Tag Archives: Adonis

La dansa mitològica dels arbres

Salve! Per conmemorar el quart aniversari d’Aracne Fila i Fila vet aquí el meu primer poema d’aquest curs 2012-2013! Algú sabria dir-me quin mite es recrea?

Tu que una vegada vas ser dona

i et varen arrabassar el teu fill.

No ets arbre, ets persona,

per què has de patir?

 

Venus a Adonis li explicà la història,

ell no la va creure,

el teu testimoni s’esfum com la boira,

com pot creure el que no pot veure?

 

Les teves dolces llàgrimes cauen per l’aspre cos,

allargues les branques cap a Adonis i ell et repudia com a la pols.

El teu cor encara d’humana crida el seu nom.

 

Quan hi ha vent aprofites per a que t’empenyi

i t’inclines a Adonis per a poder-lo abraçar,

que el vent t’ensenyi els teus sentiments expressar!

I amb aquesta trista simfonia comences a dansar.

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batx Llatí

Adonis i Venus: Un amor tràgic

 

Adonis, fill de Mirra, s’ avorria i anava passejant pel bosc, tot intentant trobar salvatges feres per caçar. Corria per les muntanyes, inspeccionava las coves, s’aturava de tant en tant en els rierols que trobava per beure aigua… Semblava que no tenia por a res. O almenys, això era el que pensava.

Un dia, la dea Venus, cansada de volar pel cel amb els seus coloms, va aterrar al bosc. Desitjava donar una volta abans de tornar cap a Xipre. Mentre caminava tranquil·lament, va escoltar estranys sorolls que provenien de molt a prop, i semblava que hi havia un home que estava caçant, perquè se sentien crits i grans passos, com si estigués corrent a gran velocitat. Sigilosa, es va apropar i es va amagar en uns verds arbustos, i tot seguit va treure el cap a poc a poc. Quan ho va fer, no es va poder creure el que va veure. Un jove molt maco, de cabells rossos que li arribaven fins a las espatlles i que sostenia una llança a la seva mà dreta, corria a gran velocitat per atrapar un cérvol de gran cornamenta, que feia tot el possible per desfer-se’n del noi. Adonis començava a respirar dificultosament i, derrotat, es va aturar, deixant escapar la seva presa. Venus llavors ho va saber: se n’havia enamorat bojament  i desitjava moltíssim conèixer el nom d’aquell jove.

Adonis, després que s’hagués normalitzat la seva respiració, va agafar la seva llança del terra i es va disposar a anar-se’n. Va ser quan va escoltar un soroll que provenia molt ran d’on ell es trobava, però no es va girar. El primer que va pensar és que potser era una fera salvatge. Va respirar profundament, concentrant-se tan sols en aquell soroll. ¿És que aquell animal estava pensant atacar-lo per les espatlles? No ho permetria. Creient que ja era el moment, es va girar veloçment per rebre aquella fera. Però es va quedar sorprès en trobar-se amb una dona. Era molt maca i portava una llarga túnica blanca, amb els cabells agafats. Estava allà, immòbil, observant-lo. Es van mirar per un llarg moment que va resultar ser una eternitat. Venus, ara que el veia de front i més  a la vora, va pensar que era molt més maco del que havia imaginat. També li va passar a Adonis, que mai no havia vist una dona tan bonica.

– Qui ets? – li preguntà Adonis amb veu molt suau, baixant la llança.

– Sóc la dea Venus – li respongué amb un llarg somriure.

– I tu qui ets? – li va demanar la dea.

– Em dic Adonis – li digué amb dolçor.

I, fins aquell moment, gràcies a aquella inesperada trobada, tots dos van passar a ser amants. Estaven tan feliços junts que no tenien gens de ganes de separar-se  l’un de l’altra. Però, desgraciadament, aquella felicitat no va durar gaire, i va acabar marcada per la tragèdia. Adonis va morir, atacat per un ferotge porc senglar, en no fer cas a Venus quan li va dir que no emprenyés a las feres, explicant-li la història d’Atalanta i Hipòmenes, que van acabar convertint-se en lleons, com bé sabeu.

Venus va plorar desconsoladament la seva pèrdua.

 

AQUÍ US DEIXO I ESPERO QUE US HAGI AGRADAT!!!

Sara Bernad

1r de Batxillerat

Adonis i Venus: un amor maternal

 

Adonis era fill de la jove Mirra ja convertida en arbre i del seu propi avi, Cíniras. Adonis va néixer de l’escorça del tronc de la seva mare. Mirra no el va poder cuidar, no podia abraçar-lo, besar-lo ni donar-li el pit.
Adonis era molt bell i la deessa Venus es va sentir atreta. La dea de l’amor sentia un amor cap a ell més aviat maternal que la feia més feliç que les seves aventures amb Mart.
– Oh, el meu petit! -L’abraçava Venus- Ets tan maco! Només podies ser meu! T’estimo, rei!

Venus se l’emportava al bosc i li ensenyava els seus racons més macos i els perills que hauria d’evitar.
– Mira, fillet. Veus aquest cérvol sense vida? L’ha mort un senglar.
– Què és un senglar, mare? -Preguntà Adonis amb innocència.
– Una bèstia que s’alimenta d’altres bèsties i de nens bonics com tu.
– Se’m menjarà? -Els ulls d’Adonis brillaven.
– És clar que no, jo et protegiré.
– T’estimo, mare!
Res no podia fer a la dea més feliç que aquell afecte que el petit Adonis sentia per ella.

Van passar molts anys, i Adonis ja en tenia setze. Era tot un gallard: atractiu, coratjós i astut. Venus temia que alguna donzella s’enamorés del seu noi i se l’emportés; per aquest motiu Venus sempre l’acompanyava.

Però malauradament, un dia que la deessa de la bellesa tenia un sopar diví a l’Olimp. Adonis desobeí Venus i se’n anà a fer un tomb pel bosc. De sobte, topà amb un senglar.
– Un senglar! -Exclamà- No et tinc por, potser tens més força, però jo et guanyo en astúcia.
Adonis començà a burlar-se d’ell.

El senglar corregué cap a ell i el tombà.
– Ah! ah! Surt d’aquí! Deixa’m!
El senglar li va mossegar el coll i Adonis començà a patir una respiració dificultosa i a perdre força.
– La mare, no vull deixar la mare. La mare patirà…
Dit això, entrà en un etern somni que el portaria al submón d’Hades.

Des de dalt de l’Olimp, Venus escoltà aquests últims xiuxiueigs d’Adonis i baixà a la Terra ràpidament.

– No pot ser! Oh, Adonis! El meu reiet! Oh, és mort! L’Hades me l’ha arrebatat! -Es lamentà asseguda a terra, emportant-se el cadàver fred d’Adonis al pit.

– Les meves galtes florides pal·lideixen, tornaran a créixer ja que el meu plor les regarà…

-Tranquil estimat, mai no seràs oblidat. Seràs una preciosa flor, una anemone, i la teva bellesa perdurarà per sempre més. A més a més,  ordenaré que se celebrin unes festes anuals en el teu honor, es diran Adònies.

Dit això, Venus es deixà caure sobre d’Adonis rendida. Desitjava que mai no s’hagués d’haver anat a l’Olimp i que hagués pogut fer-li un petó a la galta per última vegada.

 

Laia Muñoz Osorio
1r Batxillerat Llatí i Grec

Lament de Venus


LAMENT DE VENUS

 

T’omple la cara el sol.

-Abans de que s’apaguessin

he comptat els estels,

són tants, que no he pogut  acabar-

Ara, la llum, cau  al teu voltant

i esdevé un crit el meu dolor.

Adonis, Adonis, la mort et creix als ulls.

Roig  l’esclat de la sang!

Ahir ens estimàvem

Avui  ja res existeix

sinó el teu silenci. Lluny,

escolto  el bram del porc senglar.

La teva sang obre una flor.

Tu est la flor, roja i blanca,

Tu est la flor oberta entre els pins.

I ploro per l’amor perdut,

I ploro perquè a partir d’ara,

l’amor serà també dolor!

 

PEPITA CASTELLVÍ