cabra. Més endavant, Caront, el barquer del riu Estix; el timoner Palinur, que va morir travessat amb una llança que li van llençar els bàrbars; Cèrber, el gos de tres caps que protegia les portes de l’Infern i que com que no els deixava continuar el seu pas, la Sibil·la li llançà una mena de coca feta amb mel i farina i impregnada amb substàncies soporíferes (que fan venir son) i que la criatura devorà d’una queixalada i quedà profundament adormit. Seguidament, troben les ànimes del nens que havien mort poc després de néixer, els condemnats a mort per una delació injusta, els desesperats que s’havien tret la vida i les víctimes d’una passió malaurada, com ara Dido juntament amb el seu primer marit Siqueu. Als camps més extrems, Eneas troba guerrers famosos, entre ells, molts companys de guerra havia perdut pel camí, com Deífob, mort després d’un martiri cruel i el personatge de Prosèrpina a qui ofereix el branquilló. Finalment es retroba amb el seu pare Anquises, però que tan sols és un espectre. Altres personatges a destacar que surten esmentats però que no es troben com a tals a l’Avern són: Helena, Paris, Ulisses, Silvi, Lavínia, Ròmul, Cèsar, Ascani i August.

Pel que fa a l’Infern de la Divina Comèdia, anomenarem els personatges que hem cregut més importants, ja que és una obra molt extensa. Dant i Virgili es creuen amb ànimes com les de Cèsar, August, Eneas i Anquises i espectres de pontificats com ara Sant Pau, Celestí V… Cal remarcar la importància de l’aparició de personatges, sempre en forma d’ànima, de grans escriptors i filòsofs de l’antiguitat com Homer, Horaci, Ovidi o  Aristòtil, Sòcrates i Plató, tots ells molt propers a l’època de Virgili, personatge que acompanya Dant en aquest viatge i autor de l’Eneida. Com a l’Eneida, apareix Caront, el barquer de l’Infern, Dido o Cèrber, el gos de tres caps que impedeix el pas a Dant i Virgili. Personatges importants també en aquest llibre són Flègies, el barquer de l’Estix, o Francesca di Rimini i el seu cunyat Paolo que van cometre adulteri. I per acabar, cal nombrar a Llucifer, el dimoni de l’Infern que porta la llum.

Per quins indrets passen?

Eneas passa per paratges com ara el llac Estix, on es troba Caront; el riu Tàrtar, on són castigats els traïdors, els cobdiciosos i la resta d’homes que havien comès faltes imperdonables en vida; l’Elisi, un paradís etern ple de boscos resplendents i prades verdes per als qui havien viscut virtuosament i el riu Lete, on els homes beuen per oblidar totalment el passat.

Els indrets que travessa Dant són, per exemple, el riu Aqueront, per on navega Caront i el llac Estix, on es troben els iracunds. L’escriptor anomena, a més, ciutats importants d’Itàlia com Roma o Florència o la zona de la Toscana. En tots ells apareixen personatges, en forma d’espectre, que havien viscut en aquella zona.

Com surten de l’Avern?

Eneas s’acomiada del seu pare Anquises i surt per una de les dues portes que diuen que té el país del Somni: una en forma de banya, per on passen les visions veritables, i una altra de vori (marfil), per on passen els somnis falsos. I va ser per aquesta última per on Anquises va fer sortir el seu fill del món dels Inferns.

En el cas de l’Infern, els dos poetes surten escalant sobre Satanàs, passant a través del centre de la Terra, i surten a l’altre hemisferi, just abans de l’alba del dia de Pasqua.

Abans d’ensenyar-vos un video sobre l’obra musical de Robert W. Smith La Divina Comedia moviment I. Infierno, interpretada per la Banda de Música C. de Teo, us animem a respondre la pregunta següent i algunes més que us deixem a continuació de l’audiovisual:

Quina definició donaries per expressar el significat de l’Infern? Per què creus que els poetes trien aquest espai per ubicar alguna de les escenes de la seva obra?

Imatge de previsualització de YouTube

Referent a l’obra musical, podries dir a quina època pertany i alguna dada destacada de la biografia de l’autor?

En algun moment del vídeo apareix un objecte que no està considerat un instrument però que en ocasions s’utilitza com a tal, el reconeixes?

Escoltant aquesta peça, has tingut sensació de trobar-te a l’Infern? Si és així, posa’m un exemple, com ara un instrument, que creï aquest ambient.

CARLOS ROLÓN CATELLI i MARINA SALAS ZAMORA
Institut Isaac Albèniz

Etimologies sonores: ἀκούω

Com cada any durant el mes de novembre, els alumnes de l’institut Albéniz de Badalona celebren la setmana de la ciència. Siguin de ciències o bé de lletres, tots estan convidats a participar-hi fent una recerca sobre el tema o temes que els proposin els professors a classe. Més tard un jurat valorarà i premiarà els millors treballs. I és clar, les alumnes de grec no hi volíem faltar en aquesta cita, i és per això que cadascuna escriurà un article sobre etimologies relacionades amb el so i la música. 

La Teresa m’ha proposat treballar la paraula ἀκούω, i no ho faré pas sola, sinó que comptaré amb l’ajuda d’un bon company: el Diccionari etimològic de la Gran Enciclopèdia Catalana. Comencem, doncs, amb l’anàlisi d’aquesta paraula, però primer de tot, ¿què vol dir el terme “etimologia”? Segons el diccionari de l’Enciclopèdia.cat, l’etimologia és la ciència que estudia l’origen dels mots, amb llur evolució fonètica, morfològica i semàntica. 

Ἀκούω és el present d’indicatiu actiu d’un verb grec acabat en -ω (no contracte) el significat del qual és “escoltar, sentir alguna cosa”. A partir de l’arrel d’aquest verb ἀκού– en deriva l’adjectiu grec ἀκουστικός que ha donat origen en català a un nom que pot funcionar com a adjectiu “acústic/ -a”  i com a substantiu “acústica”. L’adjectiu, per la seva banda, el podem trobar en combinacions amb un substantiu, per exemple, “música acústica” o “nervi acústic”; aquest procediment s’utilitza per formar paraules noves amb significats diferents. Una altra manera de formar paraules noves és a partir de la derivació: a l’adjectiu li afegim prefixos d’origen grec (a-, cat-, di-) com per exemple “anacústica”

Acústica: f. Ciència que estudia el so.

L’acústica té el seu origen en l’Antiga Grècia i Roma, entre els segles VI aC i I dC. Va començar amb la música, que es venia practicant com a art des de feia milers d’anys, però no havia estat estudiada de manera científica fins que Pitàgores es va interessar per la naturalesa dels intervals musicals. Volia saber per què alguns intervals sonaven més bells que altres, i va arribar a respostes en forma de proporcions numèriques. Aristòtil va comprovar que el so consistia en contraccions i expansions de l’aire “caient sobre i colpejant l’aire que ve”, una bona manera d’expressar la naturalesa del moviment de les ones. Al voltant de l’any 20 aC, l’arquitecte i enginyer romà Vitruvi va escriure un tractat sobre les propietats acústiques dels teatres, incloent-hi temes com la interferència, els ressò i la reverberació. Això va suposar el començament de l’acústica arquitectònica

Acústic -a:  adj. Relatiu o pertanyent al sentit o a l’òrgan de l’oïda, a la ciència dels sons. Quan un instrument musical no és electrònic, se’l hi atribueix aquest adjectiu, per exemple: guitarra acústica, baix acústic…

Abans de parlar d’algunes paraules que que provenen d’acústic, -a, la passió per les llengües m’ha portat a fer una recerca de la traducció d’aquest adjectiu en algunes de les llengües parlades actualment a Europa.

  CATALÀ  acústic
  CASTELLÀ  acústico
  GALLEC  acústico
  BASC  akustikoa
  ANGLÈS  acoustic
  ITALIÀ  acustico
  FRANCÈS  acoustique
  ALEMANY  akustisch
 PORTUGUÈS  acústico

Com a observació, cal apuntar que aquesta paraula no ha patit gairebé modificacions en la seva arrel d’una llengua a una altra.

Quines altres paraules trobem amb l’adjectiu o substantiu acústic?

Anacústic -a: Que no propaga el so.

Catacústica: Part de l’acústica que tracta dels sons reflectits o ecos.

Diacústica: Part de l’acústica que estudia la refracció del so.

Acufonia: Procediment que combina l’auscultació amb la percussió.

Ambliacúsia: Duresa d’oïda.

Reflexió acústica: Fenomen pel qual, en interposar-se un objecte en l’àmbit d’una ona acústica, part de l’energia torna cap al medi original i una altra part és absorbida i transmesa per l’objecte.

Espectògraf acústic: Aparell per a la determinació del nivell relatiu de les diferents freqüències que integren un so complex.

Acoblador acústic: Dispositiu que permet d’adaptar un sistema informàtic a un sistema acústic, especialment un aparell telefònic.

Psicoacústica: Disciplina que estudia la percepció subjectiva de les qualitats del so: intensitat, so i timbre.

Enginyeria acústica: Estudi especialitzat en tècniques de control de soroll i vibracions.

Per acabar, us deixo unes imatges que ens mostren alguns mots més relacionats amb la paraula treballada en aquest article, ἀκούω. Però abans, em sabríeu dir quin nom rep una branca de la ciència amb la paraula acústica incorporada que es dedica a l’estudi de l’audició animal? Quin és l’altre ètim que el conforma? 

Imatge de previsualització de YouTube

MARINA SALAS ZAMORA

INS ISAAC ALBÉNIZ, BADALONA