Tag Archives: Recreacions

El brindis grec

1309_-_Catania_-_Castello_Ursino_-_Cratere_attico_con_scena_di_Simposio,_400-390_aC_-_Foto_Giovanni_Dall'Orto_2-Oct-2006Ceràmica amb una escena d’un simposi grec ( 400/390 a.C.). Ubicada al museu Castello Ursino (Catania, Sicília) [Font: Wikimedia  Giovanni Dall’Orto]

Un cop vam acabar de prendre l’àpat principal i el sopar, començava l’hora del simposi. Aquesta vegada em va tocar el lloc situat al fons, al costat de la cantonada i contra la paret, el pitjor de tots perquè t’atenguin o escoltin. De totes maneres, va començar a arribar la beguda en mans d’una esclaves que, en acabar de servir també el vi, es van posar a ballar i delectar-nos amb música relaxant. Xerràvem dels temes de sempre, i com era normal, tots es creien experts en política i filòsofs diplomats, però la veritat és que l’únic que feien era dir el que tothom vol sentir sense arriscar-se a compartir veritablement el que pensen, si és que tenen opinió pròpia. L’únic que volien era demostrar que eren més intel·ligents i que la seva ocupació era millor que les dels altres i a mi tot això, m’avorria en excés. L’únic que fèiem era exposar els coneixements propis sense entrar en cap mena de polèmica, que per mi, seria el que faria la cosa més interessant. Ja era l’hora de la libació en honor de Dionís, els esclaus van retirar i van netejar els mobles i així, per fi, me’n podia anar a casa.

Aquí teniu la meva composició sobre un moment de la vida quotidiana a Grècia. Ara us proposo un joc d’imaginació. Poseu, cara, ulls i sobretot i identitat al personatge que així reflexiona. Definiu el seu perfil psicològic i la visió que té dels altres. No hi ha cap resposta exacta, segur que tots hi podreu dir la vostra.

Irene Ruiz
1r de Batxillerat Grup 1.2
INS Isaac Albéniz

Càsina parla

Un plató il·luminat per milers de bombetes i seients ben còmodes és el que necessitem per a parlar amb qui conversarem el dia d’avui, però abans de res em presentaré. Sóc la veu del vostre cap que us recita tot el que llegiu en la vostra vida, potser vosaltres no em coneixereu en el llarg del vostre cicle vital, però jo cada vegada aprenc més de tots els que m’utilitzeu. No busqueu cap sentit al que us dic en aquest moment, doncs acabareu amb una idea molt diferent a la meva finalitat didàctica.

Acabat aquest petit parèntesi, us dono la benvinguda a un diàleg o entrevista, com preferiu nombrar a aquest experiment totalment real amb uns personatges ficticis, però reals, creats per la mà de Déu i dotats d’intel·ligència i voluntat creadora. No us pregunteu de què parlo, només llegiu-me, parleu-me sense stop ni play, utilitzeu-me per a entendre aquests símbols anomenats lletres. Doncs, no sóc res més que una part de vosaltres i dels vostres ulls.

– Amb tots vosaltres, Lisídam, el vell verd de la vil·la d’aquí el costat gaudirà de la nostra presència, vine, asseu-te al meu costat, si no et fa res.

– Hola a tots i a totes, sobretot a vosaltres, petites nimfes creades per a fer gaudir els meus ulls melancòlics, jutjats per una vella tancada de cames de per vida.

– Et donem la benvinguda, tots i totes, potser notes una certa absència de dones en aquest espai tan gran i ben il·luminat, però que no t’estranyi, elles et defugen com una gallina fuig d’un llop afamat.

Els riures reboten entre les parets de la sala, sembla que l’ancià es proposa dir unes quantes paraules més:

– No passa res home! Només em fan falta uns somriures per aquí i per allà i totes vindran com cotxes, tremolant de l’emoció.

– Què tenim aquí, una mica de mal context històric? Els únics vehicles que pots arribar a conèixer, home de poca pena, són cavalls i troncs en forma de rodes.

– No passa res! És un diàleg fictici, dic cotxes com puc dir aeronaus espacials de motor v-500, propulsats per una barreja insana d’energia nuclear i vapor d’aigua.

Els riures es repeteixen contínuament. Si vols, tu també pots riure, lector, però no fa falta, tothom sap que una imatge val més que deu mil paraules, així que espera’t a que s’estreni aquesta gran obra, potser no en teatres luxosos ni barats, potser es representa en un carrer, ple de brutícia, però ja saps, val més això que res.

– Anem a l’entrevista en qüestió, doncs l’apunt es fa massa llarg. Com podies pensar que tenies alguna possibilitat amb aquella bellesa invisible que rep el nom de Càsina? Potser la volies enganyar amb aquestes dents negres teves?

– Per encantar no fa falta enganys ni veritats, només encant. Orgull, pena i una barba masculina em converteixen en un déu per a elles. Ni Zeus es compara amb mi. Ell potser té múscul, però jo posseeixo els ulls més masculins de tota la vil·la.

– Ja n’hi ha prou, vell depravat sense escrúpols ni consciència. T’acomiadem amb una cordial petada al cul.

Ara et preguntaràs moltes coses, i poques relacionades amb aquest relat sense caps ni peus. No importa, continuem amb el següent, o més ben dit, la següent convidada. Amb tots vosaltres, us prego que rebeu amb un gran aplaudiment a ella, la immillorable Cleòstrata!

Tots vosaltres aplaudiu amb gran èmfasi, però mentalment, per favor, que veure una persona que mou les mans davant una pantalla és d’allò més estrany.

– Benvinguda, Cleòstrata!

– Moltes gràcies per convidar-me.

– Moltes gràcies a tu, però el temps és or i falten molts personatges per entrevistar. Gràcies per la teva presència i fins un altre.

– Però.

– No, res més que afegir- El següent és un personatge molt especial, coneguda pels diàlegs tan profunds i sentimentals, tan, que ens trenca el cor només de tenir-la entre nosaltres. Amb tots vosaltres, Càsina!

El furor envaeix tota la sala, els crits omplen les boques de tots vosaltres.

– Hola Càsina, no fa falta que parlis, ho sabem tot sobre tu. La teva bellesa ens petrifica i ens converteix en esclaus teus. No, no parlis, la teva veu és massa preciada com per a què l’escoltem nosaltres, uns simples mortals. Ens ha agradat molt tenir la teva presència aquí,

– No, abans d’anar-me’n, de no tornar a tastar les vostres paraules amables i plenes de confort i seguretat, haig de parlar. Plaute em va donar el paper, sí, vaig acceptar-lo, també és veritat, em va pagar amb grans riqueses que em suportarien la resta de la meva vida, però haig de dir la veritat, encara que aquesta destrossi tot el que conec.

– Això podrà esperar fins al proper capítols, doncs el temps s’acaba i encara falten dos personatges més.

– Però hi haurà més entregues?

– Clar que no. Una salutació cordial i fins un altre. Els pròxims invitats són ja els últims (gràcies a Zeus). Amb tots vosaltres, els immillorables Olimpió i Calinus!

– Gràcies per invitar-me, o més ben dit de res per donar-vos la meva gloriosa presència, però no entenc perquè està “l’altre” també entre nosaltres.

– Continua, si continua amb les teves “palabras” plenes de fang i cucs “asquerosos”, res m’importen  homosexual de les cataplasmes.

– Oh, un altre cop, no suporto tanta vulgaritat en un sol home, si et puc anomenar home, clar, més bé sembles un simi que ha aprés a caminar sobre dues potes, perquè tan pelut que ets, et confonc cada dos per tres amb un gos del carrer.

– Calma, senyors, com a opinió personal crec…

– A qui li importa l’opinió d’un home que vesteix roba que brilla més que el punyeter sol, aprèn de mi, que elegeixo cada  color amb gran precaució.

– “Eso eso”, no ets més que un “palurdo” més, fuig com les cabretes fan, cabreta!

– El que faltava, quan la ignorància i la “saviesa tot poderosa” s’uneixen, no hi ha qui suporti tal tortura. Bé, això és tot el que tenim per avui, esperem que no hi hagin continuacions d’això, doncs no és ni experiment ni hòsties, només un conjunt de frases i oracions. Ens ha agradat molt tenir la vostra atenció durant…

– Parla per tu, jo ni tan sols surto.

– Mírrina, aquí secundaris no volem, gràcies i adéu.

Així es tanca el teló, encara que no n’hi hagi, ja m’enteneu (espero).

Raül Àlvarez

1r Batxillerat Humanístic

Arran de la lectura de Càsina de Plaute i després de la seva representació al Teatre Joventut d’Hospitalet de Llobregat

Dia Internacional del Teatre

La patrulla romana

Camino pesadament pels carrers acompanyat del meu company i amic Publi. Un gran gos abandonat es posa en el nostre camí, i ràpidament el faig fugir amb el costat sense punta de meu pilum. Llavors m’adono de l’absència de Publi, i em giro per tractar de veure’l. No hi ha sort. El crido i rebo una resposta des de més enllà del pont que tinc a déu metres de mi. Allà, Publi està reprimint a un musculat però inexpert esclau que havia intentat fugar-se del grup de vendes d’un esclavista del mercat de Traià.

Després de donar-li un fort cop amb l’empunyadura del meu gladius, regal que em va fer el meu pare Cneus (del qual també he rebut el nom), el fugitiu cau desplomat i el carreguem per tornar-lo al seu amo.

A mida que anem avançant, veiem a més i més persones que es dirigeixen al mercat. És el  normal, ja que ha passat bastant temps des que va sortir el sol a la ciutat, cosa que determina el moment en què els romans s’aixequen. A aquesta hora les dones ja han acabat de preparar-se per sortir al mercat, seguides d’un sèquit d’esclaus que portaran tot allò que elles decideixin comprar.

Atravessem l’illa tiberina esquivant i empenyent prostitutes i captaires i passem pels temples de Júpiter Optimus Maximus i Juno Moneta. Publi em demana aturar-nos, com cada matí, al primer temple, perquè és molt religiós. Jo no sóc un mal creient, però crec que adorar els déus no m’ajudarà.

Finalment arribem al fòrum de Traià i localitzem l’esclavista. Li tornem l’esclau, al qual dóna fuetades amb fúria. Donem una volta pel fòrum, conversant amb venedors i consumidors i solucionant algunes disputes entre aquests, algunes amb ajuda d’altres soldats que tenen guàrdia en les proximitats.

Abandonem el fòrum per arribar a la caserna de la primera cohort de la segona legió urbanae just a l’hora del menjar. Després d’una llarga caminada arribem al nostre destí, donem un informe al centurió i ens anem a menjar. Així és la vida per a un soldat local de la ciutat de Roma.

 Carlos Thiriet 1r Batxillerat D

Èxode

Obro els ulls.

Ja fa tres dies que les tropes vàndales de Genseric varen atacar Leptis Magna. Per sort un grup de persones varem poder fugir en una Hemiolia. El vaixell és petit i sóm unes 25 persones a bord així que ens organitzem per torns la remada, feina que deixa realment exhaust. La part dolenta són les provisions, el fet de fugir a corre-cuita ens va impedir agafar prou menjar per al trajecte, per al que necesitarem una setmana com a mínim, fins a Alexandria. Allí els nostres germans d’Orient ens donaran refugi i, amb sort, aconseguirem sobreviure a aquesta crisi que sembla no tenir fi.

L’embarcació és petita així que passem el dia a la coberta, a la intempèrie. M’incorporo, sento la brisa del mar en la meva pell i prego a Neptú una mar tranquil·la, realment no em queda res més a fer que resar; una esperança que impedeixi que em tiri per la borda. Sé que la meva dona i la meva filla no són vives, aquells bàrbars no fan pressoners, m’hauria d’haver quedat amb elles, no seré capaç de perdonar-m’ho mai… Passa el matí i canvien els torns de rem, m’assec en un banc i n’agafo un. Remar em distreu dels mals pensaments, però és esgotador. Jo mai no he estat un home massa esportista. Fill d’un llibert libi que aconseguí la seva llibertat gràcies a un servei que es remunta al pare del meu avi, m’he passat tota la vida portant el negoci familiar, caravanes de camells amb les quals comerciava amb tota mena de productes de luxe al Fezzan, Cartago, Alexandria…

Sento crits, la por s’apodera de mi. Als pocs instants començo a escoltar el sorollós rugit d’un càrnix, soroll que recordo massa bé… Cauen les primeres fletxes, algunes persones s’amagen sota coberta per por als projectils; d’altres salten al mar, ben mirat morir ofegat és preferible a morir torturat lentament. Excepte per a mi. Em quedo quiet, estic cansat de fugir. Espero. La galera vàndala s’apropa, comencen a sentir-se rugits i plegàries a déus pagans. No m’inmuto. Baixen els primers assaltants.

Tanco els ulls.

Marc Arquillo

1r Batxillerat Humanístic

El guanyador de la gran cursa

Tots es troben reunits en la sala il·luminada per desenes d’espelmes, penjades en les quatre grans parets que els envolten, doncs així tots es veuen les cares felices i plenes de goig i orgull. N’Aegisthus parla a tots els seus convidats:

– Avui, amics i amigues, ens ocupa una victòria, potser no la més neta i legal, però al cap i a la fi, victòria. Sempre han dit el mateix, “Qui són aquells cabells bruts?” o “Un altre cop han vingut els detestables”. Hem caminat amb el cap baix, respirem fluix per tal que no ens escoltin… . Això s’ha acabat, els riures ompliran l’andrón aquesta nit i els nostres enemics ploraran llàgrimes en forma de déus rabiosos per la seva derrota absoluta.

Després de parlar Aegisthus, la seva muller, l’Agàlia, continua les paraules de benvinguda:

– L’Acestes, el nostre estimat fill de tota la vida, ha vençut els seus contrincants sense suar ni una sola gota, però ja parlarem de tot el que ha passat en aquest gloriós dia després de prendre els nostres merescuts aliments de la nit, doncs, d’aquesta manera podrem posar més èmfasi al nostre diàleg. Comenceu i gaudiu d’aquest àpat pagat per nosaltres, no us preocupeu, hi ha menjar per 400.

I així ho van fer, tots van començar a engolir els plats que descansaven davant seu sobre la gran taula de roure, tan rodona com la lluna mateixa en els dies de màxima esplendor. Uns reien i cantaven mentre d’altres comentaven el succés esportiu ocorregut hores abans. Al cap de mitja hora, tots ja bevien el vi en honor de Dionís i els seus germans i pares, passant-se les copes contínuament. El pare del vencedor va decidir dir algunes paraules:

– Abans de continuar aquesta festa meravellosa faré rei i sobirà d’aquesta reunió al meu fill, sense ell, aquí no estaria ni l’aire que respirem, vols dir algunes paraules, fill meu?

L’Acestes ja havia tancat els ulls fa estona, producte de la gran quantitat beguda d’alcohol minuts abans. En veure’l, va dir la seva mare:

– Ara que dorm hem  de parlar. Ningú no li explicarà què hem invocat per a que guanyés la gran cursa, ell no ho ha de saber, el seu cor és massa noble per acceptar-ho i donar les gràcies.

El marit continua les ordres:

– Tal i com ha dit la meva estimada Agàlia, no parlareu d’aquest tema ni entre vosaltres, ni tan sols pensareu sobre aquesta victòria, així no s’escaparan les paraules de les vostres boques massa grans.

El silenci va regnar la sala durant deu segons molt llargs, fins que una veu que provenia de la porta s’alçà en aquella casa sense soroll:

– Us treuré un pes de sobre.

Llampecs i trons ompliren tot l’andrón i, sense saber ningú com, l’Acestes va desaparèixer. Des d’aquell dia funest, ple d’alegria i pena, ningú no va tornar a veure el guanyador de la gran cursa.

Raül Àlvarez

1r Batxillerat Humanístic

El viatge post mortem

Començava a creure que tot era una gran mentida piadosa, que si moria el meu destí no seria diferent al teu, però m’equivocava, no vaig encaminar els meus passos correctament, si ho hagués fet no tindria tantes cares, tantes vides sense memòria.

Té  gràcia si ho penses fredament, els meus actes tenien com a destí estar amb tu, però la fortuna no em va somriure com jo esperava, t’atacà, t’esquarterà, i jo m’enfonsí en un pou de calamitats.

La tragèdia de la meva pèrdua havia desaparegut amb el meu últim sospir? No. Ara no sé on sóc, molts paisatges es presenten en els meus múltiples ulls. Esperava quiet, sense respirar, sense atrevir-me a obrir altra vegada els ulls, però de sobte vaig escoltar el que semblava la veu del propi Hades.

– Per favor, si no té res més per demanar, deixi pas als altres.

No sabia on era, un mercat potser? La gent vestia indumentàries estranyes i parlava d’una forma que no arribava a entendre.

Ubi sum? – vaig preguntar, esperant el pitjor-.

– Escolti, en lloc de parlar de forma satànica pot sortir per la porta amablement.

L’angoixa omplia el meu cos ràpidament, però un altre sentiment m’envaí les potes, paralitzant-les, un moment, potes?

–  M’has obligat a maleir-te d’aquesta manera, però et juro per Hera que no tornaràs a cuinar porc llarg mai més.

Porc llarg, que dimonis és porc llarg? Moltes preguntes em venien a la boca però d’ella només sortien udols.

– Què et passa ara, se t’ha menjat la llengua el gat? -va dir entre rialles-.

Utilitzant totes les meves forces vaig sortir del que semblava un hostal i em dirigí al bosc que es presentava a la llunyania amb esperances de trobar respostes entre la foscor.

La lluna s’alçava com mai ho havia fet en tota la meva vida, la seva llum m’arribava erosionada degut als núvols que poblaven el cel aquella nit, prenia tons blancs i liles, els arbres del meu voltant ballaven amb el vent i petaven la xerrada ara que ningú no els molestava. Jo, sense forces, vaig tancar els ulls esperant que la llum del dia il·luminés el meu futur camí.

Un vent salat em despertà, el Sol banyava la meva cara i el mar el meu cos, en un principi em pensava que l’aigua marina havia envaït el bosc i m’havia raptat per ser sacrificat en pos de Posidó. De sobte vaig escoltar a algú xisclant, semblava que estigués al meu costat, però no hi havia ningú, els crits continuaven i jo no sabia què fer, seguia caminant i caminant cap a l’horitzó però no m’enfonsava del tot.

– Per favor, t’ho suplico, deixa’m tornar amb les donzelles i et donaré el que vulguis -va dir la veu invisible amb un to ploraner-.

A l’instant vaig saber que era aquella vegada i on estava la veu, vaig intentar consolar-la explicant-li el que em passava però només sortien brams d’entre les meves dents.

Vaig alçar la vista i visualitzà el que seria la nostra salvació, Creta.

– Què és el que passa a Creta perquè hagis de reptar-me? -preguntà la noia-.

No m’ho vaig pensar dues vegades i m’encaminà cap a Creta sense pausa. En arribar la noia fugí cap el bosc tot cridant auxili, era comprensible que ho fes i jo no li vaig pas impedir.

– Llavors ets tu aquell senglar fatídic, creació de la pròpia Diana -digué una veu darrere meu-.

Sabia només pel to de veu que no era un amic, pel qual fugí potes ajudeu-me cap el bosc, però no vaig arribar gaire lluny, tot un grup de possibles caçadors em van encerclar. La sang brotà del meu cos com si es tractés d’una font de vi, les potes em fallaren, els pulmons em fallaren, el cor, que tantes penes ha sofert, em fallà. Els meus ulls van ser els últims en apagar-se, tal i com va passar l’últim cop.

– T’ha agradat l’experiència?

Estava assegut sota del meu estimat arbre. Davant meu una lleona,  mirant-me, esperant una resposta a la seva pregunta.

– No la veritat.

– Això creia jo, a la teva amant tampoc li ha agradat veure’t estès en un llac de sang.

– Ella està morta, tu ho has fet!

– Ella estava viva abans de veure’t mort.

Em vaig quedar sense paraules, els ulls se m’il·luminaren en sentir que estava viva, un moment… estava?

– Veig que ho has entès, si vols tornar-la a veure…la…tin…as…

(…)

– Que dimonis, se li han acabat les piles a aquesta maquinota, hauré d’anar a comprar-me’n, no em puc esperar a saber el final!

Raül Àlvarez Cuenca

1r de Batxillerat

La nostres recreacions de les Metamorfosis d’Ovidi: Licàon

Una de les intencions d’Ovidi era parlar de les transformacions, de les metamorfosis. Estem llegint l’adaptació Narracions de mites clàssics on els mites ovidians es classifiquen en tres tipus de metamorfosis: les d’animals, les de plantes i les de pedres. En aquest article i dintre de les metamorfosis d’animals, tractarem especialment de la de Licàon, l’home llop. La transformació d’aquest peculiar personatge es va fer molt popular i encara avui dia perviu en el nostre cel (constel·lació del LLop), en el nostre lèxic (licantrop, licantropia, hipertricosi o la síndrome de l’home llop), sèries, pel·lícules (L’home llop, Crepúsculo, Lupin a Harry Potter, Romasanta, El bosque del lobo…) i, fins i tot, en  anuncis i en portals d’internet (Lycos…).

Una vegada hem resolt l’enigma plantejat a Ecce pictura, hem hagut de fer-ne una ficció literària. No us perdeu tampoc la recreació de Denis, ànima de llop.

Ara, anem a descobrir els reals inicis de Licàon.

En els inicis del món, quan encara no existia ni el mar, ni les terres, ni el cel. Júpiter arriba a la casa inhospitalària del rei d’ Arcàdia, anomenat Licàon.

— Menja, gaudeix. És un àpat de primera, no hi ha res igual en aquest món! Més val que t’agradi, perquè aquest menjar no arriba ni a la sola de les teves brutes sabates —va dir Licàon, indignat i entusiasmat a la vegada.

— Això no serà… Licàon!, no em puc creure que hagis intentat fer-me menjar carn humana!    —cridà, terriblement enfadat.

— Però, de què et queixes?! No pots veure que mai no trobaràs res més beneficiós i ric que aquest meravellós festí?—va preguntar-li, sense poder entendre-ho.

— No tens ni la menor idea del que estàs fent, del que m’estàs fent veure! Sóc Júpiter, per Déu! M’ofereixes això a mi! Seràs castigat per la teva ofensa respecte la meva persona i respecte aquest món sencer!

— Mai! Sóc més poderós del que tu creus! Mai no gosaràs agafar-me!
Licàon va córrer, com mai no ho havia fet. Va córrer cap a l’interior del camp.

— Innocent. Sembla que no coneix com són de poderosos els poders dels déus de l’Olimp. S’enpenedirà del seu terrible i deshonest error. Faré que senti físicament la seva ràbia interior, que es reflecteixi en el seu ser el seu costat ferotge. Tindrà pèl, tindrà urpes, els llops i els gossos sentiran empatia i por davant seu. I mai, pels déus juro, no tornarà a cometre cap error d’aquesta mena.

 

Noelia Nistal García, Llatí 4t C.

De ser grecs com viuríem l’aspecte religiós?

Després d’estudiar les unitats del llibre de Grec 1 (ed. Teide) Aspectes de la religió grega. Els jocs atlètics i el Teatre, ens vàrem adonar que el poble grec era, a diferència de nosaltres, profundament religiós i hem intentat descriure els aspectes més importants, al nostre entendre, de la religió grega i, a continuació, tots o gairebé tots hem fet una recreació sobre com l’haguéssim viscut de ser grecs de l’antiga Grècia.

Quina recreació us ha agradat més? Per què? Quims aspectes en destaqueu? Què us ha sobtat més de la religiositat de l’antiga Grècia? Què sabeu de les festes religioses del calendari àtic?…

Alumnes de Grec 1

Reclamació de les sirenes a Walt Disney

Bé, quan la Margalida ens va proposar d’escriure una carta epistolar amb referents clàssics, a mi se’m va ocórrer fer una demanda a Walt Disney. Tots coneixem la famosa pel·lícula de la Sirenita. Durant els dos anys de batxillerat he après molta cultura clàssica. He pogut conèixer a fons la mitologia grecoromana i adonar-me de certs errors en la pel·lícula de Disney.

Fa poc em vaig voler informar sobre les sirenes clàssiques i he fet un breu powerpoint on es veuen mostrades les diverses semblances i diferències entre la sirena de walt disney i la de la cultura grega.

És curiós saber com a la llengua anglesa sí que hi ha una distinció etimològica que diferencia les sirenes gregues i les sirenes de Walt Disney. Les que tenen cua de peix s’anomenen “Mermaids”  i les mitològiques s’anomenen “Sirens”.

Tot seguit mostro la meva carta:

Per a: Walt Disney (walter_eliasdisney01@gmail.com)

De: Calipso (calipso.ssmm245@gmail.com)

Distingit Sr Walt Disney,

Em veig amb l’obligació de comunicar-li la meva molèstia respecte un tema que considero danyí a la meva reputació (i parlo en nom de totes les sirenes del món). L’altre dia, vaig portar la meva filla al cinema i vam decidir veure “La sirenita”. Quan la vaig veure em vaig sentir atacada.  Per començar vostè s’ha saltat la llei i ha rodat una pel·lícula sobre sirenes sense demanar els drets d’autor. El sindicat de Sirenes del Mar Mediterrani (SSMM) està al corrent de la violació d’aquests drets i no hi està gens a favor.

També cal recalcar com ens ha humiliat i de quina manera ha canviat completament la nostra imatge. A la pel·lícula, es veuen mostrades les sirenes com dolces noies aquàtiques, amables i amb bon cor. Un pregunta: Vostè estava atent a les classes de grec? Li vull recordar que som éssers sanguinaris i malvats. Tenim una veu poderosa i preciosa, però la fem servir per atreure els mariners i matar-los, no per enamorar prínceps blaus. Teniem una reputació, i l’hem perduda. Abans els mariners tenien terror quan passaven per la nostra illa, ara es riuen de nosaltres. No sé com li cauria a vostè si un vaixell passés a prop de casa seva i tirés paper higiènic i ous crus. Broma innocent? No ho crec.

Vull aclarir un altre dubte. Encara no entenc perquè se’ns mostra amb una cua de peix. Perdó? On veu vostè la cua de peix?! Li recordo, estimat i respectat Disney, que no vivim al mar. Vivim a una illa del Mar Mediterrani i som de rostre humà i cos d’au. S’està rient de nosaltres o simplement s’ha documentat malament?

Resumint, estem molt descontentes amb la imatge que mostra la pel·lícula de nosaltres. Ens agradaria que es retractés a la premsa i publiqués un vídeo aclarint que aquesta pel·lícula no està basada en fonts reals. Per el contrari, vostè rebrà una demanda judicial en les pròximes dues setmanes.

Gràcies per la seva atenció,

Calipso, la presidenta del sindicat de Sirenes del Mar Mediterrani (SSMM).

PD: Em vull prendre la llibertat de recomanar-li unes classes de llatí. Al e-mail trobarà adjuntat el número de telèfon d’una professora llicenciada en filologia clàssica grecoromana, Margalida Capellà. També trobarà la seva adreça electrònica personal. Si no pot accedir a ella per mitjà d’aquests contactes, visiti el blog del Fil de les Clàssiques i llegeixi els articles referents a les Sirenes.

Sabríeu identificar més diferències entre les sirenes mitològiques i les sirenes de Disney?

 

Diàleg de dos “Menecmes”

Salve!

Nosaltres, 1r Batx. Grec i Llatí vam anar al teatre Joventut de l’Hospitalet de Llobregat, a veure la comèdia de Plaute “Els Menecmes” i la tragèdia “Medea”. Ens vam divertir molt veient l’obra de “Els Menecmes” així que vam decidir fer un petit diàleg aprofitant que som bessones i que a nosaltres també ens han confós unes quantes vegades igual que els Menecmes. Primer de tot us deixarem l’argument de l’obra.

Imatge de Plaute

Els Menecmes és una comèdia escrita per l’autor de la Roma clàssica, Plaute entre l’any 216 i el 186 a. C. Un mercader siracusà, que tenia dos fills bessons, Menecme i Sòsicles, perd a un d’ells (Menecme) a Tarent, on havia anat en viatge de negocis, i, abatut pel dolor, mor. El nen és recollit per un ric mercader d’Epidamne que l’adopta i, a la seva mort, el fa hereu de tota la seva fortuna. Ara viu a Epidamne (lloc on es desenvolupa l’acció de la comèdia), casat amb una dona autoritària i, potser per compensar les seves penes, té per amant Eròtia, la cortesana veïna. Mentrestant el seu germà, a qui l’avi en record del seu nét perdut havia canviat el nom per Menecme, havia viscut i crescut a Siracusa fins que quan és un home,  en companyia del seu esclau Raspall havia emprès la llarga recerca del seu germà per tots els països del món conegut. Quan arriba a Epidamne, passa per una sèrie de confusions (la gent el confon amb el seu germà Menecme) fins que es retroba amb el seu germà.

Imatge de l’obra “Els Menecmes”

I a continuació el diàleg fet per nosaltres:

Andrea: Hola Irina

Irina: Hola Andrea

Andrea: T’has llegit la comèdia dels bessons de Plaute?

Irina: No, de què va?

Andrea: Doncs són dos bessons com nosaltres, que es diuen menecmes

Irina: Menecmes? Els dos tenen el mateix nom?

Andrea: Bé, els dos no. De fet un es deia Menecme i l’altre es deia Sòsicles; però un dia un dels dos es va perdre a Roma i l’avi dels nois va canviar el nom de Sòsicles per Menecme en honor al bessó perdut.

Irina: i que li va passar a Menecme, el bessó perdut?

Andrea: va conèixer un oficial de les legions que li va oferir que si l’ajudava a fer contraban amb el vi amb el que traficava el pendria amb ell cap a Epidamne i li deixaria que es casés amb la seva filla.

Irina: i es van tornar a trobar?

Andrea: Doncs…

Menecmi: Ubi summus?

Sòsicles: Hoc non est Epidamnus!

Menecmi: Specta Sosicles! Duae geminae sorores!

Andrea: són els Menecmes

Irina: Salve! nos summus Andrea et Irina

Menecmi: Non portant peplum!

Andrea: Nos summus ab seaculum viginti unus

Menecmi: Eae rabidae sunt quam mea uxor.

Sòsicles: Ea non est tua uxor, mea uxor est, et non rabida est.

Andrea: Es pensen que estem boges

Menecmi: Ubi est Erotia?

Irina: Qui est Erotia?

Menecmi: Erotia mea amica est

Andrea: Non scimus.

Raspall: Ubi sum?

Sòsicles: Peniculus !

Raspall: Menaechmi, Sòsicles ubi summus?

Irina: Vos estis in Premià de Mar,in Catalunya, Hispania

Raspall: ah, Hispania. Illic manducat probe bene.

Sona un mòbil.

Sòsicles: Quid est hoc?

Andrea: Telephonum est.

Irina: Spectatis.

Menecmi, Sòsicles i Raspall a la vegada: Ecce diabolus!

Andrea i Irina: Espereu. On han anat?

Com heu pogut veure en el diàleg apareixen unes quantes frases en llatí. Sabríeu fer la traducció de les frases que hem posat en llatí? Podríeu fer vosaltres un petit diàleg acabant de tancar el final del nostre diàleg? Què us va semblar l’obra? Feu una valoració personal de l’obra.

 

Andrea Balart i Irina Balart

1r Batx. C Grec i Llatí