El nostre institut, Isaac Albéniz, participarà, al mes de febrer, en unes jornades conjuntes amb el conservatori de Badalona, en les quals llegirem diversos textos, i entre ells un text del Faune, tal com el va descriure Ovidi en el seu llibre Fastos (II 303 ss).
Faune era, en la mitologia romana, un dels personatges més populars i antics, i és equivalent a la divinitat grega Pan. Fill de Picus, nét de Saturn i pare de Llatí, Faune va ser el tercer rei del Laci. Per què es relaciona Faune amb Pan?
Faune té un paper molt important en la història mítica de Laci, perquè era considerat un dels grans fundadors de la regió, i per això Lactanci, escriptor llatí i apologista cristià, el situa a l’altura de Numa Pompili, segon rei romà que va succeir Ròmul. Després de la seva mort va ser anomenat divinitat tutelar del país per tots els seus serveis a l’agricultura i la ramaderia.
Un dels antecessors de Faune era Pan. Déu grec de la brisa de l’alba i del capvespre, vivia en companyia de les nimfes en una gruta del bosc, i per això se’l relaciona amb la metamorfosi de Siringa. Ella era una nimfa de l’Arcàdia que desdenyava tots els sàtirs i silens que la pretenien, i que es dedicava a caçar amb un arc de banya. El déu Pan la va trobar un dia que Siringa baixava de la muntanya, la va veure i al punt se’n va enamorar, fins al punt de llançar-se en la seva persecució.
Siringa en la seva fugida va arribar a un rierol i allà va suplicar a les seves germanes, les nimfes, que la ajudessin. Aquestes, commogudes, la van transformar i, quan Pan va arribar al lloc on era Siringa, no va poder abraçar res més que un grapat de canyes buides en què Siringa s’havia convertit. Podríeu dir en què va convertir Pan aquell grapat de canyes? Quin nom va posar a l’instrument?

Aquí teniu una de les il·lustracions que faran de teló de fons de la lectura.
Quin un, el Faune de la Júlia!

Aquest és el fragment que apareixerà en la lectura en traducció de Miquel Dolç i Jaume Medina:

Era mitjanit. ¿A què no s’atreveix un amor desenfrenat? A través de la fosca, Faune fa cap a la gruta fresca i, en veure els servents vençuts pel son i pel vi, concep l’esperança de trobar els amos també adormits. El temerari llibertí entra i s’aventura a les palpentes, amb cautela allarga cap endavant les mans, i es deixa guiar per elles. Havia arribat al cobertor del llit desitjat i aquell primer atzar anava a fer-lo feliç;així que toca la pell del lleó s’espaordí, enretirà la mà i recula esmaperdut com quan sovint un vianant, en veure una serp, s’espanta i fa un pas enrere. Després palpa la coberta suau del llit que tenia al costat i es deixa enganyar per aquest fals indici. Hi puja i s’estira al llit pel cantó que li era més proper; el seu membre inflat era més dur que una banya. Mentrestant s’arremanga la túnica des de la vora inferior: les seves rudes cames s’eriçaven de pèls tofuts. Volia anar més lluny, però  de sobte l’heroi de Tirint va repel·lir-lo: caigué de dalt del llit. Es fa un aldarull: la reina de Meònia crida els servents i demana llum; quan li porten torxes, tot resta descobert. Faune gemega greument per la seva caiguda del dalt del llit i amb prou feines si pot aixecar el seu cos de la dura terra. Se’n riu [Hèrcules] juntament amb els qui el veieren estès; la jove lídia es riu del seu amant. Per això el déu, burlat per un vestit, no s’agrada dels vestits que enganyen la vista, i invita els fidels a celebrar nus la seva festivitat.

El fragment fa referència al següent mite. Mentre Faune era al cim d’una muntanya, va veure Òmfale (la reina de Lídia o Meònia) acompanyada del seu amant Hèrcules. Faune se n’enamorà, i mentre la parella dormia en una cova amb els seus servents, esperant al sacrifici de l’endemà, Faune s’aventurà en la cova i va pujar al llit, però el que el nostre protagonista no sabia era que marit i muller, seguint el ritual, s’havien intercanviat els vestits i dormien cadascun amb la roba de l’altre. Així que el Faune va ajeure’s al costat de la que creia que era Òmfale, però Hèrcules va repel·lir-lo i el Faune caigué, de manera que va ser descobert per tothom.

Després d’això, els alumnes de batxillerat llegiran l’ègloga del Faune, escrita per Stéphane Mallarmé, un poeta francès nascut a París al 1842.

Ces nymphes, je les veux perpétuer.
Si clair,
leur incarnat léger, qu’il voltige dans l’air
assoupi de sommeils touffus.
Aime-je un rêve?

Stéphane Mallarmé, L’après-midi d’un Faune

La capçalera d’aquest text està escrita en francès perquè és un vers del poema original de Mallarmé, però a continuació llegiran fragments seleccionats per la professora Montse Vilà a partir de la traducció de Josep Navarro i Santaeulàlia. El poema, titulat Prélude à l’après-midi d’un Faune, va servir d’inspiració al compositor Claude Debussy, que va crear una obra simfònica a partir d’aquest, i també al ballarí i coreògraf polonès Vàtsav Nijinsky, en va compondre un ballet clàssic. Per si us interessa l’èxit que va tenir la seva obra, aquí us deixo un enllaç, que encara que està en anglès, crec que tothom és capaç d’entendre. Com bé diu al final de l’article enllaçat, Rudolf Nureyev va dir que el Faune de l’obra Prélude à l’après-midi era el seu paper preferit del món del ballet, i per això va protagonitzar l’obra de Nijinsky modernitzada. Si voleu, també podeu llegir aquest article d’El Fil de la Clàssiques, on hi ha mes informació sobre el tema que ens ocupa.

Ballet clàssic de Nijinsky:

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=Vxs8MrPZUIg[/youtube]

Actuació de Rudolf Nureyev:

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=m7b1FkZYarU&NR=1&feature=fvwp[/youtube]

Us sembla que les peces de Nijinsky i Nureyev representen bé el mite del Faune? Per què?

Mónica Martínez Segura 4C