Xaipete! Sóc la Marina Cañas de Grec de 1r de Batxillerat, en aquest apunt us parlaré sobre les manifestacions artístiques, concretament de la pintura i les seves característiques (unitat 8 llibre Grec 1 ed. Teide).
Començaré dient que les parets dels palaus minoics estaven decorades amb unes excepcionals pintures al fresc (és a dir, sobre murs acabats d’emblanquinar) que es caracteritzaven per la fina execució i vivesa de colors. Els principals temes representats eren les festes de braus, escenes de la vida quotidiana, motius vegetals (fulles, espigues).
Fresc de la taurocatàpsia. Palau de Cnosos
Detall d’un pop, Palau de Cnosos
Els murs dels palaus micènics de Micenes, Tirint i Pilos han conservat restes de la seva decoració mural en la més pura tradició cretenca. Ara bé, exclouen les decoracions ornamentals inspirades en els elements vegetals o animals, típics de la pintura minoica. En són un bon exemple el fris amb dones sobre un carro o el fris amb una escena de cacera o la dona abillada amb collaret, de Micenes.
Dona amb collaret. Pintura micènica
En canvi no hem conservat res de la pintura grega d’època clàssica, atesa la fragilitat dels seus materials. Polignot va ser un dels artistes més admirats i la seva pintura buscava la profunditat, el naturalisme i la varietat de la vida.
La pintura grega troba en el s. IV aC el seu moment culminant i és il·lustrada per còpies posteriors. Els petits quadres van gaudir de més admiració que els frescos decoratius. Tanmateix, es va perfeccionar l’estudi de la tècnica mural, i la utilització de vernissos i de les barreges de colors. En aquest cas podem destacar el pintor Timantes de Citnos, conegut sobretot pel Sacrifici d’Ifigenia, i Apel·les, retratista oficial de la cort de Macedònia.
En el món Hel·lenístic, les pintures murals es multipliquen amb el desenvolupament de la mansió privada: Les esteles de la necròpoli de Volo o de les cases de Delos.
Detall del fresc de la façana de la casa a l’oest de la casa del Turó. Museu de Delos
Observeu bé:
Com es diu aquesta pintura? Qui la va fer? A quin any? Què representa? D’on prové? On es troba ara?
Jeudi 24 Avril nous sommes allés à l’Institut Français de Barcelone pour jouer notre pièce, Antigone. On s’est presenté à un concours de théâtre dans le catégorie mythologique. La pièce que nous avons représentée est une adaptation de l’historie d’Antigone, de Jean Anouilh. On en a fait trois actes. Dans le premier acte, il y a la présentation des personnages qui sont: Antigone, fille d’Oedipe; Créon, le roi de Tèbes; Hémon, le fiancé d’Antigone et le fils de Créon; Ismène, la soeur d’Antigone et Eurydice, la reine. Comme dans toutes les pièces classiques il y avait un choeur et des narratrices.
Est-ce que vous pouvez nous ranconter l’histoire d’Antigone? Les actes 2 et 3 nous en parlaient mais c’est à vous de l’expliquer par vos commentaires.
Dans notre Antigone, nous avons fait un raprochement entre cette histoire et celle des personnes qui veulent traverser la Méditerraine pour arriver en Europe.
Pour finir, vous dire que nous avons gagné le concours! Et nous partirons à une rencontre de théâtre mythologique à Cap d’Ail. On vous recontera a la suite 🙂
Et à tous ceux qui nous ont vu, est-ce que vous avez aimé ? Faites nous des critiques.
A continuació us deixem un recull de les obres que es van representar durant el matí del passat 24 d’Abril a l’Institut Français de Barcelona!
– Lisístrata (Lysistrata): Protagonitzada per una dona que vol aconseguir la pau entre Atenes i Esparta, va ser representada pels alumnes de Batxibac de l’Institut Montserrat, i dirigida per Magali Frappant.
– Orfeu (Orphée): Història protagonitzada per Eurídice i Orfeu. Eurídice mor, i és tanta la pena d’Orfeu, que Hades li permet anar a l’infern amb la condició que quan torni, no giri el cap per mirar-la o es quedarà per sempre a l’inframón. Representada pels alumnes de l’Institut Sentmenat, i dirigida per Nina Sánchez.
– El fil d’Ariadna (Le fil d’Ariane): Obra protagonitzada per Teseu i Ariadna. Els pares d’Ariadna, reis de Creta, havien declarat la guerra a Atenes i aquests, per aconseguir la pau, donen cada any set tributs per al minotaure del laberint de Creta. Un any Teseu, príncep d’Atenes, s’ofereix voluntari com a tribut, però Ariadna se n’enamora a primera vista i l’ajudarà a sortir viu del laberint. Representada per l’Institut el Calamot, i dirigida per Sandra Pla.
– Antígona (Antigone): (mireu-vos la introducció en francès)
– La caixa de Pandora (La boîte de Pandore): Protagonitzada per Pandora, a qui els déus fan encarregada de guardar una caixa que, si s’atreveix a obrir, no se sap el que provocarà. Representat per l’Institut Frederic Martí Carreres i dirigida per Jaume Fernàndez.
– La bella i la bèstia (La belle et la bête): Protagonitzada per una noia i una bèstia que resultarà ser un príncep ideal. Representada per l’Institut Gabriel Ferrater i dirigida per Antoni-Daniel Prats.
Aquí us deixem un fotomuntatge de la Journée de Théatre Mythologique en Français!
Nosaltres, els alumnes de 2n de batxillerat de l’institut Issac Albéniz hem realitzat una sèrie de feines per participar a la Viquilletra. Aquestes han consistit en elaborar un seguit d’articles en els quals fem al·lusió a referents clàssics que trobem en l’obra de Jesús Moncada, El Cafè de la Granota. Aquesta obra és una lectura obligatòria en l’assignatura de Llengua catalana d’enguany, a segon de batxillerat.
Jesús Moncada, autor de l’obra “El Cafè de la Granota”. Imatge extreta d’una presentació a l’obra.
Els membres del grup “Els barquers del Cafè” hem redactat un total de tres articles. En aquests articles veiem com l’autor, Jesús Moncada, fa referències a alguns mites clàssics que trobem reflectits dins petites històries d’un poble prop del riu, on solen succeir aventures de tota mena. Els mites que podem trobar en aquest llibre són dos, a més d’expressions que podem relacionar directament amb el llatí litúrgic.
El mite de Sísif, que trobem en la primera història titulada: “Un barril de sabó moll”. Aquesta conte tracta sobre com un pobre peó, en Florenci, puja amb condicions adverses un barril de sabó moll fins a la botiga de l’Adelaida, que es troba a dalt de tot d’un carrer. Però a causa de les males condicions, el barril se li va esmunyir de les mans i va acabar esclafat a baix del carrer. En el seu article, les nostres companyes Carla i Irene, han buscat referents històrics i mitòlogics relacionats amb aquesta història i amb el mite de Sísif.
El mite i la figura de Caront la podem trobar en la setena història “Senyora Mort. Carta de Miquel Garrigues”. Aquesta història ens presenta la carta d’un home que escriu el seu desig per després de la mort. El seu desig està relacionat amb la seva vida, ja que ell és barquer i en veure un quadre on es representa Caront, vol fer de barquer en el més enllà, però sense destituir Caront. En l’article de les nostres companyes Judith i Claudia, com molt bé diu la nostra professora de català, Montserrat Vilà, en els comentaris, “han contemplat totes les cares possibles del mite: la mitològica, la filològica, l’artística”. A més, han fet un gran treball, ja que han aconseguit apropar-nos la figura de Caront i ajudar-nos a adquirir coneixements sobre aquest.
Mapa del poble de Mequinensa dibuixat pel propi Jesús Moncada. Imatge extreta del blog oficial de l’autor
A part dels dos mites clàssics, trobem en un dels petits contes del llibre titulat “Absoltes i Sepeli de Nicolau Vilaplana”, unes referències al llatí litúrgic, és a dir, el que s’utilitza en celebracions religioses. En aquest capítol, veiem la crítica social de l’autor, ja que ens relata uns fets que succeeixen paral·lelament, com són l’enterrament d’una de les persones més estimades del poble i un important partit de futbol que se celebren a la mateixa hora, i la gent del poble dubta a quin dels dos esdeveniments assistir. Al llarg del capítol, com veiem en l’article de les companyes Núria i Laura, trobem algunes expressions llatines relacionades amb l’àmbit litúrgic. No us perdeu el fantàstic article de les nostres companyes.
En conclusió, ens presentem al concurs Viquilletra amb ganes de incentivar la gent a fer recerca de mites i referències clàssiques en les seves lectures, ja que si ens posem a analitzar cada obra, de ben segur que trobem una infinitat de relacions clàssiques!
Esperem que els nostres articles us agradin i us convidem a emprendre la lectura delCafè de la Granota amb una visió clàssica!
Roger Navarro
Daniel Martín
2.2 Batxillerat
INS Isaac Albéniz
Aquest és el cartell que fa uns dies les meves companyes i jo vam veure a les parets del nostre institut. L’obra de teatre la representaven els nois i noies de 4t d’ESO de l’optativa de teatre, juntament amb els de l’optativa de música i els nois voluntaris de segon de batxillerat. Ens va cridar l’atenció perquè l’any passat també van fer una altra obra de teatre anomenada Somni d’una nit d’estiu, de Shakespeare, on representaven la metamorfosis de Píram i Tisbe. Aquest any feien una obra de tema clàssic i, per tant, no ens la podíem perdre.
Als pocs dies, la Teresa ens va comunicar que el llibre que ens tocaria llegir el tercer trimestre seria Lisístrata d’Aristòfanes i vam relacionar ràpidament aquell cartell que vèiem cada dia en sortir de classe amb la lectura. Ens va proposar d’anar-hi per fer la lectura d’aquest trimestre més assequible i així poder comparar l’adaptació que n’havia la Roser amb la comèdia original d’Aristòfanes.
Dijous 20 de març a les set de la tarda, ens vam reunir al teatre Zorrilla. Nosaltres no sabíem ni el tema principal de la comèdia ni com seria l’obra i, sincerament, ens va sorprendre molt. No ens esperàvem que els actors ens farien riure tant i que seria tan divertida.
La Roser, professora de l’optativa de teatre i l’Ester, professora de l’optativa de música, ens van explicar de què tractava la comèdia i en què s’havien basat per adaptar-la. Lisístrata és una comèdia escrita pel principal representant de la Comèdia gregaantiga, Aristòfanes. Tracta sobre la extraordinària missió d’una dona per fer acabar la Guerra del Peloponnès. Per una banda, la Roser va ser fidel a la comèdia clàssica, però va innovar en alguns temes, ja que totes les comèdies amb el pas del temps queden desfasades. Per aquest motiu, va agafar les coses que fan gràcia avui dia i les va entrellaçar amb la comèdia de l’època. Cal dir que també es va centrar en una adaptació alemanya. Finalment va crear la seva Lisistrata i l’Ester va agafar la música d’Albert Carbonell i la va adaptar.
Pels que no sabeu de què tracta la comèdia aquí us deixo un vídeo que, encara que estigui en anglès, ho explica molt bé.
El vídeo que segueix és la sinopsi de la nostra representació de l’obra, realizada per la professora Montse Vilà. Entremig dels actes veurem un petit resum del tema central de la comèdia i frases que diuen els propis actors.
Buscant la música d’Albert Carbonell per incloure-la al vídeo, en vaig trobar moltes més, però no la que cercava. Era impossible trobar-la, ja que és una adaptació i no n’hi havia cap versió. Vaig anar buscant i em vaig adonar que se n’han fet adaptacions musicals, com l’opereta de Paul Lincke, a la qual pertany els vals que fa de fons musical del meu muntatge, i fins i tot un musical de Broadway que es titula Lisistrata Jones.
Després de la nostra assistència a l’obra, se’ns va ocórrer fer una sèrie d’entrevistes a les actrius principals, als col·laboradors de segon de batxillerat i a les professores de Teatre i Música. Si esteu interessats a llegir-les, comparteixo amb vosaltres la nostra feina. Volia també donar les gràcies a les meves companyes de grec, que m’han ajudat a fer-les.
Ens va donar temps de fer-nos aquesta foto amb les alumnes de 4t. Ens van semblar súper simpàtiques!
Per finalitzar, podríeu buscar més informació sobre l’obra original grega i el seu autor?
D’altra banda, què us sembla l’opereta del 1902 que us he enllaçat? Què opineu de la veu d’Erna Sacks com a Lisístrata? Escolteu fins al final i ja veureu… A més de la magnífica interpretació de la soprano, quins cors hi identifiqueu?
I el musical Lisístrata Jones, què us sembla? Podeu deduir com s’ha adaptat l’argument al context d’una high school estatunidenca?
Fa poc em vaig assabentar que els alumnes d’un altre centre representaran aquesta mateixa comèdia a l’Institut Francès de Barcelona. Ja que l’alumnat de Llatí de primer de batxillerat teniu el privilegi d’anar-hi per veure els companys de Francès, que participen en el concurs d’obres mitològiques, podríeu comparar la que faran amb la que vam veure al Zorrilla. Per descomptat, serà difícil que la superin i, a més, esperem de tot cor que la nostra Antígona s’endugui el guardó.
Aquesta Setmana Santa he visitat Lecce (Lupiae, en llatí i Ἀλήσιον en grec antic), al sud d’Itàlia, l’antiga Magna Grècia, i aquests són, entre d’altres, els referents clàssics que he trobat. Podríeu identificar-los?
Bon acabament de vacances i bona tornada a les aules!
El grec no només se’n parla a classe sinó que a vegades podem trobar referents a molts llocs. Un d’aquests llocs pot ser als concursos televisius: l’altre dia a la cadena de Antena 3, el programa anomenat Ahora Caigo van fer la següent pregunta : –De qui era filla Helèna d’Esparta ? El mateix dia, en el programa de Atrapa un millón van tornar a fer una altra pregunta relacionada amb el grec : –Què significa Agapimou en la cançó d’Ana Belén ? La resposta a la primera pregunta és Zeus i a la segona és Estima’m (vid. L’empremta d’Orfeu).
L’altre dia, amb la Lida, tal com acostuma a fer, vam anar a la UB (Universitat de Barcelona) a fer una visita a la biblioteca de reserva (blog) on ens van presentar diferents llibres principalment trobats en Catalunya i datats en la Edat Mitjana, el Renaixement etc.
Els diferents llibres que ens van presentar i vam poder veure i tocar de ben a prop són:
– Els Manuscrits, tal com diu el seu nom, són llibres escrits a mà pels clergues. Sovint vénen il·lustrats amb pintures anomenades “miniatures” i els llocs on eren copiats en els monestirs s’anomenaven Scriptorium.
– Incunables: s’anomena incunables als llibres impresos abans l’1 de gener de 1501. El terme “incunable” prové del llatí incunabŭla, ‘bolquers’, una paraula derivada amb el significat també de ‘al bressol’, per tant, es refereix a l’època en què els llibres es trobaven “al bressol” o “en bolquers”, fent referència a la “infància” de la tècnica moderna de fer llibres a través de la impremta.
– Impresos: La impremta és un mètode mecànic de reproducció de textos i imatges sobre paper o materials similars, que consisteix a aplicar una tinta, generalment oliosa, sobre unes peces metàl·liques per transferir-la al paper per pressió. Al principi de la impremta, es feia de manera artesanal, a mà, cosa que era més ràpid que a mà; però a l’hora de canviar les lletres del text era molt pesat.
– Gravats: El gravat és una tècnica d’impressió que consisteix a dibuixar una imatge sobre una superfície rígida, anomenada matriu, deixant una empremta que després la impregnaran amb tinta i es col·locarà sobre una tela o un paper amb alguna tècnica d’impressió.
– Pergamins: és un material fet a partir de la pell de vaca, ovella, cabra polida especialment per a poder escriure-hi a sobre. L’origen del seu nom prové de la ciutat de Pèrgam, on hi havia una gran producció d’aquest material i els llibres que van observar en la UB s’anomenaven Còdex, que és un document amb el format dels llibres moderns, de planes separades, unides juntes per una costura i enquadernades.
Els llibres que ens van presentar, molts d’ells estaven en condicions delicades a causa del pas del temps, els diferents insectes que han foradat els llibres o a causa de les condicions del medi ambient. Algunes de les pàgines dels llibres estaven fets de la pell de xai encara no nascut, vitella, i també ens van ensenyar que algunes de les caràtules de llibres que pertanyien a gent rica, estaven fetes de pell d’animal, tot i que normalment estaven fetes de materials més barats.
En moltes de les obres, vam poder gaudir de diferents tresors bibliogràfics, que són diferents dibuixos situats principalment en les primeres lletres dels capítols dels llibres, que tenien la funció de decorar els textos i donar un sentit més elegant i gratificant per a la lectura d’aquestes.
– Per acabar, us recomano visitar “La villa de los papiros” i fer-vos dentetes per haver pogut veure, entre d’altres, un manuscrit de Ciceró amb obres De Oficiis, De Paradoxis, De somno Scipionis…
A l’antiga Grècia ja existia la música, la música (Μουσική”) ha existit des dels primers humans i ha perdurat en el temps, tot presentant variacions depenent de les tendències de l’època. Quan ens diuen música pensem en el so però la música no sempre és només so, abans del so han hagut un munt d’hores de treball, escrit, que no emet cap so per si sol. Actualment, el treball escrit serien les partitures, que són internacionals en tots els idiomes.
Però no sempre han estat així. A l’Antiga Grècia la música tenia un paper molt important en la vida quotidiana, a l’educació dels joves per exemple. Aristòtil i Plató creien en la Teoria d’Ethos, aquesta deia que la música era capaç d’influenciar les conductes de la gent. Les partitures gregues tenien una forma lleugerament diferent:
Aquests fragments pertanyen a l’Epitafi de Seikilos. Aquest epitafi és la composició musical completa més antiga arreu del món, concretament del s.II aC. L’escriptura es va trobar l’any 1883 gravada en una columna de marbre que Seikilos (Sícil) havia fet construir sobre una làpida per a la seva dona, Euterpe, a Turquia. Tot i que no és l’escriptura musical més antiga i no és massa llarga, és, si més no, la més antiga completa ja que d’altres escriptures musicals més antigues, com els himnes Dèlfics, se’n conserven només fragments.
Curiosament, va desaparèixer l’any 1922 i es va trobar a casa d’una senyora que la feia servir per col·locar-hi un test de plantes a sobre. Actualment la podem trobar al Museu Nacional de Dinamarca.
Com podem observar, les notes estaven representades per lletres majúscules de l’alfabet grec, el ritme estava representat per la combinació de punts i línies.
L’Epitafi de Seikilos té unes frases introductòries que diuen:
Sóc una imatge de pedra. Seikilos em va posar aquí on seré, per sempre, el símbol de l’evocació eterna.
I tot seguit la peça musical que diu el següent:
Ὅσον ζῇς φαίνου
μηδὲν ὅλως σὺ λυποὺ·
πρὸς ὀλίγου ἐστὶ τὸ ζῆν.
τὸ τέλος ὁ χρόνος ἀπαιτεῖ.
Enlluerna mentre visquis
i no t’afligeixis per res
perquè la vida és curta
i el temps et furta les aspiracions.
Apart d’aquestes formes de notació musical hi ha d’altres com:
La tibetana (s.XIX):
La italiana: (s.XI)
(s.XIV)
La japonesa:
També hi ha altres maneres d’interpretar l’Epitafi:
Quina us agrada més? En coneixeu d’altres? Quin tòpic literari hi reconeixeu?
L’Eneida és un poema èpic escrit per l’autor romà Virgili el segle I aC per explicar la història d’Enees, un heroi que fuig de Troia i acaba sent el fundador mític de Roma. És una de les obres més famoses de la literatura llatina i el seu inici (“Arma virumque cano“, “canto les armes i un home”) és una de les frases cèlebres de la història de la literatura.
Dido era filla del rei de TirMattan I, a Fenícia que va fugir del seu germà Pigmalió, que conspirava pel poder, i va desembarcar a la costa de l’actual Tunísia, fundant-hi, segons la llegenda, Cartago.
Haec ait, et partis animum versabat in omnis, invisam quaerens quam primum abrumpere lucem. tum breviter Barcen nutricem adfata Sychaei, namque suam patria antiqua cinis ater habebat: ‘Annam, cara mihi nutrix, huc siste sororem: dic corpus properet fluviali spargere lympha, et pecudes secum et monstrata piacula ducat. sic veniat, tuque ipsa pia tege tempora vitta. sacra Iovi Stygio, quae rite incepta paravi, perficere est animus finemque imponere curis Dardaniique rogum capitis permittere flammae.’ sic ait. illa gradum studio celebrabat anili. at trepida et coeptis immanibus effera Dido sanguineam volvens aciem, maculisque trementis interfusa genas et pallida morte futura, interiora domus inrumpit limina et altos conscendit furibunda rogos ensemque recludit Dardanium, non hos quaesitum munus in usus. hic, postquam Iliacas vestis notumque cubile conspexit, paulum lacrimis et mente morata incubuitque toro dixitque novissima verba: ‘dulces exuviae, dum fata deusque sinebat, accipite hanc animam meque his exsolvite curis. vixi et quem dederat cursum Fortuna peregi, et nunc magna mei sub terras ibit imago. urbem praeclaram statui, mea moenia vidi, ulta virum poenas inimico a fratre recepi, felix, heu nimium felix, si litora tantum numquam Dardaniae tetigissent nostra carinae.’ dixit, et os impressa toro ‘moriemur inultae, sed moriamur’ ait. ‘sic, sic iuvat ire sub umbras. hauriat hunc oculis ignem crudelis ab alto Dardanus, et nostrae secum ferat omina mortis.’ dixerat, atque illam media inter talia ferro conlapsam aspiciunt comites, ensemque cruore spumantem sparsasque manus. it clamor ad alta atria: concussam bacchatur Fama per urbem.
lamentis gemituque et femineo ululatu tecta fremunt, resonat magnis plangoribus aether, non aliter quam si immissis ruat hostibus omnis Karthago aut antiqua Tyros, flammaeque furentes culmina perque hominum volvantur perque deorum.
audiit exanimis trepidoque exterrita cursu unguibus ora soror foedans et pectora pugnis per medios ruit, ac morientem nomine clamat: ‘hoc illud, germana, fuit? me fraude petebas? hoc rogus iste mihi, hoc ignes araeque parabant? quid primum deserta querar? comitemne sororem sprevisti moriens? eadem me ad fata vocasses, idem ambas ferro dolor atque eadem hora tulisset.
his etiam struxi manibus patriosque vocavi
voce deos, sic te ut posita, crudelis, abessem?
exstinxti te meque, soror, populumque patresque
Sidonios urbemque tuam. date, vulnera lymphis
abluam et, extremus si quis super halitus errat
ore legam.’ sic fata gradus evaserat altos,
semianimemque sinu germanam amplexa fovebat
cum gemitu atque atros siccabat veste cruores.
illa gravis oculos conata attollere rursus
deficit; infixum stridit sub pectore vulnus
ter sese attollens cubitoque adnixa levavit,
ter revoluta toro est oculisque errantibus alto
quaesivit caelo lucem ingemuitque reperta.
Tum Iuno omnipotens longum miserata dolorem difficilisque obitus Irim demisit Olympo quae luctantem animam nexosque resolveret artus. nam quia nec fato merita nec morte peribat, sed misera ante diem subitoque accensa furore, nondum illi flavum Proserpina vertice crinem abstulerat Stygioque caput damnaverat Orco. ergo Iris croceis per caelum roscida pennis mille trahens varios adverso sole colores devolat et supra caput astitit. ‘hunc ego Diti sacrum iussa fero teque isto corpore solvo’: sic ait et dextra crinem secat, omnis et una dilapsus calor atque in ventos vita recessit.
Traducció de Miquel Dolç:
“Això deia, i girava el seu pensament cap a totes bandes cercant d’alliberar-se ben de pressa de la llum odiada. Llavors parla breument a Barce, la nodrissa de Siqueu, perquè la seva la retenia l’urna funerària allà a l’antiga pàtria: «Estimada nodrissa, fes venir aquí la meva germana Anna: digues-li que s’afanyi a purificar el seu cos amb aigua de riu i que porti les víctimes i les ofrenes expiatòries prescrites. Que vingui així, i tu mateixa cenyeix-te els polsos amb una cinta sagrada. El sacrifici a Júpiter Estigi, que vaig començar a preparar ritualment, tinc ganes d’acabar-lo, de posar terme als meus neguits i de lliurar a les flames la pira del cabdill dardani.» Així parlà. La nodrissa accelerava el pas amb l’afany d’una anciana. Dido, al seu torn, excitada i trasbalsada pels seus funestos projectes, girant els ulls injectats de sang, tremolant-li les galtes clapejades de taques morades, pàl·lida davant la mort imminent, es precipita cap a l’interior del palau, puja arravatada a l’alta pira i desembeina l’espasa dardània, un present que ella no havia pas demanat per a aquest fi. Llavors, quan veié els vestits troians, i aquell llit tan familiar, es deturà un moment entre llàgrimes i records, s’ajagué damunt el llit i digué les darreres paraules: «Despulles que em fóreu tan dolces mentre el destí i la divinitat m’ho permeteren, acolliu aquesta ànima i allibereu-me d’aquestes angoixes. La meva vida ha acabat, he consumat el curs que em concedí la Fortuna, i ara la meva ombra, amb tota la seva grandesa, baixarà sota terra. He fundat una ciutat gloriosa, he vist les meves muralles, vaig venjar el marit castigant el meu germà, que li era enemic. Hauria estat feliç, ai!, massa feliç, només que les naus dardànies no haguessin arribat mai a les nostres costes.» Digué, i amb els llavis contra el llit, «Moriré sense ser venjada», exclamà, «però morim ja! Així, fins i tot així, em plau davallar al reialme de les ombres. Que els ulls del cruel troià s’embriaguin amb aquestes flames des del mar, i que l’acompanyi el mal averany de la meva mort.» Acabà de parlar i, enmig d’aquestes paraules, les serventes veuen com es deixa caure damunt el ferro, com l’espasa borbolla de sang i les mans en queden banyades. La cridòria s’estén per les altes porxades: la Fama es desferma com una bacant per la ciutat en plena commoció. Les cases s’estremeixen de laments, gemecs i xiscles de dones, l’aire ressona amb grans planys, com si tota Cartago o l’antiga Tir caiguessin envaïdes pels enemics, com si les flames furients s’arremolinessin per les estances dels homes i els temples dels déus. Ho sentí, consternada, la germana, i amb passos tremolosos, aterrida, malmetent-se el rostre amb les ungles i el pit amb els punys, es llança enmig de tothom i crida la moribunda pel seu nom: «¿Era això tot allò, germana? ¿Era a mi que cercaves d’enganyar? ¿Es això el que em preparaven aquesta pira, aquests focs, aquests altars? ¿De què em queixaré primer, en la meva solitud? ¿Has refusat que la teva germana t’acompanyés en la mort? Tant de bo m’haguessis convidat a compartir el mateix destí: un mateix dolor i una mateixa hora se’ns haurien endut amb l’espasa totes dues alhora. ¿Vaig preparar aquesta pira amb les meves mans, vaig invocar amb la meva veu els déus de la pàtria, perquè a l’hora de morir, cruel, jo no hi fos? T’has destruït a tu, germana, i també a mi, el teu poble, el teu senat sidoni i la teva ciutat. Deixeu-me rentar-li les ferides amb aigua i, si encara li resta un darrer alè de vida, recollir-lo amb la meva boca.» Parlant així havia pujat els alts graons i, estrenyent contra el seu pit la germana mig morta, li donava escalf entre sanglots, i amb el vestit li eixugava els negres raigs de sang. Dido provà d’alçar els ulls pesants, però defallí novament; xiulà dins el seu pit la ferida profunda. Tres vegades, redreçant-se i fent força amb el colze, intentà d’incorporar-se, i tres vegades tornà a caure damunt el llit; amb la mirada perduda cercava cel enlaire la llum i, quan l’hagué trobada, exhalà un sospir. Aleshores l’omnipotent Juno, compadint-se del seu llarg dolor i del seu costós desenllaç, envià Iris des de l’Olimp a alliberar dels lligams del cos aquella ànima agonitzant. Perquè, com que no moria ni per decret del destí ni de mort merescuda, sinó per dissort, abans que li fos arribat el dia i afectada de cop per la follia, encara Prosèrpina no li havia tallat del cap el cabell ros ni havia sentenciat la seva vida a l’Orc Estigi. Per això Iris, coberta de rosada, amb les seves ales color de safrà, desplegant a través del cel mil variats colors sota els raigs del sol, davalla volant i s’atura damunt el cap de Dido: «Compleixo l’ordre de dur a Dis aquest tribut sagrat, i t’allibero d’aquest cos.» Així parlà; amb la dreta li tallà el cabell, i al mateix temps desaparegué del cos de Dido el darrer escalf i la seva vida s’esfumà en els aires.”
Comentari:
Al Cant I de l’Eneida, Dido apareix com una dona forta, lluitadora, segura d’ella mateixa alhora és una dona hospitalària i generosa. Al Llibre IV es desenvolupa l’enamorament, Virgili la caracteritza com una víctima del destí, condemanada a morir d’amor, perd el seny. Al Cant VI, es dóna el retrobament de Dido i Enees al món dels morts, la dona mostra indiferència i fredor però també corre a refugiar-se als braços de Siqueu, el seu marit.
Dido és la figura central del IV llibre i un dels nuclis del mateix poema. Dido ha suscitat un nombre impressionat d’investigacions de tota menoa, com l’anàlisi de la passió i de la psicologia, el caràcter i les qualitats humanes de la reina de Cartago. Dido representa la tentació eròtica que l’heroi Enees ha de vèncer per seguir el seu destí, és el poder de la passió, capaç de consumir totalment la voluntat.
Aquest fragment ens parla sobre l’història de Dido i Enees, juntament amb el seu suïcidi, el que reflecteix el seu mite és l’amor impossible i el perill de l’amor passional. Realment, Dido i Eneas són titelles dels déus?
Dido és dona que es deixa emportar per l’amor està condemnada a la ruïna, mostra molta valentia, força i, sobretot audàcia. Durant la fugida de Troia, una tempesta porta Enees a la costa de la nova ciutat de Cartago, la reina de la qual, Dido, l’acull com a convidat. A causa d’un complot de Venus, la mare d’Enees, Dido s’enamora bojament d’ell. Un dia marxen de caça i refugiats per la pluja a una cova Enees també s’enamora de Dido. Però Zeus recorda aleshores a Enees els seus deures i ell abandona Cartago, cosa que duu Dido a suïcidar-se, aquesta li deixa una carta a Enees.
La història de Dido i d’Enees ha deixat una llarga empremta en la literatura, el teatre i l’art musical.
També ens ha agradat trobar la traducció de Vicente Cristobál López de la Carta de Dido a Eneas (Ovidi, Heroïdes VII 1- 24; 133-140):
“Como canta el blanco cisne, cuando la muerte lo llama, tendido sobre las húmedas hierbas en la ribera del Meandro, así te hablo yo, y no porque abrigue esperanzas de conmoverte con mis súplicas.
Contra la voluntad divina he dado comienzo a esta carta. Pero, puesto que para mi desgracia he perdido ya mi buena fama y la honestidad de mi cuerpo y de mi alma, de poca importancia es perder también unas palabras.
Tienes decidido, a pesar de todo, irte y dejar a la desdichada Dido, y los vientos se llevarán al mismo tiempo tus velas y tu promesa. Tienes decidido, Eneas, desatar amarras a las naves a la vez que te desatas tú de tu compromiso, y buscar los reinos ítalos, que no sabes dónde están. Y nada te importa la naciente Cartago ni las murallas que van alzándose ni el sumo poder entregado a tu cetro. Escapas de lo que está hecho, persigues lo que está por hacer. Otra es la tierra que debes buscar a través del orbe, otra es la tierra que buscabas. Mas, aunque encuentres esa tierra, ¿quién te la ofrecerá para que la poseas?, ¿quién dará sus campos a unos desconocidos para que se queden con ellos? Otro amor te está esperando y otra Dido a la que engañar de nuevo, otra palabra tienes que dar. ¿Cuándo llegará el tiempo en que fundes una ciudad como Cartago y veas a tu gente desde la altura de un alcázar? (…)
Quizás incluso, malvado, abandones a una Dido embarazada y en mi cuerpo se esconda encerrada una parte de ti. La desdichada criatura seguirá el destino de su madre y serás culpable de la muerte de alguien que aún no ha nacido; el hermano de Julo morirá junto con su madre y un único castigo arrastrará a dos que están unidos entre sí. “
L’amor impossible de Dido i Enees, separats pel deure a la pàtria i per la voluntat dels déus, és també possiblement un dels més antics i dels que més vegades han estat representats en l’art i en altres àmbits com l’òpera.
Ara que ja coneixem els dotze treballs d’Hèrcules, és hora de traduir-los en grec (vid. pàg. 108 Grec 2 ed. Teide) després de consultar tot el que hem anat trenant en els nostres blocs:
