Tag Archives: De itinere

De itinere: Ulpia Serdica i Trimontium

1 Reply

  Aquest estiu he tingut l’oportunitat de visitar dues de les ciutats més antigues d’Europa i les més grans i importants de Bulgària, id est, Sofia i Plòvdiv; ambdues, en algun moment de la història, capitals de província de l’imperi romà, la Dacia mediterranea i la Thracia respectivament. El territori de la Bulgària actual (membre de la Unió Europea des del 2007) correspon, doncs, a les antigues províncies romanes de Moesia Superior, Moesia Inferior, Thracia, Dacia i, fins i tot, una petita part de Macedònia.

  Aquí us deixo un parell de mapes de les províncies que formaven l’Imperi romà. El primer és del s. II d.C i el segon de la distribució de les diòcesis del s. V. d.C. (Font: Viquipèdia)

 

  Aprofitem per recordar que la Via militaris o Via Diagonalis, la via militar més important dels Balcans, la qual feia el recorregut Vindobona (Viena) – Constantinoble (Istanbul) (pràcticament la meitat de l’imperi!), passava tant per Ulpia Serdica com per Trimontium gràcies a la importància que tenien aquestes dues en el territori.

  Després d’aquesta petita introducció politico-geogràfica, comencem ja amb l’essència clàssica del viatge. Espero que us agradi.

  Ja en arribar a l’aeroport de Sofia podem gaudir del primer senyal clàssic: una estàtua d’Orfeu, el traci més famós de l’antiguitat, dóna la benvinguda als visitants a l’entrada de la parada de metro.

 

 

 

Ulpia Serdica (Sofia)

  Abans que els romans conquerissin al 29 d.C. Sofia, l’actual capital del país, aquest territori era un assentament traci anomenat Serdica (o Sardica), ja que pertanyia als serdis, una tribu d’origen indoeuropeu. A partir d’aleshores va formar part de l’Imperi romà i en època de Trajà (98-117) va convertir-se en un municipium dins de la província de Moesia superior, el qual va passar a dir-se d’Ulpia Serdica. Amb la reorganització administrativa de Dioclecià, a finals del s. III, la província de Dacia es va dividir en dues i Ulpia Serdica va quedar com a capital d’una d’aquestes, la Dacia Mediterranea (l’altra va ser la Dacia Ripensis). Això comportà un gran creixement econòmic, polític i cultural durant els anys posteriors, així com freqüents visites de l’emperador Constantí. El bon desenvolupament de la ciutat es va estroncar el 447 amb la destrucció d’aquesta a mans dels huns. Per sort, més tard, va ser reconstruïda per l’emperador bizantí Justinià I.

Dibuix de la ciutat romana fet pel Prof. Plamen Valchev. (Font: Web Sofia Museum)

 

Les restes romanes

    Entre el 2010 i 2012, durant les obres d’excavació del metro per fer la segona línia, sota la parada més cèntrica i important anomenada no casualment Сердика (Sèrdica), els operaris van trobar restes de l’antiga ciutat romana d’Ulpia Serdica; especialment parts de la fortalesa i les muralles, les quals daten de l’època de Marc Aureli i Còmode, amb les 4 portes d’entrada i algunes restes dels carrers i edificis.

  En aquest complex arqueològic únic, ja que la meitat queda a l’aire lliure i l’altra meitat dins la pròpia estació, podem passejar pel que queda del decumanus i del cardo i entrar dins les domus, les termes i altres edificis. És bonic veure com el clos, obert a tothom i integrat totalment en el paisatge modern i el dia a dia quotidià, té al voltant una mesquita, una sinagoga i una església, totes en actiu, és l’anomenat “Triangle de tolerància religiosa” .

  A més a més, just al costat, a la plaça on hi ha fonts públiques d’aigua, vam poder caçar un Hermes!

L’Hermes vigilant les fonts d’aigua públiques

 

  La part del bulevard-passeig subterrani que enllaça amb els passadissos del metro també és molt curiós de veure. A banda dels edificis i carrers antics, hi ha restes de la Porta Oriental, des de la qual sortia la Via Diagonalis o Via Militaris cap a Trimontium (Plòvdiv).

 

Calçada de la “Via militaris”

 

La petja romana continua pels voltant de l’Església de Sant Jordi o Rotonda romana (s. IV d.C.), juntament amb els vestigis d’una gran basílica de l’època de Constatí el Gran.

 

  Pel que fa a l’amfiteatre, aquest era un dels més grans de la zona oriental de l’Imperi romà (25.000 espectadors), el qual va ser construït a finals del III-principis del s.IV per Dioclesià i Constantí. Actualment, en queda només 4 blocs de pedra d’antics seients de la cavea, així com els fonaments, i una part molt petita del murs i de l’arena. El més sorprenent de tot és que està situat a l’interior del vestíbul d’un hotel i es fa servir de sala de bar i de sala d’exposicions.

 

  El Museu Arqueològic Nacional de Bulgària  també va ser molt interessant. Tota la col·lecció va valdre molt la pena però, com a peces destacades, cal mencionar especialment els tresors d’or de Panagyurshiste  amb la màscara, l’anell de l’atleta, la corona d’olivera i les diferents joies.

 

  A més a més, vam tenir la sort de poder gaudir d’una exposició sobre l’esport a l’antiga tràcia i poder ampliar així el nostre coneixement sobre el tema de l’agon, enguany de moda!

Plafó que recull el text d’una invitació, dirigida als ciutadans de Serdica, per participar en les competicions.

 

  De propina, us deixo també una imatge de la façana neoclàssica del teatre i una fotografia del monument de Santa Sofia, la qual podreu relacionar fàcilment amb una divinitat coneguda.

 

 

 

 

Φιλιππούπολις/Trimontium (Plòvdiv)

  Plòvdiv és la segona ciutat de Bulgària i es troba a 152 km de la capital. Nosaltres ens desplaçàvem amb autocar i cal dir que vam tenir ocasions on es va fer palès la utilitat de conèixer l’alfabet grec (el qual, recordem, és la base del ciríl·lic) per moure’ns pel país. La majoria de conductors no sabien anglès i els rètols de les destinacions dels trajectes estaven escrits exclusivament en búlgar. Si almenys reconeixies algunes lletres del topònim tot era més fàcil i àgil. Així que ja ho sabeu, és un altre punt a favor per estudiar Grec a l’institut!

  Sobre Plòvdiv, primer de tot, m’agradaria ressaltar que l’any vinent, el 2019, aquesta serà Capital Europea de la Cultura (candidatura al nostre parer més que merescuda i amb referents clàssics en el logotip i cartell oficial!). Això es notava en l’ambient, en les restes clàssiques i, en general, arreu. A més a més, des de fa anys és la primera ciutat cultural de país, així que vam trobar diferències evidents amb Sofia.

El cartell oficial de Plovdiv 2019, Capital Europea de la Cultura, on es pot apreciar el revolt de l’Estadi romà.

 

  Com dèiem més amunt, Plòvdiv també és una de les ciutats més antigues d’Europa (hi ha restes d’assentaments prehistòrics de l’època del Neolític!). Els primers grecs la van anomenar Eumòlpies o Poneròpolis però quan Filip II de Macedònia, el pare d’Alexandre Magne, va conquerir-la (342 a.C.) li va canviar el nom a Φιλιππούπολις (Filipòpolis) en honor seu. El s. II a.C. la ciutat va passar a mans del reis de Tràcia fins el 72 d.C., quan el general Marc Licini Lucul·lé va posar setge a la ciutat, annexionant-la així a l’Imperi romà i convertint-la en capital de la província de Thracia. Com que estava situada entre tres turons (Taximtepe, Nebettepe i Dzhambaztepe) els romans van anomenar-la Trimontium. Igual que Ulpia Serdica la prosperitat de la ciutat va acabar amb la invasió dels huns al 447 d.C.

Les restes romanes

  La zona del Fòrum, situat als peus dels tres turons, està força abandonada i oblidada. Hi ha una part que sembla més aviat un descampat i no restes d’un jaciment, ja que no hi ha plafons informatius i bàsicament serveix de zona de pas pels vianants.

 

  La banda de l’Odèon sembla que estigui una mica més cuidada però les tanques que la circumval·len no permeten accedir-hi. La recent remodelació i restauració permet que s’hi puguin tornar a representar espectacles musicals i també teatre.

 

  L’Estadi, una de les joies, va ser construït a principis del segle II d.C. sota el regnat d’Adrià. Mesurava uns 240 metres de llargada per uns 50 d’amplada i tenia una capacitat de 30.000 espectadors. En aquest, es duien a terme curses de carros i també jocs esportius que prenien de model els de Pítia, dedicats a Apol·lo (per això, tot i que era en forma de circ no tenia espina i s’anomenava estadi).

  Avui dia s’ubica just el bell mig del carrer comercial més important de la ciutat (l’equivalent al nostre Portal de l’Àngel). Podem visitar-ne la cavea del revolt (i pujar-hi i seure-hi) i també el passadís de l’entrada del nord, ambdós molt ben conservats i envoltats per una part de la muralla de l’època de Marc Aureli. Cal dir que fan una projecció 3D molt interessant en què es pot veure com era l’edifici en època antiga, així com els tipus d’espectacles que s’hi feien.

 

  A la part sud, hi ha marcat el lloc exacte on hi havia les carceres i a dalt de l’edifici que queda a l’altura d‘aquestes hi ha col·locades les dues estàtues d’Hermes que en època antiga coronaven la part alta del monument.

 

  Quant al famós teatre de s. I d.C., construït sota el regnat de Domicià, aquest descansa en el pendent natural d’un dels turons i queda integrat dins la ciutat moderna (darrere del frons scaenae s’hi pot veure una de les avingudes més transitades). Tenia un aforament de 5.000 espectadors i, com el de Mèrida, avui dia encara s’hi fan representacions teatrals i concerts. Com que la ciutat no tenia amfiteatre, de tant en tant, també l’aprofitaven per fer-hi lluita de gladiadors i jocs de caça.

 

  Plòvdiv té també una molt bona col·lecció de mosaics. Al  Trakart Cultural Center (que funciona alhora de galeria artística) es poden visitar, en el seu lloc originari, els la domus Ἐιρήνη (IV-V d.C.) i actualment els arqueòlegs estan treballant en un solar adjacent al fòrum desenterrant-ne més.

 

Passejant passejant i sense voler-ho vam topar amb una estàtua de Filip II de Macedònia! 

 

  Vam acabar amb el Museu Regional d’Arqueologia, on vam poder gaudir de troballes gregues i de la dinastia del regnat d’Odrisis, com el conegut casc traci, ceràmica de figures negres i vermelles (sobretot sobre la vida quotidiana de les dones i d’escenes mitològiques), una màscara-casc de combat, monedes, etc., i també de la col·lecció de l’època romana amb mosaics, estàtues i restes dels edificis d’oci amb inscripcions o personatges.

 

 

  M’agradaria posar punt i final a l’apunt explicant-vos la sensació que me’n vaig endur del país respecte a la cura i exposició de les restes antigues:

  Tal i com acostuma a passar arreu, els habitants del lloc en qüestió sembla que no parin atenció o no siguin conscients del valor arqueològic del que tenen al voltant. Fins aquí tot normal, però el que es feia realment estrany i mai vist és la inexistent figura de vigilància dins dels monuments o restes a l’aire lliure i a peu de carrer. Ningú amb xiulet o que cridés el típic “baixa d’aquí, no veus que està prohibit”. A causa d’això, es podia veure gent estirada a fonaments de parets d’alguna domus, altres fent-se fotos enfilats a restes de pilars de maons d’un hypocastum o, fins i tot, un adolescent fent Parkour per les restes d’edificis del cardo i  el decumanus. (Sí, la llibertat, i oportunitat, de poder entrar, passejar-te per dins, enfilar-te, estirar-te damunt les ruïnes, etc., era possible!)

  Bulgària és un país que val moltíssim la pena. Aneu-hi i aprofiteu que encara no està massificat de turistes. Us puc assegurar que, un cop allà, gaudireu no només dels emplaçaments clàssics sinó també de tota la resta, que t’enriqueix i omple, fins i tot més, que tota l’essència clàssica del territori.

Berta Cantó, professora de clàssiques

De itinere: Helvetia

18 Replies

Aquest nou article de viatge us el presento, al contrari d’altres vegades, amb més preguntes que respostes. Per començar, el títol ja pretén ser una mena d’endevinalla que us ha de portar a descobrir el racó de món que he visitat, altrament anomenat Confederació Helvètica. Quin és aquest país, doncs? Quina és la relació d’aquesta denominació amb el món romà? Quin famós historiador i polític llatí ens parla dels Helvetii i a quina obra?

Per completar-ho, us presento un reguitzell d’imatges per demostrar-vos que, com a vosaltres, a mi també se’m fa present el món clàssic arreu on vaig. No us equivoqueu, no és que, com sovint em comenteu alguns, ara us trobeu amb molts referents clàssics, és que ara aneu amb els ulls oberts, de manera que els veieu i en preneu consciència.

  • Per començar, podeu contemplar a vista d’avió la magnificència d’uns dels grans accidents geogràfics del continent europeu, els Alps, i concretament del seu cim més alt, el Montblanc. Una viatgera actual com jo té la sort de poder-lo travessar a bord d’aquesta mena d’ocell mecànic que ja hauria agradat als romans, però això no va ser impediment perquè en època republicana un exèrcit sencer aconseguís passar d’una banda a l’altra. Explica els protagonistes i el desenvolupament d’aquest episodi històric. En el context de quin enfrontament bèl·lic va tenir lloc aquesta gesta? Quins animals força desconeguts per als romans hi van contribuir activament?

  • Al castell de Gruyères, localitat famosa pel seu formatge (fer-hi una fondue és un plaer diví), el món clàssic em va aparèixer en els formats més diversos. D’això darrer us n’he fet un tastet en forma d’imatges, ja que el gastronòmic caldrà que l’experimenteu vosaltres mateixos quan en tingueu l’ocasió. Per ubicar-vos, no estaria malament que en féssiu una petita introducció històrica.

  • A banda i banda de la porta d’entrada al pati interior es troben els escuts de bronze de Mart (1997) i de Venus (1999) realitzats per Patrick Woodroffe. Mireu-ne amb atenció els detalls i comenteu-los des del punt de vista d’experts en mitologia clàssica. Quins elements comuns presenten les imatges amb les característiques de les divinitats esmentades? Aquests déus tenien alguna relació entre ells? I des d’un punt de vista artístic, ¿què us semblen? Potser us ajudarà buscar dades sobre l’autor.

  • Ja a l’interior, la Cambra de la bella Llúcia, segons la llegenda una donzella d’origen humil estimada pel comte Jean II (1514-1539), està guarnida per dos grans tapissos de tema clàssic. El de sobre el llit, basat en un cartró de Charles le Brun (1700), representa el triomf d’Alexandre, i el de sobre la xemeneia (1600) presenta el moment en què Ulisses troba Hèctor a les portes de la ciutat de Troia. En aquesta sala no em vaig poder estar de pensar que potser aquesta dona, allunyada de l’educació pròpia de la noblesa, tenia no obstant una sensibilitat humanística que l’apropava al món clàssic, i posats a imaginar, tal vegada per això el noble comte se’n va enamorar perdudament i la va voler tenir a prop seu. Ja veieu que d’imaginació i romanticisme no me’n falta, a mi, però millor que no seguiu el meu exemple i comenteu els tapissos i les escenes que representen.

  • La decoració de la Sala dels cavallers, molt més prosaica que l’anterior, comprèn, vora la finestra, una col·lecció de medallons d’Antoine Bovy (1795-1877), escultor i gravador pertanyent a una de les famílies que al 1849 va adquirir el castell per restaurar-lo com a residència d’estiu. Us en presento una mostra amb referències clàssiques de diferents menes: en uns casos podeu identificar els personatges que hi surten representats, en d’altres podeu transcriure i traduir les inscripcions en llatí…

  • Les darreres imatges mostren els paisatges exteriors complementaris d’aquestes decoracions interiors, que en cap cas arriben a eclipsar la natura esplendorosa que guarneix l’exterior i que els habitants de la mansió podien contemplar a través de la finestra o amb un desplaçament curt.

Bells paisatges i una mica de pervivència clàssica per començar l’any, trobo que no està gens malament…
ANFF!
Teresa

De itinere: Vènet IV – Venècia

8 Replies

Venècia, ciutat mítica per excel·lència, humida, imbuïda d’un aire decadent, però encisadora sens dubte… ¿quin lloc podria ser millor com a colofó del nostre periple pel Vènet?

Imatge de la llacuna de Venècia des del campanile de la Plaça Sant Marc [Foto: Josep Lario]

A quatre quilòmetres de terra ferma i a dos de l’Adriàtic, construïda sobre més de cent petites illetes de la llacuna, solcada per uns cent-cinquanta canals creuats per més de quatre-cents ponts, Venècia és un ciutat única on l’aigua es filtra pel teixit urbà de palaus, esglésies i monuments esplendorosos que allotgen el llegat artístic dels seus genis de la pintura del XV, XVI i XVII. A diferència de ciutats com Pàdua i Verona, anteriorment glossades, els Romans no van descobrir el valor de les illes de la llacuna fins al s.V, en què es van utilitzar com a refugi de les invasions bàrbares. A partir d’aquí, la seva importància va anar augmentant fins a esdevenir una poderosa i rica potència marítima.

Pont de Rialto. Quina llàstima, la massificació i els grafitti! [Foto: Josep Lario]

Tot i això, la gran massificació turística de la ciutat li treu, al meu entendre, una part de l’encís, per la dificultat de copsar la seva vertadera ànima i intentar-se fer una idea de com era en temps de Marco Polo o Giacomo Casanova, per exemple. Ara bé, sóc perfectament conscient que no tinc gaire dret a queixar-me perquè, al cap i a la fi, ¿què sóc jo sinó una “guiri” més perdent-me pels canals i viatjant en gòndola per un preu descaradament abusiu?

Un dels canals de Burano. Si voleu jugar a On és Wally?, busqueu-m’hi. [Foto Josep Lario]

Una manera d’amarar-se d’una mica d’autenticitat i treure’s la sensació d’artificialitat de parc temàtic és dedicar un dia a fer un periple en “vaporetto” per les altres illes de la llacuna: contemplar i comprar vidre a Murano; guaitar Sant Michelle, que serveix únicament de cementiri;  enlluernar-se amb els llampants colors de les façanes de Burano; i contemplar al Lido l’embarcador de l’Hotel Excelsior, on arriben durant la Mostra de Cinema les llanxes amb glamurosos visitants.

Embarcador de l’Hotel Excelsior al Lido [Foto: Josep Lario]

Per acabar, m’agradaria recomanar-vos una pràctica que, si més no a mi, m’ajuda a enriquir l’experiència vital que comporta tot viatge. Aprofiteu per donar forma als escenaris de les obres literàries, és a dir, trieu un llibre que s’ubiqui a les terres que visiteu i llegiu-lo durant l’estada. Us prometo que no us en penedireu. Enguany, per exemple, m’he endut com a company de viatge La mort a Venècia de Thomas Mann i amb la seva relectura no només he pogut ubicar amb molta precisió les anades i vingudes entre el Lido i Venècia de l’artista decadent i el seu ideal Tadzio, sinó que he aprofitat per rememorar les nombroses referències clàssiques que vertebren la novel·la. Us en cito unes quantes perquè les desenvolupeu (si cal, informeu-vos sobre l’obra en qüestió i el seu autor). (Extretes de la traducció de Joan Fontcuberta per a l’Editorial Proa, 1980)

…, l’escriptor no havia pogut retenir, ni tan solament havent dinat, la vibració d’aquella força motriu que maldava per crear dintre seu, aquell motus animi continuus que constitueix, segons Ciceró, la part essencial de l’eloqüència. [pàg. 33-34]

…el minyó […] tenia una retirança a les escultures gregues d’època clàssica… […]. Hom s’hauria guardat prou d’aplicar les tisores al seu cabell tan bonic, que, com el de l’Infant de l’espina, queia en rulls sobre el front, les orelles i el clatell. [pàg. 84-85]

Dia darrera dia, el déu nu de galtes enceses menava la seva quadriga de foc per la volta del cel i la seva cabellera d’or onejava al vent impetuós de l’Est. [pàg. 118]

Ara li semblava talment haver estat transportat a l’Elisi, a l’altre cap de món, on els homes frueixen d’una vida regalada… [pàg. 121]

…Sòcrates alliçonava Fedre sobre el desig i la virtut. […] Altrament, ¿què fora de nosaltres, si la divinitat, la raó, la virtut i la veritat apareguessin als nostres sentits tal com són? ¿No ens consumiríem i abrusaríem d’amor com en altre temps Sèmele davant Zeus? [pàg. 128-128]

…a trenc d’alba… […] Eos deixava els braços del seu espòs; […]. S’anava acostant la deessa, la raptadora de jovencells, que segrestà Clitó i Cèfalos i que, a despit de l’enveja de totes les divinitats olímpiques, fruí de l’amor del bell Orió. [pàg. 136-137]

Petits grumolls de núvols blancs aparegueren al cel… […] Es girà un vent més fort i els corsers de Posidó, encabritats, arrencaren a córrer. [pàg. 137]

Creia veure Jacint, aquell que havia de morir perquè dos déus l’estimaven. [pàg. 138]

Era el somriure de Narcís en emmirallar-se en l’aigua de la font. [pàg. 142]

Vet aquí la meva Venècia. I per acabar la sèrie d’articles sobre el Vènet, us presento alguns rètols perquè els ubiqueu al Google Map d’Establiments amb referènts clàssics. Que hi hagi sort!

[Fotos: Teresa Devesa]

TERESA

De itinere: Vènet III – Verona

5 Replies

Quins ressons Shakesperians, a Verona! El balcó de la casa dels Capuleto, la tomba de Julieta… Llàstima que la realitat s’imposa amb tota la seva cruesa en arribar al portal que condueix al patí on Romeu va declarar a la seva estimada el seu amor impossible; milers de grafitti amb declaracions d’amor incíviques converteixen en lleig i desagradable aquell lloc mític. Impossible inspirar-se i rememorar els versos del dramaturg anglès en aquell context. Tot i això, aprofito per preguntar-vos quin episodi de les Metamorfosis d’Ovidi presenta un amor prohibit com el de Romeu i Julieta, en el qual es va inspirar Shakespeare i que és citat explicitament a la comèdia Somni d’una nit d’estiu.

Aquesta decepció, però, no hauria de desanimar el visitant, perquè la ciutat amaga nombrosos centres d’interès menys “mediàtics”. La visita a l’Arena, per exemple, ens pot reconciliar amb la vila, tant per la pervivència clàssica com per les manifestacions culturals que hi tenen lloc, especialment a recintes de tradició grecollatina, com l’amfiteatre o el teatre romans.

Verona era una antiga població, aliada de Roma des del segle III aC, que va rebre la ciutadania romana de mans de Juli César el 49 aC i va ser considerada un emplaçament estratègic durant l’època imperial. Actualment conserva nombrosos monuments d’aquella època, construïts tots ells després del segle I aC, quan va tenir lloc la refundació de la ciutat en un meandre del riu Adige.

[Font: Revista viajes]

Pel que fa a les dimensions, l’Arena era el tercer amfiteatre del món romà, després de Colosseu de Roma i l’amfiteatre de Càpua, i el més ben conservat de tots. El teatre, del segle I aC i recuperat el 1830; tres portes de la muralla de la mateixa època, la Borsari, la Leoni i l’Arc dei Gavi, que flanquejava la via Postúmia; el pont Pietra, l’únic encara visible, ja que del pont Postumio només es pot veure els fonaments en època de sequera; així com d’altres restes disperses per la ciutat completen el ric llegat romà de Verona.

Vista de l’interior de l’Arena de Verona preparada per a la representció de Don Giovanni [Foto: Josep Lario]

A Verona hi trobarem també mil recons d’època medieval, renaixentista o barroca, que aprofiten emplaçament romans, d’entre els quals m’agradaria destacar la Piazza delle Erbe, que ocupa l’espai de l’antic fòrum romà. No en va era tradicionalment la ubicació del mercat d’hortalisses i fruita.(Algú m’explica aquest comentari final?). El monument més antic  de la plaça és la font de Madonna Verona, que en realitat conté una estàtua romana de l’any 380, i a la banda oest l’espai queda tancat pel barroc Palazzo Mezzi, coronat per les estàtues de sis figures mitològiques grecoromanes. Obriu els ulls i digueu-me, de manera raonada, de quins personatges es tracta.

Ve’t aquí un recull d’imatges que il·lustren la informació d’aquest article i que serviran de base a algunes de les activitats que us proposo.

TERESA

De itinere: Vènet II – Arquà Petrarca

5 Replies

Al bell mig dels Colli Euganei, un oasi de natura declarat parc natural el 1989 que inclou 15 poblacions amb un extraordinari patrimoni històric-monumental, destaca Arquà Petrarca, que conserva intacta l’atmosfera de plàcida serenitat i la poètica bellesa que fascinaren el gran escriptor Francesco Petrarca. Poeta de referència del Trecento, Petrarca va passar els darrers anys de la seva vida, després d’un intens i productiu periple pels principals centres culturals de l’època, en una petita i encantadora casa d’aquesta localitat.

Un dels llocs on va residir és Pàdua, on una inscripció recorda el seu pas per la ciutat. Qui s’atreveix a traduir-la i a analitzar-la morfosintàcticament? Fixeu-vos en la referència que apareix a la part inferior dreta, ¿què en sabeu?

[Foto: Teresa Devesa]

L’anomenat” pare de l’humanisme” va ser també una peça cabdal en la formació de les bases de l’italià modern, juntament amb Boccaccio i Dante. Tot i que la major part de la producció d’aquest poeta, sobretot la més escolàstica, va ser escrita en llatí, per als seus poemes més sentits i íntims va triar donar forma a la llengua romanç que l’havia vist néixer. Us animo a profundir una mica més en la seva obra, especialment l’escrita en llatí, perquè veieu com n’era de profund el seu coneixement dels clàssics. Quina obra fa en hexàmetres? En quins autors clàssics s’inspira?…

Casa de Petrarca a Arquà [Foto: Josep Lario]

Per si quedava algun dubte d’aquest amor pel passat clàssic tan propi del Renaixement, les parets de les estances d’aquesta residència, on el poeta va morir el 1374, ens reben amb una profusió de frescos amb referents clàssics de tota mena: literaris, mitològics, històrics…

  • L’Estança de Venus, probablement dormitori del poeta, rep aquest nom arran d’un fresc que decora la llar de foc. A la part dreta apareix Venus ajeguda, acompanyada de Cupido (al centre), a qui Vulcà (a l’esquerra) lliura les armes que ha forjat per a ell. Alguns estudiosos relacionen aquesta escena amb la venjança que Hefest va ordir per castigar els amors de Venus i Mart. Sabríeu dir-me de quin episodi mític parlo i on aparelix relatat?

  • Els frescos de l’Estança central o de Les Metamorfosis mostren set escenes procedents de les al·legories de la composició XXIII del cançoner del poeta, també coneguda com la Cançó de les Metamorfosis. En aquest vessant de la seva producció literària, Petrarca reutilitza les tradicions poètiques precedents, especialment la llatina, per crear belles imatges i metàfores que perduraran en el temps. Potser una de les més conegudes és la de l’aplicació del mite dafneu a la seva estimada Laura. Podeu dir-me a quina narració ovidiana fa referència? Quina relació té el nom de la musa del poeta toscà amb la protagonista d’aquesta metamorfosi?

  • La llar de foc de l’Estança de Cleòpatra, de l’Àfrica o de Lucrècia i les parets adjacents també estan profusament decorades amb pintures murals. A la part inferior de la llar apareix Cleòpatra, ajeguda amb les aspids a la mà, i a sobre dues imatges de la poetessa Safo: a la dreta escrivint, i a l’esquerra llençant-se al mar des d’un roca de Lèucade. A la paret que corona la porta dreta sembla que es representa el banquet de Cleòpatra, Marc Antoni i el cònsul Gneu Domici Enobarb i a sobre de la porta esquerra, Juli César mostrant a Cleòpatra el seu germà Ptolemeu presoner. Completa la decoració d’aquest pany de paret un nínxol amb un bust de Lucrècia. Molts referents per desenvolupar, oi?

Malhauradament, no és permès de fer fotos a l’interior, però un merescut passeig pel poble ens porta a la tomba del poeta, al davant de l’església.

[Foto: Josep Lario]

TERESA

De itinere: Vènet I – Pàdua

15 Replies

Antenor potuit, mediis elapsus Achivis,
Illyricos penetrare sinus, atque intima tutus
regna Liburnorum, et fontem superare Timavi,
unde per ora novem vasto cum murmure montis
it mare proruptum et pelago premit arva sonanti.
Hic tamen ille urbem Patavi sedesque locavit
Teucrorum, et genti nomen dedit, armaque fixit
Troia; nunc placida compostus pace quiescit:

P. VERGILI MARONIS Aeneidos I 242-249

Al primer llibre de l’Eneida, el poeta Virgili celebra amb aquests mots la llegenda de la mítica fundació de Pàdua a mans del troià Antènor. Queda palesa, doncs, la importància que donaven els romans d’època augústea a aquesta ciutat del nordest de la península itàlica. Llegendes pseudohistòriques a part, sembla que la població va ser establerta pels volts del segle XII aC en un meandre del riu Medoacus, l’actual Brenta, un territori habitat des de fa més de tres mil anys.

L’any 45 aC va esdevenir municipium romà i gràcies al florent comerç, les fèrtils terres i la navegabilitat dels seus cursos d’aigua, va esdevenir un dels principals centres de l’Imperi Romà fins que va ser destruït pels longobards l’any 601. No obstant, a partir de l’any mil la ciutat va renéixer econòmicament i cultural per passar a ser una esplendorosa vila on encara ara es pot gaudir del llegat arquitectònic urbà del Trecento, el seu Segle d’Or, o de les magnificents vil·les que recorden la presència veneciana (1405-1797). Pàdua és, en definitiva, una ciutat d’art i de ciència que paga la pena visitar, tot aturant-se a cada cantonada.

Un dels racons més emblemàtics de Pàdua: el neoclàssic caffè Pedrocchi [Foto: Josep Lario]

Més endavant trobareu algunes referències clàssiques que, com sempre, us demanaré desvetllar, però he de confessar que una de les coses que m’han sorprès gratament de bon principi ha estat la gran quantitat de referències a les fonts clàssiques que apareixen al catàleg turístic oficial distribuït a l’Oficina de turisme de la ciutat. Diu molt del rigor i cura dels seus autors trobar-hi, a part de la cita virgiliana abans reproduïda, l’esment a Tit Livi (pàg. 16):

Già nel I secolo d.C. il famoso storico Tito Livio rendeva omaggio all’abilità nella navegatione degli antichi patavini descrivendo la loro gloriosa vittoria sulla flotta del re spartano Cleonimo nel 302  A.c.

…i al geògraf grec Estrabó:

Secondo Strabone, famoso geografo greco, Padova superava per importanza tute le altre città della regione e la quantità di merci che da qui partivano per il mercato di Roma confermava la presenza di una popolazione fiorente ed industriosa.

No us faci por l’italià, llengua romànica sense secrets per als que esteu estudiant llatí. Sempre sou a temps d’acudir a un diccionari, però us serà d’ajuda saber que en aquesta llengua els plurals no són sigmàtics, és a dir, no tenen –s com a morfema de plural, sinó que en alguns casos parteixen de les desinències del nominatiu de la 2a declinació per al masculí i el de la primera, amb un petit canvi (-ae>-e) per al femení. Per exemple, el singular antico patavino dóna en plural antichi patavini o l’altra cittá esdevé le altre cittá (el substantiu no canvia) en modificar el nombre.

Per complementar la visita a aquesta ciutat, paga la pena visitar també alguna de les nombroses i esplendoroses vil·les senyorials de la Ribera del Brenta, com per exemple la Villa Nazionale di Stra o Pisani, la més gran de les vil·les venecianes situades a la vora d’aquest canal. Construïda el 1756 i adquirida per Napoleó el 1807, el seus jardins contenen un laberint que, com el de Barcelona, porta fins a una divinitat grega. Recordeu qui ens rep al centre del laberint d’Horta? És la mateixa divinitat que aquí? Mireu les imatges i comenteu-ho, tot identificant, de passada, dues divinitats que coronen le cavallerisses al fons del jardí. Us animo també a afegir aquest laberint al Google map especialitzat en el tema.

 

 

[Fotos: Josep Lario i Teresa Devesa]

Com de costum, aquests articles de viatge tenen l’objectiu que hi pogueu aplicar, segons les possibilitats de cada curs i matèria, els continguts i procediments apresos a classe. És per això que cloc el primer article d’aquesta sèrie sobre terres italianes amb uns suggeriments de treball:

  • Traduïu, comenteu lingüísticament i contextualitzeu les citacions textuals, tant del llaí com de l’italià. Els de 2n no oblideu que el fragment de l’Eneida pertany a la selecció que heu de llegir en traducció. Els de 4t i 1r aprofiteu per fer un exercici pràctic d’anàlisi de les semblances entre les llengües romàniques. Quin paper té l’italià entre elles i com es manifesta en la seva morfologia, lèxic, sintaxi…?

  • Desenvolupeu totes les referències clàssiques (autors, topònims, obres…). En alguns casos us caldrà documentar-vos, però en la mesura del possible, utilitzeu els vostres propis coneixements.

TERESA

De itinere: A ritme de polonesa

25 Replies

Cracòvia com a escenari del pas d’any? Fred assegurat i la sensació d’estar allunyada del món llatí que tenim tan proper… Tanmateix us puc ben assegurar que hi he trobat molt més que això, en aquesta bella ciutat polonesa: Chopin de banda sonora, la devoció al Papa Woytila present a cada racó, Copèrnic com a rei absolut de la zona universitària, però sobre tot la calidesa d’una gent amable i acollidora que contraresta amb el seu caliu la fredor d’un entorn sovint massa inhòspit. Ells m’han parlat de la verge moreneta de Czestochowa que sembla que és un dels motius pels quals hi ha qui ens diu “polacos” a nosaltres i pel que fa a la llengua, que de vegades també s’addueix com a motiu d’aquesta denominació, us puc assegurar que no s’assembla gens al català… Per cert, el polonès és una llengua indoeuropea? Si és així, recordeu a quina branca pertany? Amb quin alfabet s’escriu i per quin motiu? Quan i per a qui es va començar a escriure el polonès en lloc de la llengua de cultura per excel·lència, és a dir, el llatí?

I a part d’aquesta referència lingüística -us preguntareu- ¿quin lloc tenen aquestes reflexions en el nostre bloc clàssic? Doncs bé, fins i tot en aquest racó de món no romanitzat, en la història del qual no trobem traces de dominació romana, la influència clàssica m’ha sortit a l’encontre i és que, encara que hi hagi qui ho dubti, el llatí i el grec es troben a la base de la cultura occidental en el seu conjunt. En el muntatge que us presento a continuació podreu trobar els següents àmbits:

  • Referències clàssiques als rètols dels establiments de la ciutat. A més d’interpretar-les us demano que les ubiqueu al Google map d’Establiments clàssics. Si no trobeu l’adreça exacta, podeu situar-les al centre de Cracòvia.
  • Presència del llatí o la cultura clàssica en alguns monuments de la ciutat. Els sabeu interpretar? Podeu buscar informació, però apliqueu sobretot els coneixements assolits a classe.
  • El Collegium maius és una mostra de la prevalença del llatí com a llengua franca del món universitari fins al segle XVIII. Començant pel nom de la institució, demostreu que sabeu prou llatí per traduir i interpretar gramaticalment els rètols. D’altra banda, investigueu sobre el personatge de Nicolau Copèrnic: analitzeu i traduïu els títols de les seves obres i trobeu el nom llatí amb què les signava…
  • Visita obligada, ben a prop de la ciutat, és la del camp de concentració i extermini d’Auschwitz. Experiència punyent, descarnada, sens dubte, però necessària per comprovar la part més fosca de la natura humana, capaç de la major bellesa ensems amb la més vil depravació. La magnitud de l’estudi històric es troba precisament en revisar el passat per tal de millorar el present i prevenir el futur, tot i que malauradament l’ésser humà sembla no aprendre’n i el cicle creació-destrucció es repeteix una vegada i una altra. Al fons del segon camp, Auschwitz II – Birkenau, al final de les vies de tren i entre dos crematoris, s’alça un monument de record de les víctimes, al peu del qual hi ha 21 plaques amb una mateixa inscripció traduïda a diferents idiomes. Us presento la fotografia de la versió en grec modern per tal que intenteu identificar termes a partir del que sabeu de grec clàssic. Per ajudar-vos, a continuació trobareu la versió judeoespanyola, que crec que també mereix un comentari.

 

Do widzenia!

TERESA

“De itinere”: Κεφαλλονιά V- Grècia al cor

3 Replies

Èbria de bellesa natural i d’infinitud mítica, no puc acabar la narració del meu periple per aquests racons hel·lènics (I, II, III, IV) sense una petita reflexió sobre la realitat actual d’aquest país ple de contradiccions, integrades en la seva immensa bellesa i el seu passat indispensable per a la societat occidental.

Hem vist l’atzur del mar, els vestigis dels ancestres de la nostra civilització, ensumat l’alè homèric i gaudit de l’amabilitat dels seus habitants, però el paisatge quedaria inacabat si no m’allunyés del món clàssic per recordar l’empremta bizantina que acaba de conformar l’esperit d’aquest país. I una bona mostra és el monestir de Sant Geràsim (Αγιος Γεράσιμος), que encara es troba en procés de reconstrucció després d’un terratrèmol (la història es repeteix…). La policromia exhuberant de les seves parets i la devoció amb què els fidels seguien les lletanies del clergue davant el sepulcle amb les relíquies de sant baró ens recorden que han passat moltes coses des de la democràcia de Pèricles i l’imperi d’Alexandre…

Interior del monestir d’Αγιος Γεράσιμος

Aquesta clara evolució ha deixat una petja profunda, per exemple, en el ric folclore popular, que hipnotitza el visitant amb el ritme de la seva música i la varietat de les seves dances. Jo, al menys, mai m’he pogut resistir a afegir-me a la fila per ballar un bon kalamatianós.

Astra Hotel (Svoronata)

“I la crisi què? El daltabaix econòmic es deu notar”- és la pregunta que més m’han fet en tornar. Què voleu que us digui? A Cefal·lònia hi ha qui prefereix eludir el tema, també m’he trobat algú confortat pel fet que Espanya, Itàlia i Portugal anem en camí d’acompanyar-los en la desgràcia…

És cert que ens vam trobar enmig d’una vaga de taxistes força salvatge, que a la televisió apreixien tertulians enfrontats sobre les mesures del govern per fer front a la fallida. Moltes propostes – em va semblar entendre- se centraven en la necessitat de regular certs sectors on l’economia submergida ha fet estralls. Amb tot, si us he de ser sincera, aquest estiu Grècia m’ha tornat a enamorar, com sempre, i us ben asseguro que mil vegades em robarà el cor quan torni, perquè m’és impossible passar gaire temps lluny d’aquest racó de món. A no ser que la crisi ho impedeixi, a vosaltres o a mi, val la pena tornar als orígens. I és que continuo pensant que Grècia som tots i, si no, què hi faríem nosaltres ensenyant al jovent la llengua i la cultura de la Grècia clàssica?

Karavomilos
[Totes les fotos de l’article són de Josep Lario]

Com a Colofó, us proposo ubicar en aquest Google Maps les etapes del meu viatge amb un explicació del que es pot trobar a cada indret. Inseriu també l’enllaç a l’article corresponent.


Mostra De itinere: Κεφαλλονιά en un mapa més gran

TERESA

“De itinere”: Κεφαλλονιά IV- Ítaca

3 Replies

Ιθάκη… Sí, ja he fet la meva visita a Ítaca, ja he complert. Espero que el meu viatge continuï estant ple d’experiències i ple de coneixences i prego que sigui llarg, però em sento com si hagués complert una etapa. Segurament és només una qüestió d’edat, però m’agrada mirar-m’ho amb un cert lirisme. Què és la vida sinó un poema inacabat?

Vathí, la capital d’Ítaca

[Font: grecotour]

És aquest un racó de món amb molt d’encís. Les seves costes no tenen res a envejar a les illes veïnes; el caràcter porós del seu relleu la forneix de grutes, una d’elles anomenada també de les Nimfes, si bé no tan espectacular com la de Melissani; fins i tot és possible que el palau d’Odisseu es trobés a Cefal·lònia i no aquí, a prop d’Stavros (Σταυρός) com semblen apuntar les darreres excavacions. Cal recórrer-la i gaudir-ne, tant si hi busquem les petges d’Odisseu com si no.

Com que les paraules ja les posa el poeta i els acords el músic, aquí us deixo algunes imatges evocadores per fer-vos-en una idea.

Fixeu-vos que al final hi ha un exercici en el qual queda palesa la presència del mite homèric en tots els àmbits de la vida itaquesa.

TERESA

“De itinere”: Κεφαλλονιά III- Mites i terratrèmols

1 Reply

Després de la visita a Argostoli, la capital, i d’un refrescant passeig per les illes veïnes, explorem Cefal·lònia a la recerca de referents clàssics.

Tal com queda palès al primer article d’aquesta sèrie, el principal referent que percebem a l’ambient és el món mític relacionat amb el reialme d’Odisseu, però crec que hi ha dos indrets ben diferents que caldria remarcar també: la cova de les Nimfes i la domus d’Escala (Σκάλα).

Llac de Melissani [Foto: Josep Lario]

A la part central de la costa est de l’illa, a prop de Sami (Σάμη), es troben la gruta i el llac de Melissani (Μελισσάνη), un paratge d’extrema bellesa lligat des d’antic al culte de divinitats de la natura. L’estructura extraordinària d’aquesta cova oberta acull un llac d’aigües blavíssimes amb una fondària de fins a 39 m, que val la pena visitar de la mà dels barquers experts que n’expliquen la història i els detalls més curiosos. Les excavacions que s’hi han realitzat han obtingut nombroses troballes, la majoria dels segles IV i III aC, que testimonien el culte al déu Pan i les Nimfes.

Estatueta del déu Pan trobada a la gruta de Melissani. Museu Arqueològic d’Argostoli  [Foto: Josep Lario]

Després d’admirar els extraordinaris colors de l’aigua canviant de tonalitat a mercè de la incidència dels rajos solars a través de l’immens forat obert que li fa de sostre, us puc ben assegurar que m’estranya gens que se l’anomeni popularment “La cova de les Nimfes”. Els esperits de la natura han d’estimar aquest indret per força…

Placa de l’entrada de la cova de les Nimfes. Reprodueix un relleu actualment conservat al museu d’Argostoli. [Foto: Josep Lario]

Més al sud, a l’extrem meridional de Cefal·lònia, la localitat d’Escala allotja les restes d’una vil·la romana del segle III dC decorada amb uns interessants mosaics de temàtica diversa. Un amable però poc entès vigilant acull els visitants i els guia a través del jaciment, tot i que la bona voluntat que mostra no és suficient per aclarir els dubtes concrets que se’ns puguin presentar sobre els diferents espais i el contingut dels mosaics. Sembla que l’efecte d’un terratrèmol, un incendi o la construcció d’una església cristiana va moure les restes i és difícil reconèixer l’estructura original de la construcció, no obstant l’estat de conservació del paviment és suficient per fer-nos una idea de la seva importància. S’hi poden recórrer sis estances i els mosaics més destacables representen, en un cas, l’enveja atacada per feres salvatges i, en l’altre, una escena de sacrifici envoltada de textos en grec clàssic.

Divinitats de la natura i evidències històriques d’època romana, en els dos casos es fa present la força irresistible dels fenòmens tel·lúrics que han donat forma a una geografia fragmentada, testimoni de la insignificància de l’ésser humà enfront de la totpoderosa Gea.

TERESA