Tag Archives: Venus

Pervivència de la Venus de Milos

afroditi_milou_003

Tothom coneix la Venus de Milos. Tanmateix, ara ús faré una petita explicació sobre què és la Venus de Milos.

Goal Setting de Maryama

La Venus de Milos és una escultura grega del final de l’època hel·lenística, feta per un autor desconegut, que representa a la deessa de l’amor Afrodita (Venus, pels romans) i que es diu així perquè es va trobar a l’illa de Melos (Milo), al mar Egeu. Actualment l’escultura de la Venus de Milos es troba en el museu del Louvre a Paris.

Si voleu aprofundir més, us deixo un article fet per una companya on ho explica tot sobre L’Afrodita o Venus de Milos i potser ara podreu endevinar el que ella pregunta.

Maryama Saho

1r Batxillerat Grec

Descobreix la mitologia de Bètulo amb la Cultura clàssica de tercer!

El curs 13-14 va ser certament fructífer per als de tercer de Cultura clàssica de l’Albéniz. Tres grups ben diferents van realitzar una matèria optativa que anava agafant forma a força d’il·lusió i treball de l’alumnat.  Al primer trimestre, un magnífic grup de guies turístics em van oferir una visita guiada a la Badalona clàssica de la qual vaig poder esdevenir espectadora d’excepció. Al segon, uns publicistes improvisats, una mica més moguts, van descobrir sorpresos a final de trimestre tot el que havien après i en van deixar constància en un magnífic mural col·lectiu que encara mostra els tresors de Baetulo a tot aquell que entra a la biblioteca.

I com a colofó, un tercer trimestre intens en què crec que es va arribar a crear un sentiment de tasca conjunta, de grup de treball organitzat. Els déus ens hi degueren ajudar, perquè el tema eren els mites relacionats amb la Badalona romana.

Només cal mirar la foto del darrer dia. Sembleu tan orgullosos de la feina ben feta!

CC3 II 13-14 photo Nuevaimagen1_zps629c2154.png

I llegir amb atenció el document final, fruit d’una tasca ben coordinada.

Com a colofó, val la pena no perdre’s els exercicis de recreació que van fer alguns grups, com el dels encarregats de Venus, que va arribar a posar-se en el lloc de l’eminent arqueòleg Joaquim Font i Cussó.

Com a mínim, del que estic segura és que, mai més, quan passeu per la plaça que du el seu nom, sereu desconeixedors de la relació que l’uní amb el museu que rau molt a prop…

Imatge de previsualització de YouTube

[Les presses d’última hora van fer que quedessin algunes faltes en els textos, espero que no els ho tingueu en compte…]

A tots, tant els que heu agafat el camí científic, com els que continueu el camí clàssic a Llatí de quart, us desitjo de tot cor:

Fortuna secunda!!

TERESA

Eneas com August

Després de llegir l’Eneida de Virgili, em vaig quedar amb ganes de fer un comentari d’un dels textos. El que he elegit és el de “Júpiter prediu a Venus la glòria dels troians”, en què Júpiter diu a Venus que Eneas aconseguirà trobar la seva pàtria “Lavínia”, i que els troians acabaran trobant un lloc on viure.

Júpiter prediu a Venus la glòria dels troians (Eneida 1, 223-304)

“Et iam finis erat, cum Iuppiter aethere summo
despiciens mare velivolum terrasque iacentis
litoraque et latos populos, sic vertice caeli
constitit, et Libyae defixit lumina regnis.
Atque illum talis iactantem pectore curas
tristior et lacrimis oculos suffusa nitentis
adloquitur Venus: “O qui res hominumque deumque
aeternis regis imperiis, et fulmine terres,
quid meus Aeneas in te committere tantum,
quid Troes potuere, quibus, tot funera passis,
cunctus ob Italiam terrarum clauditur orbis?
Certe hinc Romanos olim, volventibus annis,
hinc fore ductores, revocato a sanguine Teucri,
qui mare, qui terras omni dicione tenerent,
pollicitus, quae te, genitor, sententia vertit?
Hoc equidem occasum Troiae tristisque ruinas
solabar, fatis contraria fata rependens;
nunc eadem fortuna viros tot casibus actos
insequitur. Quem das finem, rex magne, laborum?
Antenor potuit, mediis elapsus Achivis,
Illyricos penetrare sinus, atque intima tutus
regna Liburnorum, et fontem superare Timavi,
unde per ora novem vasto cum murmure montis
it mare proruptum et pelago premit arva sonanti.
Hic tamen ille urbem Patavi sedesque locavit
Teucrorum, et genti nomen dedit, armaque fixit
Troia; nunc placida compostus pace quiescit:
nos, tua progenies, caeli quibus adnuis arcem,
navibus (infandum!) amissis, unius ob iram
prodimur atque Italis longe disiungimur oris.
Hic pietatis honos? Sic nos in sceptra reponis?”
Olli subridens hominum sator atque deorum,
voltu, quo caelum tempestatesque serenat,
oscula libavit natae, dehinc talia fatur:
“Parce metu, Cytherea: manent immota tuorum
fata tibi; cernes urbem et promissa Lavini
moenia, sublimemque feres ad sidera caeli
magnanimum Aenean; neque me sententia vertit.
Hic tibi (fabor enim, quando haec te cura remordet,
longius et volvens fatorum arcana movebo)
bellum ingens geret Italia, populosque feroces
contundet, moresque viris et moenia ponet,
tertia dum Latio regnantem viderit aestas,
ternaque transierint Rutulis hiberna subactis.
At puer Ascanius, cui nunc cognomen Iulo
additur,—Ilus erat, dum res stetit Ilia regno,—
triginta magnos volvendis mensibus orbis
imperio explebit, regnumque ab sede Lavini
transferet, et longam multa vi muniet Albam.
Hic iam ter centum totos regnabitur annos
gente sub Hectorea, donec regina sacerdos,
Marte gravis, geminam partu dabit Ilia prolem.
Inde lupae fulvo nutricis tegmine laetus
Romulus excipiet gentem, et Mavortia condet
moenia, Romanosque suo de nomine dicet.
His ego nec metas rerum nec tempora pono;
imperium sine fine dedi. Quin aspera Iuno,
quae mare nunc terrasque metu caelumque fatigat,
consilia in melius referet, mecumque fovebit
Romanos rerum dominos gentemque togatam:
sic placitum. Veniet lustris labentibus aetas,
cum domus Assaraci Phthiam clarasque Mycenas
servitio premet, ac victis dominabitur Argis.
Nascetur pulchra Troianus origine Caesar,
imperium oceano, famam qui terminet astris,—
Iulius, a magno demissum nomen Iulo.
Hunc tu olim caelo, spoliis Orientis onustum,
accipies secura; vocabitur hic quoque votis.
Aspera tum positis mitescent saecula bellis;
cana Fides, et Vesta, Remo cum fratre Quirinus,
iura dabunt; dirae ferro et compagibus artis
claudentur Belli portae; Furor impius intus,
saeva sedens super arma, et centum vinctus aenis
post tergum nodis, fremet horridus ore cruento.
Haec ait, et Maia genitum demittit ab alto,
ut terrae, utque novae pateant Karthaginis arces
hospitio Teucris, ne fati nescia Dido
finibus arceret: volat ille per aera magnum
remigio alarum, ac Libyae citus adstitit oris.
Et iam iussa facit, ponuntque ferocia Poeni
corda volente deo; in primis regina quietum
accipit in Teucros animum mentemque benignam.”

Text traduït per Miquel Dolç:

“ I ara que havien acabat, Júpiter, contemplant des del cim dels aires el mar ple de veles, les terres esteses, les costes i els pobles que s’hi escampen, s’aturà així en el punt més alt del firmament i fixà la mirada en els reialmes de Líbia. I mentre remou en el seu cor aquests afanys se li adreça Venus tota trista, negats de llàgrimes els seus ulls lluminosos: «Tu que governes amb lleis eternes els afers dels homes i dels déus, i els omples de temor amb el llamp, ¿quina ofensa tan gran han pogut cometre contra tu el meu Eneas i els troians, que, després de sofrir tantes pèrdues, se’ls tanquin tots els indrets de la terra a causa d’Itàlia? Prometeres fermament que, amb el rodar dels anys, d’ells, de la restauració del llinatge de Teucros, havien de néixer un dia els romans, uns governants que amb el seu poder dominarien el mar i totes les terres. ¿Quin pensament, oh pare, t’ha fet canviar d’intenció? Amb això almenys em consolava de la desfeta de Troia i de les seves tristes ruïnes, compensant amb aquest destí els destins adversos; ara la mateixa sort persegueix aquests homes sacsejats per tants desastres. ¿Quin termini poses a les seves fatigues, oh rei excels? Antènor, escapat d’enmig dels aqueus, ha aconseguit penetrar en els golfs d’Il·líria, endinsar-se sense temor fins a l’interior dels reialmes dels liburns i sobrepassar les fonts del Timavus; d’allí, per nou boques, fent ressonar vastament les muntanyes, brolla com un mar desfermat i solca els camps amb les seves aigües sorolloses. Ell, tanmateix, emplaçà allí la ciutat de Pàdua i l’estatge dels teucres, donà un nom al seu poble i hi penjà les armes de Troia, i ara reposa tranquil en una plàcida pau. Nosaltres, en canvi, els teus descendents, a qui atorgues un lloc a les altures del cel, després de perdre les naus, oh dolor!, som traïts i allunyats de les costes d’Itàlia per la ira d’una sola deessa. ¿És aquest el premi de la pietat? ¿És així com ens restaures la sobirania?»
Somrient-li el pare dels homes i dels déus amb aquella expressió de rostre que asserena el cel i les tempestes, tastà la besada de la filla i després digué així: «No tinguis por, Citerea, et resten inamovibles els destins dels teus; veuràs la ciutat i les muralles de Lavínium que et foren promeses i portaràs el magnànim Eneas ben amunt fins als astres del cel; cap pensament no m’ha fet canviar d’intenció. Te’n parlaré, doncs, ja que aquest neguit et rosega, i, anant més enllà en les meves explicacions, et descobriré els secrets del destí: aquest fill teu menarà en terres d’Itàlia una guerra grandiosa, abatrà pobles ferotges i donarà als seus homes lleis i muralles, fins que el tercer estiu l’hagi vist regnar damunt el Laci i hagi passat el tercer hivern després de la submissió dels rútuls. Però el seu fill Ascani, que ara duu el sobrenom de Iulus (es deia Ilus mentre restava intacte el regne d’Ílion), acomplirà trenta anys llargs de mandat, amb la successió dels seus mesos, traslladarà la capital del regne des de la seu de Lavínium i fortificarà Alba Longa amb gran puixança. Allí regnarà durant tres-cents anys sencers el llinatge d’Hèctor, fins que una sacerdotessa de sang reial, Ília, gràvida de Mart, donarà a llum una bessonada. Llavors Ròmul, ufanós de cobrir-se amb la pell d’una lloba rogenca, la seva nodrissa, serà dipositari del llinatge, fundarà les muralles de Mart i donarà nom als romans basant-se en el seu. A aquests no els poso límits ni en l’espai ni en el temps: els he assignat un imperi sense fi. Fins i tot l’aspra Juno, que ara castiga el mar, la terra i el cel omplint-los de temor, canviarà per a bé els seus designis i, d’acord amb mi, protegirà els romans, senyors del món, poble que es cobreix amb la toga. Així ha estat establert. Amb el decurs dels anys vindrà un temps en què el casal d’Assàrac sotmetrà Ftia i la gloriosa Micenes, i dominarà sobre Argos vençuda. D’aquest bell llinatge naixerà el troià Cèsar, que durà el nom de Juli, derivat del gran Iulus; el seu imperi arribarà fins a l’oceà i la seva fama fins als astres. Tu un dia acolliràs tranquil·la al cel, carregat amb les despulles de l’Orient, i també ell serà invocat amb pregàries. Llavors, aturades les guerres, els aspres segles esdevindran enignes: l’antiga Fe i Vesta, i Quirí juntament amb el seu germà Rem, dictaran lleis; les cruels portes de la Guerra seran tancades amb estrets forrellats; a dins, el Furor sacríleg, assegut damunt les armes cruels i encadenat amb les mans a l’esquena per cent nusos de bronze, bramarà horriblement amb la boca ensangonada.» Li diu aquestes coses i envia des del cel el fill de Maia perquè les terres i la recent fortalesa de Cartago s’obrin per donar hospitalitat als troians, no fos cas que Dido, ignorant el destí, els allunyés del seu territori. El déu va volant per la immensitat de l’aire, remant amb les ales, i en un moment es planta a les costes de Líbia. Compleix tot seguit l’encàrrec, i els cartaginesos, seguint el voler del déu, amanseixen els seus cors feréstecs; la reina, abans que ningú, adopta envers els teucres un ànim tranquil i una actitud benèvola.”

En aquest text Venus, trista, diu a Júpiter quina ofensa han fet Eneas i els troians per patir tantes pèrdues. Ella creu que és per culpa de la terra que Júpiter li va prometre que tindrien a Itàlia. Venus no creu que els troians, després de veure la seva ciutat cremada, mereixen patir tant. Júpiter li havia promès que un dia, dels descendents d’Eneas, naixerien els romans. També li diu que un dels aqueus amb qui havien lluitat ara descansa tranquil·lament mentre ells paguen per l’odi que els té Juno.  Júpiter parla a la fi, i diu a Venus que no temi pel seu fill Eneas, que aconseguirà fundar la ciutat promesa, Lavínium. A més abatrà grans soldats com Turn,conquerirà pobles sencers, etc. I que el seu nét Ascani també es farà famós, conquerirà la ciutat d’Alba Longa. Serà allà on segles més tard, naixeran de Rea Sílvia, uns bessons anomenats Ròmul i Rem. El primer construirà les muralles de Mart i fundarà la ciutat de Roma. Dels descendents de Ròmul, naixerà Gai Juli Cèsar Octavià, és a dir, l’emperador August. Segons Júpiter, les guerres s’acabaran i Juno deixerà de tenir odi als troians i ella mateixa els protegirà.

Podem veure que en aquest fragment Virgili ens explica l’origen de la fundació de Roma, el naixement d’August, etc. Recordem  que Virgili va escriure l’Eneida per encàrrec d’August, que volia donar a Roma un passat mític i gloriós. Per tant podem establir un  clar paral·lelisme entre Eneas, que acaba aconseguint un gran imperi, i August, que es proclama Imperator. En aquest fragment, Virgili ens vol dir que el destí de les persones està predestinat, ja que Eneas acaba trobant la seva pàtria i August, el seu destí serà ser Imperator, com ho havia pretès Juli Cèsar.

Parlant d’August, sabíeu que el 2014 se celebra el bimil·lenari de la seva mort? No us perdeu l’edició 2014 de Tarraco Viva!

Bust de Virgili

Quan vam anar a la Universitat de Barcelona vam veure un bust de Virgili a una de les biblioteques, la del Departament de llatí:

Què en penseu d’aquest fragment? Expliqueu el que està en negreta. Sabeu la continuació de la història? Com va fundar Ròmul la ciutat de Roma? Per què August encarrega l’Eneida a Virgili? Aconsegueix el seu propòsit?

Irina Balart
2n Batx. Humanístic

Lucífer, el portador de llum

Hesperus o la personificació del matí d’A. Rafael Mengs. Palau de la Moncloa

Lucífer o LLucifer ve del llatí  lux “llum” i  fero “portar”: per tant vol dir “portador de llum”. En termes astronòmics, s’anomena stella matutina o stella vespertina. El seu equivalent grec  és Fòsfor (Φωσφόρος) o Heòsfor (Έωσφόρος “el portador de l’Aurora”). Fòsfor és el fill d’Eos, la deessa de l’alba (Aurora en la mitologia romana)  i és l’estel de l’alba. El pare de Vèsper era Cèfal, un mortal, mentre que el de Fòsfor  era el déu estel·lar Astreu.

L’estrella del matí i de la tarda

Eos, Fòsfor, Hèsper, Hèlios de Stanisław Wyspiański. The National Museum in Warsaw, 1897

 Es deia que Pitàgores o Parmènides  van descobrir  que en realitat es tractava del mateix cos celeste (per als grecs una “estrella errant”, és a dir, un planeta).

 Lucifer en la tradició cristiana

 En el cristianisme se l’imagina com l’àngel més bell de la creació i també com el causant del major drama còsmic mai ocorregut. Explica la llegenda que, seduït pel seu propi orgull, va arrossegar a una gran part dels àngels que adoraven Déu, provocant una rebel·lió les conseqüències de la qual  són l’existència del dolor, la maldat i la mort al món. Llucifer és considerat des de llavors com l’ideòleg del mal, l’instigador del costat fosc de l’home, el temptador primer o el diable. Se’l confon amb Satanàs i gaudeix d’una llarga tradició cultural.

La caiguda  de Llucifer, il·lustració de Gustave Doré

 Poema:

“Lucero verspertino” d’Edgar Allan Poe

Ocurrió una medianoche

a mediados de verano;

lucían pálidas estrellas

tras el potente halo

de una luna clara y fría

que iluminaba las olas

rodeada de planetas,

esclavos de su señora.

Detuve mi mirada

en su sonrisa helada

-demasiado helada para mí-;

una nube le puso un velo

de lanudo terciopelo

y entonces me fijé en ti.

Lucero orgulloso,

remoto, glorioso,

yo siempre tu brillo preferí;

pues mi alma jalea

la orgullosa tarea

que cumples de la noche a la mañana,

y admiro más, desde luego,

tu lejanísimo fuego

que esa otra luz, más fría, más cercana.

A veure si sabeu on es troba l’única escultura de Llucifer en un parc públic?   Ens ajudeu a recollir la seva pervivència sobretot en poesia com a “portador de llum” i anunciador de l’aurora?

Andrea i Irina Balart

2n.Batx.C Grec i Llatí

El cel dels mites

Fascinació per Afrodita

Sempre havia admirat la deessa Afrodita. I quina millor manera de mostrar aquesta admiració que fer un un apunt en honor seu.

Per conèixer aquesta dea més a fons, la Lourdes Caparrós Macià ha fet una presentació en powerpoint on ha mostrat breument la història d’Afrodita i les seves característiques més importants.

Afrodita era la dea de l’amor i la bellesa. Va tenir molts amors i per també molts fills. La Uxue Avilés ha intentat recopilar les seves parelles, la seva descendència i els seus progenitors. El resultat ha estat un frondós arbre genealògic.

Hi ha un mite que m’encanta i que s’ha reproduït en diferents àmbits culturals. Es tracta del naixement de Venus (l’equivalent romà d’Afrodita). Començant per l’obra d’art de Sandro Botticelli on es va plasmar aquesta escena tan important en la cultura grecoromana.

No només obres d’art, també podem trobar-ho a escultures, pel·lícules, poesia, publicitat… En honor a aquesta escena que ha servit d’inspiració a tants artistes, he volgut escriure un poema.

 

Afrodita

Bellesa infinita,

perfecta i bonica,

la més desitjada,

Deessa Afrodita

 

De la blanca escuma

sorgí la jove dea

i anà creixent,

fins coronar-se la més bella

 

La miraculosa petxina,

impulsada pel vent

va portar la dea

fins la costa de Xipre

 

Nua i desprotegida

va arribar a la riba

I, en una pluja de roses

inicià una nova vida

 

Allà l’esperava Eunomia

quan tocà la terra ferma.

I, amb un mantell de seda,

cubrí la seva nuesa

 

La nimfa l’adornà

amb lliris i gardènies

“Porta’m a l’Olimp”

digué la dea amb tendresa

 

Un cop arribà

Fou la més envejada

el centre d’atenció.

i de totes les mirades.

 

Bellesa infinita,

perfecta i bonica,

la més desitjada,

Deessa Afrodita

 

(Marta Serna Sánchez)

 

Marta Serna, Lourdes Caparrós, Uxue Avilès

2n batxillerat de Llatí

Adonis i Venus: Un amor tràgic

 

Adonis, fill de Mirra, s’ avorria i anava passejant pel bosc, tot intentant trobar salvatges feres per caçar. Corria per les muntanyes, inspeccionava las coves, s’aturava de tant en tant en els rierols que trobava per beure aigua… Semblava que no tenia por a res. O almenys, això era el que pensava.

Un dia, la dea Venus, cansada de volar pel cel amb els seus coloms, va aterrar al bosc. Desitjava donar una volta abans de tornar cap a Xipre. Mentre caminava tranquil·lament, va escoltar estranys sorolls que provenien de molt a prop, i semblava que hi havia un home que estava caçant, perquè se sentien crits i grans passos, com si estigués corrent a gran velocitat. Sigilosa, es va apropar i es va amagar en uns verds arbustos, i tot seguit va treure el cap a poc a poc. Quan ho va fer, no es va poder creure el que va veure. Un jove molt maco, de cabells rossos que li arribaven fins a las espatlles i que sostenia una llança a la seva mà dreta, corria a gran velocitat per atrapar un cérvol de gran cornamenta, que feia tot el possible per desfer-se’n del noi. Adonis començava a respirar dificultosament i, derrotat, es va aturar, deixant escapar la seva presa. Venus llavors ho va saber: se n’havia enamorat bojament  i desitjava moltíssim conèixer el nom d’aquell jove.

Adonis, després que s’hagués normalitzat la seva respiració, va agafar la seva llança del terra i es va disposar a anar-se’n. Va ser quan va escoltar un soroll que provenia molt ran d’on ell es trobava, però no es va girar. El primer que va pensar és que potser era una fera salvatge. Va respirar profundament, concentrant-se tan sols en aquell soroll. ¿És que aquell animal estava pensant atacar-lo per les espatlles? No ho permetria. Creient que ja era el moment, es va girar veloçment per rebre aquella fera. Però es va quedar sorprès en trobar-se amb una dona. Era molt maca i portava una llarga túnica blanca, amb els cabells agafats. Estava allà, immòbil, observant-lo. Es van mirar per un llarg moment que va resultar ser una eternitat. Venus, ara que el veia de front i més  a la vora, va pensar que era molt més maco del que havia imaginat. També li va passar a Adonis, que mai no havia vist una dona tan bonica.

– Qui ets? – li preguntà Adonis amb veu molt suau, baixant la llança.

– Sóc la dea Venus – li respongué amb un llarg somriure.

– I tu qui ets? – li va demanar la dea.

– Em dic Adonis – li digué amb dolçor.

I, fins aquell moment, gràcies a aquella inesperada trobada, tots dos van passar a ser amants. Estaven tan feliços junts que no tenien gens de ganes de separar-se  l’un de l’altra. Però, desgraciadament, aquella felicitat no va durar gaire, i va acabar marcada per la tragèdia. Adonis va morir, atacat per un ferotge porc senglar, en no fer cas a Venus quan li va dir que no emprenyés a las feres, explicant-li la història d’Atalanta i Hipòmenes, que van acabar convertint-se en lleons, com bé sabeu.

Venus va plorar desconsoladament la seva pèrdua.

 

AQUÍ US DEIXO I ESPERO QUE US HAGI AGRADAT!!!

Sara Bernad

1r de Batxillerat

Adonis i Venus: un amor maternal

 

Adonis era fill de la jove Mirra ja convertida en arbre i del seu propi avi, Cíniras. Adonis va néixer de l’escorça del tronc de la seva mare. Mirra no el va poder cuidar, no podia abraçar-lo, besar-lo ni donar-li el pit.
Adonis era molt bell i la deessa Venus es va sentir atreta. La dea de l’amor sentia un amor cap a ell més aviat maternal que la feia més feliç que les seves aventures amb Mart.
– Oh, el meu petit! -L’abraçava Venus- Ets tan maco! Només podies ser meu! T’estimo, rei!

Venus se l’emportava al bosc i li ensenyava els seus racons més macos i els perills que hauria d’evitar.
– Mira, fillet. Veus aquest cérvol sense vida? L’ha mort un senglar.
– Què és un senglar, mare? -Preguntà Adonis amb innocència.
– Una bèstia que s’alimenta d’altres bèsties i de nens bonics com tu.
– Se’m menjarà? -Els ulls d’Adonis brillaven.
– És clar que no, jo et protegiré.
– T’estimo, mare!
Res no podia fer a la dea més feliç que aquell afecte que el petit Adonis sentia per ella.

Van passar molts anys, i Adonis ja en tenia setze. Era tot un gallard: atractiu, coratjós i astut. Venus temia que alguna donzella s’enamorés del seu noi i se l’emportés; per aquest motiu Venus sempre l’acompanyava.

Però malauradament, un dia que la deessa de la bellesa tenia un sopar diví a l’Olimp. Adonis desobeí Venus i se’n anà a fer un tomb pel bosc. De sobte, topà amb un senglar.
– Un senglar! -Exclamà- No et tinc por, potser tens més força, però jo et guanyo en astúcia.
Adonis començà a burlar-se d’ell.

El senglar corregué cap a ell i el tombà.
– Ah! ah! Surt d’aquí! Deixa’m!
El senglar li va mossegar el coll i Adonis començà a patir una respiració dificultosa i a perdre força.
– La mare, no vull deixar la mare. La mare patirà…
Dit això, entrà en un etern somni que el portaria al submón d’Hades.

Des de dalt de l’Olimp, Venus escoltà aquests últims xiuxiueigs d’Adonis i baixà a la Terra ràpidament.

– No pot ser! Oh, Adonis! El meu reiet! Oh, és mort! L’Hades me l’ha arrebatat! -Es lamentà asseguda a terra, emportant-se el cadàver fred d’Adonis al pit.

– Les meves galtes florides pal·lideixen, tornaran a créixer ja que el meu plor les regarà…

-Tranquil estimat, mai no seràs oblidat. Seràs una preciosa flor, una anemone, i la teva bellesa perdurarà per sempre més. A més a més,  ordenaré que se celebrin unes festes anuals en el teu honor, es diran Adònies.

Dit això, Venus es deixà caure sobre d’Adonis rendida. Desitjava que mai no s’hagués d’haver anat a l’Olimp i que hagués pogut fer-li un petó a la galta per última vegada.

 

Laia Muñoz Osorio
1r Batxillerat Llatí i Grec

Lament de Venus


LAMENT DE VENUS

 

T’omple la cara el sol.

-Abans de que s’apaguessin

he comptat els estels,

són tants, que no he pogut  acabar-

Ara, la llum, cau  al teu voltant

i esdevé un crit el meu dolor.

Adonis, Adonis, la mort et creix als ulls.

Roig  l’esclat de la sang!

Ahir ens estimàvem

Avui  ja res existeix

sinó el teu silenci. Lluny,

escolto  el bram del porc senglar.

La teva sang obre una flor.

Tu est la flor, roja i blanca,

Tu est la flor oberta entre els pins.

I ploro per l’amor perdut,

I ploro perquè a partir d’ara,

l’amor serà també dolor!

 

PEPITA CASTELLVÍ

 

Venus i Mart i els impúdics amants

 

Joachem Wtewael (1566-1638), "Mars and Venus Surprised by Vulcan"

 

No poseu paranys al vostre rival
ni escolteu les paraules de confidents
que tenen la llengua massa llarga.
Ovidi

Trobaran el moment, per vells camins
ja transitats, a fosca a sol o lluna;
sense vergonya o d’amagat, tot d’una:
propicis són els déus als teus destins.

Si Venus sedueix, si els seus instints
no es poden deturar, si la fortuna
és pler concupiscent: seràs engruna
només, Vulcà, per dins els seus confins.

Sense paranys _ni el Sol ni confidents_
Venus i Mart i els impúdics amants
fruiran dels amors i els seus encants,

i els déus tots, els seran condescendents.
No hi posis cap parany, Vulcà vençut,
i asaboreix el pler d’haver perdut.

Miquel Oliver i Bauçà

Mestre jubilat de Primària

Mestre de 4t i 5è d’EGB de la Margalida

Campanet, Mallorca