L’entrada al Tàrtar de l’Eneida

He decidit fer un article sobre aquest fragment de l’Eneida ja que m’agrada molt la història de la llaguna Estígia i del barquer Caront. Casualment dues alumnes de l’institut Albéniz de Badalona han fet també un article sobre Caront. Jo he triat aquest text de l’Eneida de Virgili del llibre VI (versos 295-330) que parla sobre quan Eneas descendeix al Tàrtar (món dels morts) amb la Sibil·la de Cumas per buscar Anquises. Allà van amb una branca d’or perquè Caront, el barquer que condueix les ànimes, els deixi pujar. Deixo aquí el fragment en llatí i més avall la traducció:

Hinc via Tartarei quae fert Acherontis ad undas.               
turbidus hic caeno vastaque voragine gurges
aestuat atque omnem Cocyto eructat harenam.
portitor has horrendus aquas et flumina servat
terribili squalore Charon, cui plurima mento
canities inculta iacet, stant lumina flamma,               
sordidus ex umeris nodo dependet amictus.
ipse ratem conto subigit velisque ministrat
et ferruginea subvectat corpora cumba,
iam senior, sed cruda deo viridisque senectus.
huc omnis turba ad ripas effusa ruebat,               
matres atque viri defunctaque corpora vita
magnanimum heroum, pueri innuptaeque puellae,
impositique rogis iuvenes ante ora parentum:
quam multa in silvis autumni frigore primo
lapsa cadunt folia, aut ad terram gurgite ab alto                
quam multae glomerantur aves, ubi frigidus annus
trans pontum fugat et terris immittit apricis.
stabant orantes primi transmittere cursum
tendebantque manus ripae ulterioris amore.
navita sed tristis nunc hos nunc accipit illos,               
ast alios longe summotos arcet harena.
Aeneas miratus enim motusque tumultu
‘dic,’ ait, ‘o virgo, quid vult concursus ad amnem?
quidve petunt animae? vel quo discrimine ripas
hae linquunt, illae remis vada livida verrunt?’              

 olli sic breviter fata est longaeva sacerdos:

‘Anchisa generate, deum certissima proles,
Cocyti stagna alta vides Stygiamque paludem,
di cuius iurare timent et fallere numen.
haec omnis, quam cernis, inops inhumataque turba est;               
portitor ille Charon; hi, quos vehit unda, sepulti.
nec ripas datur horrendas et rauca fluenta
transportare prius quam sedibus ossa quierunt.
centum errant annos volitantque haec litora circum;
tum demum admissi stagna exoptata revisunt.’

 

Traducció de Miquel Dolç:

“D’aquí parteix el camí que condueix a les aigües del tartari Aqueront. Hi bull un remolí tèrbol, fangós, d’una fondària insondable, i vomita tot el seu llot en el Cocit. Un horrible barquer guarda aquestes aigües i aquest riu, Caront, terriblement brut: una espessa barba blanca totalment descuidada li cobreix el mentó, la seva mirada de foc resta fixa, un mantell sòrdid li penja de les espatlles, lligat amb un nus. Ell mateix empeny la barca amb una perxa i la governa amb les veles, i en el seu fons rovellat transporta els morts, ara ja vell, però amb la vellesa vigorosa i fresca d’un déu. Cap aquí es precipitava, escampada per la ribera, tota una multitud, dones i homes, espectres d’herois magnànims que havien acomplert la vida, nois, noies encara per casar, joves que foren posats a la pira davant la mirada dels pares: tan nombrosos com cauen despreses les fulles en els boscos amb els primers freds de la tardor, tan nombrosos com s’apleguen en terra els ocells des d’alta mar quan l’estació del fred els obliga a fugir enllà de l’oceà i els empeny cap a terres càlides. S’estaven drets demanant de ser els primers a fer la travessia i allargaven les mans, delerosos de passar a l’altra riba. Però el tètric barquer agafa ara aquests ara aquells, mentre que uns altres els rebutja i els aparta lluny de la ribera. Eneas, estranyat sens dubte i commogut per aquell tumult, pregunta: «Digues-me, oh verge, ¿què significa aquesta concentració vora el riu? ¿Què demanen les ànimes? ¿Amb quin criteri unes han d’abandonar la ribera i altres solquen amb els rems les aigües lívides?» Li respongué breument la vella sacerdotessa:  «Fill d’Anquises, llinatge inconfusible dels déus, el que veus és l’estany profund del Cocit i la llacuna estígia, pel poder diví dels quals fins i tot els déus es guarden de jurar en fals. Tota aquesta multitud que veus és la gent mancada de tot i sense sepultura. El barquer és Caront; aquells que les aigües transporten, és que van ser enterrats. No li és permès de fer-los travessar les riberes horrendes i el rogallós corrent abans que els seus ossos no hagin reposat en una tomba. Van errants durant cent anys, voleiant entorn d’aquestes riberes; llavors, finalment admesos, tornen a veure aquests estanys tan desitjats.»”

Comentari:

Aquest fragment, ens parla del descens al Tàrtar d’Eneas juntament amb la Sibil·la.  Allà hi ha la llaguna Estígia que constituïa el límit entre la terra i el món dels morts, l’Hades. Els rius infernals que es nombren al fragment són els següents: l’Estígia o Estix  (riu de l’odi), el Flegetont (riu del foc), el Lete (riu de l’oblit), l’Aqueront (l’aigua del qual era gèlida), les corrents malèfiques (tenien propietats màgiques) i el Cocit (riu de les lamentacions) convergien en el seu centre formant una gran pantà. Popularment es creia que les ànimes dels difunts podien creuar l’Estigia en una barca guiada de vegades per Caront, conegut com el barquer que transportava les ànimes. Caront cobrava un pagament per viatge i, per això, als morts se’ls enterrava amb una moneda (òbol) sota la llengua. En aquest fragment, Eneas pregunta a la Sibil·la perquè el barquer permet a algunes ànimes passar i ad’altres no. Ella li respon que és perquè alguns cossos no han estat enterrats. Això, en certa manera, ens remet a la cèlebre obra d’”Antígona” de Sòfocles i a les seves versions com la d’Espriu, en les quals té lloc la mort d’Antígona per voler enterrar el seu germà Polinices. I és que per als antics era molt important donar sepultura als morts, precisament perquè temien el no poder passar amb la barca de Caront al món infernal i restaven condemnats a una eternitat de patiment.

Pervivència: trobem molta pervivència sobre el personatge de Caront, tant en la pintura, com en l’escultura, com en la música, la literatura i fins i tot en l’astronomia.

Pel que fa a l’art, trobem representat Caront com un home vell i lleig; porta un barret còmic i una barba. Transporta una barca amb una perxa. El trobem freqüentment en la sèrie de vasos funeraris àtics de finals del segle v a.C., acompanyat d’Hermes (Mercuri) que li proporciona els difunts. En la iconografia etrusca, Caront és més lleig i porta l’aparença d’un dimoni alat de nas llarg, amb un martell. Caront també apareix en representacions d’època moderna, on entra en colisió amb les figures de la mort cristianes.  Aquestes són algunes de les obres en les que apareix:

La barca de Caront, vas àtic del Louvre

Aquiles matant un presoner troià davant de Caront, ceràmica

Lècitos amb Caront amb Hermes Psicopompos

Vas àtic que representa Caront, del museu metropolità de Nova York

Ceràmica etrusca que representa Caront, de MatthiasKabel

Moneda on es representa  la Sibil·la que entra a la barca de Caront amb Eneas

La barca de Caront, relleu de Giovanni Dall’Orto

Caront, escultura de Peter Oldekop

File:Jan Brueghel the Elder - Aeneas and the Sibyl in the Underworld.jpg

Eneas i la Sibil·la en el Tàrtar  

Caront transportant les sombres, de Pierre Subleyras

l’illa dels morts, d’Arnold Boecklin

Caront, un quadre infernal de Louis Garden.

Pel que fa a la música, trobem “L’illa dels morts” és un poema simfònic del compositor rus Rachmanioff compost el 1908 a Dresde i inspirat per el quadre d’Arnold Boecklin. Aquesta obra està considerada com un exemple de postromanticisme rus de principis de segle.

A més, trobem el grup de música de mètal gòtic finlandès, Charon que es va dissoldre  el 2011.

Caràtula del grup Charon

Pel que fa a la literatura, l’humanista Alfonso Valdés va escriure Dialogo entre Mercurio y Caronte en un clar intent de satiritzar l’ambient social de la seva època. Aquí teniu un petit fragment del text:

Guiará entre tanto mi lugarteniente la barca, y nosotros sentados en este prado podremos hablar y a las vezes reýrnos con algunas ánimas que vendrán a pasar” (vers 80).

 Pel que fa a l’astronomia, trobem que el satèl·lit Caront de Plutó, que Va ser descobert per l’astrònom estatunidenc James Christy el 1978.

Satèl·lit Caront

En conclusió, Caront és un personatge que té molta pervivència i que encara perviu entre nosaltres ja que trobem molts referents com el carrer Charon a França,  el bar de rock anomenat Caront, el llibre “El soborno de Caronte” de Manuel Garcia Viñó, etc.

Què us ha semblat? Sabríeu trobar més  referents de Caront?

 Andrea Balart

2n. Batx.C

31 thoughts on “L’entrada al Tàrtar de l’Eneida

  1. Pingback: Elysium de Neill Blomkamp (2013) | La cinta de Νίκη

  2. Alexia Álvarez Pàmies

    Salvete!

    Felicitats per l’article, hi ha una gran recerca, tant bona que ha sigut complicat poder ampliar aquesta llista de referents, però, tot i així he trobat més:

    – Dante en la Divina comèdia, va recuperar al personatge, canviant el seu destí habitual, l’Hades, per l’infern cristià. Potser gràcies aquesta petita adaptació cristianitzadora, Caront ha sobreviscut en l’imaginari col•lectiu fins arribar als nostres dies, tot i que ara ho imaginem com una figura hieràtica vestida amb una túnica fosca la caputxa li tapa el cap i que condueix la seva barca sense dirigir paraula als passatgers.
    http://literaturaterranova.blogspot.com.es/2013/12/la-divina-comedia-de-dante-alighieri-la.html

    – A la pel•lícula Scoop, de Woody Allen
    http://independent.typepad.com/elindependent/2006/11/el_scoop_de_woo.html

    – Al relat breu “Caront” de Lord Dunsany.
    https://mrpoecrafthyde.com/2016/05/04/caronte-de-lord-dunsany-relato-corto/

    En definitiva, podem dir que Caront és un personatge amb molta pervivència i encara viu en la nostra cultura.

  3. Sandra Mendoza Barco

    Salve!!
    Primerament, felicitar a l’Andrea Balart per aquest article tan complet, que no només ens mostra com d’important és encara avui día el personatge mitològic, Caront; sinó que a més a més reforça la idea de que podem trobar referents clàssics al nostre voltant contínuament.
    Seguidament, per intentar aportar el meu granet de sorra en aquest article m’agradaria senyalar un altre referent d’aquest personatge: L’any passat es va estrenar la pel·lícula “El signo de Caronte” un thriller protagonitzat per Juan Diego Botto, on el tema principal és la mort i els assassinats; així doncs veiem com el cinema també està ple de referents clàssics, i que al menys en totes les pel·lículas en podem trobar més de 10.
    Finalment, també comentar que Caront s’ha convertit en un personatge tant conegut actualment que hi ha molts que no dubten en tatuar-se el seu personatge mitològic preferit:

    https://www.google.es/search?q=caronte+tatuaje&safe=active&client=safari&rls=en&source=lnms&tbm=isch&sa=X&ved=0ahUKEwir3vzylvTQAhVFuhoKHSf5Bc4Q_AUICCgB&biw=1264&bih=772#imgrc=YeT2Pb6b3-X3pM%3A

  4. Laia A.

    Salvete!
    Caront és un personatge mitològic utilitzat en el món literari, artístic i audiovisual com ara: el cinema.
    Fent aquest comentari, m’he recordat de la pel·lícula d’Hèrcules de Disney, on apareixen moltíssims personatges de la mitologia grega i en alguns casos romana.
    Apareixen déus com: Afrodita, Zeus, Hades, Hefest, Atena…; després éssers com: L’Hidra de Lerna, el Lleó de Nemea, Cèrber o els cíclops; i personatges com: Alcmena o Amfitrió…
    Doncs apareix durant uns fotogrames al llarg d’una cançó Caront portant a Hades a través del riu.
    Finalment felicitar per l’apunt a l’Andrea.

  5. Chorouk

    Salve!
    Doncs bé, Caront és un personatge que ha sobreviscut en el conjunt de mites i símbols de la Grècia clàssica fins a arribar als nostres dies, encara que ara se l’imaginacom una figura majestuosa, que rema la seva barca sense dirigir la paraula als passatgers. He estat recercant, i per exemple el podem torbar en obres com la pel·lícula Scoop de Woody Allen, o en el relat breu “Cantor” de Lord Dunsany. També és mencionat en diversos relats de Luciano que componguin la seva obra “Diàleg dels morts”; en elles es mostra bocamoll i sobretot mordaç, com “corrosiu” amb les ànimes que transporta. En un d’aquests relats Caront exigeix a Mènip que el pagués per haver-lo transportat, però Mènip li recorda que ell no va descendir al món dels morts per obligació, sinó tot el contrari, per voluntat pròpia i li replica que si és pels diners doncs que el retorni a la riba, la qual cosa Caront es nega perquè tem a ser castigat per Eaco (un dels jutges de l’infern).
    Però, sens dubte en el cant VI de l’Eneida de Virgili trobem el retrat més detallat de Caront a la literatura clàssica. En un relat d’enorme dramatisme, Virgili ens presenta un personatge que es mou amb ànimes que esperen a ser els primers a pujar a la barca. Apareix aquí Caront com un ancià d’aspecte horrible, amb una llarga barba blanca, brut i esparracat.
    http://laeneidadevirgilio.blogspot.com.es/2010/03/liber-iv-296-303.html

  6. Anna Ramírez

    “Salve!”
    La influència que ha tingut la literatura clàssica al món de les arts ha estat molt gran, si ens fixem hi ha moltes obres d’art, cançons, pel·lícules, etc que fan referència a relats mitològics o a diversos personatges. Per exemple, l’any 2019 la cantant Alba Reche va publicar una cançó amb el nom de “Caront” i, al Museu del Prado hi ha una obra d’art titulada “El paso de la laguna Estigia” fet per Joachim Patinir entre els anys 1520 i 1524. Aquest personatge, Caront, també surt representat a la Capella Sixtina de Michelangelo Buonarroti, a la part del judici final. A més a més, són moltes les representacions que fan referència a la seva aparició a la Divina Comèdia de Dante, com per exemple a una il·lustració de Gustav Doré feta l’any 1867.

  7. Aleyda Sánchez

    “Salve”
    L’article està mol ben fet i és molt interessant. Amb ell ens queda molt clar que el personatge Caront té molta pervivència en el món. Hi ha moltes referències com pintures, monedes, un grup de música, un poema simfònic, etc., que fan que el personatge mitològic de Caront estigui present encara. En el llibre de l’Eneida, de Virgili, Caront es representat com un home vell amb barba grisa i ulls iracunds, encarregat de portar les ànimes a l’altra banda del riu.
    He trobant un altre referent que seria una cançó anomenada Caront.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *