Tag Archives: Teatre grecollatí

Càsina parla

Un plató il·luminat per milers de bombetes i seients ben còmodes és el que necessitem per a parlar amb qui conversarem el dia d’avui, però abans de res em presentaré. Sóc la veu del vostre cap que us recita tot el que llegiu en la vostra vida, potser vosaltres no em coneixereu en el llarg del vostre cicle vital, però jo cada vegada aprenc més de tots els que m’utilitzeu. No busqueu cap sentit al que us dic en aquest moment, doncs acabareu amb una idea molt diferent a la meva finalitat didàctica.

Acabat aquest petit parèntesi, us dono la benvinguda a un diàleg o entrevista, com preferiu nombrar a aquest experiment totalment real amb uns personatges ficticis, però reals, creats per la mà de Déu i dotats d’intel·ligència i voluntat creadora. No us pregunteu de què parlo, només llegiu-me, parleu-me sense stop ni play, utilitzeu-me per a entendre aquests símbols anomenats lletres. Doncs, no sóc res més que una part de vosaltres i dels vostres ulls.

– Amb tots vosaltres, Lisídam, el vell verd de la vil·la d’aquí el costat gaudirà de la nostra presència, vine, asseu-te al meu costat, si no et fa res.

– Hola a tots i a totes, sobretot a vosaltres, petites nimfes creades per a fer gaudir els meus ulls melancòlics, jutjats per una vella tancada de cames de per vida.

– Et donem la benvinguda, tots i totes, potser notes una certa absència de dones en aquest espai tan gran i ben il·luminat, però que no t’estranyi, elles et defugen com una gallina fuig d’un llop afamat.

Els riures reboten entre les parets de la sala, sembla que l’ancià es proposa dir unes quantes paraules més:

– No passa res home! Només em fan falta uns somriures per aquí i per allà i totes vindran com cotxes, tremolant de l’emoció.

– Què tenim aquí, una mica de mal context històric? Els únics vehicles que pots arribar a conèixer, home de poca pena, són cavalls i troncs en forma de rodes.

– No passa res! És un diàleg fictici, dic cotxes com puc dir aeronaus espacials de motor v-500, propulsats per una barreja insana d’energia nuclear i vapor d’aigua.

Els riures es repeteixen contínuament. Si vols, tu també pots riure, lector, però no fa falta, tothom sap que una imatge val més que deu mil paraules, així que espera’t a que s’estreni aquesta gran obra, potser no en teatres luxosos ni barats, potser es representa en un carrer, ple de brutícia, però ja saps, val més això que res.

– Anem a l’entrevista en qüestió, doncs l’apunt es fa massa llarg. Com podies pensar que tenies alguna possibilitat amb aquella bellesa invisible que rep el nom de Càsina? Potser la volies enganyar amb aquestes dents negres teves?

– Per encantar no fa falta enganys ni veritats, només encant. Orgull, pena i una barba masculina em converteixen en un déu per a elles. Ni Zeus es compara amb mi. Ell potser té múscul, però jo posseeixo els ulls més masculins de tota la vil·la.

– Ja n’hi ha prou, vell depravat sense escrúpols ni consciència. T’acomiadem amb una cordial petada al cul.

Ara et preguntaràs moltes coses, i poques relacionades amb aquest relat sense caps ni peus. No importa, continuem amb el següent, o més ben dit, la següent convidada. Amb tots vosaltres, us prego que rebeu amb un gran aplaudiment a ella, la immillorable Cleòstrata!

Tots vosaltres aplaudiu amb gran èmfasi, però mentalment, per favor, que veure una persona que mou les mans davant una pantalla és d’allò més estrany.

– Benvinguda, Cleòstrata!

– Moltes gràcies per convidar-me.

– Moltes gràcies a tu, però el temps és or i falten molts personatges per entrevistar. Gràcies per la teva presència i fins un altre.

– Però.

– No, res més que afegir- El següent és un personatge molt especial, coneguda pels diàlegs tan profunds i sentimentals, tan, que ens trenca el cor només de tenir-la entre nosaltres. Amb tots vosaltres, Càsina!

El furor envaeix tota la sala, els crits omplen les boques de tots vosaltres.

– Hola Càsina, no fa falta que parlis, ho sabem tot sobre tu. La teva bellesa ens petrifica i ens converteix en esclaus teus. No, no parlis, la teva veu és massa preciada com per a què l’escoltem nosaltres, uns simples mortals. Ens ha agradat molt tenir la teva presència aquí,

– No, abans d’anar-me’n, de no tornar a tastar les vostres paraules amables i plenes de confort i seguretat, haig de parlar. Plaute em va donar el paper, sí, vaig acceptar-lo, també és veritat, em va pagar amb grans riqueses que em suportarien la resta de la meva vida, però haig de dir la veritat, encara que aquesta destrossi tot el que conec.

– Això podrà esperar fins al proper capítols, doncs el temps s’acaba i encara falten dos personatges més.

– Però hi haurà més entregues?

– Clar que no. Una salutació cordial i fins un altre. Els pròxims invitats són ja els últims (gràcies a Zeus). Amb tots vosaltres, els immillorables Olimpió i Calinus!

– Gràcies per invitar-me, o més ben dit de res per donar-vos la meva gloriosa presència, però no entenc perquè està “l’altre” també entre nosaltres.

– Continua, si continua amb les teves “palabras” plenes de fang i cucs “asquerosos”, res m’importen  homosexual de les cataplasmes.

– Oh, un altre cop, no suporto tanta vulgaritat en un sol home, si et puc anomenar home, clar, més bé sembles un simi que ha aprés a caminar sobre dues potes, perquè tan pelut que ets, et confonc cada dos per tres amb un gos del carrer.

– Calma, senyors, com a opinió personal crec…

– A qui li importa l’opinió d’un home que vesteix roba que brilla més que el punyeter sol, aprèn de mi, que elegeixo cada  color amb gran precaució.

– “Eso eso”, no ets més que un “palurdo” més, fuig com les cabretes fan, cabreta!

– El que faltava, quan la ignorància i la “saviesa tot poderosa” s’uneixen, no hi ha qui suporti tal tortura. Bé, això és tot el que tenim per avui, esperem que no hi hagin continuacions d’això, doncs no és ni experiment ni hòsties, només un conjunt de frases i oracions. Ens ha agradat molt tenir la vostra atenció durant…

– Parla per tu, jo ni tan sols surto.

– Mírrina, aquí secundaris no volem, gràcies i adéu.

Així es tanca el teló, encara que no n’hi hagi, ja m’enteneu (espero).

Raül Àlvarez

1r Batxillerat Humanístic

Arran de la lectura de Càsina de Plaute i després de la seva representació al Teatre Joventut d’Hospitalet de Llobregat

Dia Internacional del Teatre

El Soldat Fanfarró al XIX Festival Juvenil de Teatre Grecollatí

El passat dijous 10 d’abril els alumnes de llatí i grec de 1r de batxillerat i els alumnes de llatí de 4t de l’ESO dins el marc del XIX Festival de Teatre Grecollatí organitzat per Prósopon, vam poder gaudir de dues obres de teatre, “Les Coèfores” d’Èsquil i “El Soldat Fanfarró” de Plaute produïdes per “In Albis Teatro”, uns joves que comparteixen el gust de les humanitats de l’IES Fuente Nueva de Morón de la Frontera, que van venir en autocar de nit des de Morón de la Frontera (Sevilla) a Tarragona per representar-nos les obres a l’Auditori del Camp de Mart al peu de la muralla romana.

El soldat fanfarró (en llatí Miles gloriosus) és una obra escrita pel comediògraf romà Plaute (254 aC – 184 aC). L’obra té lloc a Efes (Àsia Menor).

A continuació, us deixo els millors moments de l’obra:

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=0m11qoeR53Q[/youtube]

Camila Arigón

1r de Batxillerat Llatí

Diàleg de dos “Menecmes”

Salve!

Nosaltres, 1r Batx. Grec i Llatí vam anar al teatre Joventut de l’Hospitalet de Llobregat, a veure la comèdia de Plaute “Els Menecmes” i la tragèdia “Medea”. Ens vam divertir molt veient l’obra de “Els Menecmes” així que vam decidir fer un petit diàleg aprofitant que som bessones i que a nosaltres també ens han confós unes quantes vegades igual que els Menecmes. Primer de tot us deixarem l’argument de l’obra.

Els Menecmes és una comèdia escrita per l’autor de la Roma clàssica, Plaute entre l’any 216 i el 186 a. C. Un mercader siracusà, que tenia dos fills bessons, Menecme i Sòsicles, perd a un d’ells (Menecme) a Tarent, on havia anat en viatge de negocis, i, abatut pel dolor, mor. El nen és recollit per un ric mercader d’Epidamne que l’adopta i, a la seva mort, el fa hereu de tota la seva fortuna. Ara viu a Epidamne (lloc on es desenvolupa l’acció de la comèdia), casat amb una dona autoritària i, potser per compensar les seves penes, té per amant Eròtia, la cortesana veïna. Mentrestant el seu germà, a qui l’avi en record del seu nét perdut havia canviat el nom per Menecme, havia viscut i crescut a Siracusa fins que quan és un home,  en companyia del seu esclau Raspall havia emprès la llarga recerca del seu germà per tots els països del món conegut. Quan arriba a Epidamne, passa per una sèrie de confusions (la gent el confon amb el seu germà Menecme) fins que es retroba amb el seu germà.

Imatge de l’obra “Els Menecmes”

I a continuació el diàleg fet per nosaltres:

Andrea: Hola Irina

Irina: Hola Andrea

Andrea: T’has llegit la comèdia dels bessons de Plaute?

Irina: No, de què va?

Andrea: Doncs són dos bessons com nosaltres, que es diuen menecmes

Irina: Menecmes? Els dos tenen el mateix nom?

Andrea: Bé, els dos no. De fet un es deia Menecme i l’altre es deia Sòsicles; però un dia un dels dos es va perdre a Roma i l’avi dels nois va canviar el nom de Sòsicles per Menecme en honor al bessó perdut.

Irina: i que li va passar a Menecme, el bessó perdut?

Andrea: va conèixer un oficial de les legions que li va oferir que si l’ajudava a fer contraban amb el vi amb el que traficava el pendria amb ell cap a Epidamne i li deixaria que es casés amb la seva filla.

Irina: i es van tornar a trobar?

Andrea: Doncs…

Menecmi: Ubi summus?

Sòsicles: Hoc non est Epidamnus!

Menecmi: Specta Sosicles! Duae geminae sorores!

Andrea: són els Menecmes

Irina: Salve! nos summus Andrea et Irina

Menecmi: Non portant peplum!

Andrea: Nos summus ab seaculum viginti unus

Menecmi: Eae rabidae sunt quam mea uxor.

Sòsicles: Ea non est tua uxor, mea uxor est, et non rabida est.

Andrea: Es pensen que estem boges

Menecmi: Ubi est Erotia?

Irina: Qui est Erotia?

Menecmi: Erotia mea amica est

Andrea: Non scimus.

Raspall: Ubi sum?

Sòsicles: Peniculus !

Raspall: Menaechmi, Sòsicles ubi summus?

Irina: Vos estis in Premià de Mar,in Catalunya, Hispania

Raspall: ah, Hispania. Illic manducat probe bene.

Sona un mòbil.

Sòsicles: Quid est hoc?

Andrea: Telephonum est.

Irina: Spectatis.

Menecmi, Sòsicles i Raspall a la vegada: Ecce diabolus!

Andrea i Irina: Espereu. On han anat?

Com heu pogut veure en el diàleg apareixen unes quantes frases en llatí. Sabríeu fer la traducció de les frases que hem posat en llatí? Podríeu fer vosaltres un petit diàleg acabant de tancar el final del nostre diàleg? Què us va semblar l’obra? Feu una valoració personal de l’obra.

 

Andrea Balart i Irina Balart

1r Batx. C Grec i Llatí

 

La domus romana

Som unes alumnes de 1r de Batxillerat que hem anat a Girona a veure l’obra “Miles gloriosus” i amb aquest article volem destacar quines eren les característiques principals d’una domus romana tenint com a referència l’obra de Plaute. Us presentarem les característiques  de les  cases romanes, i com es veuen en aquesta obra de Plaute.

Plaute [Font: Viquimèdia]

Tan bon punt l’obra va començar vam poder apreciar que la trama es desencadenava perquè un esclau havia vist a través de l’impluviuum com Filocomàsia es feia petons amb Plèusicles:

ACTE II. Escena II
(…)
PERIPLECTÒMENES.- Esteim perduts!
PALESTRIÓ.- Què hi ha?
PERIPLECTÒMENES.- La cosa s’ha destapat?
PERIPLECTÒMENES.- Fa un poc, no sé qui del vostre servei ha vist des de la teulada a través del nostre impluvi com es donaven besades na Filocomàsia i el meu hoste dins ca nostra.
PALESTRIÓ.- (Preocupant-se) Qui és qui ho ha vist?
PERIPLECTÒMENES.- Un company teu.
PALESTRIÓ.- Quin dels tants?
PERIPLECTÒMENES.- No ho sé, tot d’una s’ha escapat tan de pressa…
PALESTRIÓ.- (Molt preocupat) M’imagin que estic perdut. (…)

PLAUTE. El soldat fanfarró. Trad. Tere Febrer Janer

Aquest fet que desencadena la trama, fa de la casa l’escenari principal de l’obra. Les domus eren cases unifamiliars, ocupades per l’aristocràcia urbana, decorades amb atris i peristils que horitzontalment ordenaven, il·luminaven i ventilaven les estances bellament decorades amb pintures murals i mosaics. Una insula era, al final del període republicà i durant el període imperial romà, un bloc d’habitatges, normalment en règim de lloguer, de diversos pisos. Les insulae eren utilitzades pels ciutadans que es no podien permetre tenir habitatges particulars. Les insulae es construïen de maó i argamassa i eren similars als edificis d’apartaments actuals. Una villa era un centre d’explotació agrària que en alguns casos esdevingué segona residència de patricis que vivien a la ciutat, construïda durant la república romana i l’Imperi Romà. Una villa va ser originalment una casa de camp romana construïda per a la classe alta.

El compluuium era una obertura realitzada al sostre del vestíbul de l’antic habitatge dels grecs, etruscs i romans, per conduir l’aigua de pluja rebuda fins al impluvium. Consistia en una simple obertura rectangular practicada al centre del sostre dels domus per permetre l’entrada de la llum solar que il·luminava amb el seu reflex les habitacions adjacents i que, al seu torn, servia d’entrada de l’aigua de pluja que era recollida en l’impluvium. També servia per afavorir la ventilació de les habitacions. L’impluvium era una espècie d’estany rectangular amb fons pla.

En qüestió d’estètica solia haver-hi una tauleta de marbre, una capella consagrada als lars (lararium) i l’arca de cabals. També hi havia dues ales, o alae a banda i banda de l’atrium, que n’ampliaven l’espai.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=8unLEPfJ4Gc[/youtube]
Núria Fernández
Laura López
Carla Latorre
1r Batxillerat
Institut Isaac Albéniz

Miles Gloriosus: Una obra a Girona

Nosaltres, els alumnes de 1 de batxillerat de l’Institut Isaac Albéniz vam anar a Girona a veure una obra de teatre anomenada El Soldat Fanfarró de Plaute (Miles Gloriosus en llatí).

Els personatges de l’obra són els següents:

  • Pirgopolinices (lit: l’arrasador de moltes torres), soldat

  • Palestrió, (lit: el lluitador), esclau

  • Artotrogus, (lit: l’endrapador de pa), paràsit

  • Periplectomen (lit: el que teixeix embolics) vell que viu al costat del soldat

  • Esceledre, esclau de Pirgopolinices

  • Filocomàsia, estimada de Pleusicles, raptada per Pirgopolinices

  • Plèusicles (més o menys el navegant), jove atenès

  • Acrotelèucia, cortesana

  • Lurció, criat de Pirgopolínices

  • Milfidipa, criada d‘Acrotelèucia

L’argument de l’obra es basa en la història d’un soldat anomenat Pirgopolinices, que és molt faldiller i molt ingenu. Tots es burlen d’ell. Pirgopolinices rapta Filocomàsia que és amant de Pleusicles i se l’emporta amb ell, Pleusicles viatja també per intentar tornar amb Filocomàsia.>

Un criat fa un forat al mur perquè els enamorats es puguin veure, passant d’una casa a l’altra casa sense ser descoberts. I així poden estar junts. Però, més tard, un dels criats del soldat descobreix Filocomasia besant-se amb el seu amant. Tothom ho nega i li fan creure que Filocomàsia té una germana bessona.

Tota la trama es basa en aquest joc d’engany de Filocomàsia i d’una cortesana que contracten per fer-se passar per la dona del vell veí.

L’any passat els nostres companys aràcnids de Premià de Mar van anar a veure aquesta obra i tenen opinions molt positives sobre la interpretació que ells van veure. En el nostre cas, l’obra començava des de la platea i sortien els personatges ballant amb una música moderna actual de LMFAO. Els alumnes de l’Albéniz estàvem situats a les llotges, això en època romana significava que teníem un estatus important i una certa riquesa.

Un tret característic molt important que podem veure al llarg de l’obra és que els esclaus van corbats i ajupits. Això significa que els domini sempre van rectes i estan per sobre dels esclaus.

Hi havia actors de diverses edats i d’alguna manera representaven diferents posicions socials.

El diàleg estava molt ben interpretat per tots els personatges  i molt ben caracteritzats. Només vam poder observar un petit error, quan un dels personatges es va quedar en blanc i va haver-hi uns minuts de silenci. Però en general, la interpretació va ser molt bona i entretinguda.

L’escenari era molt senzill, però a la vegada pràctic. A l’escena en què Filocomàsia havia de córrer per anar d’una casa a l’altra, el grup havia resolt molt bé la dificultat amb la imatge de la casa que podeu veure en aquesta fotografia.

Lucía Pereira, Dani Maqueda, Carlos Gómez
1.2 batx.