Tag Archives: Amor

¿En donde está lo que piensas?

1 Reply

“Un hombre que no arriesga nada por sus ideas…
O no valen nada sus ideas
O no vale nada el hombre.” Platón

Cuenta la historia que el hombre, ese hombre lleno de buenos ideales, con defectos como cualquiera pero con los ideales que cualquier dios pudo nacer en la mente de algún sabio, amaba.
Amaba con pasión a aquella mujer que nunca conoció. Nunca la conoció por temor a su rechazo.
Se lo pensaba mil y una noches si hablarle o no, pero ese miedo, ese temor a lo desconocido de su palabra lo alejaba de ella.
Cuando pasaba por su lado y sentía su aroma perdía la noción del espacio y tiempo, flotaba sin conformarse.
En su mente rondaba la mitología del amor, la verdad, y la lealtad a uno mismo, pero nunca lo demostró. Quizás sus ideales eran falsos, quizás nunca los sintió de verdad.
El llegó a pensar que a veces nunca es justa la felicidad, y que lo que el sentía no tenía lugar en ninguna parte.
Un día distinto a cualquiera, sintió que aplaudían afuera de su casa. Era un aplauso que invitaba a salir.
Salió corriendo como para dar bienvenida y buena recepción a tal aplauso, y se encontró con lo peor que le pudieron haber contado.
Un mensajero de aquel tal pueblo estaba contando por todo el lugar una trágica noticia…
Y esa noticia era que…
Esa mujer que el amaba con locura y pasión, había fallecido.
Había muerto por esperar el amor que nunca llegó, había muerto por no recibir el trasfondo que tanto soñó…
Que tanto soñó al igual que ese hombre que tanto la deseó, que tanto la quiso sin decirselo, que tanto la esperó sin buscarla.
Y con ella se fue él, se fue al fin, en busca de ell. Se fue a buscar al fin el amor a su espacio, al nuevo hogar de ambos.

Según la mitología Griega, los seres humanos fueron creados originalmente con cuatro brazos, cuatro piernas y una cabeza con dos caras.
Temiendo su poder, Zeus los dividió en dos seres separados, condenándolos a pasar el resto de sus vidas en busca de su otra mitad.
Quizás solo haya que aprender a buscar. Lo bello es difícil y nada viene solo.

Joako

Bústia de Sant Jordi: Epistulae Amoris

2 Replies

A la bústia de Sant Jordi de l’IPM, han començat a arribar les primeres cartes d’amor en llatí (Epistulae Amoris)!

Què t’han semblat aquestes declaracions públiques d’amor en llatí? Vols compartir públicament la teva carta? No cal que siguin reals, poden ser fictícies. A què esperes?

Feliç Diada de Sant Jordi, diada del llibre, de la rosa i també de l’amor!

Fascinació per Afrodita

22 Replies

Sempre havia admirat la deessa Afrodita. I quina millor manera de mostrar aquesta admiració que fer un un apunt en honor seu.

Per conèixer aquesta dea més a fons, la Lourdes Caparrós Macià ha fet una presentació en powerpoint on ha mostrat breument la història d’Afrodita i les seves característiques més importants.

Afrodita era la dea de l’amor i la bellesa. Va tenir molts amors i per també molts fills. La Uxue Avilés ha intentat recopilar les seves parelles, la seva descendència i els seus progenitors. El resultat ha estat un frondós arbre genealògic.

Hi ha un mite que m’encanta i que s’ha reproduït en diferents àmbits culturals. Es tracta del naixement de Venus (l’equivalent romà d’Afrodita). Començant per l’obra d’art de Sandro Botticelli on es va plasmar aquesta escena tan important en la cultura grecoromana.

No només obres d’art, també podem trobar-ho a escultures, pel·lícules, poesia, publicitat… En honor a aquesta escena que ha servit d’inspiració a tants artistes, he volgut escriure un poema.

 

Afrodita

Bellesa infinita,

perfecta i bonica,

la més desitjada,

Deessa Afrodita

 

De la blanca escuma

sorgí la jove dea

i anà creixent,

fins coronar-se la més bella

 

La miraculosa petxina,

impulsada pel vent

va portar la dea

fins la costa de Xipre

 

Nua i desprotegida

va arribar a la riba

I, en una pluja de roses

inicià una nova vida

 

Allà l’esperava Eunomia

quan tocà la terra ferma.

I, amb un mantell de seda,

cubrí la seva nuesa

 

La nimfa l’adornà

amb lliris i gardènies

“Porta’m a l’Olimp”

digué la dea amb tendresa

 

Un cop arribà

Fou la més envejada

el centre d’atenció.

i de totes les mirades.

 

Bellesa infinita,

perfecta i bonica,

la més desitjada,

Deessa Afrodita

 

(Marta Serna Sánchez)

 

Marta Serna, Lourdes Caparrós, Uxue Avilès

2n batxillerat de Llatí

Adonis i Venus: Un amor tràgic

15 Replies

 

Adonis, fill de Mirra, s’ avorria i anava passejant pel bosc, tot intentant trobar salvatges feres per caçar. Corria per les muntanyes, inspeccionava las coves, s’aturava de tant en tant en els rierols que trobava per beure aigua… Semblava que no tenia por a res. O almenys, això era el que pensava.

Un dia, la dea Venus, cansada de volar pel cel amb els seus coloms, va aterrar al bosc. Desitjava donar una volta abans de tornar cap a Xipre. Mentre caminava tranquil·lament, va escoltar estranys sorolls que provenien de molt a prop, i semblava que hi havia un home que estava caçant, perquè se sentien crits i grans passos, com si estigués corrent a gran velocitat. Sigilosa, es va apropar i es va amagar en uns verds arbustos, i tot seguit va treure el cap a poc a poc. Quan ho va fer, no es va poder creure el que va veure. Un jove molt maco, de cabells rossos que li arribaven fins a las espatlles i que sostenia una llança a la seva mà dreta, corria a gran velocitat per atrapar un cérvol de gran cornamenta, que feia tot el possible per desfer-se’n del noi. Adonis començava a respirar dificultosament i, derrotat, es va aturar, deixant escapar la seva presa. Venus llavors ho va saber: se n’havia enamorat bojament  i desitjava moltíssim conèixer el nom d’aquell jove.

Adonis, després que s’hagués normalitzat la seva respiració, va agafar la seva llança del terra i es va disposar a anar-se’n. Va ser quan va escoltar un soroll que provenia molt ran d’on ell es trobava, però no es va girar. El primer que va pensar és que potser era una fera salvatge. Va respirar profundament, concentrant-se tan sols en aquell soroll. ¿És que aquell animal estava pensant atacar-lo per les espatlles? No ho permetria. Creient que ja era el moment, es va girar veloçment per rebre aquella fera. Però es va quedar sorprès en trobar-se amb una dona. Era molt maca i portava una llarga túnica blanca, amb els cabells agafats. Estava allà, immòbil, observant-lo. Es van mirar per un llarg moment que va resultar ser una eternitat. Venus, ara que el veia de front i més  a la vora, va pensar que era molt més maco del que havia imaginat. També li va passar a Adonis, que mai no havia vist una dona tan bonica.

– Qui ets? – li preguntà Adonis amb veu molt suau, baixant la llança.

– Sóc la dea Venus – li respongué amb un llarg somriure.

– I tu qui ets? – li va demanar la dea.

– Em dic Adonis – li digué amb dolçor.

I, fins aquell moment, gràcies a aquella inesperada trobada, tots dos van passar a ser amants. Estaven tan feliços junts que no tenien gens de ganes de separar-se  l’un de l’altra. Però, desgraciadament, aquella felicitat no va durar gaire, i va acabar marcada per la tragèdia. Adonis va morir, atacat per un ferotge porc senglar, en no fer cas a Venus quan li va dir que no emprenyés a las feres, explicant-li la història d’Atalanta i Hipòmenes, que van acabar convertint-se en lleons, com bé sabeu.

Venus va plorar desconsoladament la seva pèrdua.

 

AQUÍ US DEIXO I ESPERO QUE US HAGI AGRADAT!!!

Sara Bernad

1r de Batxillerat

Adonis i Venus: un amor maternal

2 Replies

 

Adonis era fill de la jove Mirra ja convertida en arbre i del seu propi avi, Cíniras. Adonis va néixer de l’escorça del tronc de la seva mare. Mirra no el va poder cuidar, no podia abraçar-lo, besar-lo ni donar-li el pit.
Adonis era molt bell i la deessa Venus es va sentir atreta. La dea de l’amor sentia un amor cap a ell més aviat maternal que la feia més feliç que les seves aventures amb Mart.
– Oh, el meu petit! -L’abraçava Venus- Ets tan maco! Només podies ser meu! T’estimo, rei!

Venus se l’emportava al bosc i li ensenyava els seus racons més macos i els perills que hauria d’evitar.
– Mira, fillet. Veus aquest cérvol sense vida? L’ha mort un senglar.
– Què és un senglar, mare? -Preguntà Adonis amb innocència.
– Una bèstia que s’alimenta d’altres bèsties i de nens bonics com tu.
– Se’m menjarà? -Els ulls d’Adonis brillaven.
– És clar que no, jo et protegiré.
– T’estimo, mare!
Res no podia fer a la dea més feliç que aquell afecte que el petit Adonis sentia per ella.

Van passar molts anys, i Adonis ja en tenia setze. Era tot un gallard: atractiu, coratjós i astut. Venus temia que alguna donzella s’enamorés del seu noi i se l’emportés; per aquest motiu Venus sempre l’acompanyava.

Però malauradament, un dia que la deessa de la bellesa tenia un sopar diví a l’Olimp. Adonis desobeí Venus i se’n anà a fer un tomb pel bosc. De sobte, topà amb un senglar.
– Un senglar! -Exclamà- No et tinc por, potser tens més força, però jo et guanyo en astúcia.
Adonis començà a burlar-se d’ell.

El senglar corregué cap a ell i el tombà.
– Ah! ah! Surt d’aquí! Deixa’m!
El senglar li va mossegar el coll i Adonis començà a patir una respiració dificultosa i a perdre força.
– La mare, no vull deixar la mare. La mare patirà…
Dit això, entrà en un etern somni que el portaria al submón d’Hades.

Des de dalt de l’Olimp, Venus escoltà aquests últims xiuxiueigs d’Adonis i baixà a la Terra ràpidament.

– No pot ser! Oh, Adonis! El meu reiet! Oh, és mort! L’Hades me l’ha arrebatat! -Es lamentà asseguda a terra, emportant-se el cadàver fred d’Adonis al pit.

– Les meves galtes florides pal·lideixen, tornaran a créixer ja que el meu plor les regarà…

-Tranquil estimat, mai no seràs oblidat. Seràs una preciosa flor, una anemone, i la teva bellesa perdurarà per sempre més. A més a més,  ordenaré que se celebrin unes festes anuals en el teu honor, es diran Adònies.

Dit això, Venus es deixà caure sobre d’Adonis rendida. Desitjava que mai no s’hagués d’haver anat a l’Olimp i que hagués pogut fer-li un petó a la galta per última vegada.

 

Laia Muñoz Osorio
1r Batxillerat Llatí i Grec

Venus i Mart i els impúdics amants

6 Replies

 

Joachem Wtewael (1566-1638), "Mars and Venus Surprised by Vulcan"

 

No poseu paranys al vostre rival
ni escolteu les paraules de confidents
que tenen la llengua massa llarga.
Ovidi

Trobaran el moment, per vells camins
ja transitats, a fosca a sol o lluna;
sense vergonya o d’amagat, tot d’una:
propicis són els déus als teus destins.

Si Venus sedueix, si els seus instints
no es poden deturar, si la fortuna
és pler concupiscent: seràs engruna
només, Vulcà, per dins els seus confins.

Sense paranys _ni el Sol ni confidents_
Venus i Mart i els impúdics amants
fruiran dels amors i els seus encants,

i els déus tots, els seran condescendents.
No hi posis cap parany, Vulcà vençut,
i asaboreix el pler d’haver perdut.

Miquel Oliver i Bauçà

Mestre jubilat de Primària

Mestre de 4t i 5è d’EGB de la Margalida

Campanet, Mallorca

 

Ens dóna Ovidi bons consells a Ars amatoria I?

25 Replies

Després de llegir en llatí en la versió d’Hans H. Orberg el llibre primer d’Ars amatoria, creieu que  és una obra encara vigent? Podem fer cas els homes dels consells d’Ovidi per aconseguir l’amor en el segle XXI? Heu llegit el nostre Ars amandi? Us animeu a llegir l’Ars amatòria d’Ovidi? En teniu prou amb el llibre I o també voleu el resum del llibre II i III?…

El llibre I d’Ars Amatoria comença amb un preàmbul en què el poeta es declara mestre de l’amor i ocupa els versos 1-40. Segueix en tres parts: on trobar dones, com seduir-les i com mantenir el seu amor. Fins al vers 66 se’ns diu que a tot arreu es pot trobar una dona. En els versos següents, descriu les oportunitats per a una aproximació amorosa, als passeigs i als edificis públics en els versos 67-78; als fòrums i sobretot als teatres en els 79-134 tal com vàrem poder descobrir tots junts a classe. A partir d’aquí, ens vàrem repartir la resta del llibre I entre tots i aquest és la nostra feina que hem anat posat en comú en el Fòrum General del nostre Moodle però que ens plau ara compartir-la aquí i conèixer la vostra opinió:

En els versos 135-175, Ovidi ens torna a parlar d’aquells llocs que no podem passar per alt si volem trobar la noia dels nostres ulls. Per tant, ens proposa el circ, l’amfiteatre o el fòrum, ja que estan a vessar de gent durant tot el dia. A més, són llocs que tan si vols com si no, l’aproximació facilita iniciar una conversa.

En els versos 229-252, Ovidi ens diu que un banquet, a  part de bon menjar i bon vi, trobarem també dones amb qui parlar. Ens explica les sensacions que sentirem quan ens deixem seduir per la nit i el vi, en aquesta situació la preocupació desapareix i el diàleg amb les noies es converteix en el més important fins i tot més que la bellesa, ja que això ens fa companyia i ens fa sentir estimats.

En els versos 263-350, hi trobem una gran quantitat d’històries que serveixen de model per seduir les dones. El concepte que anuncia en primer lloc és que qualsevol noia, per difícil que sigui, podrà ser conquistada, i això és així perquè tot i que no ho mostrin, les dones tenen el mateix desig sexual que els homes i una passió més violenta. Fins i tot diu que els homes, si deixessin d’anar darrere de les dones, serien elles les que  hi anirien al darrere, invertint els papers. Posa l’exemple breu de Biblis i Caune, de Mirra, que van cometre l’adulteri pel seu desig sexual envers el seu pare. A continució, relata extensament com Pasífae s’enamora d’un toro, i l’acaba comparant amb Europa i Io. Els següents versos, del 328 al 340, H. Orberg els omet, tot i que Ovidi segueix posant una gran quantitat d’altres històries de dones amb un gran desig sexual, com Aèrope, la filla de Nisos, Escil·la, qui va enamorar-se de Minos, i també parla de Clitemnestra, qui va matar el seu marit engelosida per la seva relació adúltera amb Cassandra,… Conclou aquests versos dient que la majoria de dones podran ser conquistades, i fins i tot si et rebutgessin valdria la pena intentar seduir-les, ja que Ovidi creu que allò nou i al·liè ens agrada més.

En els versos 351-396, Ovidi crítica la manera de seduir la dona  desitjada ja que molts cops busquem un intermediari, en aquest cas apareix la figura de la serventa. Ovidi ens diu que el mateix conquistador d’aquest amor és l’únic que ha de intervenir dins de la relació, ja que de vegades, per no dir sempre, quan algú ho fa, pot acabar malament.

Les dones, en els versos 397-434, són més fàcils de seduir el dia del seu aniversari o durant la festa de Venus (1 d’ abril). En canvi, intentar seduir una dona en mal temps és una missió impossible. També els regals les fan tornar boges i en volen sempre, tot i que no siguin dates especials.

En els versos 435-484, demana que supliquem en cartes l’amor de la nostra estimada, així ens farà cas. També funciona la intriga i mantenir en vel a la noia, amb promeses que potser mai no s’acompliran però sí que la faran somniar i desitjar-nos. El discurs és un bon aliat, sempre i quan sigui escrit en una carta d’una manera entenedora, dolça i creïble. Cal ser constant i no forçar res, hem de deixar passar el temps si volem aconseguir-la sincerament.

El fragment que va dels versos 485 al 502 parla de que els homes han de complaure la dona i fer el mateix que ella fa. Hi ha una frase que representa molt bé aquesta idea “Quan ella s’aixequi, t’aixecaràs; mentre ella estigui asseguda, seuràs: perd el temps al gust de la teva estimada.” Seguidament (503- 522) esmenta una sèrie de consells d’elegància masculina per agradar la dona: tallar-nos els cabells per una mà experta, o tallar-nos bé les ungles, o que no hi hagi pèls al nas. Les altres coses les hem de deixar per a noies presumides o mals homes.

En els versos 523 – 600, el poeta crida  Bacus per tal que reviscoli la seva flama de la inspiració bevent vi. Ens explica la història d’Ariadna a l’illa de Naxos quan plorant per la partida de Teseu hi arriba Bacus i el seu seguici amb qui s’acaba casant. Dóna consells a l’home casat (afalagar la dona, beure i menjar plegats, compartir els amics, donar-li sempre la raó, fer-li regals…) i que el vi  no li faci perdre el cap.

En els versos 601 – 628 aconsella la galanteria ja que no hi ha cap dona que no es cregui maca i a partir del 629 les promeses, uns bons al·licients per a la dona. A partir del vers 657 tracta la utilitat de les llàgrimes, dels petons, de les carícies i que no cal anar sempre amb tant de compte en tractar-les ja que també destigen ser posseïdes per la força d’un home en un atac de passió com Febe, la noia d’Esciros, Deidamia.

En els versos 721-736 tracta l’amor directament i parla sobre l’aspecte que s’ha de tenir l’hora de buscar parella femenina, diu que els homes que treballen tenen la pell morena d’estar al sol tot el dia, en canvi diu que per enamorar a una dona s’ha de ser pàl·lid ja que mostra les preocupacions i les passions de l’amor.

En els versos 737-752, aconsella malfiar-se dels amics i dels parents; de ser discrets en el moment de parlar sobre les virtuts de l’esposa perquè els nostres amics podrien desitjar ocupar el nostre lloc.

Ara bé, Ovidi acaba el llibre primer (753-770) deixant ben palès que els consells del poeta no poden ésser aplicats de qualsevol manera; més aviat han de ser adaptats a cadascuna de les dones en funció del seu caràcter.

Alumnes de Llatí de segon de Batxillerat.

Relator: Carlos Rocamora

L’Ars amandi dels alumnes de llatí de segon

18 Replies

Els alumnes de llatí de segon hem anat deixant les nostres opinions sobre l’amor, les relacions de parella, l’enamorament, la fidelitat… en el fòrum general del nostre Moodle de Llatí 2. A Catalunya la diada de Sant Jordi, el dia dels enamorats i el seu intercanvi de roses vermelles, fruit de la passió, amb un llibre, ens ha portat a fer públic els resultats del nostre treball privat arran de la lectura de l’Ars amatoria d’Ovidi en versió d‘Hans. H. Orberg. Tots sabem que és un llibre que té més de dos mil i que els seus consells sobre les relacions amoroses, on trobar la parella ideal, com fer-li la cort, com mantenir viva la flama de l’amor, com recuperar l’amor perdut, com evitar el desamor,… ens han despertat molt d’interès i curiositat al llarg de les classes de llatí dels dimarts a la tarda.

Vet aquí el nostre Ars amandi:

  • Els discipuli valorem en les noies l’atractiu físic en primer lloc i després la simpatia, l’amabilitat, la sinceritat…, és a dir, el caràcter. Sols en Mekki valora la intel·ligència. En canvi, en una recent enquesta que va fer el Magazine de la Vanguardia pel dia dels enamorats es va arribar a la conclusió següent:  “A los hombres les gustan las mujeres inteligentes”. “Las mujeres quieren hombres que sean, ante todo, buenas personas”. A veure què n’hem opinat les discipulae? Valorem que els nois siguin capaços d’estimar i de ser estimats, així com el sentit de l’humor i la capacitat de fer-nos riure. També donem molta importància al bon aspecte físic  així com a la bellesa interior i la seva intel·ligència.
  • Ai, l’amor! És el motor de l’existència i de la plenitud personal. El busquem, tot i que no sempre el trobem com el volem si és que ens corresponen. El valorem  positivament, tot i que som  conscients del no poder abastar-lo així com del mal incurable del desamor. Considerem  que l’amor és necessari per superar l’isolament i la solitud personal. L’unim a la passió. El Dani el defineix com una emoció intensa que ens fa sentir vius. El Mekki diferencia l’amor de l’estar enamorat que sempre ens encega i, quan ens cau la bena dels ulls, ens adonem que no tot són flors i violes. La Núria creu que avui en dia el “t’estimo” ha perdut el seu valor i que hi ha gent que l’utilitza amb la mateixa lleugeresa que dir “hola”.
  • En les relacions de parella hi veiem compromís, compenetració mútua, corresponsabilitat, necessitat de fer feliç l’altre o bé problemes i font de malestar personal i conflictes a la llarga si no funcionen. Diferenciem les de durada efímera de les estables, tot i que ens decantem per aquestes últimes fins al punt que la Ire considera que viure en parella és tota una necessitat innata. La Jenny desvincula les relacions de parella dels lligams del matrimoni i de la convivència. La Rebeca creu que són possibles a qualsevol edat, fins i tot en la nostra, tot i que la gent digui que, quan un és jove, no pot tenir una relació de veritat.
  • Impressionats pels mots d’Ovidi “Nos venerem tutam concessaque furta canemus / inque meo nullum carmine crimen erit”  i pel fet que en temps dels romans l’adulteri era un delicte castigat severament en aplicació de la Lex Iulia de adulteriis coercendis tots valorem moltíssim  la fidelitat en la parella i la considerem prova de  confiança, lleialtat i amor, tot i que sabem de la dificultat actual per no caure en la temptació de caure en el parany de la infidelitat i els efectes de trencament de la parella que comporta. Coty no l’entén sobretot a la nostra  edat ja que encara no hi ha cap compromís sòlid. No l’ha patit però té clar que no perdonaria una infidelitat.
  • Ovidi ja deia que la dona es troba arreu, al circ, a l’amfiteatre, al fòrum, als banquets… Nosaltres també creiem que l’amor es pot trobar a qualsevol part (carrer, institut, Universitat, supermercat, fleca, gimnàs, cinema, celebracions, lloc de treball …) no sols a les discoteques. La Lina creu que és qüestió del destí el lloc on es troba l’amor; el Dani que el lloc inesperat concorda amb la naturalesa inesperada de l’amor i la Rebeca diu que “l’amor et troba a tu a qualsevol part”. En Toni, fet un Ovidi, creu que  l’amor es troba on hi hagi gent ja que “neix del contacte humà”.
  • Rosa i llibre són regals d’amor per Sant Jordi, però creiem que qualsevol detall pot ser un obsequi amorós: els viatges, els bombons, les flors, els ninots de peluix, la colònia, els CD’s,  les joies, un sopar … A la Coty més que els regals materials li agraden aquells records que li quedaran gravats per sempre en la memòria. En Carlos i la Ire valoren com a millor regal la plenitud del dia a dia. La Lina i la Rebeca consideren un bon regal un petó, una abraçada; per a Mekki, un somriure fins i tot.
  • Tots els enamorats tenen la seva cançó i moltes cançons evoquen relacions, d’altres les fan possible. Realment la música parla d’amor i més sovint de desamor. Tots la valorem com a lligam d’amor en la parella, sobretot  l’efecte que provoquen les cançons romàntiques. La Rebeca opina que la música és emoció, sentiment…
  • Els símptomes de l’enamorament avui són com els que va descriure Safo de Lesbos en el segle VII aC i el poeta romà Catul l’emulà després (vid. Els efectes de l’amor); destaquem  sobretot el desig intens d’estar amb la persona estimada, l’obsessió per saber què fa l’altre/a, la mandra per estudiar, treballar…, l’enyorament, les papallones a la panxa, el nerviosisme, l’eufòria, el defalliment… L’enamorament ens fa tenir el cap a can Pistraus!
  • Hi ha manera, però, de mantenir viva la flama de l’amor? La confiança i l’estima mútua en són la clau. Sorpredre’ls, segons la Coty amb SMS inesperats, enviar alguna carta …Trencar la rutina, no perdre la il·lusió, esforçar-se dia a dia per complaure la parella, …   en Toni creu que la distància  apaga la flama  i no sols la  física sinó la mental. Tanmateix com diu en Dani mantenir la flama viva de l’amor és cosa de dos i la Lida diu que cal molta complicitat i paciència.
  • Recuperar un amor perdut és gairebé impossible, si  no gira el vent amb una gran demostració d’afecte, amor i paciència, per això recomanem passar pàgina i deixar-lo en l’oblit del passat o bé esperar que torni sol. En Carlos considera que si l’amor s’ha perdut no s’ha de recuperar perquè mai no havia estat amor. Les segones oportunitats mai no són com les primeres, com les segones parts de les pel·lícules!
  • Hi ha diferents tipus d’amor: del maternal al carnal passant per l’espiritual, però el considerem únic i irrepetible, ja sigui fugaç o perdurable, real o impossible…
  • Tot i que sovint l’amor es confon amb el sexe, tenim molt clar que l’amor va més enllà de la passió o de la simple atracció física i per això trasbalsa tant. Creiem que el sexe encara és tabú a la nostra societat i que es pot dir amb sexe el que costa de dir amb paraules. Les relacions íntimes uneixen els enamorats. Parlem d’amor amb sexe i de sexe sense amor, però en canvi generalment no concebim l’amor sense sexe ni plaer físic.
  • Hem trobat la fórmula magistral per evitar el desamor: evitar l’amor. Tot i que sabem que l’amor és un risc, tots ens hi volem arriscar i seguirem els consells de l’Uri de ser amables i sensibles per no caure en el desamor.

Bona diada de Sant Jordi!