No t’ho pots perdre!
Quins referents clàssics hi has reconegut? Què t’ha semblat la moda Primavera-Estiu 2014 de Dolce&Gabbana? En què (quins temples, quines monedes…) s’han inspirat?
Camila Arigón
1r Batx. Grec i Llatí
Després de llegir l’Eneida de Virgili, em vaig quedar amb ganes de fer un comentari d’un dels textos. El que he elegit és el de “Júpiter prediu a Venus la glòria dels troians”, en què Júpiter diu a Venus que Eneas aconseguirà trobar la seva pàtria “Lavínia”, i que els troians acabaran trobant un lloc on viure.
Júpiter prediu a Venus la glòria dels troians (Eneida 1, 223-304)
“Et iam finis erat, cum Iuppiter aethere summo
despiciens mare velivolum terrasque iacentis
litoraque et latos populos, sic vertice caeli
constitit, et Libyae defixit lumina regnis.
Atque illum talis iactantem pectore curas
tristior et lacrimis oculos suffusa nitentis
adloquitur Venus: “O qui res hominumque deumque
aeternis regis imperiis, et fulmine terres,
quid meus Aeneas in te committere tantum,
quid Troes potuere, quibus, tot funera passis,
cunctus ob Italiam terrarum clauditur orbis?
Certe hinc Romanos olim, volventibus annis,
hinc fore ductores, revocato a sanguine Teucri,
qui mare, qui terras omni dicione tenerent,
pollicitus, quae te, genitor, sententia vertit?
Hoc equidem occasum Troiae tristisque ruinas
solabar, fatis contraria fata rependens;
nunc eadem fortuna viros tot casibus actos
insequitur. Quem das finem, rex magne, laborum?
Antenor potuit, mediis elapsus Achivis,
Illyricos penetrare sinus, atque intima tutus
regna Liburnorum, et fontem superare Timavi,
unde per ora novem vasto cum murmure montis
it mare proruptum et pelago premit arva sonanti.
Hic tamen ille urbem Patavi sedesque locavit
Teucrorum, et genti nomen dedit, armaque fixit
Troia; nunc placida compostus pace quiescit:
nos, tua progenies, caeli quibus adnuis arcem,
navibus (infandum!) amissis, unius ob iram
prodimur atque Italis longe disiungimur oris.
Hic pietatis honos? Sic nos in sceptra reponis?”
Olli subridens hominum sator atque deorum,
voltu, quo caelum tempestatesque serenat,
oscula libavit natae, dehinc talia fatur:
“Parce metu, Cytherea: manent immota tuorum
fata tibi; cernes urbem et promissa Lavini
moenia, sublimemque feres ad sidera caeli
magnanimum Aenean; neque me sententia vertit.
Hic tibi (fabor enim, quando haec te cura remordet,
longius et volvens fatorum arcana movebo)
bellum ingens geret Italia, populosque feroces
contundet, moresque viris et moenia ponet,
tertia dum Latio regnantem viderit aestas,
ternaque transierint Rutulis hiberna subactis.
At puer Ascanius, cui nunc cognomen Iulo
additur,—Ilus erat, dum res stetit Ilia regno,—
triginta magnos volvendis mensibus orbis
imperio explebit, regnumque ab sede Lavini
transferet, et longam multa vi muniet Albam.
Hic iam ter centum totos regnabitur annos
gente sub Hectorea, donec regina sacerdos,
Marte gravis, geminam partu dabit Ilia prolem.
Inde lupae fulvo nutricis tegmine laetus
Romulus excipiet gentem, et Mavortia condet
moenia, Romanosque suo de nomine dicet.
His ego nec metas rerum nec tempora pono;
imperium sine fine dedi. Quin aspera Iuno,
quae mare nunc terrasque metu caelumque fatigat,
consilia in melius referet, mecumque fovebit
Romanos rerum dominos gentemque togatam:
sic placitum. Veniet lustris labentibus aetas,
cum domus Assaraci Phthiam clarasque Mycenas
servitio premet, ac victis dominabitur Argis.
Nascetur pulchra Troianus origine Caesar,
imperium oceano, famam qui terminet astris,—
Iulius, a magno demissum nomen Iulo.
Hunc tu olim caelo, spoliis Orientis onustum,
accipies secura; vocabitur hic quoque votis.
Aspera tum positis mitescent saecula bellis;
cana Fides, et Vesta, Remo cum fratre Quirinus,
iura dabunt; dirae ferro et compagibus artis
claudentur Belli portae; Furor impius intus,
saeva sedens super arma, et centum vinctus aenis
post tergum nodis, fremet horridus ore cruento.
Haec ait, et Maia genitum demittit ab alto,
ut terrae, utque novae pateant Karthaginis arces
hospitio Teucris, ne fati nescia Dido
finibus arceret: volat ille per aera magnum
remigio alarum, ac Libyae citus adstitit oris.
Et iam iussa facit, ponuntque ferocia Poeni
corda volente deo; in primis regina quietum
accipit in Teucros animum mentemque benignam.”
Text traduït per Miquel Dolç:
“ I ara que havien acabat, Júpiter, contemplant des del cim dels aires el mar ple de veles, les terres esteses, les costes i els pobles que s’hi escampen, s’aturà així en el punt més alt del firmament i fixà la mirada en els reialmes de Líbia. I mentre remou en el seu cor aquests afanys se li adreça Venus tota trista, negats de llàgrimes els seus ulls lluminosos: «Tu que governes amb lleis eternes els afers dels homes i dels déus, i els omples de temor amb el llamp, ¿quina ofensa tan gran han pogut cometre contra tu el meu Eneas i els troians, que, després de sofrir tantes pèrdues, se’ls tanquin tots els indrets de la terra a causa d’Itàlia? Prometeres fermament que, amb el rodar dels anys, d’ells, de la restauració del llinatge de Teucros, havien de néixer un dia els romans, uns governants que amb el seu poder dominarien el mar i totes les terres. ¿Quin pensament, oh pare, t’ha fet canviar d’intenció? Amb això almenys em consolava de la desfeta de Troia i de les seves tristes ruïnes, compensant amb aquest destí els destins adversos; ara la mateixa sort persegueix aquests homes sacsejats per tants desastres. ¿Quin termini poses a les seves fatigues, oh rei excels? Antènor, escapat d’enmig dels aqueus, ha aconseguit penetrar en els golfs d’Il·líria, endinsar-se sense temor fins a l’interior dels reialmes dels liburns i sobrepassar les fonts del Timavus; d’allí, per nou boques, fent ressonar vastament les muntanyes, brolla com un mar desfermat i solca els camps amb les seves aigües sorolloses. Ell, tanmateix, emplaçà allí la ciutat de Pàdua i l’estatge dels teucres, donà un nom al seu poble i hi penjà les armes de Troia, i ara reposa tranquil en una plàcida pau. Nosaltres, en canvi, els teus descendents, a qui atorgues un lloc a les altures del cel, després de perdre les naus, oh dolor!, som traïts i allunyats de les costes d’Itàlia per la ira d’una sola deessa. ¿És aquest el premi de la pietat? ¿És així com ens restaures la sobirania?»
Somrient-li el pare dels homes i dels déus amb aquella expressió de rostre que asserena el cel i les tempestes, tastà la besada de la filla i després digué així: «No tinguis por, Citerea, et resten inamovibles els destins dels teus; veuràs la ciutat i les muralles de Lavínium que et foren promeses i portaràs el magnànim Eneas ben amunt fins als astres del cel; cap pensament no m’ha fet canviar d’intenció. Te’n parlaré, doncs, ja que aquest neguit et rosega, i, anant més enllà en les meves explicacions, et descobriré els secrets del destí: aquest fill teu menarà en terres d’Itàlia una guerra grandiosa, abatrà pobles ferotges i donarà als seus homes lleis i muralles, fins que el tercer estiu l’hagi vist regnar damunt el Laci i hagi passat el tercer hivern després de la submissió dels rútuls. Però el seu fill Ascani, que ara duu el sobrenom de Iulus (es deia Ilus mentre restava intacte el regne d’Ílion), acomplirà trenta anys llargs de mandat, amb la successió dels seus mesos, traslladarà la capital del regne des de la seu de Lavínium i fortificarà Alba Longa amb gran puixança. Allí regnarà durant tres-cents anys sencers el llinatge d’Hèctor, fins que una sacerdotessa de sang reial, Ília, gràvida de Mart, donarà a llum una bessonada. Llavors Ròmul, ufanós de cobrir-se amb la pell d’una lloba rogenca, la seva nodrissa, serà dipositari del llinatge, fundarà les muralles de Mart i donarà nom als romans basant-se en el seu. A aquests no els poso límits ni en l’espai ni en el temps: els he assignat un imperi sense fi. Fins i tot l’aspra Juno, que ara castiga el mar, la terra i el cel omplint-los de temor, canviarà per a bé els seus designis i, d’acord amb mi, protegirà els romans, senyors del món, poble que es cobreix amb la toga. Així ha estat establert. Amb el decurs dels anys vindrà un temps en què el casal d’Assàrac sotmetrà Ftia i la gloriosa Micenes, i dominarà sobre Argos vençuda. D’aquest bell llinatge naixerà el troià Cèsar, que durà el nom de Juli, derivat del gran Iulus; el seu imperi arribarà fins a l’oceà i la seva fama fins als astres. Tu un dia acolliràs tranquil·la al cel, carregat amb les despulles de l’Orient, i també ell serà invocat amb pregàries. Llavors, aturades les guerres, els aspres segles esdevindran enignes: l’antiga Fe i Vesta, i Quirí juntament amb el seu germà Rem, dictaran lleis; les cruels portes de la Guerra seran tancades amb estrets forrellats; a dins, el Furor sacríleg, assegut damunt les armes cruels i encadenat amb les mans a l’esquena per cent nusos de bronze, bramarà horriblement amb la boca ensangonada.» Li diu aquestes coses i envia des del cel el fill de Maia perquè les terres i la recent fortalesa de Cartago s’obrin per donar hospitalitat als troians, no fos cas que Dido, ignorant el destí, els allunyés del seu territori. El déu va volant per la immensitat de l’aire, remant amb les ales, i en un moment es planta a les costes de Líbia. Compleix tot seguit l’encàrrec, i els cartaginesos, seguint el voler del déu, amanseixen els seus cors feréstecs; la reina, abans que ningú, adopta envers els teucres un ànim tranquil i una actitud benèvola.”
En aquest text Venus, trista, diu a Júpiter quina ofensa han fet Eneas i els troians per patir tantes pèrdues. Ella creu que és per culpa de la terra que Júpiter li va prometre que tindrien a Itàlia. Venus no creu que els troians, després de veure la seva ciutat cremada, mereixen patir tant. Júpiter li havia promès que un dia, dels descendents d’Eneas, naixerien els romans. També li diu que un dels aqueus amb qui havien lluitat ara descansa tranquil·lament mentre ells paguen per l’odi que els té Juno. Júpiter parla a la fi, i diu a Venus que no temi pel seu fill Eneas, que aconseguirà fundar la ciutat promesa, Lavínium. A més abatrà grans soldats com Turn,conquerirà pobles sencers, etc. I que el seu nét Ascani també es farà famós, conquerirà la ciutat d’Alba Longa. Serà allà on segles més tard, naixeran de Rea Sílvia, uns bessons anomenats Ròmul i Rem. El primer construirà les muralles de Mart i fundarà la ciutat de Roma. Dels descendents de Ròmul, naixerà Gai Juli Cèsar Octavià, és a dir, l’emperador August. Segons Júpiter, les guerres s’acabaran i Juno deixerà de tenir odi als troians i ella mateixa els protegirà.
Podem veure que en aquest fragment Virgili ens explica l’origen de la fundació de Roma, el naixement d’August, etc. Recordem que Virgili va escriure l’Eneida per encàrrec d’August, que volia donar a Roma un passat mític i gloriós. Per tant podem establir un clar paral·lelisme entre Eneas, que acaba aconseguint un gran imperi, i August, que es proclama Imperator. En aquest fragment, Virgili ens vol dir que el destí de les persones està predestinat, ja que Eneas acaba trobant la seva pàtria i August, el seu destí serà ser Imperator, com ho havia pretès Juli Cèsar.
Parlant d’August, sabíeu que el 2014 se celebra el bimil·lenari de la seva mort? No us perdeu l’edició 2014 de Tarraco Viva!
Bust de Virgili
Quan vam anar a la Universitat de Barcelona vam veure un bust de Virgili a una de les biblioteques, la del Departament de llatí:
Què en penseu d’aquest fragment? Expliqueu el que està en negreta. Sabeu la continuació de la història? Com va fundar Ròmul la ciutat de Roma? Per què August encarrega l’Eneida a Virgili? Aconsegueix el seu propòsit?
Irina Balart
2n Batx. Humanístic
Avui divendres 28, ens ha visitat Francesc Nadal, professor d’Economia, FOL i AGE a l‘Institut Illa de Rodes, Roses i promotor de illARgonauta, blog amb el que treballen la Realitat Augmentada els seus alumnes juntament amb els alumnes de la seva companya de clàssiques Jenny Triviño. Doncs bé, amablement el dia de lliure elecció del seu centre ha decidit venir a veure’ns a Premià de Mar i fer-nos una xerrada. En aquest taller, hem après que és la Realitat Augmentada, per a què serveix, com l’hem d’utilitzar i amb quins programes ho podem fer, amb aquests programes ens ha ensenyat a fer un ús educatiu dels telèfons mòbils, ja que a través dels mòbils hem pogut provar la Realitat Augmentada. Com hem pogut veure avui, la Realitat Augmentada és una eina que sorprèn allà on va.
Francesc Nadal explicant la RA a l’institut Premià de Mar
Com podem veure a la següent imatge, hi ha un Doraemon levitant al claustre del nostre centre, doncs aquest Doraemon és creat amb la Realitat Augmentada, i es pot veure reproduit a la pantalla d’un dispositiu mòbil amb càmera o un ordinador amb webcam.
Per últim ens agradaria felicitar-lo pel seu merescut guardó als Mobile Learning Awards 2014
Us ha agradat la xerrada d’en Francesc? Què n’heu après? Sabíeu de l’existència d’aquesta eina digital? D’ara en endavant l’utilitzareu?
Elisa Moya Ruiz i Francesc Xavier Gras
2n Batxillerat Grec i Llatí
N.B: Per gentilesa de Francesc Nadal, el qüestionari final de RA amb el mòbil.
He decidit fer un article sobre aquest fragment de l’Eneida ja que m’agrada molt la història de la llaguna Estígia i del barquer Caront. Casualment dues alumnes de l’institut Albéniz de Badalona han fet també un article sobre Caront. Jo he triat aquest text de l’Eneida de Virgili del llibre VI (versos 295-330) que parla sobre quan Eneas descendeix al Tàrtar (món dels morts) amb la Sibil·la de Cumas per buscar Anquises. Allà van amb una branca d’or perquè Caront, el barquer que condueix les ànimes, els deixi pujar. Deixo aquí el fragment en llatí i més avall la traducció:
Hinc via Tartarei quae fert Acherontis ad undas.
turbidus hic caeno vastaque voragine gurges
aestuat atque omnem Cocyto eructat harenam.
portitor has horrendus aquas et flumina servat
terribili squalore Charon, cui plurima mento
canities inculta iacet, stant lumina flamma,
sordidus ex umeris nodo dependet amictus.
ipse ratem conto subigit velisque ministrat
et ferruginea subvectat corpora cumba,
iam senior, sed cruda deo viridisque senectus.
huc omnis turba ad ripas effusa ruebat,
matres atque viri defunctaque corpora vita
magnanimum heroum, pueri innuptaeque puellae,
impositique rogis iuvenes ante ora parentum:
quam multa in silvis autumni frigore primo
lapsa cadunt folia, aut ad terram gurgite ab alto
quam multae glomerantur aves, ubi frigidus annus
trans pontum fugat et terris immittit apricis.
stabant orantes primi transmittere cursum
tendebantque manus ripae ulterioris amore.
navita sed tristis nunc hos nunc accipit illos,
ast alios longe summotos arcet harena.
Aeneas miratus enim motusque tumultu
‘dic,’ ait, ‘o virgo, quid vult concursus ad amnem?
quidve petunt animae? vel quo discrimine ripas
hae linquunt, illae remis vada livida verrunt?’
olli sic breviter fata est longaeva sacerdos:
‘Anchisa generate, deum certissima proles,
Cocyti stagna alta vides Stygiamque paludem,
di cuius iurare timent et fallere numen.
haec omnis, quam cernis, inops inhumataque turba est;
portitor ille Charon; hi, quos vehit unda, sepulti.
nec ripas datur horrendas et rauca fluenta
transportare prius quam sedibus ossa quierunt.
centum errant annos volitantque haec litora circum;
tum demum admissi stagna exoptata revisunt.’
Traducció de Miquel Dolç:
“D’aquí parteix el camí que condueix a les aigües del tartari Aqueront. Hi bull un remolí tèrbol, fangós, d’una fondària insondable, i vomita tot el seu llot en el Cocit. Un horrible barquer guarda aquestes aigües i aquest riu, Caront, terriblement brut: una espessa barba blanca totalment descuidada li cobreix el mentó, la seva mirada de foc resta fixa, un mantell sòrdid li penja de les espatlles, lligat amb un nus. Ell mateix empeny la barca amb una perxa i la governa amb les veles, i en el seu fons rovellat transporta els morts, ara ja vell, però amb la vellesa vigorosa i fresca d’un déu. Cap aquí es precipitava, escampada per la ribera, tota una multitud, dones i homes, espectres d’herois magnànims que havien acomplert la vida, nois, noies encara per casar, joves que foren posats a la pira davant la mirada dels pares: tan nombrosos com cauen despreses les fulles en els boscos amb els primers freds de la tardor, tan nombrosos com s’apleguen en terra els ocells des d’alta mar quan l’estació del fred els obliga a fugir enllà de l’oceà i els empeny cap a terres càlides. S’estaven drets demanant de ser els primers a fer la travessia i allargaven les mans, delerosos de passar a l’altra riba. Però el tètric barquer agafa ara aquests ara aquells, mentre que uns altres els rebutja i els aparta lluny de la ribera. Eneas, estranyat sens dubte i commogut per aquell tumult, pregunta: «Digues-me, oh verge, ¿què significa aquesta concentració vora el riu? ¿Què demanen les ànimes? ¿Amb quin criteri unes han d’abandonar la ribera i altres solquen amb els rems les aigües lívides?» Li respongué breument la vella sacerdotessa: «Fill d’Anquises, llinatge inconfusible dels déus, el que veus és l’estany profund del Cocit i la llacuna estígia, pel poder diví dels quals fins i tot els déus es guarden de jurar en fals. Tota aquesta multitud que veus és la gent mancada de tot i sense sepultura. El barquer és Caront; aquells que les aigües transporten, és que van ser enterrats. No li és permès de fer-los travessar les riberes horrendes i el rogallós corrent abans que els seus ossos no hagin reposat en una tomba. Van errants durant cent anys, voleiant entorn d’aquestes riberes; llavors, finalment admesos, tornen a veure aquests estanys tan desitjats.»”
Comentari:
Aquest fragment, ens parla del descens al Tàrtar d’Eneas juntament amb la Sibil·la. Allà hi ha la llaguna Estígia que constituïa el límit entre la terra i el món dels morts, l’Hades. Els rius infernals que es nombren al fragment són els següents: l’Estígia o Estix (riu de l’odi), el Flegetont (riu del foc), el Lete (riu de l’oblit), l’Aqueront (l’aigua del qual era gèlida), les corrents malèfiques (tenien propietats màgiques) i el Cocit (riu de les lamentacions) convergien en el seu centre formant una gran pantà. Popularment es creia que les ànimes dels difunts podien creuar l’Estigia en una barca guiada de vegades per Caront, conegut com el barquer que transportava les ànimes. Caront cobrava un pagament per viatge i, per això, als morts se’ls enterrava amb una moneda (òbol) sota la llengua. En aquest fragment, Eneas pregunta a la Sibil·la perquè el barquer permet a algunes ànimes passar i ad’altres no. Ella li respon que és perquè alguns cossos no han estat enterrats. Això, en certa manera, ens remet a la cèlebre obra d’”Antígona” de Sòfocles i a les seves versions com la d’Espriu, en les quals té lloc la mort d’Antígona per voler enterrar el seu germà Polinices. I és que per als antics era molt important donar sepultura als morts, precisament perquè temien el no poder passar amb la barca de Caront al món infernal i restaven condemnats a una eternitat de patiment.
Pervivència: trobem molta pervivència sobre el personatge de Caront, tant en la pintura, com en l’escultura, com en la música, la literatura i fins i tot en l’astronomia.
Pel que fa a l’art, trobem representat Caront com un home vell i lleig; porta un barret còmic i una barba. Transporta una barca amb una perxa. El trobem freqüentment en la sèrie de vasos funeraris àtics de finals del segle v a.C., acompanyat d’Hermes (Mercuri) que li proporciona els difunts. En la iconografia etrusca, Caront és més lleig i porta l’aparença d’un dimoni alat de nas llarg, amb un martell. Caront també apareix en representacions d’època moderna, on entra en colisió amb les figures de la mort cristianes. Aquestes són algunes de les obres en les que apareix:
La barca de Caront, vas àtic del Louvre
Aquiles matant un presoner troià davant de Caront, ceràmica
Lècitos amb Caront amb Hermes Psicopompos
Vas àtic que representa Caront, del museu metropolità de Nova York
Ceràmica etrusca que representa Caront, de MatthiasKabel
Moneda on es representa la Sibil·la que entra a la barca de Caront amb Eneas
La barca de Caront, relleu de Giovanni Dall’Orto
Caront, escultura de Peter Oldekop
Eneas i la Sibil·la en el Tàrtar
Caront transportant les sombres, de Pierre Subleyras
l’illa dels morts, d’Arnold Boecklin
Caront, un quadre infernal de Louis Garden.
Pel que fa a la música, trobem “L’illa dels morts” és un poema simfònic del compositor rus Rachmanioff compost el 1908 a Dresde i inspirat per el quadre d’Arnold Boecklin. Aquesta obra està considerada com un exemple de postromanticisme rus de principis de segle.
A més, trobem el grup de música de mètal gòtic finlandès, Charon que es va dissoldre el 2011.
Pel que fa a la literatura, l’humanista Alfonso Valdés va escriure “Dialogo entre Mercurio y Caronte“ en un clar intent de satiritzar l’ambient social de la seva època. Aquí teniu un petit fragment del text:
“Guiará entre tanto mi lugarteniente la barca, y nosotros sentados en este prado podremos hablar y a las vezes reýrnos con algunas ánimas que vendrán a pasar” (vers 80).
Pel que fa a l’astronomia, trobem que el satèl·lit Caront de Plutó, que Va ser descobert per l’astrònom estatunidenc James Christy el 1978.
Satèl·lit Caront
En conclusió, Caront és un personatge que té molta pervivència i que encara perviu entre nosaltres ja que trobem molts referents com el carrer Charon a França, el bar de rock anomenat Caront, el llibre “El soborno de Caronte” de Manuel Garcia Viñó, etc.
Què us ha semblat? Sabríeu trobar més referents de Caront?
Andrea Balart
2n. Batx.C
Caront és un personatge de caràcter mitològic. Era fill de Nyx i d’Erebus. El seu nom fa referència als seus ulls grisos i pot ser considerat un eufemisme per a la mort. L’historiador Diodorus Siculus creu que Caront i el seu nom té origen a Egipte. Es coneix per la seva aparició a l’Eneida, epopeia llatina escrita per Virgili. Les característiques físiques d’aquest són la seva aparença d’home vell, amb barba blanca, molt lleig i que sempre portava una túnica trencada.
Caront sempre viatjava sobre una barca amb l’ajuda d’un pal per poder desplaçar-se. En aquesta barca el que transportava eren les ànimes a l’Hades travessant el riu Aqueront.
Per arribar al món dels morts, les ànimes havien d’introduir-se a l’interior de la terra a través d’una cova, a més de passar per la llacuna Estígia amb una barcassa, cosa de la qual es feia càrrec aquest personatge, Caront. Ell les portava fins a les portes dels inferns a canvi que li donessin un òbol.
Només les ànimes que havien havien rebut sepultura podien ser transportades per Caront. Pel contrari, la gent que no estava enterrada anava sense rumb durant cent anys per les aigües de la llacuna.
Font d’informació: Wikipedia
José Benlliure. La barca de Caront (1919). València, Museu de Belles Arts
Font de la imatge: Clàssics a la romana
Aquí us deixem un vídeo sobre un text de Lord Dunsany titulat precisament amb el nom d’aquest personatge mític.
El personatge de Caront apareix en el sisè llibre de l’Eneida quan Eneas necessita l’ajuda de Caront per entrar al món dels morts. Eneas, a diferència de la resta d’ànimes, no paga a Caront, sinó que el convenç perquè el porti gràcies al branquilló d’or que duia. Concretament apareix al següent fragment (VI, 295-301).
”Hinc via Tartarei quae fert Acherontis ad undas. 295
turbidus hic caeno vastaque voragine gurges
aestuat atque omnem Cocyto eructat harenam.
portitor has horrendus aquas et flumina servat
terribili squalore Charon, cui plurima mento
canities inculta iacet, stant lumina flamma, 300
sordidus ex umeris nodo dependet amictus.”
[Font del text: The Latin Library]
”D’aquí parteix el camí que condueix a les aigües del tartari Aqueront. Hi bull un remolí tèrbol, fangós, d’una fondària insondable, i vomita tot el seu llot en el Cocit. Un horrible barquer guarda aquestes aigües i aquest riu, Caront, terriblement brut: una espesa barba blanca totalment descuidada li cobreix el mentó, la seva mirada de foc resta fixa, un mantell sòrdid li penja de les espatlles, lligat amb un nus. Ell mateix empeny la barca amb una perxa i la governa amb les veles, i en el seu fons rovellat transporta els morts, ara ja vell, però amb la vellesa vigorosa i fresca d’un déu.”
(Traducció de Joan Bellès)
Caront és un personatge mitològic que no ha tingut massa presència en l’art actual, és a dir, el podem trobar en diverses pintures però no tenim constància d’ell en cap altre àmbit artístic, com pot ser l’escultura.
Selecció d’obres pictòriques on apareix aquest personatge mitològic:
Patinir. El pas de la llacuna Estígia (1520-24). Madrid, Museu del Prado
[Font de la imatge: La túnica de Neso]
Miguel Ángel. Capella Sixtina. Detall del Judici Final (1536-41)
[Font de la imatge: Personatges de la mitologia – Caront]
Spencer Stanhope. Caront i Psique (1890)
[Font de la imatge: Personatges de la mitologia – Caront]
En fer aquesta investigació sobre el personatge mitològic que apareix a l’Eneida de Virgili, hem arribat a la conclusió que Caront està representat com un personatge que té un aspecte físic molt envellit i que exerceix la funció de transportar ànimes per mitjà d’una barca pel riu infernal Aqueront.
Després d’haver buscat diferents fonts a Internet sobre la pervivència de Caront en l’art a l’actualitat hem trobat que no hi ha massa representacions artístiques sobre aquest personatge, només hem trobat algunes obres pictòriques.
Judith Consentino i Claudia Gómez
2.2 Batxillerat
Cap de l’Apol·lo de Gaza
Avui dia, a la televisió, en els diaris o revistes, podem trobar notícies que ens poden arribar a impactar, i que fins i tot sempre hi ha un petit lloc amb un “toc” més clàssic. Aquest és el cas. Resulta que llegint un dia una revista, vaig trobar el següent:
Com ens diu l’article, l’escultura del déu Apol·lo està feta de bronze i data entre els segles V i I a.C. La figura pot considerar-se excepcional perquè no hi ha existència de precedents d’una escultura clàssica a tamany natural que no sigui de pedra o marbre en tot l’Orient Mitjà. Aquesta és l’estàtua en qüestió:
Fotografia feta pel pescador que la va trobar
Què en penseu? Creieu que aquestes antiguitats s’han de posar posar a la venda? Per què s’han de preservar?
Sara Bernad
2n de Batxillerat de Llatí
Seguint una tasca encarregada per la Margalida, que consistia en buscar i situar lemes d’Universitats en llatí, vaig veure que moltes es situaven a Amèrica del Nord.
Potser això és degut a la breu història dels Estats Units, que intenten agafar un gran imperi amb la seva llengua per a intentar identificar-se i agrandir la seva magnificència.
Seguint el fil, vaig veure que el lema d’una universitat era igual que el lema del propi estat on pertanyia la universitat. Així, vaig veure que molts, per no dir quasi tots els lemes dels Estats Units, eren en llatí.
Vaig seguir estirant del fil i finalment vaig acabar veient que molts altres estats del món, fins i tot molt a prop nostre, i dins Catalunya també, agafaven el llatí com a lema.
En sabríeu fer la traducció d’aquests lemes? En sabeu algun més?
Eric Andreu
2n Batx. Llatí
El proppassat dia 10 de febrer els alumnes de llatí i grec de 2n de Batx de l’institut Premià de Mar vam visitar la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona per assistir a dues conferències organitzades per la secció catalana de la SEEC. Abans d’això vam tenir el plaer de trobar una escultura d’un escriptor clàssic que conviu amb nosaltres (Sant Isidor de Sevilla) i la placa que la Universitat de Barcelona va dedicar a Salvador Espriu, fer una visita a la biblioteca de Reserva de l’Universitat amb la Teresa. Allà vam poder veure un manuscrit, un incunable i un llibre imprès, aquests eren de Ciceró, Sèneca i un altre autor del Renaixement. També vam visitar la biblioteca del departament de Llatí on l’Esther ens va ensenyar diverses edicions de llibres de grans autors com Virgili o Ovidi.
La primera conferència a la que vam assistir va ser la de llatí, titulada: “Comicitat i realitat al Miles Gloriosus“, a càrrec del dr.Javier Velaza Frías, professor de Filologia Llatina (UB) . Aquesta obra de Plaute és una de les que entra a la Selectivitat d’aquest curs 2013/14 i en el mes de març anirem a veure-la representada al teatre.
Plaute (Titus Maccius Plautus) va viure entre l’any 254 i el 184 aC en un moment en què Roma adopta Grècia i d’aquesta nova cultura nosaltres em som hereus. Plaute es va dedicar al teatre gran part de la seva vida fins quedar-se sense diners. Plaute acaba treballant en una fleca movent un molí per fer farina (pistrinum). Les seves primeres produccions no van tenir molt èxit, però després va retornar al món de teatre. Es creu que Plaute va ser el que s’anomena dominus gregis, director d’escena, artístic, productor i actor principal fent tots els papers (de jove d’adulescens i de gran de senex). Actualment coneixem com a definitives, gràcies a Marc Terenci Varró, 21 comèdies (ens han arribat vint comèdies i un fragment), de les més de 130 que en un principi es creien escrites per Plaute. La majoria d’aquestes formen part del subgènere còmic anomenat fabula palliata perquè els actors portaven pallium, la prenda de vestir grega i eren ambientades al món grec.
Plaute
Miles Gloriosus és una de les seves obres més conegudes, és la 3a de Plaute escrita l’any 205 aC. Es va inspirar en una obra ( Alazôn) del comediògraf grec Menandre pel seu personatge principal, ἀλαζών “fanfarró”. El teatre romà viu i beu del teatre grec, s’acostuma a fer una adaptació al criteri de cosmovisió del món romà i ja tenim el riure assegurat que és l’únic que pretén.
L’argument de l’obra plautina és el següent:
El jove Pleusicles està enamorat i la seva estimada Filocomàsia li correspon. No obstant això, el destí els va separar i la jove va ser lliurada en matrimoni per la seva mare amb un soldat anomenat Pirgopolínices.
Mesos més tard l’esclau de Pleusicles, Palestrión, és raptat per uns pirates i venut casualment al mateix soldat. En arribar, troba l’antiga estimada del seu amo i després de convertir-se ràpidament gràcies a la seva habilitat i intel·ligència en el favorit del soldat, decideix tramar un rebuscat pla per tornar a unir els dos amants. Per a això fa arribar a Efes el seu antic amo i amb l’ajuda d’un vell veí tractaran d’enganyar el militar.
La finalitat principal d’aquesta obra és la comicitat seguint aquests 4 punts:
– Un argument còmic:
Trobem tres elements que deformen la realitat: l’engany, la falsa bessona i la falta pretendenta.
– Personatges còmics :
Els personatges, a diferència dels de Terenci, no tenen una profunditat psicològica ni evolucionen el llarg de l’obra. Són personatges arquetips:senex, adulescens… i, a més, tenen noms parlants:
Pirgopolínices (l’arrasador de moltes torres), soldat.
Palestrió (el lluitador), esclau.
Artotrogos (menja pans), paràsit del soldat
Periplectomen (el que teixeix embolics), vell que viu al costat de l’Escèler, esclau de Pirgopolínices.
Filocomàsia (l’amant de festes), estimada de Plèusicles
Plèusicles (el navegant), jove atenès
Acrotelèutia, cortesana.
Lurció, criat de Pirgopolínices.
Milfidipa, criada d’Acrotelèutia.
Carió, cuiner
– Llenguatge, el més còmic possible :
El llenguatge juga amb els noms, ja que el públic sap que espera dels personatges només amb el seu nom. Apareixen jocs de paraules i efectes fonètics, que només són fàcils d’identificar a l’obra original en llatí.
– Moviments escènics de comèdia :
El moviment escènic presenta entrades i sortides, escenes de cops, escenes de borratxos i complicitat amb el públic gràcies als “aparts”.
·Quines altres comèdies coneixeu de Plaute?
·Tenen les mateixes característiques que el Miles Gloriosus? En quines comèdies plautines surt el personatge del miles?
Quina és l’al·lusió al món real? Amb quin personatge històric es degué inspirar Plaute per fer el del miles?
Fes recerca, busca i comenta l’epitafi de Plaute.
Us va resultar interessant assistir a aquesta conferència com a preparació de l’examen de llatí i de les PAU?
Acta est fabula, plaudite.
Nora Domingo i Yasmina Berkane
2n Batxillerat
Llatí
Treballant amb internet un dia vàrem veure un nom que ens va cridar molt l’atenció, aquest és el de “Deva Victrix”, aprofundint en la recerca, vàrem descobrir que aquest nom té darrere seu una llarga història, que seguidament us explicarem.
Doncs bé, Deva Victrix, o simplement Deva, fou fundada pels romans durant l’expansió de l’antiga Britània, província romana, pels volts de l’any 70 del segle I. Fou una ciutat-fortalesa legionària ubicada a la província romana de Britània. Va néixer com un simple assentament i va esdevenir ràpidament en ciutat-fortalesa legionària, és a dir, habitada principalment per soldats romans fins a convertir-se en la ciutat de Chester.
Chester és una petita ciutat del modern comtat de Cheshire al nord-oest d’Anglaterra a la frontera amb el país de Gal·les. Al nord hi ha Liverpool i, a l’oest, Wrexham. Pel costat, hi passa el riu Dee.
Com en totes les ciutats fundades pels romans, ells varen deixar una gran petjada que encara perdura avui en dia, una molt peculiar mostra de la seva enginyeria, una muralla que envoltava tot el recinte de la ciutat on vivien els ciutadans, amb l’excepció de l’amfiteatre com podem veure en la imatge, i algun edifici més.
En el cas d’aquesta ciutat, Chester, encara es conserva gran part d’aquesta muralla que envolta la ciutat i que és un reclam per al turisme, ja que en aquest cas l’han reformat i es pot caminar per la major part d’ella. També els romans van deixar el petit record d’un gran amfiteatre el qual servia perquè els ciutadans i els legionaris anessin a distreure’s una estona mirant, per exemple, una batalla de gladiadors. Per desgràcia, d’aquest amfiteatre se’n conserva ben poc.
Com podem veure en les imatges hi ha una gran part de l’amfiteatre que han habilitat com a zona verda que es pot trepitjar i, per tant, pots estar-hi lliurement fent el que es desitgi, llegir, escriure, et cetera.
Una de les parts que es conserva d’aquest amfiteatre es l’altar a la deessa Nèmesi, la representació de la venjança i de la justícia divina, quin millor lloc perael seu altar que en un amfiteatre.
És més, el record dels romans no s’ha oblidat gens gràcies a que es fan sovint celebracions per no perdre el fil d’aquests vells fundadors. Us agradaria anar a alguna d’aquestes celebracions?
I encara més, en la ciutat, actualment es troba un museu en honor dels antics romans on es troben exposades troballes de l’antiga ciutat de Deva Victrix. També teniu una pàgina que conté moltes bones imatges del lloc, a part de les que us hem posat aquí.
I per acabar dues de les troballes que actualment s’exposen al mateix museu abans citat, el Grosvenor Museum:
Finalment us deixem una pàgina per a més informació i més imatges fascinants. És difícil resumir en un article tant petit una gran ciutat romana que tanta història té.
Sabíeu de la seva existència? Què en penseu? Trobeu bé que es recordi la memòria d’aquests antics ciutadans? Us agradaria visitar-la?
Pel que fa a la moneda, ens sabríeu dir quin és el déu que hi ha representat? I què signifiquen la S i la C? Pel que fa a l’altrea troballa, què significa la gravació que hi ha en ella?
Esperem que us hagi agradat.
Elisa Moya i F. Xavier Gras
2n. Batxillerat C Llatí
Per començar podem parlar de l’etimologia de cavall que tot i que deriva del llatí caballus té com a nom científic equuus caballus i derivats com equinoteràpia, equitació… a partir del llatí equus. No s’ha de confondre aquest mot amb l’aequus, que avui en dia deriva en “equitat” i significa “igual”. També podem trobar equivalències etimològiques amb el grec.
Avui en dia Equus és un gènere de mamífers de la família dels èquids que consta dels cavalls, els ases i les zebres.
El cavall segons l’Eneida
Segons l’Eneida de Virgili, les forces gregues no podien entrar a Troia a causa de les altes muralles i els sistemes de defensa que la protegien des de feia deu anys. Ulisses va fer una trampa, que consistia en construir un enorme cavall de fusta a l’interior del qual s’hi van amagar els soldats grecs. Els habitants de Troia, en veure’l, van pensar que era un regal dels déus i el van acceptar. Un cop els habitants de Troia van introduir el cavall dins la ciutat, els soldats ocults varen sortir i van obrir-ne les portes, permetent que la força invasora pogués entrar, donant per finalitzada la Guerra de Troia.
Aquests fets succeeixen després del que explica la Ilíada d’Homer i abans que el que succeeix a l’Odissea, del mateix Homer, ambdós escrits al segle VIII aC. Entre el 29 aC i el 19 aC, Virgili va escriure L’Eneida inspirant-se en les dues obres homèriques.
Cavall de Troia
Neptú és la divinitat romana associada als mars i als terratrèmols, fill gran de Saturn, germà de Júpiter i Plutó.
Quan Júpiter el va alliberar, Neptú va escollir el mar com a llar i a les profunditats tenia un regne. Era inseparable dels seus cavalls i solia cavalcar sobre les aigües amb cavalls blancs. Per tot això, el símbol del déu és un cavall. A part dels seus cavalls, també solia muntar sempre sobre dofins. Neptú no vestia amb grans robes, perquè el seu aspecte físic era prou imposant.
Amb les seves emocions canviants podien provocar des de terribles tempestes fins a onades tranquil·les i pacífiques, per aquest motiu mai ningú s’atrevia a provocar-lo sense motiu.
La Consuàlia (Consualia) era una festa en honor de Consus (déu romà de caràcter molt obscur). Se celebrava el 21 d’agost, era una festa eqüestre, es feien carreres de cavalls i quàdrigues.
· Podríeu dir què va significar també el 21 d’agost relacionat amb el rapte de les sabines?
El circ romà era un edifici d’oci romà que servia per a fer curses de cavalls i carros. L’edifici del circ romà prové de l’hipòdrom grec. S’hi celebraven els anomenats Jocs circenses (Ludi circenses).
El circ era de forma allargada i rectangular, les parts eren:
A Tàrraco podem contemprat les restes més ben conservades d’un circ romà del món.
· Sabríeu dir algun altre lloc on també fessin carreres de cavalls a l’època romana?
Genitor era el cavall de Juli Cèsar. El cavall presentava un problema a les potes (atavisme). Els augurs van prendre aquesta anomalia com a senyal per que qui montés aquest cavall seria l’emperador que dominaria el món. Per això, era el cavall preferit de Juli Cèsar i no va permetre que ningú més el montés. Amb Genitor, Cèsar va traspassar el Rubicó, quan es va decidir a conquistar el poder amb una guerra civil.
Juli Cèsar
Relacionat amb la literatura actual, Peter Shaffer va escriure el 1973 una obra de teatre anomenada “Equus”. Tracta d’un jove adolescent que pateix una fascinació patològica sexual i religiosa pels cavalls.
L’equus fira de Girona és un saló que reuneix les novetats en roba i complements per fer equitació i els últimos productes i alimentació pels cavalls. També s’hi reuneixen els criadors de cavalls, ponis i aficionats als esports eqüestres, encara que pot assistir-hi tothom. A la fira Equus es té l’oportunitat de disfrutar de concursos, campionats equins i exhibicions. Normalment, aquesta fira se celebrava anualment, però van decidir que la farien cada dos anys, per aquesta raó el 2013 no es va celebrar.
També trobem la pervivència del mot equus als automòbils (paraula que prové del grec αὐτο “un mateix”, i del llatí mobĭlis “que es mou”). El Hyundai Equus és un sedan de luxe de Hyundai, que va ser llançat allà per 2011. L’Equus es renova aquest any amb millores d’equipament i qualitat constructiva. Aquest model, que encara no es comercialitza a Espanya, és un dels automòbils amb millor imatge en el mercat nord-americà. L’interior d’aquesta versió tan especial del Hyundai Equus va a càrrec de la firma francesa Hermès, una de les empreses de luxe de més reputació en el món. L’habitacle presenta una aconseguida combinació de colors, amb la utilització de nombrosos tipus de pells i cuir, entre les quals destaca la pell de cocodril dels panells de les portes i que Hermès empra en les seves bosses de luxe per a dona.
·Trobeu algun altre referent més? Expliqueu-lo i raoneu la resposta.
Marta Verde
2n batx Llatí
