Vid. Què se n’ha fet del Grec (IV)
Tornàvem a estar motivades i plenes d’energia, i això s’ho devíem en Tàcetes. De fet, era gràcies a ell que teníem una nova meta: trobar la pàgina faltant de l’Odissea, però no disposàvem de molt temps. Gaire bé no ens vàrem allunyar de la biblioteca quan sonà un altre cop el mòbil.
– Un missatge – l’Eulàlia va treure el seu telèfon
– Una altra endevinalla, potser? – digué la Zícora irònicament
– Doncs no vas mal encaminada – contestà la jove
– De debò? Què hi posa? – s’apropà a ella per veure-hi millor
En la pantalleta podíem llegir-hi el següent: La vida és interpretació
– Creus que pot tractar-se del teatre? – preguntà l’Eulàlia
– Té sentit. Anem-hi, doncs – suggerí la Zícora
En pocs minuts, érem davant de l’edifici. Quan vàrem entrar, l’ambient era d’allò més…teatral. De fet, l’escenari estava decorat amb unes columnes gregues als extrems. Qui havia fet tot això?
– Hi ha algú aquí?! – cridà la Zícora
La veu va fer ressò
Sobtadament la llum s’apagà substituïda per la de l’escenari. Allà enmig, del no res, aparegué una persona. Portava una màscara, característica de les tragèdies gregues.
– Oh, Zeus! Tingues pietat! Els xinesos s’apropen, ja els sento! Qui ens salvarà d’aquesta horrible tragèdia?! – i se’n va anar corrents
Cap de nosaltres sortia de la sorpresa. Estàvem bocabadades. Qui era aquell? La llum tornà. De seguida, aquella mena d’actor, si se li podia dir així, vingué a nosaltres.
– Us ha agradat la meva magistral interpretació? – se’l notava realment ansiós
– Mmmm…
– Veieu?! Ho he fet tan bé que us he deixat sense paraules! – s’alogià a sí mateix
Les dues ens miràrem, sense saber què dir
– En fi. Jo sóc Varus. Sou la Zícora i l’Eulàlia? – preguntà
– Com ho saps?
– L’Alexandre m’ha parlat de vosaltres – contestà
– El coneixes?
– Sí. De tant en tant, el pobre vailet ve aquí a fer-me companyia – la seva veu sonava trista
Amb aquesta afirmació ens donàvem compte de lo malament que es pintava la situació
– Tinc un regal per vosaltres – rebuscà dins la butxaca – Aquí teniu
Ens mostrà un paper, completament rebregat. Podria ser…?!
Examinant-lo millor, constatàrem que es tractava de la pàgina perduda, la 28
– És aquesta! I mira, encaixa a la perfecció! – exclamà l’Eulàlia
– Per què no provem a enganxar-la? – suggerí la Zícora
– Aquí tinc celo – digué en Varus
Acuradament, unírem la fulla al llibre. Sense adonar-nos, entrà efusivament l’Alexandre
– Bones notícies! Itàlia ha tornat a aparèixer! – exclamà feliç
– Què!?
– Però també de dolentes…França ha sucumbit
Ens gelàrem. Això es complicava. De sobte caiguérem en una cosa: Itàlia havia tornat en el moment d’uní la pàgina. Pura coincidència?
Sara Bernad
CONTINUARÀ…