Tag Archives: Teatre

“Lucrècia, una tragèdia republicana”

Dins la XXV MOSTRA DE TEATRE ROMÀ DE POL·LÈNTIA, l’obra  “Lucrècia, una tragèdia republicana”, del poc conegut menorquí Joan Ramis i Ramis, desgraciadament, no es va fer al Teatre Romà de Pol·lèntia com es tenia previst pel perill de pluja. L’escenificació hagués estat molt diferent: terra, pedres, fred, bon so, retorn absolut en aquella època…

“Lucrècia, una tragèdia republicana”, dirigida per Sergi Marí i interpretada per Queralt Albinyana, Enka Alonso, Rodo Gener, Xavier Nuñez, Josep Mercadal i Alvar Triay, va ser seleccionada per l’Associació de Teatres i Auditoris Públics com a Millor espectacle de teatre del 2012.

Aquesta  obra, que tracta sobre l’honor i l’horror va ser interpretada, en mèrit, intentant ser fidel a l’original: en versos alexandrins sonava el català en què fou escrita. Malgrat que això dificultava tota la seva comprensió per a un públic general, l’escenificació i l’ alternança de crits (d’ira, plaer, venjança…) i xiuxiuejos (tristesa, deshonra…) deixaven ben clara la història: la virtuosa Lucrècia queda deshonrada i es mata per salvar el seu honor en un món tirà; com a conseqüència, Brutus provoca la revolta en favor de la República.

Encara que avui en dia el tema de l’honor i la virtut  ja no té aquesta importància, sí el té el fet de revoltar-se en contra de qui exerceixen un poder absolut de manera injusta.

Encertadament els actors, molts d’ells menorquins, en cap moment van abandonar el teatre de la vista dels espectadors. Després de cada escena baixaven i s’asseien en unes cadires posades en perpendicular a les del públic. El vestuari era senzill com l’escenari: quatre cadires (una de les quals va acabar rompuda per la ira de l’espòs de Lucrècia en saber el que li havia passat a la seva esposa) i uns llibres al damunt i al costat de les cadires que tant servien per llegir com per tirar en moments d’ira i deshonor!

Si en teniu oportunitat, no us deixeu perdre aquesta Lucrècia. A més, crec que s’hauria de veure a totes les escoles!

 Sònia
Mallorca

Medea vindicada

Medea vindicada, dirigida per Emilio Williams i Rocío García Cano i protagonitzada per Débora Izaguirre es pot veure al Teatro del Arte a Madrid, després de ser estrenada a Nova York Medea got some issues.

Escolta l’entrevista a Débora Izaguirre al programa Otros acentos de Ràdio 5 (RNE), presentat per Mavi Aldana

Otros acentos 27/04

Realment creus que Medea es mereix ser vindicada?

Gaby

Miles Gloriosus: Una obra a Girona

Nosaltres, els alumnes de 1 de batxillerat de l’Institut Isaac Albéniz vam anar a Girona a veure una obra de teatre anomenada El Soldat Fanfarró de Plaute (Miles Gloriosus en llatí).

Els personatges de l’obra són els següents:

  • Pirgopolinices (lit: l’arrasador de moltes torres), soldat

  • Palestrió, (lit: el lluitador), esclau

  • Artotrogus, (lit: l’endrapador de pa), paràsit

  • Periplectomen (lit: el que teixeix embolics) vell que viu al costat del soldat

  • Esceledre, esclau de Pirgopolinices

  • Filocomàsia, estimada de Pleusicles, raptada per Pirgopolinices

  • Plèusicles (més o menys el navegant), jove atenès

  • Acrotelèucia, cortesana

  • Lurció, criat de Pirgopolínices

  • Milfidipa, criada d‘Acrotelèucia

L’argument de l’obra es basa en la història d’un soldat anomenat Pirgopolinices, que és molt faldiller i molt ingenu. Tots es burlen d’ell. Pirgopolinices rapta Filocomàsia que és amant de Pleusicles i se l’emporta amb ell, Pleusicles viatja també per intentar tornar amb Filocomàsia.>

Un criat fa un forat al mur perquè els enamorats es puguin veure, passant d’una casa a l’altra casa sense ser descoberts. I així poden estar junts. Però, més tard, un dels criats del soldat descobreix Filocomasia besant-se amb el seu amant. Tothom ho nega i li fan creure que Filocomàsia té una germana bessona.

Tota la trama es basa en aquest joc d’engany de Filocomàsia i d’una cortesana que contracten per fer-se passar per la dona del vell veí.

L’any passat els nostres companys aràcnids de Premià de Mar van anar a veure aquesta obra i tenen opinions molt positives sobre la interpretació que ells van veure. En el nostre cas, l’obra començava des de la platea i sortien els personatges ballant amb una música moderna actual de LMFAO. Els alumnes de l’Albéniz estàvem situats a les llotges, això en època romana significava que teníem un estatus important i una certa riquesa.

Un tret característic molt important que podem veure al llarg de l’obra és que els esclaus van corbats i ajupits. Això significa que els domini sempre van rectes i estan per sobre dels esclaus.

Hi havia actors de diverses edats i d’alguna manera representaven diferents posicions socials.

El diàleg estava molt ben interpretat per tots els personatges  i molt ben caracteritzats. Només vam poder observar un petit error, quan un dels personatges es va quedar en blanc i va haver-hi uns minuts de silenci. Però en general, la interpretació va ser molt bona i entretinguda.

L’escenari era molt senzill, però a la vegada pràctic. A l’escena en què Filocomàsia havia de córrer per anar d’una casa a l’altra, el grup havia resolt molt bé la dificultat amb la imatge de la casa que podeu veure en aquesta fotografia.

Lucía Pereira, Dani Maqueda, Carlos Gómez
1.2 batx.

Els Menecmes de Plaute

Dia 6 de març vàrem anar al teatre Joventut de L’Hospitalet a veure Els Menecmes (o Bessons) de Plaute, una comèdia romana després de la tragèdia grega Medea representada per Clásicos Luna.

Què n’opineu? Quines són les característiques plautines a partir de la comèdia de Els Menecmes.

Victor Huete i Naim Bensaed
1r Batxillerat Llatí

Relació entre optatives: Música i Llatí

Després d’un comentari a un article d’una companya, la Teresa ens ha proposat que us parlem de la relació entre les optatives de 4t de l’itinerari humanístic, Música i Llatí. Vam començar amb les èpoques de la història de la música i ara estem aprofundint temari d’una d’elles: l’Edat Mitjana.

En aquesta època va ser el principi de l’escriptura sobre paper, Boeci i Cassiodor foren els qui van transmetre la teoria musical grega i romana a l’Europa medieval. En el principi de la música escrita, les lletres de les cançons eren de temes litúrgics i profans en la llengua llatina. Això era influència de la cultura que estava establerta, que feia que només es cantés als monestirs i esglésies.

Per això, els primers grans canvis de l’escriptura de la música els fan monjos com Hucbald, que comença a escriure línies que donaven l’entonació de la lletra; Guido d’Arrezo, que crea un tetragrama com a pauta, col·loca espais i línies l’entonació de les notes i crea els primers sistemes d’anotació proporcional amb durades establertes.

Photobucket

El papa Gregori I va influir molt en la manera de cantar la música de les esglésies d’arreu d’Europa. Després de la caiguda de l’imperi Romà, la unitat litúrgica cristiana es va descompondre en diferents ritus segons cada país. A causa d’això, a cada ritus es cantava una mateixa cançó amb les influències del seu país i Gregori I va enviar un petit grup de monjos a cada ritus i les va unificar en una de sola. Quan aquest mor, el cant pla passa a cant gregorià en honor seu.

Poc després la música va passar a altres estaments medievals, tant a nobles com a gent sense privilegi social. Els nobles es deien trobadors i trobadoritz (si era dona) i es diferenciaven dels joglars (els no privilegiats) per la seva cultura musical, que els permetia escriure-la; per això els joglars cantaven cançons dels trobadors.

Aquí us deixem una de les cançons que hem practicat a classe de Música, en llatí i amb part de les característiques que us hem anomenat abans.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=-l9eZVE0Th4[/youtube]

L’últim que hem estudiat ha estat l’inici de la polifonia i de l’Ars nova, que se seguia cantant en llatí amb ritme i noves maneres d’escriure la música més semblants a com les coneixem actualment. Curiosament aquest nom té semblances amb un grup, Ars tunae, sobre el qual un ex alumne del nostre institut ens ha donat informació per complementar el nostre article. Moltes gràcies, Jordi.

Photobucket

Ars tunae són una banda de trenta músics, principalment de pols i pua, amb acordió, percussió i veus. El grup abraça diferents temes instrumentals amb molta varietat de tipus de música. Encara que el seu nom prové de la llengua llatina, els seus temes musicals i el mateix llenguatge no hi tenen gaire relació. El seu nom, Ars tunae, ens vol dir que dediquen el seu art a cantar cançons de les tunes, per això utilitzen el genitiu “-ae” que fa de complement del nom.

Sabeu què són les tunes? I d’on provenen?

Les tunes, o com es diu a Catalunya, estudiantines, són germandats d’estudiants universitaris que duen una combinació de vestits antics i que interpreten temes musicals folklòrics. Fa un any els vam poder gaudir en un concert que van fer al Círcol Catòlic de Badalona per recaptar de diners per la lluita contra el càncer.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=uRM-r46rv5c[/youtube]

Aquí teniu la noticia en TV de l’actuació d’Ars Tunae al Gran Teatre del Liceu. Hi ha una mala pronunciació, ¿la sabríeu trobar?

A més d’això, si busqueu l’origen de les estudiantines, trobareu que, segons algunes versions, provenen de la tradició goliarda del segle XIII. Feu recerca sobre el tema i trobareu altre cop el llatí com a llengua musical. Qui eren els goliards? Quin recull de cants molts famosos pertanyen a aquesta tradició? Quina és la seva temàtica i les seves caràcterístiques? Això dóna per una altre article…

Júlia Bardera i Noemí Gallego

4tB

 

Anem al teatre!

 

Salvete aràcnids i aràcnides!!!

Us volem fer partíceps de la nostra alegria de participar i gaudir del XVIII Festival juvenil de teatre grecollatí.

Els alumnes de l’INS Premià de Mar gaudirem de les representacions teatrals de clàssics que, cada any, fomenta la Societat Catalana de teatre grecollatí en el marc del festival de teatre per a joves. Els objectius són clars: per perviure els clàssics eterns i, alhora, fer-los arribar als més joves. Per aconseguir-ho, es representen un conjunt d’obres per diferents localitats del territori català, obres interpretades per adolescents per a un públic adolescent. Enguany, les localitats on s’esdevindran les representacions són Tarragona, Girona i l’Hospitalet de Llobregat, i les obres són “Medea” d’Eurípides i una selecció d’obres de Plaute, d’entre les quals es troba “Miles Gloriosus”, que es representa a Girona, el dia 5 de març, dia que l’alumnat de llatí i cultura clàssica anem d’excursió. Gràcies a una activitat com aquesta, podrem gaudir de bona literatura, d’una representació teatral feta expressament per a nosaltres, “aprenents de la cultura”, i alhora d’una jornada lúdica en un context magnífic: la bella Gerunda.

I si ens preparem per una jornada tant excepcional? Què us sembla si hi anem sabent, d’entrada, qui eren Plaute, Eurípides i Èsquil? En quina època varen viure? Per què són coneguts? Espero els vostres comentaris amb les respostes! Anem preparant la carmanyola!!!

Finalment, aprofitem l’avinentesa per agrair als organitzadors la possibilitat de gaudir de la cultura que ens brinden amb la seva feina i, ja que hi som, fer un clam una vegada més per afirmar que la cultura no és només entreteniment: les nostres administracions (no només les iniciatives civils) haurien de vetllar perquè la cultura tingués les funcions que li són pròpies (instruir i donar a conèixer), cosa que només es pot fer si se li dóna difusió. I un impost com l’IVA no ajuda gaire… Però iniciatives com aquest festival, sí. Així doncs, gràcies encara per la part que ens toca.

Anna Vinyoles Auladell

ProfessoraINS Premià de Mar

Els missatgers no arriben mai

Els missatgers no arriben mai és una petita obra d’art de Biel Mesquida, (Llibres del món i de la bolla. Pollença, 2012). Es tracta de quatre monòlegs en prosa poètica posats en boca de quatre dones que estan al costat de les grans protagonistes de la literatura clàssica: Enona, la dida de Fedra; Ismene, la germana d’Antígona, Anna, la germana de Dido i la pròpia Clitemnestra (al costat d’Agamèmnon).

Les actrius Pepa López, Rosa Novell i Anna Ycobalzeta, sota la direcció de la mateixa Rosa Novell, porten a escena aquesta obra. Comencen l’espectacle parlant al voltant d’una taula. Estan preparant la representació i cadascuna d’elles s’ha encarregat de buscar informació sobre un d’aquests personatges: és una mostra viva i fresca de la pervivència del món clàssic. Citen els tràgics grecs i romans, també Racine (en la traducció de la seva Fedra feta per Modest Prats) i s’ho fan anar bé per lligar la força d’aquestes figures femenines amb Patty Smith que justament és d’actualitat per la seva actuació a Barcelona. En aquesta posada en escena amb tres actrius queda fora el monòleg d’Anna. Comença parlant Enona, continua Clitemnestra i acaba Ismene. Justament el personatge d’Ismene és el que espera el missatger que no arriba:

“Avui, cap al tard, arribarà un missatger que fa estona que espero, un missatger, en Francesc Marsala, el majoral de la finca de Pederna, que em durà noves i records.

A Pederna sé que vaig ser feliç, molt feliç. Antígona no hi va voler anar mai, a Pederna. Deia que s’avorria al camp amb totes aquelles incomoditats i brutors i sorolls i arbres i multitud d’animals, i que s’estimava més quedar a Tebes amb els seus llibres i la seva solitud.”

Si en voleu saber més, aneu a gaudir Els missatgers no arriben mai al teatre i amb el programa de mà! No us despisteu, només fins el 9 de desembre a la Seca, Espai Brossa.

Segons la crítica d’Andreu Sotorra, “Tres solos sense trampa ni fissures que completen un muntatge idoni sobretot per a espectadors convençuts de la proposta, potser fins i tot millor si aquests són, ni que sigui lleugerament, coneixedors dels clàssics, però també idoni per a espectadors amb curiositat per constatar com es fa el relleu entre un espai d’assaig a un espai de representació teatral i com es reconverteixen tres actrius que arriben a la sala al mateix temps que els espectadors en tres personatges de ficció. Una lliçó teatral de gran força per a tots els gustos.”

El mallorquí Biel Mesquida ha escrit Els missatgers no arriben mai (un encàrrec de Rosa Novell), amb la voluntat de reivindicar la Grècia ‘que els poderosos, els banquers i els alemanys ensorren. Perquè, com deia Costa i Llobera, Grècia som nosaltres. M’agrada la Grècia sense repressions, d’Homer, Èsquil, Sòfocles, Aristòtil, Plató, dels grans mestres que ens han fet”, assegura.

Què en sabeu de Clitemnestra, Ismene i Enona? Són protagonistes o grans secundàries de la tragèdia grega? Quin preu han de pagar?

Mercè Otero-Vidal (professora jubilada)
Santa Eulàlia. L’Hospitalet de Llobregat

De itinere: Vènet III – Verona

Quins ressons Shakesperians, a Verona! El balcó de la casa dels Capuleto, la tomba de Julieta… Llàstima que la realitat s’imposa amb tota la seva cruesa en arribar al portal que condueix al patí on Romeu va declarar a la seva estimada el seu amor impossible; milers de grafitti amb declaracions d’amor incíviques converteixen en lleig i desagradable aquell lloc mític. Impossible inspirar-se i rememorar els versos del dramaturg anglès en aquell context. Tot i això, aprofito per preguntar-vos quin episodi de les Metamorfosis d’Ovidi presenta un amor prohibit com el de Romeu i Julieta, en el qual es va inspirar Shakespeare i que és citat explicitament a la comèdia Somni d’una nit d’estiu.

Aquesta decepció, però, no hauria de desanimar el visitant, perquè la ciutat amaga nombrosos centres d’interès menys “mediàtics”. La visita a l’Arena, per exemple, ens pot reconciliar amb la vila, tant per la pervivència clàssica com per les manifestacions culturals que hi tenen lloc, especialment a recintes de tradició grecollatina, com l’amfiteatre o el teatre romans.

Verona era una antiga població, aliada de Roma des del segle III aC, que va rebre la ciutadania romana de mans de Juli César el 49 aC i va ser considerada un emplaçament estratègic durant l’època imperial. Actualment conserva nombrosos monuments d’aquella època, construïts tots ells després del segle I aC, quan va tenir lloc la refundació de la ciutat en un meandre del riu Adige.

[Font: Revista viajes]

Pel que fa a les dimensions, l’Arena era el tercer amfiteatre del món romà, després de Colosseu de Roma i l’amfiteatre de Càpua, i el més ben conservat de tots. El teatre, del segle I aC i recuperat el 1830; tres portes de la muralla de la mateixa època, la Borsari, la Leoni i l’Arc dei Gavi, que flanquejava la via Postúmia; el pont Pietra, l’únic encara visible, ja que del pont Postumio només es pot veure els fonaments en època de sequera; així com d’altres restes disperses per la ciutat completen el ric llegat romà de Verona.

Vista de l’interior de l’Arena de Verona preparada per a la representció de Don Giovanni [Foto: Josep Lario]

A Verona hi trobarem també mil recons d’època medieval, renaixentista o barroca, que aprofiten emplaçament romans, d’entre els quals m’agradaria destacar la Piazza delle Erbe, que ocupa l’espai de l’antic fòrum romà. No en va era tradicionalment la ubicació del mercat d’hortalisses i fruita.(Algú m’explica aquest comentari final?). El monument més antic  de la plaça és la font de Madonna Verona, que en realitat conté una estàtua romana de l’any 380, i a la banda oest l’espai queda tancat pel barroc Palazzo Mezzi, coronat per les estàtues de sis figures mitològiques grecoromanes. Obriu els ulls i digueu-me, de manera raonada, de quins personatges es tracta.

Ve’t aquí un recull d’imatges que il·lustren la informació d’aquest article i que serviran de base a algunes de les activitats que us proposo.

TERESA

Anant a Tarragona, vàrem conèixer Eurípides

No sabíem ni qui era Eurípides, ni que hagués escrit les Bacants; però ens vàrem llegir el llibre i vàrem anar a veure la representació de les Bacants a Tarragona pel grup In albisTeatro. Ara ja sabem qui és Eurípides, tot aprofundint el teatre a Grècia. Ho voleu saber vosaltres?

Glogster Eurípides

Naim Bensaed i Víctor Huete

4t ESO Llatí opt. 2

Entrevista a Pepe i al cor de les bacants

Nosaltres com a proposta de treball sobre el nostre viatge a Tarraco, hem decidit publicar una entrevista que vàrem fer in situ a Pepe Luque, el direcor, com als actors i actrius del grup In albis Teatro de Morón de la Frontera que ens varen representar dues fantàstiques obres a l’auditori del Camp de Mart de Tarragona dia 26 d’abril de 2012: Les Bacants d’Eurípides i El Miles Gloriosus de Plaute.

Ens va agradar molt poder realitzar aquelles dues entrevistes, perquè vàrem tenir l’oportunitat de conèixer-los en persona, de saber les seves opinions, els esforços que han realitzat tant Pepe, com el cor de les bacants. Trobem que representar aquest tipus d’obres, són molt complicades, ja que per una banda, té un vocabulari antic, i clar, cal comptar que té un munt d’anys, normal que tingui aquest vocabulari. Malgrat les dificultats que van tenir amb el vocabulari, ho van fer molt bé, ens van agradar molt les representacions. Podem veure a les entrevistes l’emoció que els hi feien aquelles obres i la il·lusió que li posaven.

Us varen agradar? Què n’opineu?

Victor Barranco i Elisa Moya
4t ESO Llatí opt. 1