Tag Archives: Escultura

Pervivència de la Venus de Milos

afroditi_milou_003

Tothom coneix la Venus de Milos. Tanmateix, ara ús faré una petita explicació sobre què és la Venus de Milos.

Goal Setting de Maryama

La Venus de Milos és una escultura grega del final de l’època hel·lenística, feta per un autor desconegut, que representa a la deessa de l’amor Afrodita (Venus, pels romans) i que es diu així perquè es va trobar a l’illa de Melos (Milo), al mar Egeu. Actualment l’escultura de la Venus de Milos es troba en el museu del Louvre a Paris.

Si voleu aprofundir més, us deixo un article fet per una companya on ho explica tot sobre L’Afrodita o Venus de Milos i potser ara podreu endevinar el que ella pregunta.

Maryama Saho

1r Batxillerat Grec

Kouros i Kore

Kouros I Kore, del grec antic κοῦρος i  Κόρη respectivament,  és una obra escultòrica d’autor desconegut, esculpida durant el segle VI a.C en marbre, amb una alçada d’1,94 m el Kouros i 1,21 m la Kore. Formen part de l’estil grec arcaic.
Es troben i formen part de la col·lecció del Museu Nacional d’Atenes, a Grècia.

Kouros I Kore forma part de l’estil arcaic predominant en el període del S. VII a.C al S.V a.C.
Podríem caracteritzar l’obra amb diferents trets com ara:

– Gran influència de l’art egipci.
– Escultures rígides.
– Poc moviment amb un dels peus avançat i frontalitat del cos.
– Simetria.
– Ulls ametllats i lleu somriure.
– Figures masculines nues.
– Figures femenines vestides amb túniques.

Aquest tipus d’escultures de l’època, tenien diferents funcions, com ara: funció funerària, aquella gent que tenia possibles, manaven esculpir-les pel record o també tenia funció d’ofrena pels déus o per decoració de llocs públics.

Sabries dir alguna altra escultura grega d’influència arcaica?

Podries buscar informació sobre alguns exemples de Kouroi com  el curos del cap Súnion, kouros de Tenea o també anomenat Apol·lo de Tenea, kouros d’Aristodikos o de corai com la Dama d’Auxerre i l’Hera de Samos i la Kore amb el peple.

Us imagineu aquestes escultures en color? Com us agraden més?

Què n’opineu? Quina relació podeu establir entre l’escultura grega i el perfum Kouros de Yves Saint Laurent?
kouros

Laia Arcas Mateos
2n Batxillerat Humanístic B

Renoir entre dones. De l’ideal modern a l’ideal clàssic.

renoir_0

Renoir entre dones. De l’ideal modern a l’ideal clàssic. Fundació Mapfre

Pierre-Auguste Renoir va néixer el 25 de febrer de 1841 i va morir el 3 de desembre de 1919. Era un artista impressionista amb una inclinació  a pintar dones. La dona sempre va ser el seu principal tema d’inspiració, etern objecte de seducció i encarnació viva de l’art i la bellesa. Va pintar la seva esposa, les seves amigues, les seves amants,  models professionals o noies al carrer, actrius i grans dames burgeses…. En el seu període marcadament impressionista el pintor retrata una dona de ciutat, moderna, feliç, plena d’optimisme, tant al carrer com en els salons o en els espais domèstics més íntims.  Més endavant, a partir de la dècada del 1880,  després d’un viatge a Roma, es produeix la seva aproximació a  la pintura d’Ingres, Rafael o Ticià, i la seva trajectòria el porta cap a camins més propers al classicisme. També llavors la dona té un paper important en la seva pintura amb la introducció molt freqüent del nu femení imbuït d’una forta sensualitat.

El judici de Paris

Aquest és el Judici de Paris, una de les seves millors obres.

El jove artista gironí, Ricard Guinó, l’autor del bust de Prudenci Bertrana que presideix la plaça de Catalunya de Girona, en una rèplica, ja que l’original s’exhibeix al Museu d’Art de Girona, va ser una colla d’anys “les mans” de Pierre-Auguste Renoir quan el pintor francès va decidir, a la dècada de 1910, a una edat avançada, i amb problemes motrius per l’artritis, deixar-se temptar per l’escultura. Aleshores, el marxant d’art Ambroise Vollard va presentar a Renoir el jove artista català Ricard Guinó (Girona, 1890 – Antony, França, 1973), el qual va modelar nombroses obres seguint les indicacions i partint dels dibuixos i pintures del gran pintor impressionista, com corrobora l’exposició de la Casa Garriga Nogués del carrer Diputació de Barcelona, seu de la Fundació Mapfre.

Les cinc obres de Guinó exhibides són l’altrelleu en guix patinat Le jugement de Pâris (1914), el bust en morter policromat Madame Renoir (1916), el rellotge de sobretaula en bronze fos Hymne a la vie (1914), l’estatueta en bronze fos Les feu ou le petit forgeron (1916) i l’estàtua de bronze fos L’eau o la grande Laveuse accroupie (1917). Les obres són a més reproduïdes a tota pàgina al corresponent catàleg de la mostra.

L’artista noucentista gironí firma conjuntament amb Renoir aquestes peces, que formen part del Museu d’Orsay de París, i que la Fundació Mapfre exposa al costat de conegudíssimes pintures de Renoir, com Bal du Moulin de la Galette (1876), la peça estrella, o Le dejuner des canotiers (1880-81), entre altres teles de grandíssims com Picasso, Casas, Rusiñol, Maillol, o Bonnard.

El treball de Ferlier Bovat crida especialment l’atenció per la seva ambició, ja que planteja si l’autoria d’una obra correspon a qui la concep i la imagina, o, pel contrari, pertany a qui en realitza l’execució material. L’estudiosa afirma que “la col·laboració Renoir-Guinó va participar en la renovació de l’escultura del segle XX” i explica que el gironí va passar dies sencers elaborant aquestes obres lluny del control de Renoir, de manera que “la visió maniquea que Guinó va ser només ‘la mà’ de i l’alumne obedient de Renoir, únic inventor de l’obra, està allunyada de la realitat”. Aquest text de tesi, titulat Un artista català junt a Renoir: Ricard Guinó, inclou una prou detallada biografia de qui es va formar a l’Escola de Belles Arts de Girona i va ser un gran col·laborador de l’escultor Arístides Maillol entre 1910 i 1913. L’article, il·lustrat amb fotos del jove Guinó i amb la reproducció d’alguns dels seus esboços, sosté que el català, com Miquel Àngel, tenia un “mètode escultòric” per alliberar la forma com una escultura que surt del seu bloc de marbre. La trobada entre Guinó i Renoir es va produir el 1913 a Essoyes, a través de Vollard. Maillol era qui havia de ser “les mans” de Renoir, però l’escultor de Banyuls estava massa ocupat en aquella època i va cedir l’encàrrec al gironí. Maillol freqüentava els ambients artístics de la Girona del moment.

Aquest quadre, que podem contemplar en l’exposició, és, per a mi, el millor quadre d’aquest artista, en què  veiem  Gabrielle Renard, la seva dona, amb el seu fill, Renard. Gabrielle va ser la seva musa durant més de quinze anys, podríem dir que ella va tenir molt a veure amb la carrera de l’artista.

Bal au Moulin de la Galette (Ball en el Moulí de la Galette, 1876)

La màxima expressió d’aquest artista la trobem en aquest quadre, considerada l’obra més important que torna a Barcelona 100 anys després que el 1917 fos presentada al Palau de Belles Arts de la ciutat en una exposició promoguda per artistes catalans per demostrar la importància de l’art francès des de finals del segle XIX fins llavors.

Tots aquests quadres i molts més, fins arribar a 60, a l’exposició de la Fundació MAPFRE. L’exposició s’anomena Renoir entre dones“De l’ideal modern a l’ideal clàssic. Colleccions dels museus d’Orsay i de l’Orangerie”, tot i que hi ha quadres de Picasso, Van Gogh, Pierre Bonnard, Degas i Maurice Denis per tal de veure com Renoir va influir en els seus contemporanis i en la generació moderna.

I vosaltres nois, que coneixeu a algun d’aquests artistes? I algun quadre? Vos agradaria anar a veure l’exposició? Si és així no dubteu en dir-li a la Lida. Fins  al 8 de gener de  2017 es pot visitar a Barcelona i sempre podrem fer aquest recorregut virtual.

Sala Garriga i Nogués, Fundación Mapfre
Carrer Diputació, 250
Entrada: 3€
www.fundacionmapfre.org
@fmafre | #renoirentremujeres

Jordi Álvarez

LLatí 4t ESO

El Dorífor de Policlet el vell (480-420 a.C.)

XAIPE Companys!

Aquí us deixo un emaze  que us vll compartir sobre la famosa escultura de Policlet, El Dorífor. Es tracta d’una obra del període grec clàssic. Va ser una obra grega molt apreciada durant el segles V. Representa un atleta a punt de tirar la seva llança en un estadi olímpic d’Olímpia.

Powered by emaze

Chorouk Regrag, 2n de Batxillerat Humanístic

Hermes amb Dionís infant

Hermes amb Dionís infant de Praxíletes, Museu Arqueològic d’Olímpia (Grècia)

Fitxa tècnica

Títol: Hermes amb Dionís infant

Autor: Praxíteles ( Atenes, actiu al s. IV aC)

Cronologia: 350.330 aC

Tipologia: Escultura exempta

Material: Marbre

Mides: 2’13 metres d’alt

Estil: grec postclàssic

Tema: mitològic

Localització: Museu Arqueològic (Olímpia)

Pel que fa la fitxa tècnica, aquesta obra s’anomena Hermes amb Dionís infant i és d’estil grec postclàssic. Medeix 2’13 metres d’alt, és de marbre esculpida  per Praxíteles durant el 350-330 aC. És una escultura mitològica ja que representa uns déus grecs, Hermes i Dionís, i la podem trobar al museu arqueològic a Olímpia. Fou descoberta a l’interior del Herèon (temple d’Hera) d’Olímpia el 28 d’abril de 1877 curiosament en el mateix lloc referenciat  per Pausànias (Descripció de Grècia, V,17,3).

Imatge de previsualització de YouTube

Biografia de l’autor

L’ autor de l’obra és Praxiteles, fill de Cefisòdot el Vell.

Praxíteles, juntament amb Fídias, va ser un dels màxims exponents de l’escultura de l’antiguitat grega. Gran coneixedor dels materials, va treballar habitualment en marbres i va fer que aquest material es posés de moda una altra vegada en detriment del bronze.

No se sap gaire de la seva vida, encara que per la seva relació amb Friné –una cortesana famosa que li va fer de model-, se sap que el període màxim de la seva activitat artística va ser entre el 370 i el 340 a.C. La major part de la seva obra, en la qual destaquen les reproduccions de les deessa Afrodita, es coneix a través de les còpies romanes que se’n van fer.

Descripció formal

En aquesta obra veiem Hermes de peu, recolzant-se sobre una roca,  i aquesta coberta amb una túnica . Ell està agafant el petit Dionís. Hermes s’aguanta a través d’un port transversal que va des de la cama esquerra a la seva cintura i que és  imprescindible per suportar el pes de l’estàtua.

L’element més important de l’obra és l’estudi que l’artista fa de la compensació dels volums, que es veu clarament en la utilització del contrapposto. L’escultor vol que l’escultura tingui forma de S invertida que s’anomena corba praxiteliana, i per això li dóna una sèrie de característiques, com per exemple: Elevar un maluc i flexionar la cama contrària o corbar el tors perquè una espatlla estigui més alta que l’altra.

Aquesta figura presenta una caiguda natural dels plecs, per aconseguir aquest efecte, Praxíteles utilitza la tècnica dels draps molls, per aportar una sensació de realitat a la peça. Els cabells estan tractats, també de manera natural i tant el rostre com el tors d’Hermes s’allunyen de les característiques formals del segle anterior.

Detall de l’esquena d’Hermes on s’aprecien les marques de textura ratllada de la gradina (una eina metàl·lica semblant al cisell però amb el tall dentat, que deixa una textura ratllada.)

Temàtica:

Hermes amb Dionís infant s’inspira en la mitologia grega i mostra dos déus de l’Olimp: Hermes, déu del comerç i missatger diví, i Dionís, déu del vi.

Detall d’Hermes amb Dionís infant

Segons la tradició grega, Dionís era fill de Zeus i de la princesa de Tebes Sèmele, i durant la seva infantesa i adolescència va ser perseguit per Hera, l’esposa gelosa de Zeus. En un moment en què el perill d’Hera era especialment amenaçador, Zeus va retornar el jove Dionís una altra vegada a l’edat de la infantesa i va manar a Hermes que el portés al mont Nisa perquè en tinguessin cura les nimfes. Aquest és el moment que reprodueix l’obra de Praxíteles.

Sembla que originàriament aquesta imatge decorava l’antic temple d’Hera a Olímpia. Quan es va trobar l’any 1877, l’escultura tenia les cames mutilades –reconstruïdes- i li faltava el braç amb el qual suposadament Hermes ensenyava a Dionís un gotim de raïm, fruit que el déu infant va descobrir quan era cuidat per les nimfes.

Els historiadors han convingut que probablement aquesta escultura va ser feta per commemorar la pau entre les polis d’Elis i Arcàdia, perquè Dionís i Hermes eren, respectivament, els patrons d’aquestes dues ciutats.

Models i influències:

Praxíteles va ser un artista que va seguir els cànons de bellesa imposats durant l’època clàssica tot i així, la seva obra està considerada la precursora dels canvis que van donar origen al nou llenguatge de l’estil hel·lenístic, ja que els déus i els herois eren representats en actituds humanes quotidianes i reflectien per primera vegada sentiments i emocions.

La seva influència es va fer notar durant aquell proper període i posteriorment en el Renaixement i la seva tècnica de la Corba Praxiteliana va ser molt imitada com a model d’equilibri en els segles posteriors.

Pervivència:

Jocs olímpics de Mèxic 1968

Comenta les diferències i semblances amb aquest mosaic romà trobat a Antioquia (Worcester Art Museum):

Hermes amb Dionís infant en un mosaic romà

Companys i companyes de Grec, aquí teniu el text grec de Pausànias (Descripció de Grècia, V,17,3), prova fefaent de l’autoria de Praxíteles:

 καὶ ἄλλα ἀνέθεσαν ἐς τὸ Ἡραῖον. Ἑρμῆν λίθου, Διόνυσον δὲφέρει νήπιον, τέχνη δέ ἐστι Πραξιτέλους, καὶ Ἀφροδίτη χαλκῆ Κλέωνος ἔργον Σικυωνίου.

Mireia Sánchez i Carlota Escrivà

2n Batxillerat Humanístic

El dorífor de Policlet: L’home ideal

Cada època té uns certs cànons de bellesa, sovint marcats pels artistes de les societats de l’època en qüestió. Els grecs eren partidaris de l’existència d’una bellesa única que es podia trobar a través de les proporcions. Aquesta idea provenia en un principi dels filòsofs Sòcrates i sobretot Plató. L’escultor grec Policlet va ser el primer en establir quins eren els cànons de bellesa de l’home i els va mostrar en la seva famosa obra “el dorífor”.

El dorífor de Policlet (Còpia de marbre)

Aquesta escultura, originalment feta en bronze i copiada després en marbre, va ser una de les més destacades de l’art grec clàssic. Policlet la va esculpir entre l’any 460 i el 430 a.C., i representa un jove preparat per participar en els jocs olímpics a la disciplina de la javelina, tot i que la que porta a la mà esquerra s’ha perdut i dóna nom a l’escultura: Dorífor del grec δορυφόρος “el que porta la llança”. Els grecs diferenciaven dos trets principals per a la bellesa humana ideal. El primer és la representació del cos nu d’un home jove, en la plenitud de la seva vida i amb un rostre serè totalment capacitat per participar en els jocs olímpics. Com es pot observar, la seva constitució física és excel·lent, i cal destacar el treball que va fer Policlet amb la musculatura del cos, particularment del pit. Per als grecs, els atletes eren com els models d’avui dia.

El dorífor trenca amb l’hieratisme de l’art grec arcaic a través de la postura de contrapposto, aixecant el maluc dret i flexionant la cama esquerra. Això crea una corba en la seva línia compositiva que dóna gran sensació de dinamisme. Aquesta tècnica fou utilitzada des d’aleshores per escultors com els romans o fins i tot per l’artista renaixentista Michelangelo Buonarroti. En quant a les proporcions ideals de les que parlava abans, es pot observar que la mida perfecta del cos era set vegades la del cap. El cap també estava dividit en tres seccions iguals dels cabells al front, del front a la punta del nas i del nas a la barbeta.

Una de les escultures que agafaren el dorífor com a referència va ser el cèlebre August de Prima Porta, fet l’any 20 a.C. (tot i que l’escultura que es veu a la fotografia és una còpia de l’any 14 d.C.). Aquesta obra d’autor desconegut presenta certes semblances amb l’obra grega, malgrat que s’aprecia una intenció molt més realista i menys idealista en el rostre i els plecs del paludamentum (mant púrpura que portaven els alts càrrecs militars romans). Té una actitud molt més autoritària, com es pot veure pel braç dret aixecat en senyal d’ordre, i un caràcter més bel·licista pel fet d’anar vestit amb indumentària militar. La postura del contrapposto és una clara influència del dorífor, però l’objectiu de l’August de Prima Porta no era mostrar l’home ideal, sinó propagar la imatge de l’emperador per tot l’imperi romà.

August de Prima Porta

August de Prima Porta

Us semblen perfectes les proporcions del cànon de Policlet, conegut com a 1/7? Quines creieu que podríem ser si no són aquestes? Veieu dinamisme a la figura? Quines altres escultures romanes i renaixentistes tenen una gran semblança amb aquesta escultura de Policlet? Quins són els seus autors? Podeu esmentar tres diferències entre l’escultura grega clàssica i la romana? Coneixeu alguna altra escultura de Policlet? Quina relacionaríeu amb un participi grec? Us animeu a fer una entrada per a una altra escultura grega o bé un treball col·laboratiu?

Carlos Thiriet Chaparro

Alumne de segon de Batxillerat B de Grec i Llatí

Maman i Aracne

Com ja vau poder veure en aquest article, que es va publicar quan va tenir lloc la mort de l’artista i escultora francesa – americana Louise Joséphine .

Aprofitant que a l’assignatura d’Història de l’Art estem analitzant moltes obres, concretament Maman, que és l’escultura que m’ha tocat treballar aquest trimestre, us penjo la meva presentació amb el significat de l’obra i el fet d’utilitzar una aranya per simbolitzar el seu treball, la qual té una gran relació amb el mite d’Aracne.

Sabríeu dir-me quina és aquesta relació? Considereu que l’autora ha aconseguit expressar el que ella volia mitjançant aquesta figura?

Ana Falcón Durán.
2n de Batxillerat.

El Discòbol de Miró

L’escultura del Discòbol forma part de l’art grec clàssic, que després va servir com a referent als moviments posteriors que van retornar al classicisme i a l’humanisme, com al Renaixement. Per tant, aquesta obra d’art serveix com a model dels cànons de bellesa que hi haurà als corrents de més endavant.

La seva temàtica esportiva i atlètica, i la tensió muscular que mostra ja s’utilitzava en l’escultura arcaica del segle VII i perdura encara fins als nostres temps, fent que avui dia sigui possible agafar aquesta figura com a referent dels Jocs Olímpics.

Molts escultors han imitat aquesta figura agafant-la com a model, en són un exemple el Discòbol de Pierre-Étienne Monnot feta el 1658, que es troba actualment al museu Capitoli, i també la del jardí d’escultures del Rijksmuseum d’Amsterdam, que es va fer l’any 1900.

Sabríeu dir quins altres conseqüents té aquesta escultura?

Powered by emaze

Génesis Robalino
2n Batxillerat Llatí