Tag Archives: Heracles

Hèrcules i els dotze treballs

Hèrcules (Hèracles en grec) va néixer de la relació de Zeus amb Alcmena, esposa d’Amfitrió. Quan Amfitrió haver d’anar-se’n a la guerra seguint els designis de la seva pròpia dona, que no volia jeure amb ell fins que no l’hagués venjada. Zeus va aprofitar-ho, va enganyar Alcmena sota la aparença del mateix Amfitrió i va passar una nit amb ella. Amfitrió va tornar a l’alba i va jeure amb Alcmena. Per les paraules d’ella, va comprovar que la seva dona li havia estat infidel i va decidir castigar-la. Però Zeus ho va impedir revelant tota la veritat i la innocència d’Alcmena. A més va advertir Amfitrió que de la doble unió naixerien dos fills en un mateix part i de pares diferents: un de Zeus i l’altre d’Amfitrió. En efecte, Alcmena va donar a llum dos infants: Ificles, fill d’Amfitrió, i Alcides -que més endavant prendria el nom d’Hèrcules-, fill de Zeus. De seguida Hèrcules va ser objecte de l’odi d’Hera, gelosa de tot fill il•legítim del seu marit Zeus. Quan tot just tenia uns mesos, la deessa va deixar anar dues serps enormes a la cambra on dormien tots dos bessons. Mentre Ificles no feia més que plorar i cridar aterrit, el seu germà va agafar sense por cada serp amb una sola mà i les va escanyar. En entrar Amfritrió a veure què passava no li va quedar cap dubte de quin dels dos nens era el fill de Zeus.

Més endavant, Hera no havia oblidat la seva rancúnia i va provocar-li un terrible atac de bogeria, en el qual va matar amb l’arc els seus propis fills i els d’Euristeu, el seu cosí i rei de Micenes. Quan va recuperar el seny, horroritzat per l’acte que havia comès, va acudir a l’oracle de Delfos per saber com expiar el seu terrible crim. L’oracle li va ordenar canviar el nom d’Alcides que havia dut fins a aquell moment pel d’Hèracles -amb el significat de “la glòria d’Hera”- a fi d’aplacar la ira de la deessa i posar-se al servei d’Euristeu durant dotze anys. Durant aquest temps Euristeu li va posar dotze treballs que només Hèrcules podia aconseguir acomplir.

 

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=kGJk2SkYenI[/youtube]

 

Heus aquí la relació dels treballs que Hèrcules va haver de portar a terme per alliberar-se de la seva condemna:

I. El lleó de Nemea

II. La Hidra de Lerna

III. La cèrvola de Cerínia

IV. El senglar d’Erimant

V. Els estables d’Augies

VI.Les aus del llac Estimfal

VII. El toro de Creta

VIII. Les eugues de Diomedes

IX. El cinturó d’Hipòlita

X. Els bous de Gerió

XI. Les pomes d’or del jardí de les Hespèrides

XII. El Gos Cèrber

Coneixíeu algun d’aquests treballs? Com el vau arribar a conèixer?

Camila Valencia i Iria Rael, 4t E. Llatí opt.1

L’actualitat dels clàssics

Sovint, quan hom llegeix un clàssic llatí o —encara més— un de grec, els que l’envolten l’esguarden amb suspicàcia. Per més que no acostumin a dir res, en la sorneguera expressió del seu rostre s’hi pot deduir la idea que els passa pel cap: «A qui se li acudeix llegir llibres tan antics, tan allunyats del que sentim i vivim en els nostres dies!».

Precisament aquest raonament —o, més aviat, prejudici— tan primari com fal·laç és el que procurem rebatre aquells que estimem els clàssics i que volem compartir la nostra tan plaent estimació amb el major nombre de gent possible.

Quan et dediques a llegir-los, ja sigui en una versió completa o adaptada, el primer que aprens és que la raó principal per la qual els grans clàssics —tant els més antics com els més recents— han arribat a nosaltres és per la seva imperible actualitat. Una obra clàssica, en qualsevol disciplina artística és, precisament, aquella que mai no passa de moda.

Llegint la gran literatura clàssica, o assistint a una representació teatral dels genials dramaturgs antics, t’adones que, malgrat els milers d’anys que han passat, i malgrat que s’hagin produït tantes i tantes transformacions des de llavors, sobretot en els àmbits científics i tècnics, els homes i dones seguim essent gairebé iguals. Si més no, és molt més el que compartim que no pas allò en què divergim.

Les forces cabdals que determinen les nostres vides —l’amor, el desamor, la gelosia, l’enveja, l’odi, l’afany de poder, el temor davant el desconegut, el desig de saber…— són si fa no fa les mateixes. Potser ha canviat la substància, allò que ens configura exteriorment, però l’essència, allò que ens fa ésser el que som, interiorment o espiritual, s’ha mantingut pràcticament igual.

Com no ens ha d’apassionar l’Odissea, si estimem algú amb tot el cor i, com Odisseu, som capaços d’enfrontar-nos a tot i a tothom, acarant els més terribles i esgarrifosos dels perills a fi de poder tornar al costat de la seva estimada Penèlope?

D’aquesta idea de la permanent actualitat o vigència dels clàssics —que justifica a bastament dur a terme algunes adaptacions literàries— procurem parlar-ne el proper 16 d’abril, en una tertúlia o taula rodona en el tan agradable i acollidor Institut Premià de Mar.

Mentre, per anar escalfant motors, que us semblaria que anéssiu comentant les aventures clàssiques amb les que us heu sentit més identificats? Amb el coratge d’Hèracles? Amb la defensa de la justícia d’Antígona? Amb la intel·ligència i l’enginy dels criats que protagonitzen les històries de L’ase d’or?

Xavier Serrahima 2o13

www.racodelaparaula.cat