Tag Archives: pintura

“Hypatia: dona i seny”

Sara Dalmau

Sara Dalmau amb “Hypatia: dona i seny” ret un homenatge a la perseverança femenina, a través de la filòsofa, matemàtica i astrònoma Hipàtia d’Alexandria (370-415).

Les seves peces, fetes en les dogues de roure de les velles bótes de vi, es poden veure ara a l’Ateneu Barcelonès fins al 2 d’abril. Al desembre, les va exposar a la Sala d’Art del Monestir de Santes Creus.

Sara Dalmau, esteticista de professió, fa una dècada que, tot barrejant pintura amb elements de cosmètica (màscara de pestanyes, laca d’ungles…), ha trobat en els llistons de roure gràcies a l’àcid tartàric una curiosa textura que dóna als rostres femenins una forma ben peculiar i que recorden, en certa manera, les pintures romanes damunt fusta, especialment els rostres funeraris d’El-Fayum.

Pinto sobre fusta, perquè és el que més s’assembla a la pell de les persones, que tant m’agrada“, explica Dalmau, “la fusta reacciona com la pell quan la treballes“.

Dels treballs de Dalmau sobre aquestes dogues de roure ja n’han sortit diverses col·leccions: Dones Tartàriques (2014), Vinum Dolium (2015), Temps de Verema (2015), Què veus (2016) i ara “Hypatia: dona i seny”.

Admirar l’impossible i retre-li honor és el que vull fer en aquesta nova exposició, “Hypatia: dona i seny”, explica Dalmau. “No només en aquest garbuix que són les matemàtiques i el brillant saber d’aquesta dona sàvia i antiga, sinó també en aquesta perseverança que suposa anar desgranant la incògnita per obtenir un resultat”, diu l’artista.

Mercè Otero

Renoir entre dones. De l’ideal modern a l’ideal clàssic.

renoir_0

Renoir entre dones. De l’ideal modern a l’ideal clàssic. Fundació Mapfre

Pierre-Auguste Renoir va néixer el 25 de febrer de 1841 i va morir el 3 de desembre de 1919. Era un artista impressionista amb una inclinació  a pintar dones. La dona sempre va ser el seu principal tema d’inspiració, etern objecte de seducció i encarnació viva de l’art i la bellesa. Va pintar la seva esposa, les seves amigues, les seves amants,  models professionals o noies al carrer, actrius i grans dames burgeses…. En el seu període marcadament impressionista el pintor retrata una dona de ciutat, moderna, feliç, plena d’optimisme, tant al carrer com en els salons o en els espais domèstics més íntims.  Més endavant, a partir de la dècada del 1880,  després d’un viatge a Roma, es produeix la seva aproximació a  la pintura d’Ingres, Rafael o Ticià, i la seva trajectòria el porta cap a camins més propers al classicisme. També llavors la dona té un paper important en la seva pintura amb la introducció molt freqüent del nu femení imbuït d’una forta sensualitat.

El judici de Paris

Aquest és el Judici de Paris, una de les seves millors obres.

El jove artista gironí, Ricard Guinó, l’autor del bust de Prudenci Bertrana que presideix la plaça de Catalunya de Girona, en una rèplica, ja que l’original s’exhibeix al Museu d’Art de Girona, va ser una colla d’anys “les mans” de Pierre-Auguste Renoir quan el pintor francès va decidir, a la dècada de 1910, a una edat avançada, i amb problemes motrius per l’artritis, deixar-se temptar per l’escultura. Aleshores, el marxant d’art Ambroise Vollard va presentar a Renoir el jove artista català Ricard Guinó (Girona, 1890 – Antony, França, 1973), el qual va modelar nombroses obres seguint les indicacions i partint dels dibuixos i pintures del gran pintor impressionista, com corrobora l’exposició de la Casa Garriga Nogués del carrer Diputació de Barcelona, seu de la Fundació Mapfre.

Les cinc obres de Guinó exhibides són l’altrelleu en guix patinat Le jugement de Pâris (1914), el bust en morter policromat Madame Renoir (1916), el rellotge de sobretaula en bronze fos Hymne a la vie (1914), l’estatueta en bronze fos Les feu ou le petit forgeron (1916) i l’estàtua de bronze fos L’eau o la grande Laveuse accroupie (1917). Les obres són a més reproduïdes a tota pàgina al corresponent catàleg de la mostra.

L’artista noucentista gironí firma conjuntament amb Renoir aquestes peces, que formen part del Museu d’Orsay de París, i que la Fundació Mapfre exposa al costat de conegudíssimes pintures de Renoir, com Bal du Moulin de la Galette (1876), la peça estrella, o Le dejuner des canotiers (1880-81), entre altres teles de grandíssims com Picasso, Casas, Rusiñol, Maillol, o Bonnard.

El treball de Ferlier Bovat crida especialment l’atenció per la seva ambició, ja que planteja si l’autoria d’una obra correspon a qui la concep i la imagina, o, pel contrari, pertany a qui en realitza l’execució material. L’estudiosa afirma que “la col·laboració Renoir-Guinó va participar en la renovació de l’escultura del segle XX” i explica que el gironí va passar dies sencers elaborant aquestes obres lluny del control de Renoir, de manera que “la visió maniquea que Guinó va ser només ‘la mà’ de i l’alumne obedient de Renoir, únic inventor de l’obra, està allunyada de la realitat”. Aquest text de tesi, titulat Un artista català junt a Renoir: Ricard Guinó, inclou una prou detallada biografia de qui es va formar a l’Escola de Belles Arts de Girona i va ser un gran col·laborador de l’escultor Arístides Maillol entre 1910 i 1913. L’article, il·lustrat amb fotos del jove Guinó i amb la reproducció d’alguns dels seus esboços, sosté que el català, com Miquel Àngel, tenia un “mètode escultòric” per alliberar la forma com una escultura que surt del seu bloc de marbre. La trobada entre Guinó i Renoir es va produir el 1913 a Essoyes, a través de Vollard. Maillol era qui havia de ser “les mans” de Renoir, però l’escultor de Banyuls estava massa ocupat en aquella època i va cedir l’encàrrec al gironí. Maillol freqüentava els ambients artístics de la Girona del moment.

Aquest quadre, que podem contemplar en l’exposició, és, per a mi, el millor quadre d’aquest artista, en què  veiem  Gabrielle Renard, la seva dona, amb el seu fill, Renard. Gabrielle va ser la seva musa durant més de quinze anys, podríem dir que ella va tenir molt a veure amb la carrera de l’artista.

Bal au Moulin de la Galette (Ball en el Moulí de la Galette, 1876)

La màxima expressió d’aquest artista la trobem en aquest quadre, considerada l’obra més important que torna a Barcelona 100 anys després que el 1917 fos presentada al Palau de Belles Arts de la ciutat en una exposició promoguda per artistes catalans per demostrar la importància de l’art francès des de finals del segle XIX fins llavors.

Tots aquests quadres i molts més, fins arribar a 60, a l’exposició de la Fundació MAPFRE. L’exposició s’anomena Renoir entre dones“De l’ideal modern a l’ideal clàssic. Colleccions dels museus d’Orsay i de l’Orangerie”, tot i que hi ha quadres de Picasso, Van Gogh, Pierre Bonnard, Degas i Maurice Denis per tal de veure com Renoir va influir en els seus contemporanis i en la generació moderna.

I vosaltres nois, que coneixeu a algun d’aquests artistes? I algun quadre? Vos agradaria anar a veure l’exposició? Si és així no dubteu en dir-li a la Lida. Fins  al 8 de gener de  2017 es pot visitar a Barcelona i sempre podrem fer aquest recorregut virtual.

Sala Garriga i Nogués, Fundación Mapfre
Carrer Diputació, 250
Entrada: 3€
www.fundacionmapfre.org
@fmafre | #renoirentremujeres

Jordi Álvarez

LLatí 4t ESO

Odisseu i les sirenes

Després de llegir amb molta atenció el text grec, creus que la pintura reflecteix el que diu el grec? Com eren realment les sirenes?

‘Οδυσσεὺς τήν νῆσον παρέπλει τῶν Σειρήνων. Τούτων ή μέν έκιθάριζε, ἡ δὲ ἦδεν, ἡ δέ ηὔλει, καὶ διὰ τούτων ἒπειθον καταμένειν τοὺς παραπλέοντας.

“Ulisses i les sirenes” de Marie-François Firmin-Girard, 1868

Varietas visibilis mundi

Varietas visibilis mundi

Blanca De Nicolás exposa “Varietas visibilis Mundi” a l’Edifici Miramar de Sitges fins al 25 de gener. Es tracta de 21 dibuixos a llapis, pintures a l’oli, fotografies sobre “canves” i variacions digitals.

Creieu que és ben encertat el nom llatí de l’exposició? Per què l’ha triat la pintora i per què en llatí?

Mercè Otero
Professora jubilada de llatí

Els pigments en l’Antiga Grècia

He fet aquest apunt amb el GoogleDrive sobre la pintura a l’Antiga Grècia on s’explica com feien els pigments amb els que els grecs pintaven. Al llibre de Grec 1 (ed. Teide) a la pàgina 180 tenim un apartat on parla de la pintura de l’antiga Grècia. Ens explica que als palaus minoics les parets es decoraven amb pintures al fresc amb una fina execució i colors vius, s’hi representaven festes de braus, escenes de la vida quotidiana, motius vegetals… Als palaus micènics de Micenes s’han conservat algunes restes de la decoració mural però no hi havia representats els elements vegetals o animals típics de la pintura minoica. Polignot (Πολύγνωτος) va ser un dels artistes més admirats de l’antiguitat nascut a Tassos i gràcies a les seves pintures li van permetre el dret de ciutadania atenesa, no s’ha conservat cap obra d’ell però ens han arribat textos de Pausànias i de Plini el Vell i pintures de les ceràmiques.

Sabríeu aportar alguna cosa més sobre la pintura a l’Antiga Grècia? Què n’opineu? Actualment quin tipus de pintura s’utilitzen? Sabeu com es diu el vas de la diapositiva número 12?

Clàudia Cazaux
2n Batx. Grec

La pintura mural a l’antiga Grècia

Xaipete! Sóc la Marina Cañas de Grec de 1r de Batxillerat, en aquest apunt us parlaré sobre les manifestacions artístiques, concretament de la pintura i les seves característiques (unitat 8 llibre Grec 1 ed. Teide).

Començaré dient que les parets dels palaus minoics estaven decorades amb unes excepcionals pintures al fresc (és a dir, sobre murs acabats d’emblanquinar) que es caracteritzaven per la fina execució i vivesa de colors. Els principals temes representats eren les festes de braus, escenes de la vida quotidiana, motius vegetals (fulles, espigues).

Art minoic

Fresc de la taurocatàpsia. Palau de Cnosos

Detall d’un pop, Palau de Cnosos

Els murs dels palaus micènics de Micenes, Tirint i Pilos han conservat restes de la seva decoració mural en la més pura tradició cretenca. Ara bé, exclouen les decoracions ornamentals inspirades en els elements vegetals o animals, típics de la pintura minoica. En són un bon exemple el fris amb dones sobre un carro o el fris amb una escena de cacera o la dona abillada amb collaret, de Micenes.

Dona amb collaret. Pintura micènica

En canvi no hem conservat res de la pintura grega d’època clàssica, atesa la fragilitat dels seus materials. Polignot va ser un dels artistes més admirats i la seva pintura buscava la profunditat, el naturalisme i la varietat de la vida.

La pintura grega troba en el s. IV aC el seu moment culminant i és il·lustrada per còpies posteriors. Els petits quadres van gaudir de més admiració que els frescos decoratius. Tanmateix, es va perfeccionar l’estudi de la tècnica mural, i la utilització de vernissos i de les barreges de colors. En aquest cas podem destacar el pintor Timantes de Citnos, conegut sobretot pel Sacrifici d’Ifigenia, i Apel·les, retratista oficial de la cort de Macedònia.

En el món Hel·lenístic, les pintures murals es multipliquen amb el desenvolupament de la mansió privada: Les esteles de la necròpoli de Volo o de les cases de Delos.

Detall del fresc de la façana de la casa a l’oest de la casa del Turó. Museu de Delos

Observeu bé:

Com es diu aquesta pintura? Qui la va fer? A quin any? Què representa? D’on prové? On es troba ara?

Quines altres pintures gregues coneixeu?

Marina Cañas, Grec 1r Batxillerat.

Fascinació per Afrodita

Sempre havia admirat la deessa Afrodita. I quina millor manera de mostrar aquesta admiració que fer un un apunt en honor seu.

Per conèixer aquesta dea més a fons, la Lourdes Caparrós Macià ha fet una presentació en powerpoint on ha mostrat breument la història d’Afrodita i les seves característiques més importants.

Afrodita era la dea de l’amor i la bellesa. Va tenir molts amors i per també molts fills. La Uxue Avilés ha intentat recopilar les seves parelles, la seva descendència i els seus progenitors. El resultat ha estat un frondós arbre genealògic.

Hi ha un mite que m’encanta i que s’ha reproduït en diferents àmbits culturals. Es tracta del naixement de Venus (l’equivalent romà d’Afrodita). Començant per l’obra d’art de Sandro Botticelli on es va plasmar aquesta escena tan important en la cultura grecoromana.

No només obres d’art, també podem trobar-ho a escultures, pel·lícules, poesia, publicitat… En honor a aquesta escena que ha servit d’inspiració a tants artistes, he volgut escriure un poema.

 

Afrodita

Bellesa infinita,

perfecta i bonica,

la més desitjada,

Deessa Afrodita

 

De la blanca escuma

sorgí la jove dea

i anà creixent,

fins coronar-se la més bella

 

La miraculosa petxina,

impulsada pel vent

va portar la dea

fins la costa de Xipre

 

Nua i desprotegida

va arribar a la riba

I, en una pluja de roses

inicià una nova vida

 

Allà l’esperava Eunomia

quan tocà la terra ferma.

I, amb un mantell de seda,

cubrí la seva nuesa

 

La nimfa l’adornà

amb lliris i gardènies

“Porta’m a l’Olimp”

digué la dea amb tendresa

 

Un cop arribà

Fou la més envejada

el centre d’atenció.

i de totes les mirades.

 

Bellesa infinita,

perfecta i bonica,

la més desitjada,

Deessa Afrodita

 

(Marta Serna Sánchez)

 

Marta Serna, Lourdes Caparrós, Uxue Avilès

2n batxillerat de Llatí