Author Archives: merceoterovidal

“Hypatia: dona i seny”

Sara Dalmau

Sara Dalmau amb “Hypatia: dona i seny” ret un homenatge a la perseverança femenina, a través de la filòsofa, matemàtica i astrònoma Hipàtia d’Alexandria (370-415).

Les seves peces, fetes en les dogues de roure de les velles bótes de vi, es poden veure ara a l’Ateneu Barcelonès fins al 2 d’abril. Al desembre, les va exposar a la Sala d’Art del Monestir de Santes Creus.

Sara Dalmau, esteticista de professió, fa una dècada que, tot barrejant pintura amb elements de cosmètica (màscara de pestanyes, laca d’ungles…), ha trobat en els llistons de roure gràcies a l’àcid tartàric una curiosa textura que dóna als rostres femenins una forma ben peculiar i que recorden, en certa manera, les pintures romanes damunt fusta, especialment els rostres funeraris d’El-Fayum.

Pinto sobre fusta, perquè és el que més s’assembla a la pell de les persones, que tant m’agrada“, explica Dalmau, “la fusta reacciona com la pell quan la treballes“.

Dels treballs de Dalmau sobre aquestes dogues de roure ja n’han sortit diverses col·leccions: Dones Tartàriques (2014), Vinum Dolium (2015), Temps de Verema (2015), Què veus (2016) i ara “Hypatia: dona i seny”.

Admirar l’impossible i retre-li honor és el que vull fer en aquesta nova exposició, “Hypatia: dona i seny”, explica Dalmau. “No només en aquest garbuix que són les matemàtiques i el brillant saber d’aquesta dona sàvia i antiga, sinó també en aquesta perseverança que suposa anar desgranant la incògnita per obtenir un resultat”, diu l’artista.

Mercè Otero

D’obra: Ceràmica aplicada a l’arquitectura al Museu del Disseny de Barcelona

L’exposició D’obra:Ceràmica aplicada a l’arquitectura és la primera exposició dedicada als usos, funcions, simbolisme i estètica d’aquest tipus de ceràmica, que abasta una selecció de tres-centes peces de ceràmica aplicada a l’arquitectura des de l’antiguitat fins avui procedents de nombrosos museus europeus i de la seva pròpia col·lecció. Entre les peces gregues i romanes, destaca la cara de la Gòrgona, que situada al capdamunt dels edificis, foragitava els enemics i les peces massisses de terracota en forma de H que dibuixaven nervadures entre les quals encaixaven primes làmines ceràmiques permetien aixecar voltes. Els arcs de les termes romanorepublicanes de Cabrera de Mar, tanmateix, van fer servir una estructura única al món romà: peces buides còniques encastades unes dins les altres formant llargs nervis que es doblegaven naturalment.

No us la perdeu! Es pot visitar al Museu del Disseny de Barcelona fins al 29 de gener de 2017. Podeu participar també en el concurs a Instagram  abans del 30/11/2016 amb el hashtag #MapaCeramica

Mercè Otero-Vidal

‘Para bellum’

Què significa el llatinisme i amb quin sentit Marina Subirachs l’utilitza com a títol d’aquest article d’opinió publicat al diari Ara? Què n’opineu?….

Para bellum, Ara 16/09/2016

L’exèrcit espanyol està duent a terme una sèrie de moviments perquè “l’educació per a la pau i la seguretat” sigui inclosa en els centres educatius

Si vis pacem, para bellum”, deien els romans. I amb aquesta excusa van ocupar el continent a sang i a foc. Un bon sofisma per justificar la guerra i fomentar les actituds i valors guerrers. Segons aquest principi, per tenir pau el millor és crear la por suficient per legitimar la preparació de la guerra, amb la idea que si s’arriba a l’equilibri del terror ningú no s’atrevirà a usar les armes, perquè seria suïcida. I és cert que amb aquest principi el món occidental va aconseguir un llarg període de pau; però també es va propiciar el desenvolupament d’una indústria armamentista terrorífica, que ha exportat els conflictes bèl·lics cap a continents més pobres. Queda clar doncs: si prepares la guerra, acabaràs tenint-la en un lloc o altre, ja que molta gent estarà interessada que aquest objectiu no desaparegui.

La mili va ser durant molts anys el lloc d’ensinistrament dels homes per fer-los aptes per a la guerra. Ja fa uns 20 anys que molts dels joves van decidir que no volien fer-la, perquè ja no veien cap sentit a la instrucció que hi rebien. Va costar. Els objectors eren inicialment empresonats, se’ls volia dedicar a altres feines, humiliar-los… Va ser inútil, ells van aguantar i la mili va desaparèixer sense que passés res, i es va demostrar que no feia cap falta.

Ah, però no tothom ho veu així. L’exèrcit espanyol ha iniciat, fa un parell d’anys, una sèrie de moviments perquè “l’educació per a la pau i la seguretat” sigui inclosa en els centres educatius. Sona bé, oi? Un títol impecable. En els documents que en parlen, a la web, ja s’afegeix un altre terme, “defensa”, però l’explicació segueix sent molt curosa, molt políticament correcta. És quan alguna de les persones implicades en parla directament que veiem quins són els objectius reals: “Els nois d’avui no tenen sentit militar, el nostre país està rodejat de perills, cal que aprenguin a defensar-nos”, i així successivament. Uns perills que esmenten, esclar, però que senzillament no vull reproduir aquí.

Un entrenament de caràcter militar és just el contrari del que necessitem

Ha començat, doncs, l’educació militar a les escoles. Encara limitada, però amb tot un pla preparat per expandir-la. Es preveu anar molt lluny: campaments anuals perquè els nois aprenguin a exercitar les virtuts bèl·liques, manuals d’exaltació patriòtica, etc. Tot molt discret, de moment, perquè ja és evident que no serà molt ben rebut, però amb viril constància i “ empecinamiento ”. Fa un parell de cursos ja es va iniciar la preparació del professorat en algunes comunitats autònomes: Castella i Lleó, Castella-la Manxa, Madrid. Sempre Castella. Diu en Salvat-Papasseit: “Ampla és Castella, i com un palmell té la durícia d’aixecar l’espasa: el braç és las i no el mena cervell”. I encara. Aturada en un passat guerrer que no ha pogut superar i que tracta de reproduir en tot moment bastint enemistats que justifiquin les preparacions per al conflicte, per poder mantenir l’espasa alta encara durant generacions i generacions.

De fet, ja hi ha hagut centres educatius que han objectat i que s’han declarat “Centres d’educació per a la pau i lliures d’educació militar”, i també, a començaments d’aquest any, hi va haver una iniciativa d’Esquerra Unida per a municipis que es volguessin declarar lliures d’educació militar. Així, pel que sembla, el projecte s’ha modificat una mica, i ara els militars es volen dirigir sobretot a les escoles privades i concertades, perquè temen que les públiques s’hi resisteixin. Tant de bo sigui així! Per sort, l’escola pública té encara una certa autonomia a l’hora de decidir què cal transmetre i què no, mentre que el professorat de la privada en molts casos s’ha de doblegar a fer el que toca.

En qualsevol cas, una educació i un entrenament de caràcter militar -encara que es camufli sota el nom de seguretat -és, des del meu punt de vista, just el contrari del que necessitem. Cada dia veiem els problemes que causa el bullying ; veiem com s’accelera el patiment dels nois i noies que són diferents, no són violents o no volen ser-ho. Veiem com segueixen predominant els valors masculins de l’agressivitat, n’hi ha prou d’observar els patis i els jocs que s’hi desenvolupen. Estimular en els nois el gust pel combat i per l’enfrontament és totalment contraproduent: vivim en un món on cal superar les actituds maniquees, els bons i dolents, ells i nosaltres, distincions que, en una societat plural i diversa com la nostra, van contra la convivència pacífica. ¿Ens podem permetre de retrocedir mil anys per tornar als enfrontaments de moros i cristians, fomentats des de l’escola? ¿És realment aquesta una educació per a la seguretat, o més aviat el que farà és garantir conflictes i destruccions?

Crec que caldrà prestar molta atenció a aquest tipus d’iniciatives, que un cop desenvolupades són molt difícils d’aturar.

Font: Diari Ara

Mercè Otero Vidal

A la Garrotxa amb referents

Aquest pont hem estat a la Garrotxa i hem visitat l’exposició Art a OLot durant la II República (1931-1939) al Museu de la Garrotxa d’Olot on hem trobat moltes referències mitològiques i a Santa Pau hem trobat llatí. A veure si el reconeixeu!

 

 

Mercè Otero i Coloma Jofre

Una escapada romana a Nîmes i a Arle

Imatge de previsualització de YouTube

Aquesta Setmana Santa hem fet una escapada a dues ciutats del sud de França amb un passat romà que no us podeu perdre si encara no les coneixeu: Nîmes i Arle. A Nîmes el primer cap de setmana de maig, a més, fan un espectacle de reconstrucció històrica que ben segur us agradarà: Grans Jocs Romans de Nîmes.

Grands Jeux Romains 2015 from Culturespaces on Vimeo.

Coloma Jofre Bonet (professora de clàssiques). IES Apel·les Mestres. L’Hospitalet de Llobregat.
Mercè Otero Vidal (professora jubilada de llatí). IES Santa Eulàlia. L’Hospitalet de Llobregat.

L’abadessa Giovanna de Piacenza

 

Parma és una ciutat italiana de la regió de l’Emilia Romagna carregada d’història on es troba un lloc amagat i misteriós que és el que resta del monestir benedictí de San Paolo que fou regentat per l’abadessa Giovanna de Piacenza (1479-1524). Aquesta, el va convertir en un espai de cultura i de política actuant com una gran dama renaixentista tot envoltant-se d’importants literats i erudits de l’època. Per portar a terme aquestes trobades i tenir unes estances dignes del seu càrrec, Giovanna de Piacenza va fer construir unes dependències, decorades per Corregio i Araldi, artistes de prestigi en aquella època. Per la decoració d’aquestes habitacions, l’abadessa va triar una combinació d’episodis bíblics i mitològics. Quins has reconegut?

També hi va incloure una sèrie d’inscripcions que figuraven sobre les portes i llars de foc que ajudaven a reflexionar com, per exemple: 

Pots traduir-les?
Què et sembla que signifiquen i què volen dir en el context d’un convent i d’una època conflictiva?

Coloma Jofre Bonet (professora de clàssiques). IES Apel·les Mestres. L’Hospitalet de Llobregat.
Mercè Otero Vidal (professora jubilada de llatí). IES Santa Eulàlia. L’Hospitalet de Llobregat.

Cui prodest?

Si Ciceró aixequés el cap i es trobés amb certs titulars periodístics!

Prodest ja es veu que és una forma del verb prosum (un compost de sum) que vol dir bàsicament “aprofitar, ser útil, beneficiós… “

El titular periodístic Quid prodest? vol dir “Què és útil? Què és beneficiós? Què aprofita?” I la veritat és que té sentit, però un sentit diferent de la força que té la sentència llatina Cui prodest?
que vol dir “A qui aprofita? A qui beneficia?” i pel que diu l’article sembla que és aquest el títol que li correspondria.
En realitat, la cita llatina que ressona darrera d’aquest titular és de la Medea (v. 500-501) de Sèneca i diu: Cui prodest scelus, is fecit que vol dir: “A qui beneficia el crim, aquest és el seu autor”.
Tinc entès que heu tingut la sort de veure i llegir la Medea d’Eurípides que és força igual i força diferent de la Medea de Sèneca, perquè han passat molt anys i els llatins no eren els grecs, evidentment. Sèneca, encara que va escriure una mica de tot i fins i tot tragèdies, és conegut sobretot com a moralista i són cèlebres les seves sentències i aquesta és una d’elles. Sèneca va viure una època de crisi sota l’emperador Neró i no ho va tenir fàcil… nosaltres ara tampoc no ho tenim gens fàcil amb la crisi i la pregunta clau és: Cui prodest?

Mercè Otero-Vidal (professora jubilada)
Santa Eulàlia. L’Hospitalet de Llobregat