Dins la XXV MOSTRA DE TEATRE ROMÀ DE POL·LÈNTIA, l’obra “Lucrècia, una tragèdia republicana”, del poc conegut menorquí Joan Ramis i Ramis, desgraciadament, no es va fer al Teatre Romà de Pol·lèntia com es tenia previst pel perill de pluja. L’escenificació hagués estat molt diferent: terra, pedres, fred, bon so, retorn absolut en aquella època…
“Lucrècia, una tragèdia republicana”, dirigida per Sergi Marí i interpretada per Queralt Albinyana, Enka Alonso, Rodo Gener, Xavier Nuñez, Josep Mercadal i Alvar Triay, va ser seleccionada per l’Associació de Teatres i Auditoris Públics com a Millor espectacle de teatre del 2012.
Aquesta obra, que tracta sobre l’honor i l’horror va ser interpretada, en mèrit, intentant ser fidel a l’original: en versos alexandrins sonava el català en què fou escrita. Malgrat que això dificultava tota la seva comprensió per a un públic general, l’escenificació i l’ alternança de crits (d’ira, plaer, venjança…) i xiuxiuejos (tristesa, deshonra…) deixaven ben clara la història: la virtuosa Lucrècia queda deshonrada i es mata per salvar el seu honor en un món tirà; com a conseqüència, Brutus provoca la revolta en favor de la República.
Encara que avui en dia el tema de l’honor i la virtut ja no té aquesta importància, sí el té el fet de revoltar-se en contra de qui exerceixen un poder absolut de manera injusta.
Encertadament els actors, molts d’ells menorquins, en cap moment van abandonar el teatre de la vista dels espectadors. Després de cada escena baixaven i s’asseien en unes cadires posades en perpendicular a les del públic. El vestuari era senzill com l’escenari: quatre cadires (una de les quals va acabar rompuda per la ira de l’espòs de Lucrècia en saber el que li havia passat a la seva esposa) i uns llibres al damunt i al costat de les cadires que tant servien per llegir com per tirar en moments d’ira i deshonor!
Si en teniu oportunitat, no us deixeu perdre aquesta Lucrècia. A més, crec que s’hauria de veure a totes les escoles!
Moltes gràcies, Sònia! Tindrem en compte la teva recomanació. Jo vaig llegir el llibre, Lucrècia o Roma Libre de Joan Ramis i Ramis (1769) a cura de Jaume Gomila Saura (Proa Les eines, 2004) arran de la troballa, al 1999, del manuscrist original de l’obra que ha permès posar-la a l’abast del públic; però no n’he vist cap representació i m’agradaria ben molt. Quina llàstima que no en poguessis gaudir en el teatre romà de Pol·lèntia! Com pot ser que aquesta joia de la literatura catalana, que alhora conté l’essència de la tragèdia clàssica, no s’hagués portat a l’escena en versió original abans des del 1769? Tens tota la raó: un clàssic així és digne de veure!
Salve.
Sincerament, és una vertadera llàstima que aquesta obra de Lucrècia al cap i a la fi no s’hagi pogut representar al TEATRE ROMÀ DE POL·LÈNTIA, ja que crec que si hagués pogut ser així, l’espectador hauria tingut l’oportunitat d’endinsar-se molt més en l’obra.
Vale.
Del 4 d’abril de 2014 al 20 d’abril de 2014 la podrem veure a Barcelona a La Seca Espai Brossa
http://www.teatrebarcelona.com/espectacle/lucrecia
No us la podeu perdre!
Doncs, sí, Margalida i companyia, ja l’he poguda veure a Barcelona, en un local “a la mida”, amb una posada en escena exquisidament neoclàssica amb domini del blanc i amb només quatre cadires i uns quants llibres… aquella sospita que hi ha sempre sobre si el teatre, aquest tipus de teatre, és per a ser llegit o també per a ser llegit… La dicció del català d’actrius i actors seductora a més no poder a les meves orelles… I la dignitat de la figura de Ramis, escrivint en català sota el domini ànglès de Menorca, es respira per a tot… I aquesta és la mateixa dignitat que, per a la gent de la meva generació, traspua també la figura de Jordi Carbonell que ja ha arribat als noranta anys i que durant els foscos temps del franquisme va ser el nostre testimoni i model de reivindicar parlar en català cada vegada que, detingut per les seves idees, entrava a comisaria. Jordi Carbonell va donar a conèixer i fou el primer en estudiar aquesta tragèdia neoclàssica catalana.
Jo com a feminista vaig dedicar-me força temps a analitzar la figura de Lucrècia… Aquella dita feminista de “el personal és polític” queda molt ben il·lustrada en aquest episodi de la història de Roma: una violació provoca el canvi de règim polític i es passa de la monarquia tirànica a la república. El problema era la mort de Lucrècia com a dipositària de l’honor de la família i de la col·lectivitat… aquesta qüestió desgraciadament encara cueja a les ribes de la Mediterrània i més enllà… el problema era la culpa de l’adulteri , però és que el suïcidi també era pecat… ufff… no és ara el lloc ni el moment d’allargar-me en aquestes qüestions… fins i tot Sant Agustí hi va dir la seva… i moltes filles dels humanistes van portar el nom de Lucrècia com a homenatge a aquesta dona forta…
Quin honor i quin goig, Mercè, poder-te llegir! Moltes gràcies per compartir hic et nunc la teva experiència i opinió! De ben segur, acabarà d’animar els aràcnides a anar el teatre a veure aquesta tragèdia!
http://www.nuvol.com/entrevistes/jordi-carbonell-la-lucrecia-de-sergi-mari-shauria-de-portar-al-tnc/
Pingback: Anònim