Tag Archives: temple

La basílica de Santa Eulàlia

Com ja vau poder veure a l’apunt que vaig fer sobre Emèrita Augusta, la basílica de Santa Eulàlia és un dels edificis religiosos més famosos de la península. No us vaig parlar a fons sobre aquesta, per tant, ara us mostraré més informació.

La basílica de Santa Eulalia, també coneguda com a basílica martirial de Santa Eulalia de Mèrida és considerada un nucli molt important del paleocristianisme en la península Ibèrica. Forma part del «Conjunt Arqueològic de Mèrida».


Va ser un dels primers temples cristians a Mèrida després de l’Edicte de Milà de l’Emperador Constantí i va ser edificada com a basílica martirial en memòria de Santa Eulàlia de Mèrida. Per això, es va convertir, durant el començament de l’Edat Mitjana, en lloc de peregrinacions que arribaven des d’Europa Occidental i el Nord d’Àfrica. Al mateix temps, la notícia del martiri de la seva titular es va divulgar per tot l’Imperi Romà i amb les seves relíquies es van erigir nombroses esglésies, especialment a l’Europa Occidental.

La història d’aquest temple s’emmarca en la història de l’arquebisbat de Mèrida – Badajoz en la seva singular relació amb els papes. Fins a les darreries del segle XIX va formar part del Patrimoni Petri, és a dir el Patrimoni del Vaticà.

El temple actual es va aixecar el segle XIII, sobre la mateixa planta de la basílica original, tot reutilitzant alguns materials, després de la conquesta de Mèrida per Alfons IX.

En l’atri de la basílica es conserva el famós “Hornito“. Segons la tradició, s’aixeca sobre el lloc en el qual patí martiri la jove emeritense. En realitat, es tracta d’una capella votiva erigida perquè els pelegrins poguessin pregar davant la santa a qualsevol hora del dia sense necessitat d’accedir a l’interior del recinte basilical. En destaquen les restes reutilitzades d’un temple romà dedicat al déu Mart on pot apreciar-se la inscripció “MARTI SACRVM VETTILIA PACVLI”.

Sabríeu fer la traducció de la inscripció? Per què creieu que el cristians construïen els seus temples damunt dels temples romans?

Ana Mª Falcón Durán.
2n de Batxillerat.

El Panteó de Roma

Aquest any hem escollit l’assignatura d’Història de l’Art. Una de les primeres obres que hem analitzat ha estat el Panteó de Roma i ens ha fet pensar molt amb l’assignatura de Llatí.
Ens hem adonat que la llengua llatina és molt important ja que ens trobem referents com aquest per tot arreu. Per tant, hem decidit compartir amb vosaltres el nostre comentari. 

Interior del Panteó

Interior del Panteó

DOCUMENTACIÓ GENERAL:
Nom: Panteó (Temple de tots els déus.
Arquitecte: No el coneixem però F. Chueca l’atribueix a Apol·lodor de Damasc (gran arquitecte greco-oriental), impulsat a construir-lo per Adrià. Sembla que el mateix Adrià va intervenir en el projecte ja que era molt aficionat a l’arquitectura.
Cronologia: 118-120 dC
Localització: Roma (Camp de Mart), sobre l’antic Panteó d’Agripa.
Dimensions: 18 m (columnes), 42 m (cúpula) 35 m (ample de pòrtic), 58 m (ø de tambor)
Materials i elements constructius:
– Granit gris i rosa en el pòrtic.
– A la cúpula podem trobar materials més lleugers: “Opus caementicium” argamassa barrejada amb pedres, pedra volcànica, pols de maó i trossos de travertí entre altres.
– Maons
Carreus de pedra
– Gerros de ceràmica buits al l’interior de les voltes per fer-les més lleugeres.
Donada la pobresa dels materials, eren recoberts de plaques de marbre i estuc.

Sistema constructiu:
Arquitravat al pòrtic
Elements de suport:
– 8 pilars per cúpula. Les columnes i pilastres són corintis
– 8 columnes de granit egipci al pòrtic i 8 a la façana.
Elements sostinguts:
-Cúpula, arcs de mig punt, voltes de canó. Arcs de descàrrega perquè el pes de la cúpula recaigui sobre els pilars.
-Entaulament al pòrtic.
Tipologia: Temple dedicat a tots els déus de l’antiguitat.

ANÀLISI FORMAL:

Espai interior:
Planta: Combina una planta circular coberta amb cúpula amb un pòrtic (orientat al nord) com els dels temples rectangulars que avança cap a l’espectador. Es combina, doncs, un espai centralitzat amb un eix longitudinal que uneix les dues parts esmentades.
Descripció del pòrtic:
 el pòrtic fa les funcions de prònaos: els intercolumnis donen pas a tres naus, la central més ampla, separades per columnes, cobertes amb una volta de canó i decorades amb cassetons de bronze daurat que s’han perdut; les naus lateral porten a dos absis amb les estàtues d’August i Agripa i la nau central arriba fins l’entrada de la cúpula.
Aquest pòrtic dóna pas a un dels espais circular més gran realitzats fins ara amb una visió estàtica (no canvia amb el desplaçament de l’espectador) i abastable a la vista.
El diàmetre de la cúpula és igual a l’alçada de la cúpula.

Rotonda: la rotonda és en realitat un cilindre tancat, sense obertures, aixecat amb dos murs d’opus caementicium per resistir el pes. El gruix dels mur és de 6 m. Vuit pilars dobles recullen la càrrega de la cúpula, repartida per grans arcs de descàrrega situats a la cúpula

L’aspecte interior d’aquesta rotonda o cilindre és el d’una estructura de dos pisos separats per entaulament i cornises:
– L’inferior amb columnes i pilastres corínties que s’alternen amb exedres i fornícules on es situaven estàtues de les divinitats. Es tracta d’una alternança d’espais massissos i espais buits amb 8 pilars.
– Els pis superior que fa les funcions de tambor de la cúpula presenta una successió regular alterna d’espais massissos i quadrats i buits rectangulars amb frontons triangular

La cúpula està formada per dues capes de formigó amb addicions de materials diferents en funció de pes recollir per uns arcs de descàrrega que connecten amb els pilars abans esmentats. El mur de la cúpula es va aprimant fins arribar a 1.40 de gruix. El revestiment de la cúpula està format per cinc anells de 28 cassetons (140 en total) que disminueixen de tamany segons l’alcada. L’efecte eteri de la cúpula queda reforçat per l’ull central (opeion, oculus) de 8.21 m d diàmetre que actua com a disc solar mòbil que il·lumina les diferents parts de interior en funció del sol que provoca gran lluminositat.

Espai exterior:
-Pòrtic: recinte rectangular de façana clàssica. És un temple octàstil d’ordre corinti, tenen capitell de marbre, el fust de granit egipci amb escalinata central i estructura arquitravada.
-Entaulament i frontó: hi ha una inscripció referent a Marc Agripa, fill de Luci, al fris: M·AGRIPA·L·F·COS·TERTIUM·FECIT

L’exterior estava recobert amb plaques de marbre i estuc, i la cúpula amb teules de bronze daurat. L’interior era molt més ric en decoració que l’exterior, que era força pobre.

-Elements decoratius: són poc avui en dia ja que han desaparegut moltes plaques de marbre i estuc del revestiment, així com les teules de bronze daurat que hi havia a la cúpula, tampoc es conserven els bronzes del sostre de l’entrada. Sembla ser que els cassetons de la cúpula estaven pintats de color blau amb estrelles daurades, representaven el cel.  Les columnes de fust estriat i rics capitells corintis, els frontons, els medallons i les cornises són altres elements decoratius de l’interior.

Interior del Panteó

Es conserven les portes de bronze originals i el paviment antic de marbre.

Estil:
El Panteó es un bon exemple de la capacitat constructiva dels romans, pels materials i tècniques, i una mostra d’interès pels espais interiors. La intencionalitat monumental era de caire imperial. Hi trobem les principals característiques de l’arquitectura romana:

– Els romans mantenen els ordres clàssics creats pels grecs però amb aportacions pròpies, com el capitell compost, el qual combina les formes vegetals del corinti amb volutes jòniques o amb una decoració figurativa. També cal assenyalar l’anomenat ordre toscà, molt semblat al dòric però amb base, fust llis i capitell amb alguna motllura afegida a l’equí i l’àbac. Malgrat aquestes innovacions els romans no van abandonar els ordres grecs.

– Els romans mantenen l’arquitectura arquitravada, especialment als edificis religiosos. Incorporen l’arc de mig punt i la volta.

-No oblidem l’acusat sentit pràctic dels romans, que els farà estudiar i preocupar-se molt més que els grecs pels espais interiors de l’edifici i la seva funcionalitat.

-Tot això farà que s’ampliï moltíssim els tipus d’edificis típics de l’art romà. Alguns d’ells es realitzaran dins d’un estil massís, racional, funcional i amb escassa decoració (com per exemple algunes termes); mentre que altres edificis els realitzaran dins d’un estil més decoratiu o representatiu, com seria el cas dels arcs de triomf, en els quals predomina la concepció de l’arquitectura com a decorat, amb una clara intenció política.

-Respecte als materials arquitectònics, els romans van fer servir diferents tipus de pedres, però l’aportació. en aquest terreny és la utilització de l’opus caementicium, formigó format per una barreja de calç, sorra, peces de roca volcànica, trossos de pedra i com a material d’unió l’anomenada puzzolana (sediment de cendres volcàniques i calç). Aquest material era barat i obligava a situar a sobre un revestiment: inicialment es va fer amb l’opus reticulatum, és a dir, cobrir el ciment amb peces de pedra col·locades romboïdament. Més endavant, van fer servir l’opus latericium, és a dir, un revestiment amb maons. També realitzaven revestiment luxosos, amb marbres de colors, estucats i pintures.

Panteó de Roma

INTERPRETACIÓ

Encàrrec: Adrià
Funció: religiosa i de glorificació a l’emperador.
Significat / Marc històric: Esta dedicat a tots els déus (Pàntheon del grec Πάνθεον): la seva planta circular simbolitza l’acolliment ofert a tots els déus. A l’interior es veia una al·lusió a la cosmologia romana, específicament a la cúpula, amb els 28 cassetons, que simbolitzen els mesos lunars, 5 esferes concèntriques que simbolitzen el sistema planetari antic amb el sol al centre i, per últim, una volta celeste amb el sol al centre que simbolitza Roma com a centre de l’univers que coneixien.

El 609 va ser convertit en església, actualment acull els sepulcres de Rafael, Victor Manuel II i Humbert I.

CONCLUSIÓ:
En conclusió, la grandiositat, la bellesa, la monumentalitat i l’equilibri d’aquesta arquitectura fa que sigui considerada com a una obra clàssica i que hagi estat imitada arreu.

Pervivència arreuLa Rotonda dissenyada per Jefferson a la Universitat de Virgínia

Ens ajudes a geolocalitzar aquest i altres edificis que imitin el Panteó d’Agripa?

· Aquí us deixem un vídeo amb l’explicació del Panteó de Roma:

Imatge de previsualització de YouTube

El Partenó

Imatge de previsualització de YouTube

Què us ha semblat la història del Partenó de Costa Gavras? A nosaltres ens va impressionar quan la vàrem visionar al nostre Moodle de Grec 1. Aquest any hem escollit l’assignatura d’Història de l’Art. La primera obra que hem analitzat ha estat efectivament el Partenó d’Atenes. Aquesta obra està molt relacionada amb l’assignatura de Grec.
Ens hem adonat que l’Antiga Grècia és molt important ja que ens trobem referents com aquests per tot arreu. Per tant, hem decidit compartir amb vosaltres el nostre comentari. 

John Bailey (1750–1819), Vista del Partenó des dels Propileus. Colorejat a mà per Edward Dodwell, 1819.

DOCUMENTACIÓ GENERAL: 
Nom: Partenó (Παρθενος, Verge)
Tipologia: Temple
Arquitectes: Ictinos i Cal·lícrates, sota la direcció de Fídies i per iniciativa de Pèricles.
Cronologia: 447-438 aC
Localització: Situat en un lloc privilagiat de l’Acròpolis d’Atenes, envoltat d’un escenari de temples i recintes sagrats
Dimensions: Estilobat esglaó superior: 69.5 x 33,88m. Façanes: 18 m d’alçada
Materials: marbre del Mont Pentèlic de color rosat o blanc i teules de marbre de Paros.
Aparell: murs interiors isòdoms ( Mur format per fileres de carreus iguals)
Sistema constructiu: arquitravat (utilització de bigues rectes sostingudes per suports verticals com columnes o pilars).
Elements de suport: columnes dòriques i murs interiors isòdoms
Elements sostinguts: Llinda o arquitrau:
Entaulament: llinda, fris, cornisa i frontó dòrics
– Coberta de dues aigües.

ANÀLISIS FORMAL:

Espai interior:

– La planta és rectangular amb una orientació a l’est, l’entrada principal és la pronaos ( l’espai situat davant del temple, entrada d’un temple grec) per l’oest. Ens permet comprovar les diferents parts d’un temple grec, però amb alguns novetats com ara la Prónaos (πρόναος), naos (ναος), una sala nova i opistòdom.
-La naos té major amplada i una perístasi (Περίστασις) més petita que en altres temples. La naos es troba dividida en 3 naus per una sèrie de columnes dòriques i en el centre es trobava l’estàtua d’Atena Pàrtenos, d’uns 11m i amb guarniments guerrers, realitzada per Fídias.
-La sala nova està situada entre la naos i l’opistodòm, sembla ser que es feia servir per guardar el tresor de la deessa i l’Estat, encara que no queda del tot clar. Sembla que també podia fer-se servir per realitzar els preparatius de la festa de les Panatenees. En aquesta sala s’hi aixecaven quatre columnes jòniques.

-La prónaos i l’opistòdom eren pàcticament uns pòrtics hexàstils

Espai exterior:
És un temple dòric, perípter (περίπτερος) i octàstil, amb 17 columnes als laterals. Així mateix aquest temple presenta totes les correcions constructives que feien servir els grecs per idealitzar els edificis:

– La curvatura de línies horitzontals cap a l’interior de l’edifici
Èntasi a les columnes
-Inclinació de columnes cap endins
-Columnes els extrems del mateix diàmetre
-Desigual distància d’intercolumnes en funció de la perspectiva
-No existeix una línia recta, totes són corbades per aconseguir elasticitat i adaptació al terreny.

File:Parthenon-top-view.svg

Imatge de la planta

Elements no constructius:

Aquesta il·lustració assenyala el frontó, les mètopes i el fris del Partenó, on hi havia les escultures.

Al Partenó destaquen els relleus escultòrics de Fídias i els seus deixebles que formen part del programa polític i religiós de Pèricles:
–  Hi ha 92 mètopes que representen amb l’alt relleu la Història de Grècia: el combats dels déus contra els gegants, la centauromàquia, la caiguda de Troia i la lluita amb les amazones.

Reconstrucció del Partenó assenyalant el frontó. Il·lustració de Kate Morton.

– Els frontons presenten dibuixos i descripcions antigues. El frontó occidental representava la lluita entre Atena i Posidó per adjudicar-se la protecció de la ciutat, amb la victòria final d’Atena; mentre que el frontó oriental estava decorat amb les escultures que representaven el naixement d’Atena del cap de Zeus.

-El fris interior és continu amb el mur de la naos, des de l’angle sud est en dues direccions fins la cara oriental amb el tema de la processó de les Panatenees.
El color és aplicat a:
– Als cabells, ulls i roba
– A les estries de les columnes de vermell
– Els Àbacs de blau
-Els Tríglifs de blau i groc
– Els fons dels frontons i mètopes de color vermell.

Amb quin número es correspon cada part?

parteno

ESTIL:

Presenta característiques de l’arquitectura grega clàssica: d’ordre dòric, els precedents d’aquest són el temple egipci i l’estructura del temple prehel·lènic. Durant el temps que durà la construcció del Partenó, Atenes es va convertir en el lloc de reunió d’artistes, aportant els seus millors coneixements, intercanviant idees, competint entre si, etc. Tot això va donar com a resultat l’estil clàssic grec que, desenvolupat al Partenó serà imitat per l’art posterior.

INTERPRETACIÓ:
Va ser un encàrrec de Pèricles, com a obra culminant del programa d’edificacions i de l’embelliment monumental d’Atenes, perquè aquesta fos model escola de Grècia. Després de la derrota dels perses a les Guerres Mèdiques, Pèricles va iniciar, juntament amb Fídias, un programa de reconstrucció de l’Acròpolis.

Reconstrucció de l’acròpoli d’Atenes. Il·lustració de Kate Morton.

Caràcter de l’edifici: és un temple dedicat a la deessa Atena Pàrthenos (deessa de la saviesa i de les arts, protectora de la ciutat d’Atenes), construït sobre un altre temple destruït a les Guerres Mèdiques (480 aC). Té un sentit simbòlic el fet d’estar construït a la part més alta de l’Acròpolis, no al centre, sinó on pogués imposar més la seva visió. Crear bellesa, perfecció i harmonia podrien ser el propòsits d’Ictinos i els seus col·laboradors, però el més sorprenent és que van tenir en compte primordialment el punt de vista de l’espectador: les correccions constructives.

FUNCIÓ:
Té  una funció religiosa però no era un temple de culte, sinó un monument exaltador d’Atena, una ofrena als déus. Complia la funció d’aixoplugar l’estàtua de la deessa, que només podia ser admirada des de l’exterior quan s’obrien les gran portes de bronze en dies assenyalats. El dia de l’aniversari de la deessa el sol naixent projectava els raig directament per les portes sobre l’efígie. L’exterior era més important, ja que els rituals religiosos es celebraven a l’aire lliure en forma de processó.

CONCLUSIÓ:

Ens trobem, doncs, davant de l’obra més cèlebre i valorada de l’arquitectura grega clàssica, és el perfecte resum d’un temple dòric, basat en el predomini de l’arquitectura arquitravada, i molt representativa de la cultura grega clàssica amb el seu afany d’idealització i la seva concepció dels edificis com escultures dins d’un escenari solemne com és l’Acròpolis. Paradigma de l’ideari arquitectònic del classicisme: harmonia, equilibri i proporció.

Per últim us deixem un vídeo sobre la reconstrucció del Partenó i el Google Maps de El Fil de les Clàssiques on podreu trobar els diferents Partenons que hi ha arreu del món i alhora col·laborar en afegir-ne més.

Imatge de previsualització de YouTube

Vid. Art clàssic

Nora Domingo i Marta Verde
2n Batxillerat C Grec

“Londinium III: Templa videmus”

Pensàveu que s’havia acabat la sèrie d’articles sobre Londres, oi? Doncs això no ha fet més que començar. Després de sorprendre’m a l’avió i fer el badoc pels carrers de l’urbs britànica, vaig tenir temps de fer un petit recull d’edificis que d’alguna manera o altra s’inspiren en l’art clàssic. Ara que sou uns experts en columnes, ordres i plantes, què me’n podeu dir d’aquestes imatges que he copsat per a vosaltres?

St George’s Church [Foto: Teresa Devesa]

Detall de la part superior de St. Paul’s Cathedral [Foto: Josep Lario]

Reconeixeu aquesta imatge? Què hi ha a l’interior de l’edifici següent?

[Foto: Teresa Devesa]

S’hi poden trobar coses com aquest temple grec, que també podeu comentar. Sou capaços d’esbrinar de quin es tracta?

[Foto: Josep Lario]

I una petita sorpresa, per acabar: Westminster Cathedral. No marxeu mai de Londres sense descobrir alguna cosa nova, sorprenent, que no esperàveu pas. A mi em va passar amb aquest temple, la seu del catolicisme britànic. Oi que sembla qualsevol cosa menys una església londinenca? Què en penseu? L’havíeu vista en la vostra visita a Londres? On l’hauríeu ubicat si no us hagues donat la ubicació exacta? Quin és el sigunificat de la llegenda que hi ha a la part superior de la seva portalada?

[Fotos: Josep Lario]

Per si no ho podeu llegir prou bé, la inscripció diu: DOMINE·JESU·REX·ET·REDEMPTOR·PER·SANGUINEM·TUUM·SALVA·NOS

To be continued…

“Templa Romana” III: El temple romà de Bàrcino

Utilitzant com a referent la reconstrucció en 3D extreta d’HistoTube, donem pas a l’explicació dels orígens del temple de Bàrcino i la seva ubicació exacta.

El Mont Tàber és un turó situat a la ciutat de Barcelona, al barri Gòtic concretament. Es troba a 16 metres sobre el nivell del mar i va acollir el primer assentament dels romans de la ciutat ex novo Bàrcino. La llegenda de la fundació de la ciutat per part d’Hèrcules ens arriba a través de la tradició romana, tot i que l’assentament romà al cim de l’anomenat Mons Taber ha deixat empremta en les restes del Temple d’August,  actualment al carrer del Paradís. El Tàber tenia forma d’esquena d’ase, és a dir, tenia dos cims: un  se situava entre els punts del carrer Freneria i carrer de la Llibreteria; i l’altre es trobaria més pròxima al Palau de la Generalitat, coincidint amb el lloc on hi ha la roda de molí desgastada del carrer Paradís. Tot i que és difícil de percebre a causa de les edificacions en la ciutat,  el pendent d’alguns carrers permet notar la diferència de cota entre la ciutat romana i els terrenys del voltant. El seu cim està indicat amb una pedra de molí al carrer Paradís, davant de la seu del Centre Excursionista de Catalunya.

Tot i això, al segle III els continus saquejos a la colònia van produir una aturada en l’ocupació regular del mont Tàber i la construcció de muralles, que seguien el relleu del turó.  Aquesta mena de ciutat-castell a sobre del Tàber va marcar el centre de la ciutat romana quan aquesta va créixer  posteriorment, però de totes maneres el mont Tàber s’ha caracteritzat per l’ocupació dels grans temples religiosos que presidien la ciutat.

MAPA MONS TABER

Imatge editada a partir de Google Maps

El temple de Bàrcino era de planta rectangular, hexàstil, que significa que tenia sis columnes per onze de costat  i perípter, o sigui, que té una renglera de columnes a l’entorn de la cel·la, amb dues columnes in antis. Aquest anàlisi s’ha dut a terme a partir de l’article “Templa Romana” I: Tipologia i característiques generals de les nostres companyes Ànnia i Ana.

Photobucket

Reconstrucció en maqueta del Temple de Bàrcino (Museu d’Arqueologia de Catalunya). En vermell queden assenyalades les parts que actualment es conserven del temple: part del pòdium i quatre columnes.

Photobucket

Com es pot apreciar a les fotografies actuals del temple d’August de Barcelona, les columnes eren d’estil corinti (un dels tres ordres clàssics de l’arquitectura grega, juntament amb el dòric i el jònic). El capitell corinti es caracteritza per estar decorat amb fulles d’acant i el seu origen es troba a la Grècia clàssica,  tot i que s’ha anat utilitzant a través de la història. Per contemplar les diverses parts que componien el temple de Bàrcino hem utilitzat una reconstrucció virtual de la qual indiquem les parts a continuació.

Photobucket

1. Com a agraïment a Caius Coelius perquè va aconseguir el permís i la col·laboració de les autoritats de Roma per construir les muralles, les torres i les portes exteriors, la ciutat li va dedicar aquesta inscripció a l’entrada del temple de Bàrcino.

Actualment aquesta incripció es conserva al MAC

2. En aquest altar es feien els sacrificis i les ofrenes als déus.

3. A sota del frontó hi havia uns dibuixos en senefa que reproduïen un sacrifici als déus.

4. El griu és un animal fabulós que custòdia els tresors dels temples, per això va ser utilitzat a l’època romana, pel fet que allà es guardaven totes les riqueses i objectes de valor obtinguts en les victòries militars.

5. El frontó de l’entrada. El poeta Virgili deia a l’Eneida que la família d’August era molt antiga i il·lustre i que, en els seus orígens, descendia de dos déus: Mart, déu de la guerra (figura de l’esquerra) i pare de Ròmul, el fundador de Roma, i Venus, deessa de la fertilitat (figura central). A més, August descendia d’Apol·lo (figura de la dreta), déu de la medicina, de les arts, de les ciències i de l’endevinació. Segons la llegenda, Atia Major va ser fecundada per Apol·lo -que va prendre la forma de serp- mentre ella dormia al seu temple. La representació d’aquests déus als temples ajudava a difondre la idea de l’origen diví de l’emperador.

Photobucket

6. La dea Victòria. En aquesta reproducció virtual no es pot apreciar, però al capdamunt del temple hi havia una escultura d’una deessa alada que és en sí mateixa una al·legoria o símbol de la victòria però, a més, té el sobrenom de Venus Genetrix (la Venus generadora de la família d’August) ja que la imatge de la deessa es va utilitzar a principis de l’època imperial com imatge de la victòria. Venus, com a deessa de la fertilitat, anuncia els bons temps i l’edat d’or que s’espera que sigui inaugurada per l’emperador.

Respecte al perquè de la construcció del temple, tot té origen en l’estratègia política de l’emperador Octavi August.

Durant l’Alt Imperi romà (segle I aC – segle III dC), Octavi August va mantenir en aparença les formes i les institucions republicanes, però tot tergiversant-les inicia un sistema polític conegut amb el nom de Principat, ja que l’emperador tenia el títol oficial de princeps, que li atorgava el poder absolut gràcies al suport de l’exèrcit. Les antigues institucions republicanes van quedar sotmeses al poder d’August i les magistratures es van convertir en títols nobiliaris, els comicis desapareixen i el senat (poder legislatiu) queda sota l’autoritat de l’emperador. Es van crear nous càrrecs públics: prefectes, administració de capital de l’imperi, procurador, funcionaris, caps de la cancelleria, encarregats dels ministeris i el concilium principis (l’autèntic govern).

Octavi va consolidar el seu poder concentrant en sí mateix els càrrecs més alts de l’Estat, de l’exèrcit, del govern provincial i de la religió (pontifex maximus). Gràcies a les múltiples obres públiques i la gran quantitat de propaganda, Roma va engrandir i contribuir en la importància de la figura d’Octavi August. També va aportar sobretot l’esperança en una pau duradora (pax Augusta). Així, l’any 27 aC va començar els seu govern de quaranta-cinc anys fins a la seva mort, anys caracteritzats per la pax Romana, (llarga pau interna que va dur prosperitat a tot l’imperi).

El tercer puntal d’aquesta propaganda per afiançar el seu poder, juntament amb la literatura i les obres públiques, va ser la religió. Les modificacions religioses del nou règim imperial van ser:

• Divinització de Juli Cèsar, a qui la mort prematura va impedir ser divinitzat en vida,  i construcció d’un temple en honor seu al fòrum de Roma.

• Acceptació de la concessió per part del Senat del cognomen d'”August”, que  havia estat atribuït als déus pel seu significat en llatí ‘majestuos’’.

• Designació del sisè mes  del calendari (agost) amb el seu cognomen abans comentat.

• Inclusió en la religió oficial del culte a les seves divinitats familiars i personals: el Geni d’August i els Lars d’August com a divinitat individual que calia venerar.

Va envoltar la seva persona i la seva família d’una mística divinitat, tal com corresponia a una personalitat extraordinària dotada d’una fortuna excepcional gràcies a la protecció i estimació dels déus, és a dir, que els déus li atorgaven aquesta situació benestant.

Va afegir els cultes tradicionals al culte imperial: l’apoteosi era el moment de la successió del nou emperador que solia divinitzar el seu antecessor com una manera de justificar el seu propi poder. En canvi, mentre l’emperador és viu, és objecte d’adoració la part espiritual de la seva persona (numen o  geni) i es prega als déus que el protegeixin. Tot i això alguns emperadors, com Calígula, Neró, Domicià o Còmmode, van arribar a presentar-se com a déus o herois olímpics (Apol·lo, Hèrcules, Júpiter) .

Sens dubte, Octavi August va trobar Roma de maons i la va deixar de marbre.

  • Podeu anomenar d’altres temples hexàstils com el de Barcino?
  • Qui s’atreveix a transcriure i traduir la inscripció en honor a Caius Caelius? Quina altra inscripció important vam veure en la visita a Bàrcino? On es troba actualment?
  • Com es diu la deessa Victòria en grec?
  • Completeu les dades que dóna l’article sobre la propaganda augústea. En què consisteixen els altres puntals de què parla el text?

Recordeu que hi ha publicat un altre article similar a aquest sobre el temple Capitolí de Roma. Podríeu fer una comparació detallada dels dos temples?

Carla Asensio, Thaïs Garcia, Jessica Llavero, Andrea Martinez i Mar Morillo

2n Batxillerat Institut Isaac Albéniz

“Templa romana” II: El temple Capitolí de Roma

Ubicació. Mons Capitolium

El Capitoli, del llatí Capitolium -ii n., és un dels set turons de Roma, on es trobava la ciutadella i un temple de Júpiter. El Mont Capitolí era la ubicació del centre religiós i polític, que es va establir durant la època de la República (509 aC-27 aC). Capitolium també és el nom donat a les fortaleses i els temples d’altres ciutats, ja que en el Capitolí hi havia emplaçat el palau dels senadors romans. Actualment es troba al Palazzo Senatorio, seu de l’ajuntament, amb dos palaus més al costat que emmarquen la plaça, on es troben el museus capitolins, tot dissenyat per Miquel Àngel. S’ha de dir també, que els museus capitolins allotgen la imatge de la lloba capitolina. Aquesta escultura és de bronze i representa, segons la tradició, la lloba que alletà Ròmul i Rem, i aquest esdevingué l’emblema de la ciutat de Roma.

Photobucket

Figura de la lloba capitolina i Ròmul i Rem, feta de bronze i actualment ubicada als “Museus Capitolins” [Font: Wikimèdia]

Si es parla del Mont Capitolí, s’ha d’esmentar la història de Tarpeia. La roca Tarpeia (en llatí Rupes Tarpeia) era un abrupte pendent de l’antiga Roma, a prop del cim sud del turó Capitolí i les seves vistes donaven a l’antic Fòrum romà. Durant la República, es va utilitzar com a lloc d’execució d’assassins i de traïdors, que sense cap mena de pietat eren llançats des del cim.

Segons ho explica Tit Livi, quan Tit Taci va atacar Roma després del rapte de les sabines, la verge vestal Tarpeia –filla de Espuri Tarpei, que era governador de la ciutadella del turó Capitolí– va trair els romans obrint les portes de la muralla. El motiu de la traïció va ser bastant vulgar: obtenir allò que els sabins «portaven als braços»… Tarpeia poc s’esperava que, en lloc de braçalets d’or, obtindria cops dels seus escuts i que seria llançada al buit des de la roca que encara avui porta el seu nom.

Cap a l’any 500 aC, Tarquini el Superb, setè rei de Roma, va anivellar el cim de la roca, en va retirar els altars construïts pels sabins i hi va construir un temple dedicat a Júpiter Capitolí. Al cim també s’hi va construir un temple dedicat a Saturn, que contenia el tresor de Roma, i que va ser saquejat per Juli Cèsar l’any 49 aC.


Mapa de Roma amb la ubicació del turó Capitoli
[Editat d’una imatge del llibre de text de Llatí 1r batxillerat, editorial Santillana]

Característiques i elements

El temple romà Capitolí  té el seu origen a l’època etrusca, fet que va condicionar directament les seves característiques, tant en la forma com en la composició. Les seves dimensions eren de 52 per 62 metres de llarg i una alçada de 40 metres.


Maqueta del temple Capitolí [Font: Wikimèdia]

El temple presentava una planta quadrangular, dividida en tres cel·les dedicades cadascuna a un déu: Júpiter, Juno i Minerva, la Tríada del Capitoli. L’edifici tenia una façana de tres files de sis columnes llises, amb base i capitell geomètric a la manera dòrica.

Photobucket

Plànol de l’estructura del temple
[Font: llibre d’Història de l’Art de Vicens Vives batxillerat, segona edició 2010]

Per construir-lo, els etruscos van utilitzar el travertí, un material compost per carbonat de calci, que era el component que donava aquest color blanquinós característic dels temples i escultures grecollatines. Com a revestiment dels pilars i les columnes exteriors van utilitzar pedres de forma irregular per donar més consistència a l’edifici (opus reticulatum).

L’edifici estava construït sobre un podium elevat per una escalinata que donava lloc a l’entrada central, on hi havia un gran pòrtic que permetia l’entrada al temple.

Pel que fa a l’interior, el temple estava dividit en tres cel·les, cadascuna dedicada a un dels déus capitolins, com ja hem esmentat. A ulls de l’espectador, la cel·la principal i central era la de Júpiter, la més gran de totes, que contenia un gran altar (ara Iovis), la de la esquerra estava dedicada a Minerva, i la de la dreta a Juno.

A la part superior del temple hi havia una quadriga de terracota pintada sostinguda per dos grans pedestals, encarregada per  Tarquini el Superb, que l’any 296 a.C es va substiutir per una de bronze.

L’any 83 aC, va haver-hi un incendi, i el temple va ser parcialment destruït per les flames. Llavors van tornar a reconstruir-lo sota l’ordre de Sul·la, però aquesta vegada amb un nou material: el marbre.

Significació del culte a la Tríada Capitolina

Els romans tenien tendència a agrupar els seus déus de tres en tres, com els egipicis, formant així tríades. La Tríada Capitolina, a qui és consagrat aquest temple i la més important dins la mitologia romana, era formada per Júpiter, Juno i Minerva. Però s’ha de dir que la primera tríada que es va crear era formada per Júpiter, Mart i Quirí, als quals es retia culte mitjançant els flamines principalment, però això era durant la època pre-etrusca de la història de Roma. Després, amb l’arribada dels etruscs a Roma, canviaren Mart i Quirí per Juno i Minerva. Juno,  perquè que era la dona de Júpiter, i Minerva, la deessa de la guerra i de l’estrategia militar així com de les activitats no agràries. És a dir, es va subsituir la tríada llatina d’origen indoeuropeu per una tríada etrusca on, al costat de Júpiter, apareixen les dues grans deesses dels etruscs. I va ser a conseqüència d’aquest canvi que es va crear el Temple Capitolí de Roma, en honor a aquesta Tríada Capitolina, la qual s’anomenà així perquè el temple va ser construït al capdamunt del Capitolí de Roma, com ja hem dit abans.
Júpiter, Juno i Minerva van ser les divinitats supremes de Roma, les més importants, i a part del temple Capitlotí a Roma també en tenien un a totes les altres ciutats de l’Imperi, atesa la seva importància. Aquesta tríada, fins a la fi de l’Imperi, va seguir sent molt important però en l’època imperial va quedar eclipsada pel culte imperial que dominava sobre qualsevol altre tipus de culte.

Photobucket

Tríada Capitolina. D’esquerra a dreta: Minerva, Júpiter i Juno [Font: kalipedia]

I ara, classifiqueu aquest temple segons les indicacions de l’Ana i l’Annia a l’article Templa romana I, ubiqueu la història de Tarpeia en el marc del llibre primer d’Ab urbe condita i tireu del fil dels personatges i èpoques històriques que l’article comparteix amb la lectura d’aquest trimestre.

Recordeu que hi ha publicat un altre article similar a aquest sobre el temple d’August a Bàrcino.

Sara Cañizares, Marc Cortés, Carlos Cuevas i Ariadna Jiménez

Llatí 2on de batxillerat

“Templa Romana” I: Tipologia i característiques generals

El temple romà era l’edifici consagrat al culte típic de la religió romana. “Temple” deriva de la paraula llatina templum, que no només indica l’edifici en si, sinó el lloc consagrat, orientat segons els punts cardinals, en funció el ritual de la inaguratio, que és l’orientació que correspon a l’espai sagrat del cel.

Com que els romans primitius veneraven numina incorpòries que no tenien una ubicació concreta, el temple romà és una síntesi entre l’etrusc i el grec, que neix a partir de la introducció dels déus antropomòrfics propis d’aquestes dues cultures. Dels etruscos prové el pòdium i l’escala d’accés frontal, de manera que la façana esdevé la part més important del temple romà. Per imitació a les columnes que circumden el temple grec, els romans van afegir una segona fila de columnes al vestíbul i, en alguns casos es van constuir columnes annexes a les parets al voltant del temple o, fins i tot, un peristil sencer a l’estil grec passa a completar el frontal.  Ara podrem veure un plànol de les tres plantes, començant per l’etrusca, continuant per la grega i finalitzant amb la romana.

[Font d’aquestes plantes i de les que segueixen: Grecs i romans, de Joan Alberich]

Segons el nombre de columnes, els temples es poden classificar en dístil, tetràstil, hexàstil, octàstil, ennèastil i decàstil, conceptes que quedaran aclarits a continuació. També es poden classificar segons la col·locació d’aquestes columnes, de manera que poden ser temples perípters, dípters, pseudodípters i tolos, tipologies que, com  les anteriors, quedaran també aclarides més endavant. Per completar la classificació, atenem a l’ordre arquitèctònic a què pertanyen, en funció dels seus elements decoratius.

NOMBRE DE COLUMNES

Els temples també es poden classificar segons el número de columnes que tingui el temple, tenint en compte que el terme stylos en grec vol dir columna:

Photobucket

Temple de Nimes (França)
[www.cultureduca.com]

1. Dístil: trobarem dues columnes a l’entrada. Un exemple clar és el temple de Zeus a Olímpia.

2. Tetràstil: es veuen quatre columnes a l’entrada, com per exemple en el temple de Nicea Atenes.

3. Hexàstil: localitzem a l’entrada sis columnes. Es veu en el temple de Segesta i al temple romà de Vic,  que posseeix un pòrtic amb sis columnes i capitells corintis. Un altre temple que cal esmentar perquè és molt important és el d’Èvora, a Portugal, que era hexàstil també.

4. Octàstil: observem vuit columnes a l’entrada. Un dels temples més famosos que tenen aquesta característica es el Partenó d’Atenes.

5. Enneàstil, decàstil…: comptem nou o deu columnes a l’entrada, repectivament.

COL·LOCACIÓ DE LES COLUMNES

Segons la col·locació de les columnes també es poden classificar de maneres diverses:

Photobucket

Planta del temple perípter

1. Temple Perípter: És aquell temple que té una fila de columnes al voltant de l’edifici, deixant un passadís. És molt comú en els temples grecs.

Photobucket

Planta del temple dípter

2. Temple Dípter: El temple conté una doble fila de columnes al voltant de la cel·la.

Photobucket

3. Temple Pseudodípter: Les columnes del temple estan construïdes de manera que, a més de tenir una fila de columnes al voltant del centre de l’edifici, en la part anterior i posterior n’hi ha una altra. Així sembla un temple dípter en la banda anterior i posterior.

Photobucket

Planta del temple tolos

4. Temple Tolos: És el tipus de temple que aconssegueix la simetria total. La planta d’aquest temple és circular i té una filera de columnes al voltant de la cel·la circular. La planta circular del Panteó de Roma és una evolució d’aquest tipus de temple que es corona amb una immensa cúpula.

ORDRES PRIORITARIS

A més dels ordres que utilitzaven els grecs, el dòric, el jònic i el corinti, els romans usen també el toscà, més simple encara que el dòric, i el compost, combinació de corinti i jònic.

Tractarem els tres ordres prioritaris que s’utilitzaven en l’època:

Photobucket

1. Ordre dòric: és el més primitiu i simple. El fust de la columna descansa directament sobre l’estilòbat. El capitell no té decoració.

2. Ordre jònic: és el segon, en sentit cronológic, més esvelt i airós que l’ordre dòric. La columna va sobre una base i el capitell, l’element més representatiu d’aquest ordre, es reconeix per les dues volutes o espirals amb que s’adorna.

3. Ordre corinti: és el més elegant i ornamentat dels ordres arquitectònics clàssics. La columna va dotada de basa i el capitell és l’element més representatiu d’aquest ordre, que es reconeix per la seva aparença de campana invertida o cistella de la qual desbordessin les fulles d’acant, les tiges del qual donen lloc a una espècie de volutes o espirals en les quatre cantonades.

Els romans, en les seves construccions utilitzaven sobretot l’ordre corinti i l’ordre jònic, tot i que podem trobar alguna construcció en què les columnes siguin d’ordre dòric, però les feien per imitar totalment els grecs.

  • A partir de la informació anterior, podeu classificar segons els tres criteris el temple de Nîmes, que apareix a la imatge?
  • Podeu posar exemples de cadascun dels ordres esmentats?
  • Els temples que apareixen citats al temari de selectivitat són els d’Èvora i Vic. Busqueu informació i classifiqueu també aquests dos edificis.
  • Comproveu si els temples esmentats en aquest article apareixen en els Google Maps de temples i, si no, els afegiu.

Trobareu aquesta informació general apicada en el l’estudi de dos casos concrets: el temple Capitolí de Roma i el dedicat a August a Bàrcino.

Ana Rosa i Annia García

2.2 Batxillerat