Tag Archives: Art

Per què ens fascinen els homes llop?

[youtube]http://youtu.be/ip1TcDwr_p4[/youtube]

En la mitologia, un home llop és una persona que es transforma en llop, ja sigui utilitzant màgia, involuntàriament o causa d’una maledicció. La transformació està associada a la lluna plena, es diu que quan es transformen es tornen violents, salvatges i no tenen control sobre si mateixos.

A l’època de Grècia i Roma, s’explicaven històries sobre els homes llops i la gent creia en la seva existència. Avui dia s’expliquen moltes llegendes però els homes llops són protagonistes de moltes sèries i pel·lícules on s’explica la seva vida, i la seva transformació.

En aquest vídeo, expliquem què són, quan es transformen i per què, la seva vida a partir de ser convertits, les llegendes que s’expliquen, les característiques d’un home llop i altres curiositats.

Marta Sánchez i Mar Martínez 4rt Llatí.

Una inscripció llatina en el Crist de Cimabue de Toulouse

13 Replies

Si heu anat a Toulouse, segur que heu visitat monuments tan importants com la basílica de Saint Sernin o el Convent dels Jacobins.

Convent dels Jacobins, a Toulouse [Foto: Joan Molar]

Però, heu anat al Convent dels Agustins? Sabeu qui són els Agustins? Són un orde de frares mendicants que segueixen la regla de Sant Agustí, un antic bisbe d’Hipona. Entre finals del segle XIII i principis del XIV es va establir a Tolosa una comunitat de frares agustins en un antic convent, situat al mig de la ciutat, a prop del riu Garona.

Vista del riu Garona, prop del Convent dels Agustins de Toulouse [Foto: Joan Molar]

El convent és d’estil gòtic, i avui funciona com un museu. S’hi guarden moltes obres d’art: els capitells romànics del claustre de Saint Sernin, diverses escultures i pintures gòtiques. D’entre aquestes, destaca el Crist de Cimabue. És una representació gòtica de la creu, que té al damunt seu les lletres Ihc Nazarenu Rex Iudeorum.

Inscripció de la Creu de Cimabue, al Museu dels Agustins de Toulouse [Foto: Joan Molar]

La creu està encapçalada per aquesta inscripció, molt habitual en les creus cristianes. A vegades, es troba abreujada en la forma INRI, composta per les lletres inicials de cadascuna de les paraules. El nom Iesus també apareix abreujat en la inscripció amb les lletres IHC. Aquesta abreviatura prové de les tres primeres lletres, en grec, de la paraula Iesus; són, en majúscula IHC. Posteriorment, en passar-les al llatí, es van transcriure IHS, que és una abreviatura que també apareix sovint.

En el conjunt de la inscripció, les lletres tenen ornaments que les embelleixen: són lletres gòtiques. El Crist de Cimabue és una pintura sobre fusta del segle XIII, d’inicis del gòtic.

Vista general de la Creu de Cimabue [Foto: Joan Molar]

Comentari gramatical: Utilitzaré la inscripció completa per fer la traducció correctament; la que apareix en el Crist de la imatge té algunes variacions respecte de l’original llatí, que és el següent: Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum.

Iesus: Nominatiu singular; nucli del Sintagma Nominal.

Nazarenus: Nominatiu singular; adjectiu qualificatiu gentilici; complement de Iesus.

Rex: Nominatiu singular; nucli del sintagma nominal en aposició.

Iudaeorum: Genitiu plural; complement de Rex.

(Rex Iudaeorum forma un Sintagma Nominal en aposició, que complementa Iesus Nazarenus).

Traducció literal: Jesucrist el Natzarè, Rei dels Jueus.

Sentit extens:

Aquesta inscripció la van escriure els soldats romans en un context de divisions internes entre els jueus: la Torah diu que en algun moment arribarà un Messies, i això provocava l’aparició de sectes i profetes. Jesús va ser considerat un de tants. Va ser en aquestes circumstàncies que els soldats romans, dalt de la creu on Jesús estava crucificat, van escriure Iesus Nazarenus Rex Iudeorum. Ho van escriure en llatí, grec i hebreu, i, per tant, en alfabets diferents. Tenia un sentit de burla i escarni, perquè contraposava la majestat i la submissió degudes a un rei amb l’execució cruel que suposa la crucifixió. Tenia també un sentit d’exemplaritat perquè pretenia deixar clar què passaria a qui trenqués l’statu quo del judaisme, ja que la situació d’aquell moment afavoria els romans.

Ara, si heu llegit amb atenció l’article, contesteu les preguntes que aquí us deixo:

1. Quina és l’abreviatura de Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum? Què significa en minúscula i com a llatinisme? Especifica’n el sentit extens i posa una frase que el contingui.

2. Escriviu les desinències dels diferents casos que apareixen en la inscripció.

3. Segur que aquesta inscripció l’heu vista en molts llocs. Citeu-los. Apareixia abreujada o no?

4. Feu la comparació entre la inscripció original llatina i la que heu vist en la imatge del Crist de Cimabue.

5. Per referir-nos a Jesús, sovint utilitzem la paraula Crist. Sabeu quin és el seu origen etimològic i quin és el seu significat?

Pau Molar

“De Itinere”: Berna

14 Replies

Les vacances ja s’acaben, però sempre és bonic recordar els bons moments. Aquest Nadal, he passat uns dies amb la família a la ciutat de Berna, la capital de Suïssa. El paisatge és completament alpí, d’alta muntanya, però hi he trobat referències clàssiques que segur que us interessaran.

Abans de començar, fem una mica d’història. Suïssa és coneguda també amb el nom de Confederació Helvètica o Helvetia. Aquesta denominació prové de l’antiga tribu dels Helvecis (Helvetii), que habitaven una regió centreeuropea entre el mont Jura, el Roine, el llac leman i el Rin. Juli Cèsar parla, a De bello Gallico, de les batalles contra els helvecis, en els diversos intents d’arribar més enllà del Rin. Els helvecis eren un poble cèltic, que es va enfrontar amb els romans en la seva emigració cap al sud-oest, ja que en aquells moments Juli Cèsar i el seu exèrcit intentaven conquerir la Gàl·lia.

Des de la seva fundació, a finals del segle XIII, Suïssa s’ha organitzat políticament com una confederació de cantons. En un principi, aquesta unió va sorgir per defensar-se dels possibles atacs del Sacre Imperi Romano-Germànic i la van iniciar tres cantons de l’àrea germànica (Schwyz, Uri i Unterwalden), l’any 1291. Qualsevol cantó pot incorporar-se lliurament a la Confederació Helvètica i pot abandonar-la, amb previ referèndum.

Vista general del casc antic de Berna, amb el Zytglogge, rellotge astronòmic, al fons

[Foto: Joan Molar]

Aquest sistema polític es concreta en dos òrgans de representació: el Consell Nacional de Suïssa i el Consell d’Estats. El primer està format per 46 diputats, dos per cada cantó i un per cada mig cantó. El Consell d’Estats està format per 200 diputats, elegits segons el sistema de representació proporcional de cada cantó. Aquests consells es reuneixen en un edifici històric, el Palau Federal, situat al mig de la ciutat.

Façana del Palau Federal de Berna [Foto: Joan Molar]

És un palau de mitjans del segle XIX (es va començar a construir el 1852), d’estil neoclàssic. En la seva façana, sota el frontó i en el fris, hi ha la inscripció següent: Curia Confoederationis Helveticae.

Inscripció llatina en el Palau Federal de Berna [Foto: Joan Molar]

Traducció literal

–Curia és un nominatiu singular femení, que en aquest sintagma és un substantiu i fa de nucli del SN.

–Confoederationis és un genitiu singular femení de la 3a declinació, fa de nucli del sintagma Confoederationis Helveticae que, en la traducció, seria un Sintagma Preposicional i faria la funció d’un Complement Nominal (de Curia).

–Helveticae és un genitiu singular femení; és un Adjectiu i qualifica el nucli del Sintagma Nominal, Confoederationis.

-La traducció literal de tot el Sintagma Nominal és: Cúria de la Confederació Helvètica.

En l’edifici, aquesta inscripció llatina també està recollida en les quatre llengües oficials de la Confederació: alemanya, francesa, italiana i romanx o retoromànica. Per tant, la inscripció es pot llegir de totes aquestes maneres: Bundeshaus, Palais fédéral, Palazzo federale, Chasa federala.

Comentari sobre la inscripció llatina: Tal com hem indicat al començament de l’article, Confederació Helvètica és un dels noms habituals per referir-se a Suïssa. El terme Helvetia, d’origen llatí, apareix per primera vegada citat en un document alemany de la Guerra dels Trenta Anys (segle XVII). Per altra banda, el nom Suïssa prové d’un dels cantons que formen la Confederació, el cantó de Schwyz, un dels fundadors de primera hora (1291).

A Suïssa, avui encara queden senyals de l’herència llatina en la parla romanx a les profundes valls alpines del cantó dels Grisons, que limiten amb Itàlia i Àustria. En el període de formació de les llengües romàniques, el romanx o retoromànic es va parlar en àmplies àrees del centre d’Europa. Cal saber que, actualment, el romanx, tot i que és llengua oficial a Suïssa, només és parlada per un 0.5 % dels seus habitants i està en risc de desaparèixer.

Mapa lingüístic de Suïssa [Font: Racó català]

Ara, si heu llegit bé l’article, podreu contestar aquestes preguntes:

1. Què és una confederació?

2. Quin nom llatí és l’equivalent a Suïssa?

3. Què és la llengua romanx? On va ser parlada i on es parla ara? Segons el seu origen, a quina família lingüística pertany? Quines altres llengües germanes coneixem? Aprofiteu per repassar el primer tema del curs i expliqueu-ne el procés de formació.

4. Visiteu l’altre article sobre Suïssa enllaçat al principi i digueu quines altres reminiscències clàssiques s’hi esmenten.

Pau Molar

El Panteó de Roma

36 Replies

Aquest any hem escollit l’assignatura d’Història de l’Art. Una de les primeres obres que hem analitzat ha estat el Panteó de Roma i ens ha fet pensar molt amb l’assignatura de Llatí.
Ens hem adonat que la llengua llatina és molt important ja que ens trobem referents com aquest per tot arreu. Per tant, hem decidit compartir amb vosaltres el nostre comentari.

Interior del Panteó

DOCUMENTACIÓ GENERAL:
Nom: Panteó (Temple de tots els déus.
Arquitecte: No el coneixem però F. Chueca l’atribueix a Apol·lodor de Damasc (gran arquitecte greco-oriental), impulsat a construir-lo per Adrià. Sembla que el mateix Adrià va intervenir en el projecte ja que era molt aficionat a l’arquitectura.
Cronologia: 118-120 dC
Localització: Roma (Camp de Mart), sobre l’antic Panteó d’Agripa.
Dimensions: 18 m (columnes), 42 m (cúpula) 35 m (ample de pòrtic), 58 m (ø de tambor)
Materials i elements constructius:
– Granit gris i rosa en el pòrtic.
– A la cúpula podem trobar materials més lleugers: “Opus caementicium” argamassa barrejada amb pedres, pedra volcànica, pols de maó i trossos de travertí entre altres.
– Maons
– Carreus de pedra
– Gerros de ceràmica buits al l’interior de les voltes per fer-les més lleugeres.
Donada la pobresa dels materials, eren recoberts de plaques de marbre i estuc.

Sistema constructiu:
–Arquitravat al pòrtic
Elements de suport:
– 8 pilars per cúpula. Les columnes i pilastres són corintis
– 8 columnes de granit egipci al pòrtic i 8 a la façana.
Elements sostinguts:
-Cúpula, arcs de mig punt, voltes de canó. Arcs de descàrrega perquè el pes de la cúpula recaigui sobre els pilars.
-Entaulament al pòrtic.
Tipologia: Temple dedicat a tots els déus de l’antiguitat.

ANÀLISI FORMAL:

Espai interior:
Planta: Combina una planta circular coberta amb cúpula amb un pòrtic (orientat al nord) com els dels temples rectangulars que avança cap a l’espectador. Es combina, doncs, un espai centralitzat amb un eix longitudinal que uneix les dues parts esmentades.
Descripció del pòrtic: el pòrtic fa les funcions de prònaos: els intercolumnis donen pas a tres naus, la central més ampla, separades per columnes, cobertes amb una volta de canó i decorades amb cassetons de bronze daurat que s’han perdut; les naus lateral porten a dos absis amb les estàtues d’August i Agripa i la nau central arriba fins l’entrada de la cúpula.
Aquest pòrtic dóna pas a un dels espais circular més gran realitzats fins ara amb una visió estàtica (no canvia amb el desplaçament de l’espectador) i abastable a la vista.
El diàmetre de la cúpula és igual a l’alçada de la cúpula.

Rotonda: la rotonda és en realitat un cilindre tancat, sense obertures, aixecat amb dos murs d’opus caementicium per resistir el pes. El gruix dels mur és de 6 m. Vuit pilars dobles recullen la càrrega de la cúpula, repartida per grans arcs de descàrrega situats a la cúpula

L’aspecte interior d’aquesta rotonda o cilindre és el d’una estructura de dos pisos separats per entaulament i cornises:
– L’inferior amb columnes i pilastres corínties que s’alternen amb exedres i fornícules on es situaven estàtues de les divinitats. Es tracta d’una alternança d’espais massissos i espais buits amb 8 pilars.
– Els pis superior que fa les funcions de tambor de la cúpula presenta una successió regular alterna d’espais massissos i quadrats i buits rectangulars amb frontons triangular

La cúpula està formada per dues capes de formigó amb addicions de materials diferents en funció de pes recollir per uns arcs de descàrrega que connecten amb els pilars abans esmentats. El mur de la cúpula es va aprimant fins arribar a 1.40 de gruix. El revestiment de la cúpula està format per cinc anells de 28 cassetons (140 en total) que disminueixen de tamany segons l’alcada. L’efecte eteri de la cúpula queda reforçat per l’ull central (opeion, oculus) de 8.21 m d diàmetre que actua com a disc solar mòbil que il·lumina les diferents parts de interior en funció del sol que provoca gran lluminositat.

Espai exterior:
-Pòrtic: recinte rectangular de façana clàssica. És un temple octàstil d’ordre corinti, tenen capitell de marbre, el fust de granit egipci amb escalinata central i estructura arquitravada.
-Entaulament i frontó: hi ha una inscripció referent a Marc Agripa, fill de Luci, al fris: M·AGRIPA·L·F·COS·TERTIUM·FECIT

L’exterior estava recobert amb plaques de marbre i estuc, i la cúpula amb teules de bronze daurat. L’interior era molt més ric en decoració que l’exterior, que era força pobre.

-Elements decoratius: són poc avui en dia ja que han desaparegut moltes plaques de marbre i estuc del revestiment, així com les teules de bronze daurat que hi havia a la cúpula, tampoc es conserven els bronzes del sostre de l’entrada. Sembla ser que els cassetons de la cúpula estaven pintats de color blau amb estrelles daurades, representaven el cel. Les columnes de fust estriat i rics capitells corintis, els frontons, els medallons i les cornises són altres elements decoratius de l’interior.

Es conserven les portes de bronze originals i el paviment antic de marbre.

Estil:
El Panteó es un bon exemple de la capacitat constructiva dels romans, pels materials i tècniques, i una mostra d’interès pels espais interiors. La intencionalitat monumental era de caire imperial. Hi trobem les principals característiques de l’arquitectura romana:

– Els romans mantenen els ordres clàssics creats pels grecs però amb aportacions pròpies, com el capitell compost, el qual combina les formes vegetals del corinti amb volutes jòniques o amb una decoració figurativa. També cal assenyalar l’anomenat ordre toscà, molt semblat al dòric però amb base, fust llis i capitell amb alguna motllura afegida a l’equí i l’àbac. Malgrat aquestes innovacions els romans no van abandonar els ordres grecs.

– Els romans mantenen l’arquitectura arquitravada, especialment als edificis religiosos. Incorporen l’arc de mig punt i la volta.

-No oblidem l’acusat sentit pràctic dels romans, que els farà estudiar i preocupar-se molt més que els grecs pels espais interiors de l’edifici i la seva funcionalitat.

-Tot això farà que s’ampliï moltíssim els tipus d’edificis típics de l’art romà. Alguns d’ells es realitzaran dins d’un estil massís, racional, funcional i amb escassa decoració (com per exemple algunes termes); mentre que altres edificis els realitzaran dins d’un estil més decoratiu o representatiu, com seria el cas dels arcs de triomf, en els quals predomina la concepció de l’arquitectura com a decorat, amb una clara intenció política.

-Respecte als materials arquitectònics, els romans van fer servir diferents tipus de pedres, però l’aportació. en aquest terreny és la utilització de l’opus caementicium, formigó format per una barreja de calç, sorra, peces de roca volcànica, trossos de pedra i com a material d’unió l’anomenada puzzolana (sediment de cendres volcàniques i calç). Aquest material era barat i obligava a situar a sobre un revestiment: inicialment es va fer amb l’opus reticulatum, és a dir, cobrir el ciment amb peces de pedra col·locades romboïdament. Més endavant, van fer servir l’opus latericium, és a dir, un revestiment amb maons. També realitzaven revestiment luxosos, amb marbres de colors, estucats i pintures.

Panteó de Roma

INTERPRETACIÓ

Encàrrec: Adrià
Funció: religiosa i de glorificació a l’emperador.
Significat / Marc històric: Esta dedicat a tots els déus (Pàntheon del grec Πάνθεον): la seva planta circular simbolitza l’acolliment ofert a tots els déus. A l’interior es veia una al·lusió a la cosmologia romana, específicament a la cúpula, amb els 28 cassetons, que simbolitzen els mesos lunars, 5 esferes concèntriques que simbolitzen el sistema planetari antic amb el sol al centre i, per últim, una volta celeste amb el sol al centre que simbolitza Roma com a centre de l’univers que coneixien.

El 609 va ser convertit en església, actualment acull els sepulcres de Rafael, Victor Manuel II i Humbert I.

CONCLUSIÓ:
En conclusió, la grandiositat, la bellesa, la monumentalitat i l’equilibri d’aquesta arquitectura fa que sigui considerada com a una obra clàssica i que hagi estat imitada arreu.

La Rotonda dissenyada per Jefferson a la Universitat de Virgínia

Ens ajudes a geolocalitzar aquest i altres edificis que imitin el Panteó d’Agripa?

· Aquí us deixem un vídeo amb l’explicació del Panteó de Roma:

[youtube]http://youtu.be/PFTlZ6mLl50[/youtube]

Zeus d’Olímpia i Atena Pàrtenos

32 Replies

L’estàtua de Zeus d’Olímpia, feta en el segle V aC per Fídias, considerat universalment el millor escultor grec, és una de les set meravelles del món.

Zeus, el déu suprem del panteó grec, està representat amb el pit nu i un himàcion que li tapava les cames. La mà cap a baix li dóna un aspecte madur i paternal. L’estàtua ocupava tota l’amplada de la nau del temple. Segons estudis actuals, tenia una alçada d’uns 12 metres.

μέγιστον δὲ τούτων ὑπῆρξε τὸ τοῦ Διὸς ξόανον, ὃ ἐποίει Φειδίας Χαρμίδου Ἀθηναῖος ἐλεφάντινον, τηλικοῦτον τὸ μέγεθος ὡς καίπερ μεγίστου ὄντος τοῦ νεὼ δοκεῖν ἀστοχῆσαι τῆς συμμετρίας τὸν τεχνίτην, καθήμενον ποιήσαντα, ἁπτόμενον δὲ σχεδόν τι τῆι κορυφῆι τῆς ὀροφῆς ὥστ᾽ ἔμφασιν ποιεῖν, ἐὰν ὀρθὸς γένηται διαναστάς, ἀποστεγάσειν τὸν νεών.

Estrabó VIII, 3, 3

“Sembla que Zeus s’hagi d’aixecar”, va dir el geògraf Estrabó al començament del segle I aC, per això és una estàtua que “té moviment”. Quan van acabar l’estàtua, que amb prou feines entrava al temple, Estrabó va dir: “encara que el temple en sí és molt gran, l’estàtua de Zeus asseguda, casi toca el sostre amb el cap. Tenim la impressió que si s’aixequés trencaria el sostre del temple”.

Després d’estar 800 anys a Olímpia, el 394 la van traslladar a Constantinoble, capital de l’Imperi Bizantí. Els historiadors creuen que va ser destruïda en un incendi. El 1958 van fer un gran descobriment sobre aquesta meravella: van trobar el taller on va ser creada aquesta estàtua. Això va permetre als arqueòlegs recrear l’anatomia d’aquesta magnífica obra d’art.

Atena Pàrtenos també és una escultura de Fídias custodiada al Partenó com símbol d’Atenes fins el segle V, suposava una part considerable del tresor d’Atenes. Va costar-li deu anys de treball, estava composta per un nucli de fusta revestit amb materials preciosos: per la pell va utilitzar plaques de marfil i per la indumentària i les parts restants, plaques d’or.

Il·lustració de l’estàtua criselefantina d’Atena Pàrtenos

L’historiador antic Pausànias dóna una descripció de l’estàtua:

“L’estàtua en si està feta de ivori i or. Al centre del seu casc hi ha una figura semblant a l’Esfinx. L’estàtua d’Atena està dreta, amb una túnica fins als peus, i sobre el seu pit el cap de Medusa està tallada en ivori. Sosté una Nice d’aproximadament quatre colzes i en l’altra mà una llança, als seus peus jeu un escut i prop de la llança hi ha una serp. Aquesta serp podria ser Erictoni. Sobre el pedestal hi ha el naixement de Pandora en relleu.” Vid. text grec aquí.

Una de les diferencies principals és que l’estàtua d’Atena està dempeus, en canvi, l’estàtua de Zeus està assegut.

Ubicació de l’estàtua d’Atena a l’interior del Partenó

L’estàtua d’Atena Pàrtenos aguanta amb la mà dreta una figura de la deessa Nice com l’estàtua de Zeus a Olímpia, l’escultor d’aquestes obres d’art és Fidias per tant les figures de la deessa Nice són molt semblants, les dues estan en la mateix posició, de perfil, mirant el déu. L’estàtua no té gaire moviment, té una postura frontal i està concebuda com una figura de culte. Atena porta un peple cenyit a la cintura per dues serps que fan la funció de cinturó, les quals s’entrellacen a l’esquena d’Atena, el peple cau fins als peus, el cap està una miqueta inclinat cap endavant. Amb la mà esquerra sosté un escut. Aguanta el seu pes amb la cama dreta, veiem com el genoll esquerra està lleugerament doblegat per tant és una posició molt realista. Aquestes dues estàtues estan fetes del mateix material; d’or i d’ivori.

Reconstrucció de l’estàtua d’Atena Pàrtenos a USA

Nora Domingo Luengo i Marta Verde Tamayo
2n Batxillerat C
Grec

Els fruits de la immortalitat

11 Replies

Els fruits de la immortalitat és el treball de recerca de l’Eva Alcázar, una alumna de l’Ins Almatà de Balaguer (La Noguera). Es tracta d’una selecció de fragments de les Metamorfosis d’Ovidi il·lustrats amb obres plàstiques de totes les èpoques, amb un remarcable predomini del Renaixement i del Barroc, justificant així la tesi del propi treball. Els fruits de la immortalitat serien totes les obres d’art -ja siguin de literatura, d’arts plàstiques o de música- que al llarg dels segles han inspirat els relats de les Metamorfosis, atorgant-li la immortalitat que el mateix Ovidi va proclamar en els famosos darrers versos del seu propi poema. Aquests fruits, a més, han estat simbolitzats en els fruits o cireres d’arboç, menja dels homes de l’edat d’or (Met. I 103), l’arbre dels quals és símbol d’immortalitat.

L’abadessa Giovanna de Piacenza

4 Replies

Parma és una ciutat italiana de la regió de l’Emilia Romagna carregada d’història on es troba un lloc amagat i misteriós que és el que resta del monestir benedictí de San Paolo que fou regentat per l’abadessa Giovanna de Piacenza (1479-1524). Aquesta, el va convertir en un espai de cultura i de política actuant com una gran dama renaixentista tot envoltant-se d’importants literats i erudits de l’època. Per portar a terme aquestes trobades i tenir unes estances dignes del seu càrrec, Giovanna de Piacenza va fer construir unes dependències, decorades per Corregio i Araldi, artistes de prestigi en aquella època. Per la decoració d’aquestes habitacions, l’abadessa va triar una combinació d’episodis bíblics i mitològics. Quins has reconegut?

També hi va incloure una sèrie d’inscripcions que figuraven sobre les portes i llars de foc que ajudaven a reflexionar com, per exemple:

Pots traduir-les?
Què et sembla que signifiquen i què volen dir en el context d’un convent i d’una època conflictiva?

Coloma Jofre Bonet (professora de clàssiques). IES Apel·les Mestres. L’Hospitalet de Llobregat.
Mercè Otero Vidal (professora jubilada de llatí). IES Santa Eulàlia. L’Hospitalet de Llobregat.

Clàudia i la deessa Cíbele IV: L’estàtua

3 Replies

Estàtua de Cíbele a Madrid Font: wikimedia.org

A la ciutat de Roma el sol s’està amagant i aviat es farà de nit, mentrestant els romans cobreixen l’estàtua que dóna forma al meu cos amb llençols. Suposo que ho fan per protegir-me de qualsevol contacte amb l’exterior que em pugui fer malbé, ja que el dia de demà al meu cos li espera un llarg i intens trajecte.

El meu descans d’aquesta nit m’ha permès percebre que a la ciutat hi ha especulacions sobre la castedat de la vestal Clàudia. S’especula que aquesta té un amant romà i que és molt possible que això l’hagi portat a trair la seva promesa de ser casta.

M’agradaria pensar que això no és cert ja que això pot ocasionar a la vestal un seriós problema del qual la paraula no li serviria de defensa davant els jurídics ulls de la gent.

Més tard, quan ja es pot apreciar alguns raigs de llum del sol, escolto tant brogit entre la multitud de la població com tensió. Puc imaginar que la tensió deu venir donada per la importància que representa un acte com aquest per als romans.

Avui el meu dur cos haurà de ser transportat fins el port d’Òstia per arribar al meu destí, Cartago.

I no pot tenir lloc cap error, tot ha de succeir amb plena exactitud. Qualsevol fet que no estigui planificat podria acabar en tragèdia i tot hauria de ser refet i res de l’esforç produït fins ara haurà estat útil.

L’Oracle ha desitjat que l’estàtua del meu cos, cos de la deessa Cíbele sigui traslladat fins a Cartago travessant territoris secs com també molls, port d’Òstia, sense fer-me malbé i així ha de succeir.

Damunt la ciutat s’ha situat el sol il·luminant tots els racons de la ciutat romana. Allà hi ha els expectants romans esperant la meva arribada. Sense adonar-me soc enmig del carrer transportada per homes i vestals que arrosseguen el meu cos amb molt d’esforç.

De sobte puc sentir com enmig del riu camí del port d’Òstia la vestal Clàudia se sent molt incòmoda davant els ulls de la gentada que se li claven a sobre.

El meu cos ha quedat encallat enmig del riu camí al port d’Òstia, això no era el planificat per cap poder diví ni per ells, els ciutadans. Això fa que es busqui un responsable, el qual ha fet que el manifest i desig de l’Oracle no s’hagi produït satisfactòriament.

Aquest acusat és la vestal Clàudia, o millor dit, el seu trencament de la castedat, qual cosa ha provocat, a ulls dels romans que jo, l’estàtua, quedi encallada.

La vestal Clàudia es deixa mostrar molt nerviosa ja que sap que la paraula no li serveix de defensa i que el pas del temps juga en contra seva.

Passa la nit i el meu cos continua aquí, al mateix lloc on havia quedat encallat aquest migdia. No tinc fred ni calor, només sento com les onades xoquen contra la pedra que em forma i no puc dormir pensant si aquest és el meu destí o si la vestal Clàudia estarà pensant cap solució per portar-me fins Roma.

Poc a poc va sortint el sol i la vestal Clàudia li demana a la vestal Màxima que l’ajudi a arrossegar-me. Veig com la vestal Clàudia, amb l’ajuda del mariner, agafa el cinturó i se’l cenyeix a la seva petita cintura.

La sacerdotessa comença a caminar i jo segueixo el seu pas. Els romans queden encantats davant els fets que els seus ulls estan apreciant. Finalment, aconsegueixo arribar al meu destí i els romans callen, sabent que les seves acusacions davant la vestal Clàudia i la seva castedat no eren certes.

Ja sabia jo que la meva idea d’encallar-me faria que la vestal Clàudia decidís arrossegar-me i així poder demostrar al seva innocència.

Judith Consentino

1r Batxillerat

El pentinat de la dona romana

45 Replies

Com ja sabeu, durant la sortida que vam fer a Tàrraco, al museu vam veure diverses escultures que plasmaven l’estètica que tenia la gent de l’època de l’antiga Roma. Una escultura en concret va ser “El bust d’una dona desconeguda”, que ens va cridar a tots l’atenció per la complexitat del pentinat que portava. Si no la recordeu, aquí us deixo la imatge:

photo 166275_10201075969170664_1108113212_n_zps14d5afd8.jpg

Bust d’una dona desconeguda (Museu de Tàrraco)

Aquest bust no pertany a una dona en concret, sinó que es va trobar a una zona residencial de Tarragona.

A Roma, els pentinats de les dones anaven variant durant els segles. Una dona de l’època de la República portava un pentinat amb adorns, com per exemple, la ratlla al mig i un monyo baix; però això va anar canviant amb el pas del temps. A mesura que Roma s’anava expandint, la societat romana absorbia i adaptava molts aspectes dels pobles conquerits, en aquest cas el pentinat, ja que això forma part de la cultura.

A l’Aracne ja hi h hagut alguns articles sobre estètica i vestimentes relacionades amb l’època romana, com aquest de l’Anna Pardo, que parla sobre l’abillament a l’antiga Roma. Al bloc “Bona Dea” trobareu molta informació sobre l’abillament de la dona romana, i a l’adreça Facebook, hi ha un gran recull de bustos femenins.

Comenteu les característiques i l’estil d’aquests pentinats i tipus de vestimentes que trobareu al grup “Bona Dea”. Si trobeu algun pentinat interessant o semblant a aquest podeu posar-hi l’enllaç.

En aquest bust destaca l’elaboració i complexitat del pentinat, moltsemblant al de les efígies de Faustina la Gran, esposa d’Antoní Pius. Aquesta dependència de la moda introduïda per l’emperadriu contrasta amb la individualitat dels trets de la cara, que representen amb realisme una dona ja madura (membre, segurament, de les capes altes de la societat de Tàrraco). Aquesta figura pertany a l’època de mitjans del segle II dC, i té unes mesures de 33 x 19 x 26,5 cm. Està feta de marbre de Luni-Carrara esculpit.

Bust d’una dona desconeguda (vist des de darrere)

Per a la IX Magna Celebratio, les alumnes Cristina Ortiz, Andrea Ocaña (model) i Carla Pallach, alumnes de 2n de batxillerat del INS Isaac Albéniz, van voler representar aquest pentinat en una model de veritat. La Cristina, per al nostre pentinat va fer unes ones a l’aigua i trenes, motius els quals van formar part del pentinat que portava la dona a l’època imperial. Va ser un treball dificultós, i van necessitar molta paciència i ajuda, però el resultat final va ser reeixit.

El material que s’ha utilitzat per fer-lo és el següent:

Pinta de pues estretes
Pinta per a cardat de 5 pues
Pinta d’una pua
Pinta normal
Pinces de rulos
Forquilles planes
Forquilles de monyo
Laca
Gomina
Assecador
Metxes de cabell postís
Gomes petites
Planxa

A continuació, l’explicació de tot el procés, dut a terme per la Cristina Ortiz:

Primer, va reunir tots els clips que tenia; després va fer diverses particions de cabell. Va separar dues porcions de cabell de la part de davant per fer les ondulacions i després va començar a fer les trenes que servien per fer l’espècie de “corona” de trenes de la part de dalt. Després de fer-les, les va ajuntar i les va enganxar al costat, i alhora va passar el cabell per baix de les trenes perquè tot el cabell restant quedés a dalt d’aquestes, i així poder fer la segona part de trenes.

Darrere de la corona de trenes que havia fet al principi, va guardar un trosset de cabell per poder tapar la part on s’enganxaven les altres trenes.

Després, va unir la segona capa de trenes en forma de U, i va tapar els clips amb el tros de cabell que havia guardat anteriorment.

Finalment va ondular el cabell de la part de davant amb la tècnica d’ones a l’aigua, i va posar molta laca.

I aquí, fotografies del procés i del resultat final:

Ainhoa Astasio 4t ESO Llatí

Fascinació per Afrodita

22 Replies

Sempre havia admirat la deessa Afrodita. I quina millor manera de mostrar aquesta admiració que fer un un apunt en honor seu.

Per conèixer aquesta dea més a fons, la Lourdes Caparrós Macià ha fet una presentació en powerpoint on ha mostrat breument la història d’Afrodita i les seves característiques més importants.

Afrodita era la dea de l’amor i la bellesa. Va tenir molts amors i per també molts fills. La Uxue Avilés ha intentat recopilar les seves parelles, la seva descendència i els seus progenitors. El resultat ha estat un frondós arbre genealògic.

Arbre genealògic d’Afrodita

Hi ha un mite que m’encanta i que s’ha reproduït en diferents àmbits culturals. Es tracta del naixement de Venus (l’equivalent romà d’Afrodita). Començant per l’obra d’art de Sandro Botticelli on es va plasmar aquesta escena tan important en la cultura grecoromana.

No només obres d’art, també podem trobar-ho a escultures, pel·lícules, poesia, publicitat… En honor a aquesta escena que ha servit d’inspiració a tants artistes, he volgut escriure un poema.

Afrodita

Bellesa infinita,

perfecta i bonica,

la més desitjada,

Deessa Afrodita

De la blanca escuma

sorgí la jove dea

i anà creixent,

fins coronar-se la més bella

La miraculosa petxina,

impulsada pel vent

va portar la dea

fins la costa de Xipre

Nua i desprotegida

va arribar a la riba

I, en una pluja de roses

inicià una nova vida

Allà l’esperava Eunomia

quan tocà la terra ferma.

I, amb un mantell de seda,

cubrí la seva nuesa

La nimfa l’adornà

amb lliris i gardènies

“Porta’m a l’Olimp”

digué la dea amb tendresa

Un cop arribà

Fou la més envejada

el centre d’atenció.

i de totes les mirades.