L’Eneida és un poema èpic escrit per l’autor romà Virgili el segle I aC per explicar la història d’Enees, un heroi que fuig de Troia i acaba sent el fundador mític de Roma. És una de les obres més famoses de la literatura llatina i el seu inici (“Arma virumque cano“, “canto les armes i un home”) és una de les frases cèlebres de la història de la literatura.
Dido era filla del rei de Tir Mattan I, a Fenícia que va fugir del seu germà Pigmalió, que conspirava pel poder, i va desembarcar a la costa de l’actual Tunísia, fundant-hi, segons la llegenda, Cartago.
Haec ait, et partis animum versabat in omnis,
invisam quaerens quam primum abrumpere lucem.
tum breviter Barcen nutricem adfata Sychaei,
namque suam patria antiqua cinis ater habebat:
‘Annam, cara mihi nutrix, huc siste sororem:
dic corpus properet fluviali spargere lympha,
et pecudes secum et monstrata piacula ducat.
sic veniat, tuque ipsa pia tege tempora vitta.
sacra Iovi Stygio, quae rite incepta paravi,
perficere est animus finemque imponere curis
Dardaniique rogum capitis permittere flammae.’
sic ait. illa gradum studio celebrabat anili.
at trepida et coeptis immanibus effera Dido
sanguineam volvens aciem, maculisque trementis
interfusa genas et pallida morte futura,
interiora domus inrumpit limina et altos
conscendit furibunda rogos ensemque recludit
Dardanium, non hos quaesitum munus in usus.
hic, postquam Iliacas vestis notumque cubile
conspexit, paulum lacrimis et mente morata
incubuitque toro dixitque novissima verba:
‘dulces exuviae, dum fata deusque sinebat,
accipite hanc animam meque his exsolvite curis.
vixi et quem dederat cursum Fortuna peregi,
et nunc magna mei sub terras ibit imago.
urbem praeclaram statui, mea moenia vidi,
ulta virum poenas inimico a fratre recepi,
felix, heu nimium felix, si litora tantum
numquam Dardaniae tetigissent nostra carinae.’
dixit, et os impressa toro ‘moriemur inultae,
sed moriamur’ ait. ‘sic, sic iuvat ire sub umbras.
hauriat hunc oculis ignem crudelis ab alto
Dardanus, et nostrae secum ferat omina mortis.’
dixerat, atque illam media inter talia ferro
conlapsam aspiciunt comites, ensemque cruore
spumantem sparsasque manus. it clamor ad alta
atria: concussam bacchatur Fama per urbem.
lamentis gemituque et femineo ululatu
tecta fremunt, resonat magnis plangoribus aether,
non aliter quam si immissis ruat hostibus omnis
Karthago aut antiqua Tyros, flammaeque furentes
culmina perque hominum volvantur perque deorum.
audiit exanimis trepidoque exterrita cursu
unguibus ora soror foedans et pectora pugnis
per medios ruit, ac morientem nomine clamat:
‘hoc illud, germana, fuit? me fraude petebas?
hoc rogus iste mihi, hoc ignes araeque parabant?
quid primum deserta querar? comitemne sororem
sprevisti moriens? eadem me ad fata vocasses,
idem ambas ferro dolor atque eadem hora tulisset.
his etiam struxi manibus patriosque vocavi
voce deos, sic te ut posita, crudelis, abessem?
exstinxti te meque, soror, populumque patresque
Sidonios urbemque tuam. date, vulnera lymphis
abluam et, extremus si quis super halitus errat
ore legam.’ sic fata gradus evaserat altos,
semianimemque sinu germanam amplexa fovebat
cum gemitu atque atros siccabat veste cruores.
illa gravis oculos conata attollere rursus
deficit; infixum stridit sub pectore vulnus
ter sese attollens cubitoque adnixa levavit,
ter revoluta toro est oculisque errantibus alto
quaesivit caelo lucem ingemuitque reperta.
Tum Iuno omnipotens longum miserata dolorem
difficilisque obitus Irim demisit Olympo
quae luctantem animam nexosque resolveret artus.
nam quia nec fato merita nec morte peribat,
sed misera ante diem subitoque accensa furore,
nondum illi flavum Proserpina vertice crinem
abstulerat Stygioque caput damnaverat Orco.
ergo Iris croceis per caelum roscida pennis
mille trahens varios adverso sole colores
devolat et supra caput astitit. ‘hunc ego Diti
sacrum iussa fero teque isto corpore solvo’:
sic ait et dextra crinem secat, omnis et una
dilapsus calor atque in ventos vita recessit.
Traducció de Miquel Dolç:
“Això deia, i girava el seu pensament cap a totes bandes cercant d’alliberar-se ben de pressa de la llum odiada. Llavors parla breument a Barce, la nodrissa de Siqueu, perquè la seva la retenia l’urna funerària allà a l’antiga pàtria: «Estimada nodrissa, fes venir aquí la meva germana Anna: digues-li que s’afanyi a purificar el seu cos amb aigua de riu i que porti les víctimes i les ofrenes expiatòries prescrites. Que vingui així, i tu mateixa cenyeix-te els polsos amb una cinta sagrada. El sacrifici a Júpiter Estigi, que vaig començar a preparar ritualment, tinc ganes d’acabar-lo, de posar terme als meus neguits i de lliurar a les flames la pira del cabdill dardani.» Així parlà. La nodrissa accelerava el pas amb l’afany d’una anciana. Dido, al seu torn, excitada i trasbalsada pels seus funestos projectes, girant els ulls injectats de sang, tremolant-li les galtes clapejades de taques morades, pàl·lida davant la mort imminent, es precipita cap a l’interior del palau, puja arravatada a l’alta pira i desembeina l’espasa dardània, un present que ella no havia pas demanat per a aquest fi. Llavors, quan veié els vestits troians, i aquell llit tan familiar, es deturà un moment entre llàgrimes i records, s’ajagué damunt el llit i digué les darreres paraules: «Despulles que em fóreu tan dolces mentre el destí i la divinitat m’ho permeteren, acolliu aquesta ànima i allibereu-me d’aquestes angoixes. La meva vida ha acabat, he consumat el curs que em concedí la Fortuna, i ara la meva ombra, amb tota la seva grandesa, baixarà sota terra. He fundat una ciutat gloriosa, he vist les meves muralles, vaig venjar el marit castigant el meu germà, que li era enemic. Hauria estat feliç, ai!, massa feliç, només que les naus dardànies no haguessin arribat mai a les nostres costes.» Digué, i amb els llavis contra el llit, «Moriré sense ser venjada», exclamà, «però morim ja! Així, fins i tot així, em plau davallar al reialme de les ombres. Que els ulls del cruel troià s’embriaguin amb aquestes flames des del mar, i que l’acompanyi el mal averany de la meva mort.» Acabà de parlar i, enmig d’aquestes paraules, les serventes veuen com es deixa caure damunt el ferro, com l’espasa borbolla de sang i les mans en queden banyades. La cridòria s’estén per les altes porxades: la Fama es desferma com una bacant per la ciutat en plena commoció. Les cases s’estremeixen de laments, gemecs i xiscles de dones, l’aire ressona amb grans planys, com si tota Cartago o l’antiga Tir caiguessin envaïdes pels enemics, com si les flames furients s’arremolinessin per les estances dels homes i els temples dels déus. Ho sentí, consternada, la germana, i amb passos tremolosos, aterrida, malmetent-se el rostre amb les ungles i el pit amb els punys, es llança enmig de tothom i crida la moribunda pel seu nom: «¿Era això tot allò, germana? ¿Era a mi que cercaves d’enganyar? ¿Es això el que em preparaven aquesta pira, aquests focs, aquests altars? ¿De què em queixaré primer, en la meva solitud? ¿Has refusat que la teva germana t’acompanyés en la mort? Tant de bo m’haguessis convidat a compartir el mateix destí: un mateix dolor i una mateixa hora se’ns haurien endut amb l’espasa totes dues alhora. ¿Vaig preparar aquesta pira amb les meves mans, vaig invocar amb la meva veu els déus de la pàtria, perquè a l’hora de morir, cruel, jo no hi fos? T’has destruït a tu, germana, i també a mi, el teu poble, el teu senat sidoni i la teva ciutat. Deixeu-me rentar-li les ferides amb aigua i, si encara li resta un darrer alè de vida, recollir-lo amb la meva boca.» Parlant així havia pujat els alts graons i, estrenyent contra el seu pit la germana mig morta, li donava escalf entre sanglots, i amb el vestit li eixugava els negres raigs de sang. Dido provà d’alçar els ulls pesants, però defallí novament; xiulà dins el seu pit la ferida profunda. Tres vegades, redreçant-se i fent força amb el colze, intentà d’incorporar-se, i tres vegades tornà a caure damunt el llit; amb la mirada perduda cercava cel enlaire la llum i, quan l’hagué trobada, exhalà un sospir. Aleshores l’omnipotent Juno, compadint-se del seu llarg dolor i del seu costós desenllaç, envià Iris des de l’Olimp a alliberar dels lligams del cos aquella ànima agonitzant. Perquè, com que no moria ni per decret del destí ni de mort merescuda, sinó per dissort, abans que li fos arribat el dia i afectada de cop per la follia, encara Prosèrpina no li havia tallat del cap el cabell ros ni havia sentenciat la seva vida a l’Orc Estigi. Per això Iris, coberta de rosada, amb les seves ales color de safrà, desplegant a través del cel mil variats colors sota els raigs del sol, davalla volant i s’atura damunt el cap de Dido: «Compleixo l’ordre de dur a Dis aquest tribut sagrat, i t’allibero d’aquest cos.» Així parlà; amb la dreta li tallà el cabell, i al mateix temps desaparegué del cos de Dido el darrer escalf i la seva vida s’esfumà en els aires.”
Comentari:
Al Cant I de l’Eneida, Dido apareix com una dona forta, lluitadora, segura d’ella mateixa alhora és una dona hospitalària i generosa. Al Llibre IV es desenvolupa l’enamorament, Virgili la caracteritza com una víctima del destí, condemanada a morir d’amor, perd el seny. Al Cant VI, es dóna el retrobament de Dido i Enees al món dels morts, la dona mostra indiferència i fredor però també corre a refugiar-se als braços de Siqueu, el seu marit.
Dido és la figura central del IV llibre i un dels nuclis del mateix poema. Dido ha suscitat un nombre impressionat d’investigacions de tota menoa, com l’anàlisi de la passió i de la psicologia, el caràcter i les qualitats humanes de la reina de Cartago. Dido representa la tentació eròtica que l’heroi Enees ha de vèncer per seguir el seu destí, és el poder de la passió, capaç de consumir totalment la voluntat.
Aquest fragment ens parla sobre l’història de Dido i Enees, juntament amb el seu suïcidi, el que reflecteix el seu mite és l’amor impossible i el perill de l’amor passional. Realment, Dido i Eneas són titelles dels déus?
Dido és dona que es deixa emportar per l’amor està condemnada a la ruïna, mostra molta valentia, força i, sobretot audàcia. Durant la fugida de Troia, una tempesta porta Enees a la costa de la nova ciutat de Cartago, la reina de la qual, Dido, l’acull com a convidat. A causa d’un complot de Venus, la mare d’Enees, Dido s’enamora bojament d’ell. Un dia marxen de caça i refugiats per la pluja a una cova Enees també s’enamora de Dido. Però Zeus recorda aleshores a Enees els seus deures i ell abandona Cartago, cosa que duu Dido a suïcidar-se, aquesta li deixa una carta a Enees.
La història de Dido i d’Enees ha deixat una llarga empremta en la literatura, el teatre i l’art musical.
També ens ha agradat trobar la traducció de Vicente Cristobál López de la Carta de Dido a Eneas (Ovidi, Heroïdes VII 1- 24; 133-140):
“Como canta el blanco cisne, cuando la muerte lo llama, tendido sobre las húmedas hierbas en la ribera del Meandro, así te hablo yo, y no porque abrigue esperanzas de conmoverte con mis súplicas.
Contra la voluntad divina he dado comienzo a esta carta. Pero, puesto que para mi desgracia he perdido ya mi buena fama y la honestidad de mi cuerpo y de mi alma, de poca importancia es perder también unas palabras.
Tienes decidido, a pesar de todo, irte y dejar a la desdichada Dido, y los vientos se llevarán al mismo tiempo tus velas y tu promesa. Tienes decidido, Eneas, desatar amarras a las naves a la vez que te desatas tú de tu compromiso, y buscar los reinos ítalos, que no sabes dónde están. Y nada te importa la naciente Cartago ni las murallas que van alzándose ni el sumo poder entregado a tu cetro. Escapas de lo que está hecho, persigues lo que está por hacer. Otra es la tierra que debes buscar a través del orbe, otra es la tierra que buscabas. Mas, aunque encuentres esa tierra, ¿quién te la ofrecerá para que la poseas?, ¿quién dará sus campos a unos desconocidos para que se queden con ellos? Otro amor te está esperando y otra Dido a la que engañar de nuevo, otra palabra tienes que dar. ¿Cuándo llegará el tiempo en que fundes una ciudad como Cartago y veas a tu gente desde la altura de un alcázar? (…)
Quizás incluso, malvado, abandones a una Dido embarazada y en mi cuerpo se esconda encerrada una parte de ti. La desdichada criatura seguirá el destino de su madre y serás culpable de la muerte de alguien que aún no ha nacido; el hermano de Julo morirá junto con su madre y un único castigo arrastrará a dos que están unidos entre sí. “
Pervivència del suïcidi de Dido arreu tot seguint El Fil de les Clàssiques:
L’amor impossible de Dido i Enees, separats pel deure a la pàtria i per la voluntat dels déus, és també possiblement un dels més antics i dels que més vegades han estat representats en l’art i en altres àmbits com l’òpera.
Ens ha agradat escoltar aquest “Lament de Dido” en l’òpera Dido i Eneas d’Henry Purcell:
[youtube]http://youtu.be/tniDtbN-I1M[/youtube]
Dido, atribuïda a Cristophe Cochet, feta el 1707 i exposada al Louvre
La mort de Dido d’Augustin Cayot, feta el 1711 i exposada al Louvre
La mort de Dido per Giambattista Tiepolo entre 1757 i 1770
- La mort de Dido per Henry Fuseli al 1781
La mort de Dido per Joseph Stallaert (1872)
· Sabeu alguna cosa més sobre la mort de Dido i la seva pervivència?
Nora Domingo i Marta Verde
2n Batx
LLatí
El rapte de les sabines i Giambologna
Aquest any, a segon de Batxillerat fem l’assignatura optativa d’Història de l’Art. Hem treballat un munt d’obres i en moltes d’aquestes ens hem adonat que estan plegades de referents clàssics i ja n’hem publicat d’altres com el Panteó. I ara us presentem el Rapte de les Sabines, obra escultòrica de Jean de Boulogne.
Jean de Bologne
Segons la llegenda, als primers temps del regne de Roma la població era eminentment masculina. Per tal de solucionar això, Ròmul, el seu fundador i primer rei de Roma, va organitzar unes proves esportives en honor al déu Neptú, a les quals va convidar els pobles veïns. Hi van acudir diversos, però els d’una població, la Sabínia, van ser especialment voluntariosos i hi van acudir amb les seves dones i fills, precedits pel seu rei.
Va començar l’espectacle del jocs i, tal com estava acordat, a un senyal cada un dels romans va raptar una dona, i després van fer fora els homes. Els romans van intentar aplacar les dones convencent-les que tan sols ho havien fet perquè volien que elles fossin les seves dones, i que elles haurien de sentir-se orgulloses de passar a formar part d’un poble que havia estat escollit pels déus.
Els sabins, evidentment enfadats per la traïció i el rapte de les seves dones, van atacar els romans i els van anar acorralant al Capitoli. Quan anaven a enfrontar-se en el que semblava ser la batalla final, les sabines es van interposar entre ambdós grups de combatents per tal que deixessin de matar-se, perquè -van raonar-, si guanyaven els romans, elles perdrien els seus pares i germans, i, si guanyaven els sabins, elles perdrien els seus marits i fills, ja que la guerra havia durat força anys. Les sabines van aconseguir fer-los entrar en raó, i finalment es va celebrar un banquet per tal de festejar la reconciliació. A més a més, el rei de Sabínia, Titus Taci, i Ròmul van formar una diarquia a Roma que va durar fins a la mort de Ròmul.
GIAMBOLOGNA:
Aquest grup escultòric de 410cm d’alçada, va ser realitzat per Jean de Boulogne l’any 1582 a la ciutat de Florència, mitjançant la tècnica de la talla sobre un únic bloc de marbre. Incorpora una peanya amb relleus de bronze i la signatura en llatí: “Opus Ioannis Bolonii Flandri MDLXXXII“.
Ens trobem davant d’una obra escultòrica d’estil manierista, per la importància del cos humà, la temàtica mitològica o el naturalisme en la representació dels cossos, al mateix temps manifesta algunes característiques que l’allunyen dels trets ideals clàssics i renaixentistes, apropant-se també a l’estètica barroca, com per exemple: la composició helicoïdal, les figures allargades i la línia serpentinata, la multifacialitat, el dinamisme de les figures, el contrast en moviments, gestos i actituds o la teatralitat del conjunt que s’allunya de la serenitat clàssica.
El tema d’aquesta escultura està vinculat a les llegendes sobre la fundació de Roma i els seus primers anys d’existència. Segons la llegenda recollida per Tit Livi (Ab urbe condita) i Ovidi (Ars Amatoria) (en què es diferencien?), el primer rei de Roma, Ròmul, davant l’escassetat de dones que asseguressin la continuïtat de la ciutat, va organitzar unes proves esportives amb la participació dels pobles veïns i mentre es desenvolupaven les curses els joves romans van segrestar a les joves sabines i es van casar amb elles. Temps després, els sabins van atacar la ciutat de Roma per recuperar les noies segrestades i en el moment de la batalla final, les joves es van interposar entre els contendents per aturar l’enfrontament ja que, si guanyaven els romans elles perdien germans i pares i si els guanyaven els sabins ells perdrien marits i fins i tot fills. Finalment van convèncer els dos bàndols i es va fer un banquet per celebrar la fi del conflicte.
L’autor primer fa el grup escultòric amb dos figures i anys més tard agefeix la tercera, l’home gran que hio h a la part inferior i que ajuda a donar consistència al conjunt i que es troba situat entre les cames de l’home romà que aixecava a la jove sabina.
Aquesta obra la va fer Jean de Bologne per demostrar el seu virtuosisme tècnic cara a possibles clients i segons altres autors, seria una paragone (comparació) en el que manifesta superioritat de l’escultura sobre la pintura atès que pot oferir múltiples punts de vista d’un mateix fet. Per tant, li podem assignar una funció clarament propagandística que transmet la força dels romans i sabins en la seva lluita.
El Rapte de les Sabines per Jean de Boulogne
Per cert, què sabeu d’aquests altres dues escultures (una en marbre, l’altra una miniatura en bronze) del Rapte de les Sabines o de la Sabina de Giambologna:
També hi ha altres obres d’art relacionades amb el Rapte de les Sabines:
Pintura de Bambini Niccolo que representa el rapte de les sabines
Charles Christian Nahl, El Rapte de les Sabines
El rapte de les sabines de Christoph Fesel
Rapte de les Sabines de Nicolas Poussin
A La Cinta de Nike, hi ha un article del Rapte de les Sabines, pel·lícula de Richard Pottier del 1961 i a L’empremta d’Orfeu, pervivència en la música. Què us sembla que la publicitat també en faci ús?
En sabeu alguna cosa més sobre el rapte de les sabines?
Nora Domingo i Marta Verde
2n Batxillerat C
Llatí
Gladiadors vs Lluitadors medievals
L’altre dia navegant per Internet em vaig trobar amb una notícia a la pàgina web del diari AS que em va cridar molt l’atenció. El que vaig trobar va ser un vídeo en el qual s’explica el que és el combat medieval, un esport sorgit fa uns 20 anys a Rússia. Aquest esport minoritari ha començat a guanyar popularitat fins al punt que ara mateix països com els Estats Units, Austràlia, Nova Zelanda o Japó tenen equip nacional. Doncs bé, veient el vídeo vaig veure que els combats que es feien en aquest nou esport eren molt semblants als dels gladiadors a l’antiga Roma, perquè encara que les armadures i les armes que porten són molt més semblants a les que utilitzaven els cavallers de l’època medieval (d’aquí el seu nom) la forma que tenen de lluitar és molt semblant a la que es practicava als amfiteatres dels romans. I dic això perquè els combats es duen a terme en un espai molt delimitat i els lluitadors poden realitzar quasi qualsevol tipus de cops i d’estratègies per tal d’enderrocar el seu contrincant.
Després de tota aquesta introducció, el que m’agradaria fer és una comparació entre aquests lluitadors i els gladiadors, centrant-me en 3 aspectes: l’equipament (armes, escut i casc), el reglament i el combat.
Equipament: Mentre els gladiadors portaven normalment un casc que duia una visera amb forats que cobrien completament el rostre permetent veure i respirar, les persones que practiquen el combat medieval porten un casc de metall amb una visera que té dos forats allargats a l’altura dels ulls per poder veure i uns petits forats per poder respirar. Mirant els dos cascs a la vegada dóna la sensació que els que porten els lluitadors medievals són una mica més pesats que els dels gladiadors.
Casc d’un gladiador romà Casc d’un lluitador medieval
En l’apartat d’armes trobem certes similituds, tots dos utilitzen sobretot les espases i els malls. Els gladiadors també utilitzaven bastants les llances, en canvi, els lluitadors medievals es decanten per l’ús de les destrals.
Espasa d’un gladiador Espasa i destral d’un lluitador medieval
Per finalitzar aquest apartat, compararé els escuts, que són molt semblants, parlant d’una forma molt general, ja que poden ser quadrats, ovalats o circulars. El que els diferencia és l’estètica que tenen, és a dir, els gravats que hi ha en la part visible de l’escut.
Exemple d’escut d’un gladiador Exemples d’escuts dels lluitadors medievals
Reglament: Els gladiadors lluitaven sense reglament, perquè les seves lluites desgraciadament eren a vida o mort, és a dir, que qui perdia la batalla en moltes vegades perdia la vida, encara que això tampoc és cert del tot, ja que eren els espectadors els que si entenien que mereixia el perdó, que era la majoria dels cops, tancaven la mà amb el dit polze i si creien que mereixia la mort assenyalaven amb el polze al vençut i amb la resta de dits cap avall. Fa falta dir també que durant el Baix Imperi només els emperadors tenien el dret de perdonar o condemnar a mort. En canvi, en el combat medieval existeixen unes normes per tal que els que lluiten no pateixen molt dolor pels cops que es donen. Aquestes regles fan que no estigui permès donar cops en parts com els genitals, els peus o cops verticals a la columna vertebral. També, una de les normes per practicar aquest esport és que les armes, armadures… que són utilitzades han de tenir un origen històric demostrable. Inclús, si incompleixes alguna de les normes de combat et poden treure targeta groga per advertir que a la següent “falta” estaràs desqualificat.
Combat: Els combats dels gladiadors es feien en els amfiteatres, llocs molt populars que juntament amb els banys públics i els circs eren un dels pilars de la societat romana antiga. En canvi, el combat medieval es practica en un espai rectangular delimitat per unes tanques de fusta. Aquest mateix any s’ha celebrat el campionat mundial d’aquest esport a Espanya, més concretament en el castell de Belmonte a Conca.
Aquestes són les característiques d’un combat medieval:
– 3 Rondes per combat.
– 60 segons per ronda.
– 60 segons de descans entre cada ronda.
– Puntuen els cops.
– Cada cop d’arma = 1 pt.
– Desarmar = 1 pt.
– Caigudes = 1 pt.
– Cada ronda és guanyada pel competidor que tingui el nombre més gran de punts en la
ronda.
– Cada combat és guanyat pel competidor que guanya la quantitat més gran de rondes
guanyades.
Comparant això amb els gladiadors veiem una clara diferència, ja que ells només lluitaven amb l’objectiu que l’altra persona caigués a terra per salvar la seva vida i per rebre diners o guanyar fama i glòria.
Per tant, podem concloure aquest apunt dient que aquest nou esport, que moltes persones el critiquen perquè el veuen simplement com un joc de nens, amb una agressivitat molt alta, crec que transmet uns valors molt importants com són l’interès per la història, el respecte d’ella mateixa i l’esport.
Per últim, us recomano que visiteu aquest fotoreportatge sobre la lluita medieval i els seus combats. També estaria bé que relacionçéssiu els gladiadors amb l’esport (per exemple Messi i Cristiano Ronaldo; vídeo motivacional de Guardiola…) i miréssiu aquest apunt relacionat amb els gladiadors.
Després de llegir aquest apunt podríeu fer alguna comparació més entre els gladiadors i els lluitadors medievals?
Podríeu extreure alguna conclusió sobre la importància dels gladiadors després de llegir aquest apunt i el meu?
Victor Huete
2n de Batxillerat Humanístic
El mite de Sísif a El Cafè de la Granota
A segon de batxillerat hem llegit El Cafè de la Granota, on en alguns contes s’esmenten mites clàssics. Concretament, nosaltres ens centrarem en el mite de Sísif.
Mite
Sísif, fill d’Èol, era el més astut dels mortals i el menys escrupolós. Fundador de Corint, que aleshores es deia Èfira, de vegades és considerat, també, el successor de Corint en aquesta ciutat. La llegenda de Sísif comprèn diversos episodis, cadascun dels quals és la historia d’una astúcia.
Quan Zeus va raptar Egina, la filla del riu Asop, va passar per Corint. Sísif el va veure i quan l’Asop es va presentar buscant la noia, li va revelar el nom del raptor. Això li va costar la còlera del senyor dels déus. Zeus el va fulminar immediatament i el va precipitar als inferns, condemnat a empènyer eternament una roca enorme fins a dalt de tot d’un pendent. Tanmateix, quan la roca arribava al cim, tornava a caure, impel·lida pel seu propi pes, i Sísif havia de començar un altre cop.
Segons una altra versió del mite, a l’Odissea, Zeus, enfadat per la denúncia de Sísif, li va enviar el geni de la mort (Tànatos) perquè el matés. Però ell va encadenar Tànatos i per això durant un temps no va haver-hi cap mort. Va ser necessari que Zeus intervingués i obligués Sísif alliberar Tànatos. La primera víctima va ser el mateix. Però en lloc de resignar-se a la seva mort, ell ,abans de morir, va dir a la seva dona que no li tributessin honors fúnebres. Quan va arribar als inferns i Hades li va preguntar per què no es presentava davant d’ell, Sísif es va queixar de la impietat de la seva dona i va aconseguir que el déu, indignat, li donés permís per tornar a la terra a castigar-la i portar-la pel bon camí. Un cop a la terra, ell no va tornar als inferns i va viure fins una edat molt avançada. Però quan va morir, el déu dels inferns va impedir que tornés i li van imposar una tasca que no li deixaria temps ni cap possibilitat d’evadir-se.
Font: GRIMAL, Pierre. Diccionari de mitologia Grega i Romana
El càstig de Sísif. Tizià (1548-9). Museu del Prado. [Font: Wikimedia]
Text
Nosaltres hem estat cercant en dues obres molt importants de la literatura clàssica, de Virgili, on surt esmentat el càstig i també el mite.
En cas de l’Eneida, es troba al llibre VI, en el vers 616. Trobem esmentat el mite, però no el nom del personatge.
“saxum ingens volvunt alii, radiisque rotarum
districti pendent; “
Traducció
“altres roden una pedra enorme i en els raigs de les rodes aferrats pengen” [Trad. Joan Bellés]
Durant la seva baixada els inferns, Enees veu una sèrie de càstigs, entre ells els de Sísif i Ixió, al qual fa referència també aquest fragment.
Les Geòrgiques és un poema de Virgili amb temàtica diversa, compost per quatre llibres i escrit entre el 36 i el 29 aC.
Al principi de l’obra es traça un panorama històric des de la creació de Roma fins el seu present, alternant-lo amb descripcions poètiques i tècniques sobre treballs d’agricultura. Aquesta apareix com a símbol de l’esforç humà per dominar la natura, el caos, a partir de l’esforç. Posteriorment s’esmenta la ramaderia i es fa un repàs de diversos productes que fan d’Itàlia, que és la millor terra del món. Per últim introdueix diverses històries de la mitologia clàssica, intercalades amb una al·legoria de la vida en societat a partir de les abelles.
En cas de les Geòrgiques, hem trobat la referència en el llibre III, vers 39. En aquest poema s’esmenta el procés del càstig, i una descripció de la roca que empenyia Sísif, així com de la roda que torturava Ixió.
“immanemque rotam et non exsuperabile saxum.”
Traducció
“…de la roda monstruosa i de la invencible roca.” [Trad. Miquel Dolç]
El tercer llibre està relacionat amb el món de la cria dels animals. Està dividida en dues parts principals, la primera part està dedicada a la selecció de la raça, de la cria dels cavalls i del bestiar. Conclou amb una descripció del furor provocat en tots els animals pel desig sexual. La segona meitat del llibre està dedicat a l’atenció i protecció de les espècies ovina i caprina, i dels seus productes derivats. Inclou amb una descripció del caos i la devastació causada per una plaga a Noricum. A la segona meitat inclou un pròleg on invoquen déus grecs i italians a abordar temes com la intenció de Virgili per honrar tant Cèsar i els seus mecenes patronals, com les seves aspiracions poètiques elevades i la dificultat de la matèria a seguir.
Pervivència
Com ja hem explicat durant tot l’article, la nostra cerca prové del llibre El Cafè de la Granota, que en un capítol només explica el càstig de manera que el protagonista es troba en una situació semblant que el mateix Sísif. És just en el primer capítol de l’obra, Un barril de sabó moll, que s’esmenta el personatge i el mite de Sísif, per comparar-lo amb Florenci, el protagonista de l’episodi. Qui estableix la relació és Teodor, l’apotecari. Precisament un altre apotecari, Honorat, serà qui mostrarà a Miquel Garrigues el quadre que representa l’escena del barquer Caront conduint les ànimes cap al regne dels morts. Sembla, doncs, que podem atribuir als apotecaris del poble, una de les poques professions liberals que hi són representades un cert vernís de cultura clàssica, almenys pel que fa a la coneixença de referents universals. La intervenció dels dos apotecaris situa el mite en un lloc de privilegi dins del relat. En el que ara ens ocupa, se’ns diu que és ell, el farmacèutic, el responsable del sobrenom ”Sísif de la Ribera” amb què és conjunt el Florenci. En el conte Senyora mort,carta de Miquel Garrigues, és la visió del quadre amb l’escena de Caront transportant les ànimes el que motiva la lletra del protagonista, que reclama una plaça de barquer en el més enllà. Així, doncs, la presència del mite clàssic en ambdós contes no és només un element ornamental, sinó de primer ordre. El narrador trasllada la referència clàssica a l’actualitat per donar-li nou sentit o bé per redescobrir el sentit veritable que ha tingut sempre; i és que els mites antics parlen, en realitat, dels homes i les dones de tots els temps, dels seus esforços i lluites, dels seus anhels, encara que ho facin amb la figura interposada dels déus o dels herois. Moncada ho va saber entendre i en deixà testimoni a la seva obra.
Carla Latorre i Irene Berdún 2.2
Medusa amb Realitat Augmentada
Arran d’un article que va fer fa poc a Aracne fila i fila Francesc Nadal, professor d’Economia, FOL i AGE a l‘Institut Illa de Rodes, Roses i promotor de illARgonauta, blog amb el que treballen la Realitat Augmentada els seus alumnes juntament amb els alumnes de la seva companya de clàssiques Jenny Triviño vàrem decidir provar què hi havia en aquella imatge cortesia de la Medusa de Caravaggio.
Després de baixar-nos l’aplicació Aurasma i seguir el canal Illargonauta, vàrem enfocar la imatge, tal com diu al seu apunt i vàrem veure el vídeo que trobareu a continuació. Hem de dir que ens va agradar poder investigar què sortia, no som nous a la Realitat Augmentada, al nostre blog A cada passa referents clàssics ja tenim diverses coses relacionades amb això, com per exemple, el nostre joc Nomen Omen, l’enquesta que vàrem realitzar als alumnes del cicle de Comerç i màrqueting del nostre institut, Alter Ego, i també, vàrem utilitzar la realitat augmentada per fer el Naixement de Venus.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=ZM65Po6-hes[/youtube]
Esperem que arran d’això i de la seva visita us endinseu en aquest món de la realitat augmentada que de ben segur, us agradarà. Nosaltres ja no podem sortir d’aquest món, fins i tot al Saló de l’Ensenyament vàrem trobar realitat augmentada amb la topografia.
I vosaltres, heu provat la realitat augmentada? Què en penseu d’ella?
Elisa Moya i F. Xavier Gras
2 Batx. Grec i Llatí
Edgar Allan Poe i el llatí
Edgar Allan Poe és un escriptor molt famós del segle XIX i que actualment ho continua sent gràcies a les seves històries de terror. Aquest autor, encara que no ho sembli, tenia un gran interès per les civilitzacions de Grècia i Roma. A la Universitat va aprendre tant el llatí com el grec i utilitza principalment el llatí per fer diferents cites en alguns dels contes, poemes etc. que ha escrit.
Un dels seus contes de terror més famosos és el de Berenice, que comença amb una cita en llatí: “Dicebant mihi sodales, si sepulchrum amicae visitarem, curas meas aliquantulum fore levatas“- Ebn Zaiat. Altres cites que podem trobar en els seus escrits són:
– Eleonora: “agressi sunt mare tenebrarum quid in eo esset exploraturi” Gabriel Sionita.
– A Descent into the Maëlstrom (Un descens al Maelström), Mellonta Tauta y Eureka: “mare tenebrarum” (Oceà atlàntic/ món de tenebres i foscor, com el que Poe recrea en els seus textos més gòtics).
– The Purloined Letter (La carta robada): “Nil sapientiae odiosius acumine nimio” cita inventada per Poe i que atribueix a Sèneca.
– Thou art the man (Tu ets l’home), la frase llatina “cui bono?”, que és la pregunta sobre la qual gira el misteri del conte.
Poe també emplea i tradueix poemes en llatí en les seves narracions:
– Four Beasts in One (Quatre bèsties en una):
Himne llatí:
Mille, mille, mille,
Mille, mille, mille,
Decollavimus, unus homo!
Mille, mille, mille, mille, decollavimus!
Mille, mille, mille,
Vivat qui mille mille occidid!
Tantum vini habet nemo
Quantum sanguinis effudit!
Traducció (en anglès):
A thousand, a thousand, a thousand,
A thousand, a thousand, a thousand,
We, with one warrior have slain!
A thousand, a thousand, a thousand, a thousand,
Sing a thousand over again!
Soho! — let us sing
Long life to our King,
Who knocked over a thousand so fine
Soho! — let us roar,
He has given us more
Red gallons of gore
Than all Syria can furnish of wine!
– The Pit and the Pendulum (El pou i el pèndol):
Llatí:
Impia tortorum longas hic turba furores
Sanguinis innocui, non satiata, aluit.
Sospite nunc patria, fracto nunc funeris antro,
Mors ubi dira fuit vita salusque patent.
–Quatrain composed for the gates of a market to be erected upon the site of the Jacobin Club House at Paris.
Traducció (en anglès):
Here the wicked mob, unappeased,
long cherished a hatred of innocent blood.
Now that the fatherland is saved, and the cave of death demolished;
where grim death has been, life and health appear.
rain composed for the gates of a market to be erected upon the site of the Jacobin Club House at Paris.
Algunes característiques de les cites de Poe són:
– La majoria de les cites que Edgar Allan Poe posa en els seus escrits estan en el pricipi del text ( A Tale of Jerusalem (Conte de Jerusalem) , Metzengerstein, Eleonora i Berenice).
– En el cas de The Cask of Amontillado (La bóta d’amontillado) i Berenice, les cites són una pista de com serà el final del llibre.
– Diddling Considered as One of the Exact Sciences (L’estafa, considerat com una de les Ciències Exactes), A Tale of Jerusalem, X-ing in a paragrab (X en un solt) i The Island of the Fay (L’illa de la fada). Els autors que es citen en aquests relats són Horaci, Lucà, Ciceró i Servi.
– The Purloined Letter o en Berenice, la cita inicial també es repeteix en el text, creant una doble cita.
En els seus contes i poemes podem distingir tres tipus de cites: cites d’autors llatins, cites d’autors moderns i cites inventades. Quines són les frases que posaríeu en cada tipus de cites que fa aquest autor? Quina és la traducció de cada citació?
Un dels llibres que recull moltes de les històries d’Edgar Allan Poe i el llibre que m’ha portat a fer aquest apunt és el de Contes Macabres. Aquest llibre conté en algunes narracions frases llatines al principi, com per exemple el de Berenice. Les frases que apaerixen en aquest llibre són:
– La cita de Berenice citada anteriorment i també apareixen altres paraules i cites: incitamentum i Mortuus est Dei filius; credibili est quia ineptum est: et sepultas resurrexit; certum est quia impossibili est. Al final de la història, podem tornar a trobar la primera cita que trobem a la portada del conte: Dicebant mihi sodales si sepulchrum amicae visitarem, curasmeas aliquantulum fore levatas.
– El gat negre: en aquest conte, el gat que apareix es diu Plutó, igual que el déu Plutó.
– L’illa de la fada: en aquest conte, trobem en la portada una cita de Servus: Nullus enim locus sine genio est i també trobem una nota de l’autor que diu: Florem putares mare per liquidum aethera (P. Commire).
– La caiguda de la casa Usher: Son coeur est un luth suspendu; Sitôt qu’on le touche, il résonne (aquest últim en francès) – De Béranger.
– Morella: Al principi d’aquest conte, trobem una famosa cita del filòsof Plató: “Él mismo, solo por sí mismo, eternamente Uno y único”. També trobem la paraula palingenesia en grec παλιγγενεσία i la paraula principium individuationis en llatí.
– Ligeia: el nom de Ligeia és el femení del adjectiu homéric grec ligys (λιγύς, -εια -ύ) (sonor, agut); també es el nom d’una dríada (nimfa protectora dels boscs) en “Les Geòrgiques” (IV, 336) de Virgili.
Coneixeu aquest llibre? Sabeu d’alguna altra història d’aquest o altres autors que hi hagi paraules i frases en llatí i en grec? Seríeu capaços de traduir alguna d’aquestes frases?
Xènia Serra
2n Batxillerat C
Llatinismes molt “Optimistes” a Catalunya Ràdio
Sovint, podem escoltar llatinismes i mencions clàssiques a “Els Optimistes”, el concurs de Catalunya Ràdio que cada dia amenitza l’antenna d’una a dues del migdia, presentat pels showmans Manu Guix i Àngel Llàtzer. Un exemple ben recent, el tenim en el programa de dijous 13 de març:
Gaby
Magna Celebratio MMXIV, t’hi apuntes?
Com en les vuit edicions anteriors, es celebra la Magna Celebratio, el festival de reconstrucció històrica romana de Badalona, durant l’últim cap de setmana d’abril (26-27). Aquest l’organitza el Museu de Badalona, i durant dos dies els carrers del voltant es vesteixen de romans per ensenyar a la gent els oficis i la vida quotidiana dels romans. A més, en el transcurs d’aquests dies s’organitzen actes i representacions sobre diferents aspectes de la vida romana.
L’institut Isaac Albéniz (Badalona), l’institut Premià de Mar i l’escola Vedruna de Gràcia (Barcelona) hi participen des de fa molts anys (2013, 2012, 2011, 2010…) des de l’àmbit de l’educació, i s’encarreguen dels jocs (ludi) i l’ensenyament romans (schola). Hi ha quatre espais que treballem: el ludus grammaticus, el ludus literarius, el ludus rethoricus i els jocs romans (ludi). Si voleu més informació podeu mirar aquí.
Enguany canviarem de lloc, i, en lloc d’estar al pàrquing de davant el museu, estarem al parc que hi ha al costat de l’edifici de correus, on no hi haurà tanta acumulació de gent i estarem més tranquils.
Vista general del nou emplaçament
Participar és una experiència que, en el meu cas, és interessant i, en resum, t’ho passes molt bé, ja que ensenyes a la gent com escriure el seu nom en grec, o a presentar-se en llatí, i al final t’ho agraeixen. Per tant, a què esperes? La Teresa, la Margalida i en Jordi us animen a participar-hi!
Deixeu als comentaris quina és la vostra opinió al respecte, si hi voleu anar, o no…
Arnau Lario
1r Batxillerat Grec i Llatí
Referents clàssics a Diaris de vampirs
“Diaris de vampirs” o “Cròniques vampíriques” és una sèrie de televisió de ciència ficció i sobrenatural, emesa per CW el 10 de septembre de 2009 i està creada per Kevin Williamson i basada en la saga de L. J. Smith.
Quatre mesos després del terrible accident que va matar els seus pares, l’Elena Gilbert una adolescent de 17 anys i el seu germà de 15 , Jeremy, segueixen intentant tirar endavant les seves vides. L’Elena sempre ha estat una estudiant brillant, popular i molt atenta amb els seus amics , però que ara es troba lluitant per ocultar la seva tristesa al món. L’any escolar comença i l’Elena i els seus amics queden fascinats amb un nou alumne: l’Stefan Salvatore , un misteriós noi que viu amb el seu tiet. L’Stefan i l’Elena s’enamoren ràpidament. El que l‘Elena no sap és que el seu novio és un vampir des de fa centenars d’anys, que intenta viure en pau entre els humans, mentre que el seu germà Damon és la personificació del vampir violent i pervers. Els dos germans, perseguits pel seu passat amb la Katherine, que és idèntica a l’Elena, entren en guerra per guanyar-se el cor de la noia i el dels seus amics, familiars i veïns de la petita ciutat de Mystic Falls, a Virgínia .
La sèrie l’han tornat a emetre per TV3, els dissabtes i diumenges pel matí. Actualment té cinc temporades.
Fotografia dels protagonistes (l’Stefan, l’Elena i en Damon)
Per començar trobem llatí en els encanteris que fa la Bonnie, amiga de l’Elena i altres bruixes:
Phasmatos Sal Vis Nas Ex Malon, Terra Mora Vantis Quo Incandis, Et Vasa Quo Ero Signos
Aquest encanteri el fan la Bonnie i la seva àvia, que és bruixa per aixecar una tomba on creuen que està la Katherine, una vampira de la qual havien estat enamorats en Damon i l’ Stefan.
Ex Spiritum Intaculum, In Terrum Incendium, Phasmatos Salvis Adisdum!
Aquest encanteri el fa la Bonnie per baixar la intensitat de les flames perquè l’Stefan pugui salvar en Damon que està tancat en un soterrani.
Fes matos tribum nas ex viras, Sequitas saguines, Ementas asten mihan ega petous.
Aquest encanteri el fa la Bonnie amb la sang d’en Jeremy, germà de l’Elena, per buscar aquesta.
En Jeremy i la Bonnie localitzant l’Elena a través del mobil de la Bonnie.
Phasmatos Ex Solves Exis Pa Unis Animotos Di Conjuncto Sol Facto Fes Matos De Vos Male. “
Aquest encanteri el fa la Bonnie per trencar l’encanteri que va fer una bruixa que va unir els seus fills perquè si un moria moririen tots.
Com podem veure els encanteris en moltes pel·lícules o sèries, agafen paraules en llatí, i d’altres se les inventen. És el cas de Harry Potter, on molts dels encanteris són en llatí (oculus reparo).
A més, a la sèrie, la planta que pot ferir o fins i tot matar els vampirs és la verbena. Alguns personatges duen collars o rellotges amb verbena per evitar que els vampris se’ls hi acostin o els hi poguin convèncer amb els ulls de fer alguna cosa sense el seu permís. La verbena és un gènere de plantes amb flor originària d’Amèrica, que s’usa per produir llet en les glàndules mamàries, per curar ferides (es diu que va curar les ferides de Jesús després de ser crucificat). Els romans la utilitzaven per purificar els altars durant els sacrificis. També serveix per treure els maleficis de sobre, per prevenir el futur o fins i tot pot provocar l’abort.
Verbena
Un altre referent és el Grimori, un llibre d’encanteris que utilitza la Bonnie, l’amiga de l’Elena, per fer encanteris. A l’antiguitat, els grimoris eren llibres que contenien cartes astrològiques, instruccions per fer encanteris, etc. Aquesta paraula ve del francès grimoire, i aquest al seu torn ve d’una alteració de grammaire, que vol dir gramàtica. Això es deu en part al fet que, en l’Edat Mitjana, hi havia uns llibres anomenats “gramàtiques llatines” (llibres sobre dicció i sintaxi del llatí) que eren fonamentals per a l’educació escolar i universitària i els llibres que no eren les “gramàtiques llatines” o no eren llibres eclesiàstics, s’anomenava grimoris, ja que creien que eren plens d’encanteris. La majoria dels grimoris estaven escrits en llatí, tot i que hi havia alguns que s’inventaven algunes paraules barrejant-les amb el llatí.
La Bonnie amb la seva àvia fent un encanteri
Finalment, es van editar uns pòsters dels personatges en els quals hi ha unes inscripcions llatines.
I vosaltres heu vist aquesta sèrie? Què us sembla? Trobeu més referents clàssics? Pel que fa als encanteris de la Bonnie, creieu que estan en llatí? N’enteneu alguna paraula? Si és així, us atreviu a traduir algunes de les frases dels encanteris?
Andrea i Irina Balart 2n Batx.C
One Piece, un anime ple de mitologia
One Piece és un manga adaptat a l’anime creat per Eiichiro Oda, que tracta sobre un noi que es fa pirata, i el seu objectiu és fer-se el rei dels pirates. El protagonista, Monkey D. Luffy, és un noi que es va menjar una “fruita del diable” (Akuma no Mi) que li va donar el poder de convertir-se en un noi de goma i ell, juntament amb els seus companys, segueixen una aventura per arribar a l’illa on es troba el gran tresor que va deixar l’antic rei dels pirates (Gol D. Roger), el One Piece.
En aquest anime podem trobar una gran varietat d’éssers i persones que estan relacionats amb personatges mitològics del món grec. Aquesta sèrie està dividida en dues parts i cada una conté un seguit de sagues (dividides en diferents Arcs) on en casi cada saga podem trobar algún ésser mitològic.
Mar de la Supervivència: Saga dels Supernoves
– Saga del East Blue: al principi d’aquesta saga podem veure un ésser anomenat Leviatan, una serp marina creada per Déu. La primera aparició d’aquest ésser és en el primer capítol de la sèrie, quan aquest intenta menjar-se Luffy. El Leviatan també apareix en el capítol 4, en el 504 i en el Opening 1 (la primera cançó de totes). En el següent vídeo podeu trobar aquest monstre en el minut 1:23.
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=frBvPtfwsvc[/youtube]
– Saga de Baroque Works: en aquesta saga, apareixen per primera vegada uns gegants anomenats Dorry i Brogy, uns gegants que provenen de l’illa d’Elbaf (illa habitada per gegants) i que porten 100 anys lluitant en la illa Little Garden. Durant el llarg de l’anime, podem trobar vàries aparicions de diferents gegants (tant pirates com marines).
– Saga de l’Illa del Cel: en aquesta saga apareix un Déu que és el Déu Enel. Encara que aquest personatge no és un déu real, tant ell com els habitants de l’illa del cel (Skypiea) creuen que és un déu. Enel va menjar la fruita llamp llamp, cosa que li otorga el poder controlar els llamps, com el Déu grec Zeus.
En aquesta mateixa saga també trobem dos animals mitològics, el pegàs i la serp gegantina, Pitó. El pegàs que trobem és un ocell anomenat Pierre que va menjar una fruita del diable, “la fruita del cavall cavall” que li permet convertir-se en un cavall i en un pegàs. També trobem dues serps gegants, que les podem relacionar amb la serp Pitó de la mitologia grega, que es diuen Nola i Kashigami.
– Saga de Water 7: en aquesta saga ens apareix per primera vegada una sirena, però és una sirena bastant peculiar ja que te cames i no cua, una Nereida. En One Piece, la Nereida que ens apareix és l’àvia Kokoro, una sirena que al ser ja una senyora gran, al sortir de l’aigua la cua es converteix en unes cames, donant-li la capacitat de caminar tranquil·lament per terra.
– Saga de Thriller Bark: en aquesta saga ens apareixen de monstres mitològics dins del vaixell Thriller Bark. El primer ésser que trobem és Cèrber, encara que en aquest anime apareix com el zombie Cerberus format per dos caps de llop i un de guineu que vigila l’entrada a l’illa, i que en Luffy acaba domesticant.
Seguidament, els primers “barrets de palla” que arriben a l’illa (Nami, Usopp i Chopper), els recull un carruatge tirat per dos Centaures que també són zombies, “els cotxers“. Durant el transcurs del viatge que fan amb el carruatge, es van trobant una sèrie de zombies bastant peculiars i un d’ells és un animal mitològic, la Mantícora. La Nami veu la Mantícora mentre van cap al castell de l’illa, i immediatament intenta convèncer els seus companys que ha vist un animal molt estrany a fora, cosa que els seus companys no la creuen.
Mentre el grup del Luffy busca els seus tres companys, es troben amb una escena bastant peculiar on un dels personatges que apareix és un ésser mitològic, l’unicorn. En aquesta escena ens trobem amb Unigaro, un unicorn zombie que està bevent sake amb un arbre, també zombie, anomenat Moc Donald.
[youtube]https://youtu.be/8Jr8jSnkoFM[/youtube]
– Saga de la Guerra contra Barbablanca: aquesta saga, con totes les altres, es divideix en diferents arcs, i en tres dels arcs que la composen apareixen diferents éssers mitològics:
El primer arc on apareixen éssers mitològics és l’arc d’Amazon Lily, que passa en una illa només habitada per dones, on en Luffy va a parar després de separar-se dels seus companys. Allà, hi ha una emperatriu, la Shichibukai Boa Hancock, que juntament amb les seves dues germanes, són les germanes Gòrgones. Aquestes van rebre aquest nom a partir d’un suposat acte heroíc, en que van matar a un monstre anomenat “Gorgona“. Com a càstig, aquest monstre va posar una maledicció a les tres germanes amb un parell d’ulls a l’esquena de cada una, que petrifica qualsevol persona que les miri. També, a causa de la maledicció, la germana gran, Boa Hancock té la capacitat de petrificar tothom que tingui un acte de luxúria cap a ella, mentre que les dues germanes Sandersonia i Marigold tenen la capacitat de convertir-se en serps.
En realitat, aquest mite és fals ja que les germanes el que amagen en veritat és una marca d’esclavitud, i el poder que tenen és a causa de les fruites del diable que es van menjar.
El següent arc que ens trobem és l’arc d’Impel Down, on el Luffy entra gràcies a Boa Hancock a la presó d’Impel Down per rescatar el seu germà Ace. En aquesta presó trobem un seguit de guardians que són animals mitològics:
Un dels animals que trobem és l’Esfinx, que és el cap guardià del segon nivell de la presó, juntament amb el Basilisc. Tant l’Esfinx com el Basilisc són derrotats per en Luffy, que seguidament passa al nivell 3 de la presó.
En el nivell 2 d’aquesta presó, també podem trobar les Mantícores. Aquestes Mantícores són animals deboradors d’homes i capaços d’imitar als humans, encara que només imiten paraules que diuen els presos.
Un altre ésser mitològic que trobem és el minotaure, i l’anomenen Minotaurus, un dels Guardians Demoníacs de Impel Down. Aquest monstre va apareixent al llarg de la saga, golpejant diferents presos, fins que en Luffy s’el troba al tercer nivell i el derrota.
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=9Z9bAwGF43A[/youtube]
L’últim ésser mitològic que apareix en aquest arc és la Hidra, un atac del cap de tota la presó Impel Down, Magellan, que té el poder de la Fruita Verí Verí. Aquest atac és el més fort que té i consisteix a crear una Hidra de verí.
L’últim arc d’aquesta saga on ens trobem un ésser mitològic és l’Arc de Marineford, on el Luffy va a la principal seu de la Marina, Marineford, per rescatar al seu germà. En aquesta saga ens trobem al capità de la primera divisió de la tripulació d’en Barbablanca, en Marco, que es va menjar una fruita del diable que el converteix en un Fènix, donant-li el poder de volar i regenerar-se de les ferides amb foc, cosa molt similar a l’au Fènix que diuen que s’aixeca de les seves pròpies cendres.
El mar final: Saga del Nou Món
– Saga de l’Illa de les Sirenes: aquesta saga és dona a terme després de passats dos anys en la sèrie. Quan els pirates del “Barret de palla” es tornen a reunir, es dirigeixen a l’Illa de les Sirenes, on apareixen un seguit d’èssers mitològics. El primer que trobem és el Kraken, a qui en Luffy domèstica per a que els porti a l’illa. En Luffy li posa el nom de Surume i aquest èsser apareix alguna vegada al llarg de la saga.
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=2gqY9TQYiOw[/youtube]
A continuació, ja dins de l’Illa de les Sirenes trobem els habitants d’aquesta illa que són sirenes i tritons. Podem trobar una gran varietat de Tritons (on també s’inclouen les sirenes): hi podem trobar els que ja tots coneixem, que són els que tenen meitat superior d’humà i meitat inferior de peix, altres que tenen forma humana però tot el seu cos és de tritó i altres que semblen totalment animals però que tenen cares i característiques humanes.
També, en aquesta illa hi podem trobar el famós rei Neptú, el rei del Regne Ryugu. La seva meitat superior és d’un home i la seva meitat inferior és de la cua d’un Celacant i igual que el déu grec Neptú, porta un trident i pot manipular l’aigua que esta al seu voltant per mitjà del Karate Gyojin.
En aquest ànime podem trobar unes famoses armes encestrals que són unes armes de destrucció massiva i les més perilloses que hi ha. Aquestes armes van ser construides durant el “Segle Buit” i s’hi pot trobar informació sobre elles en els Poneglyph exparcits arreu del món. Hi ha un total de tres armes: Posidó, Plutó i Urà, relacionant-les amb els déus que trobem en la mitologia. Una d’aquestes armes encestrals (Posidó)es troba en l’Illa de les Sirenes i és la filla del rei Neptú, Shirahoshi, una sirena que pot convocar i manejar a la seva voluntat els Reis Marins.
– Saga de l’Aliança Pirata: en aquesta saga, la tripulació del “barret de palla” arriba a una illa anomenada Punk Hazard, que és meitat foc i meitat neu i gel. En aquesta illa, primer es troben amb una part on tot s’està cremant i fins i tot hi ha volcans en erupció. En aquesta part de l’illa, hi baixen una part de la tripulació (Luffy, Zoro, Usopp i Nico Robin), per anar a investigar-la, mentre que l’altra part es troba en el vaixell.
Durant la recerca que fan, topen amb dos animals mitològics: el primer és el drac, en aquest cas, el drac que es troben té les capacitats de volar, escupir foc i té molta resistència i força, però al final, aquest drac acaba mort i se’l mengen. Al llarg de la saga, en l’altra meitat de l’illa, apareix un altre drac que té capacitats semblants a l’anterior, encara que és més petit i més ràpid.
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=XvAlBwdsykI[/youtube]
A continuació, després de matar el primer drac, es troben a un animal mitològic molt conegut: el centaure. En aquest cas, en l’altre meitat de l’illa també es troben diferents centaures, que eren antics presoners que la marina utilitzava per fer proves, i molts d’ells no tenen la meitat inferior del seu cos com un cavall, sinó que també trobem personatges que tenen la meitat inferior del cos d’una zebra, vaca, cocodril, cérvol, etc.
Quan la tripulació arriba a la segona meitat de l’illa de Punk Hazard (part de neu i gel), es troben a altres dos personatges mitològics. Els primers són uns sàtirs, que com els centaures, aquests èssers eren antics presoners humans de la marina, però en aquest cas, tenen la meitat del cos d’una cabra.
L’últim èsser mitològic que ens trobem en aquesta saga és una Harpia anomenada Monet. Ella és una dona amb ales com a braços i mans i amb cames d’ocell. Té la capacitat de volar gràcies a les seves ales i es va menjar la “fruita de la neu neu“, donant-li la capacitat de controlar la neu i convertir-se en una dona de neu.
Quina és la relació que trobeu de tots aquests personatges que es troben a One Piece amb els diferents éssers de la mitologia?
Xènia Serra
2n Batxillerat C
Llatí i Grec