Tag Archives: Esport

Gladiadors vs Lluitadors medievals

L’altre dia navegant per Internet em vaig trobar amb una notícia a la pàgina web del diari AS que em va cridar molt l’atenció. El que vaig trobar va ser un vídeo en el qual s’explica el que és el combat medieval, un esport sorgit fa uns 20 anys a Rússia. Aquest esport minoritari ha començat a guanyar popularitat fins al punt que ara mateix països com els Estats Units, Austràlia, Nova Zelanda o Japó tenen equip nacional. Doncs bé, veient el vídeo vaig veure que els combats que es feien en aquest nou esport eren molt semblants als dels gladiadors a l’antiga Roma, perquè encara que les armadures i les armes que porten són molt més semblants a les que utilitzaven els cavallers de l’època medieval (d’aquí el seu nom) la forma que tenen de lluitar és molt semblant a la que es practicava als amfiteatres dels romans. I dic això perquè els combats es duen a terme en un espai molt delimitat i els lluitadors poden realitzar quasi qualsevol tipus de cops i d’estratègies per tal d’enderrocar el seu contrincant.


Després de tota aquesta introducció, el que m’agradaria fer és una comparació entre aquests lluitadors i els gladiadors, centrant-me en 3 aspectes: l’equipament (armes, escut i casc), el reglament i el combat.

Equipament: Mentre els gladiadors portaven normalment un casc que duia una visera amb forats que cobrien completament el rostre permetent veure i respirar, les persones que practiquen el combat medieval porten un casc de metall amb una visera que té dos forats allargats a l’altura dels ulls per poder veure i uns petits forats per poder respirar. Mirant els dos cascs a la vegada dóna la sensació que els que porten els lluitadors medievals són una mica més pesats que els dels gladiadors.

 

Casc de gladiadorclip_casc medieval photo clip_cascmedieval_zps53a6ef65.jpg

       Casc d’un gladiador romà                                Casc d’un lluitador medieval

En l’apartat d’armes trobem certes similituds, tots dos utilitzen sobretot les espases i els malls. Els gladiadors també utilitzaven bastants les llances, en canvi, els lluitadors medievals es decanten per l’ús de les destrals.

 photo armesgladiadors_zpse5f4aaba.jpgclip_armes photo clip_armes_zps5aa62426.jpg

          Espasa d’un gladiador                    Espasa i destral d’un lluitador medieval

Per finalitzar aquest apartat, compararé els escuts, que són molt semblants, parlant d’una forma molt general, ja que poden ser quadrats, ovalats o circulars. El que els diferencia és l’estètica que tenen, és a dir, els gravats que hi ha en la part visible de l’escut.

 photo scutumgladiador_zps8f4b449b.jpgclip_escuts photo clip_escuts_zps20e7ab7d.jpg

     Exemple d’escut d’un gladiador          Exemples d’escuts dels lluitadors medievals

Reglament: Els gladiadors lluitaven sense reglament, perquè les seves lluites desgraciadament eren a vida o mort, és a dir, que qui perdia la batalla en moltes vegades perdia la vida, encara que això tampoc és cert del tot, ja que eren els espectadors els que si entenien que mereixia el perdó, que era la majoria dels cops, tancaven la mà amb el dit polze i si creien que mereixia la mort assenyalaven amb el polze al vençut i amb la resta de dits cap avall. Fa falta dir també que durant el Baix Imperi només els emperadors tenien el dret de perdonar o condemnar a mort. En canvi, en el combat medieval existeixen unes normes per tal que els que lluiten no pateixen molt dolor pels cops que es donen. Aquestes regles fan que no estigui permès donar cops en parts com els genitals, els peus o cops verticals a la columna vertebral. També, una de les normes per practicar aquest esport és que les armes, armadures… que són utilitzades han de tenir un origen històric demostrable. Inclús, si incompleixes alguna de les normes de combat et poden treure targeta groga per advertir que a la següent “falta” estaràs desqualificat.

Combat: Els combats dels gladiadors es feien en els amfiteatres, llocs molt populars que juntament amb els banys públics i els circs eren un dels pilars de la societat romana antiga. En canvi, el combat medieval es practica en un espai rectangular delimitat per unes tanques de fusta. Aquest mateix any s’ha celebrat el campionat mundial d’aquest esport a Espanya, més concretament en el castell de Belmonte a Conca.
Aquestes són les característiques d’un combat medieval:
– 3 Rondes per combat.
– 60 segons per ronda.
– 60 segons de descans entre cada ronda.
– Puntuen els cops.
– Cada cop d’arma = 1 pt.
– Desarmar = 1 pt.
– Caigudes = 1 pt.
– Cada ronda és guanyada pel competidor que tingui el nombre més gran de punts en la
ronda.
– Cada combat és guanyat pel competidor que guanya la quantitat més gran de rondes
guanyades.

Comparant això amb els gladiadors veiem una clara diferència, ja que ells només lluitaven amb l’objectiu que l’altra persona caigués a terra per salvar la seva vida i per rebre diners o guanyar fama i glòria.

Per tant, podem concloure aquest apunt dient que aquest nou esport, que moltes persones el critiquen perquè el veuen simplement com un joc de nens, amb una agressivitat molt alta, crec que transmet uns valors molt importants com són l’interès per la història, el respecte d’ella mateixa i l’esport.

Per últim, us recomano que visiteu aquest fotoreportatge sobre la lluita medieval i els seus combats. També estaria bé que relacionçéssiu els gladiadors amb l’esport (per exemple Messi i Cristiano Ronaldo; vídeo motivacional de Guardiola…) i miréssiu aquest apunt relacionat amb els gladiadors.

Després de llegir aquest apunt podríeu fer alguna comparació més entre els gladiadors i els lluitadors medievals?

Podríeu extreure alguna conclusió sobre la importància dels gladiadors després de llegir aquest apunt i el meu?

Victor Huete

2n de Batxillerat Humanístic

Un viatge als jocs esportius de l’antiguitat

 A l’antiga Grècia, l’esport era una assignatura molt important, ja que la força, la resistència i la disciplina, eren valors molt estimats entre els grecs. Només els nois, a partir dels 12 anys, la podien aprendre. L’educació per a l’esport tenia lloc a un gimnàs o palestra.

La palestra era un espai a l’aire lliure on s’ensenyava lluita. Tot gimnàs tenia la seva palestra. La lluita és, de fet, l’esport més antic. Amb el pas del temps, aquestes palestres, tot i que van continuar impartint classes de lluita, es van obrir a altres ensenyances com conferències i discussions filosòfiques i intel·lectuals. S’acostumaven a guarnir amb escultures dedicades als déus grecs més relacionats amb l’esport com ara Apol·lo (perquè representava la bellesa i, un cos bell és un cos treballat. A més a més, un dels objectius dels atletes era aconseguir bellesa), Hermes (protector dels atletes era un déu molt veloç) o Hèracles (déu dels esports, dels herois i dels atletes).

Els esportistes es despullaven i s’untaven amb oli i sorra i quan acabaven de fer exercici, es retiraven la sorra amb un objecte anomenat estrígil.

Els jocs olímpics es van iniciar l’any 776aC amb una única prova, la cursa. Com en l’actualitat, es feien cada 4 anys en honor al rei dels déus grecs, Zeus. Es diu que Zeus, va fer les Olimpíades per celebrar que els déus guanyaven sobre els titans les Olimpíades eren l’esdeveniment esportiu més famós i reunia atletes d’arreu. Es celebraven a l’estadi d’Olímpia (Ολυμπία, lloc on, segons la mitologia, Zeus va derrotar el seu pare Cronos). En temps de les Olimpíades, si hi havia alguna guerra en joc, aquesta se suspenia i s’establia temps de treva.


Temple de Zeus, a Olímpia

 Runes històriques del gimnàs d’Olímpia

Estàtua de Zeus, feta per Fídias a Olímpia (Actualment no existeix)

Una altra anècdota de les Olimpíades era el fet que només participaven homes. Sona molt normal i comú però, una de les raons era que, per participar havien d’anar nuus i l’ideal de bellesa (καλὸς και ἀγαθός) a l’antiga Grècia era el cos de l’home i, el de la dona, sempre se’l representava amb roba.

Els Jocs Olímpics tenien tres categories:

  • La cursa: es divideix en dues subcategories: les curses a peu i les carreres de cavalls.
  • La lluita: que consistia de tres modalitats: la lluita lliure, la boxa, i la lluita on “tot val” o pancraci
  • Pentatló: consistia de 5 modalitats: disc, llançament de javelina, cursa per etapes, salt de longitud i lluita.

En l’actualitat, les Olimpíades tenen una cerimònia inaugural que segueix rendint honor a Grècia, als orígens dels jocs. Una flama s’encén a Olímpia i recorre el món encesa fins arribar al país amfitrió. Per als grecs antics el foc, un element d’una significació especial des de temps ancestrals, simbolitzava, entre més coses, la creació del món i la renovació i la puresa vitals. Al centre de les ciutat gregues, hi havia un altar on cremava una flama consagrada a Hèstia, deessa de la llar. Durant els jocs olímpics, els atletes competien en una correguda de relleus en què es passaven la torxa, i la flama d’Olímpia restava encesa durant tots els dies de competició. Els jocs olímpics moderns, restablerts el 1896, han preservat el símbol de la flama, lligada als valors de la pau, l’agermanament dels pobles i la noblesa en la competició.

Instal·lacions esportives

Imatge de previsualització de YouTube

La zona esportiva d’Olímpia constava de les següents construccions:

  1. Gimnàs
  2. Palestra: es feia servir per practicar boxa, lluita i salt.
  3. Taller de Fídias Taller on Fídias va fer l’estàtua de Zeus
  4. Filepèon: Edifici dedicat a les victòries de Filip II 
  5. Pelòpion: La tomba de l’heroi Pelop.
  6. Altar de Zeus: Fet amb les cendres d’animals sacrificats.
  7. Temple d’Hera:
  8. Metroon: temple dedicat a la dea Rea
  9. Tresors
  10. Temple de Zeus: És el temple més gran del Peloponès, contenia una estàtua de Zeus la qual després d’un terratrèmol s’ensorrà juntament amb columnes. Davant d’aquest temple hi havia una olivera d’on extreien les branques per fer les corones que donaven com a premi als atletes guanyador.
  11. Buleuteri: Lloc on es reunia el Senat Olímpic.
  12. Pòrtic meridional Pòrtic d’entrada a la ciutat olímpica que donava l’entrada als esportistes
  13. Estadi: Replà de sorra envoltat de graderies on la gent restava de peu. Allà es realitzaven les proves de carrera, lluita i pentatló.
  14. Hipòdrom: No se’n conserven restes. Allà es feien les carreres de cavalls i carros.

Adidas amb referents!

Les noves bambes amb ales encara són més estridents!

Adidas: Bambes amb ales

Una de les marques de sabates més conegudes; ADIDAS ha tret un nou tipus de bamba. Aquest nou tipus de bamba té un referent. Heu vist algun cop les noves bambes amb ales? Recordeu aquestes?

Jo ja he vist dues persones amb aquestes bambes pel carrer:

Guiri al metro amb bambes adidas

foto adias

Les relacioneu amb algun mite clàssic? Amb quin?

Què us sembla que Adidas utilitzi referents mitològics?

Us agrada aquesta nova moda que sembla ser que ha començat pels EEUU però que esta arribant aquí?

Expresseu la vostra opinió! Mireu, mireu i comenteu!

Víctor Barranco
1r BATX. C

Jocs Olímpics: Les dones gregues i l’esport

La dona ha anat guanyant pes i presència als Jocs Olímpics moderns. Els noms de moltes dones han quedat escrits per sempre a la història de l’olimpisme.  El camí, tanmateix, ha estat lent i difícil fins aconseguir gairebé igualar en nombre la seva presència en els jocs olímpics actuals. Per primer cop en la història de l’olimpisme, les dones a Londres 2012 superen en un sol país participant els seus compatriotes masculins: 268 dones competeixen pels Estats Units enfront de 261 atletes masculins. Com bé vàrem poder observar en la desfilada de la cerimònia d’inauguració, per primera vegada a la història dels Jocs Olímpics els 204 països participants hi presenten dones esportistes, aquesta altra fita ha requerit, fins i tot, al segle XXI, molta diplomàcia internacional i esforços d’ONGs. Set dones competeixen per primer cop sota les banderes de països àrabs que sempre fins ara havien impedit  la participació femenina en el major esdeveniment esportiu mundial: Catar hi participa amb quatre dones i ha triat la tiradora Al-Hamad com capdavantera; Brunei cobreix l’expedient amb l’atleta Maziah Mahusin. La judoka Wodjan Ali Sèrah Abdulrahim Shahrkhani i l’atleta Sarah Attar són les primeres representants olímpiques d’Aràbia Saudita. Sembla ser que finalment s’ha aconseguit no vetar la participació femenina en uns Jocs Olímpics. A l’antiga Grècia, les dones no solament no podien participar-hi, sinó que ni tan sols podien travessar el riu Alfeu, prop d’Olímpia; si hi eren descobertes, les estimbaven des de les altes roques del mont Tipeu. Tanmateix, Cal·lipatira va ser sorpresa a Olímpia, i se li va perdonar la vida:

Cal·lipatira […] que era vídua, es disfressà d’entrenador i conduí, a Olímpia, el seu fill Pisírode, que vencé. Quan Cal·lipatira volgué saltar la tàpia que tenia els entrenadors tancats, quedà nua. Així es va veure que era una dona, però no fou castigada per respecte al seu pare, als seus germans i al seu fill, atès que tots havien estat vencedors olímpics.
PAUSÀNIAS V, 6-7 ( Grec 1, M. Capellà ed. Teide pàg. 153)

El baró de Coubertin, creador dels jocs olímpics actuals, creia que la dona havia de ser-ne sols l’espectadora: mirar i aplaudir, en comptes d’intervenir. En els primers jocs olímpics de l’era moderna, a Atenes el 1896 no hi va haver participació femenina. A París, el 1900, el Comitè Olímpic Internacional va permetre l’accés de la dona a dos esports de competició. El 1930, el Congrés Olímpic va votar a favor de l’admissió de les dones en els Jocs Olímpics. A Berlín, el 1936, les dones només podien participar en quatre esports, però a partir de llavors la presència de la dona ja va ser regular; però hem hagut d’arribar als XXX Jocs Olímpics de l’era moderna per aconseguir el 46 % de participació femenina (superant el 42 % de Pequín 2008) i que la dona tingui presència en totes les delegacions olímpiques i que, fins i tot, hagi estat l’abanderada en la desfilada d’algunes. No ens hem d’oblidar, però, que  hi ha països on les dones encara han de lluitar per coses tan elementals com poder practicar un esport.

A l’antiga Grècia, l’exercici atlètic i la pràctica esportiva eren activitats reservades als homes i no només ser vencedors a Olímpia. La dona n’era normalment exclosa. No podia anar al gimnàs, no rebia educació ni podia assistir a determinades competicions, com els Jocs Olímpics. Aquesta norma, però, no era vàlida per a la dona espartana, ja que a Esparta les lleis obligaven les noies a practicar la cursa, la lluita i  llançar el disc i la javelina per tal d’enfortir-se i ser mares de bells infants. A Olímpia,  segons Pausànias VI 16, 2-3, se celebraven en honor d’Hera les Heraia (τὰ Ἡραῖα), curses a peu de dones dividides en categories d’edat, primer corrien les més joves, després les d’edat mitjana i en darrer lloc les més grans. Corrien a l’estadi d’Olímpia amb els cabells descenyits, amb una túnica curta fins als genolls i amb l’espatlla dreta nua dalt del pit.  Sols feien la sisena part de la distància de la pista (160, 2 m.) i les vencedores rebien corones d’olivera i part d’una vaca oferta a Hera. Podien erigir estàtues amb inscripció. A Cirene també s’organitzaven curses per a noies. A Quios les noies també corrien i lluitaven i segurament també feien curses a Lesbos.

Estatueta de bronze d'una noia corredora, British Museum

Els models mítics en són els referents: Atalanta, la dona atleta que va vèncer en la lluita Peleu en els jocs fúnebres en honor de Pèlias, és l’heroïna que realitza el trànsit de noia a dona a través de l’agon.

 

Peleu i Atalanta lluitant. Pintor de Munich, àmfora 500-490 aC

Fa poc s’ha sabut que en comptes d’un noi, aquest genet d’Artemísion és una noia, per la manera amb què va vestida. De ser un noi, aniria despullat:

De fet, les dones podien participar en els jocs olímpics com a posseïdores d’una quàdriga i rebien la corona de vencedor, si guanyaven la cursa; així sabem de dones espartanes d’alta posició que van lluir els seus cavalls de raça en els jocs olímpics.

Cinisca (Κυνίσκα) princesa d’Esparta, filla del rei Arquídam II i germana d’Agesilau II, nascuda envers el 440 aC. fou la primera dona, animada pel seu germà Agesilau (segons Plutarc Agesilaus 20.1), que va portar cavalls en uns jocs i la primera que va guanyar una victòria a les olimpíades del 396 aC i tornà a guanyar en les del 392 aC. Sabem per l’escriptor grec Pausànias III, 8 1,2,3 (143–176) que es van erigir dos monuments a Olímpia en honor de la seva victòria, un dels quals era una estàtua.

Σπάρτας μὲν βασιλῆες ἐμοὶ

πατέρες καὶ ἀδελφοί, ἅρματι δ’ ὠκυπόδων ἵππων

νικῶσα Κυνίσκα εἰκόνα τάνδ’ ἔστασεν μόναν

δ’ ἐμέ φαμι γυναικῶν Ἑλλάδος ἐκ πάσας

λαβεν στέφανον. Ἀπελλέας Καλλικλέος ἐπόησε.

IvO 160, Miler # 98b; Antologia Palatina XIII 16

 

Reis d’Esparta són

els meus pares i germans, amb un carro de rabents cavalls,

Cinesca vencedora erigí aquesta estàtua

i em declaro  l’única de les dones de tota Grècia

que ha guanyat una corona. M’ha fet Apel·les Càl·licles.

 

En el santuari d’Olímpia, hi ha aquesta inscripció que acredita la victòria de Cinisca, tot i que malauradament no va suposar, com bé volia el seu germà Argesilau II, que el seu triomf no era només cosa d’homes i canviar així el curs de la història olímpica.

Eurileonis va ser una altra atleta espartana, com Cinisca,  que al voltant de l’any 250 aC, va guanyar en les carreres de carros dels Jocs Olímpics. Pausànias també es refereix a aquesta victòria amb una estàtua de Eurileonis que es va erigir a Esparta.

A més de Cinisca i Eurileonis, els cavalls de la cortesana Bilitisque d’Argos, que fou concubina de Ptolomeu II, guanyaren a  Olímpia. Les filles de Polícrates d’Argos foren vencedores en les Panatenees, a principis del segle II a.C.

Crec que això només és un tastet de dones gregues silenciades no només en la literatura sinó també en l’esport i malauradament la presència femenina en els jocs actuals, Londres 2012 encara n’és notícia, la qual cosa demostra que encara hi ha molt camí a fer.

 

Anima sana in corpore sano

L’altre dia mirant la televisió, durant la publicitat, vaig veure escrita en pantalla la frase en llatí anima sana in corpore sano. A continuació van fer un joc amb les paraules amb el qual només en van quedar les inicials anima sana in corpore sano (ASICS), les quals donen nom a una marca de roba d’esport. Juguen amb el significat de la frase i de la paraula, ja que parlant d’esport i salut, és molt indicada pel seu significat.

A continuació, us adjunto l’espot publicitari.

Què us ha semblat?

Ïa Garriga Masó
Llatí 4t d’ESO
IES Anton Busquets i Punset
Sant Hilari Sacalm

Cíbele

L’altre dia, quan estàvem treballant a classe la religió dels romans en època Imperial, parlant sobre les influències orientals en la religió popular, va sortir la deessa Cíbele dels frigis, que era un poble que vivia a la zona de l’Àsia Menor al segle XII aC. Com Ceres, representava la divinitat agrària.

Cíbele, com he dit abans, era la deessa de la terra, protectora de les collites i de la fertilitat del sòl, o popularment coneguda com “Mare Terra” o la “Gran Deessa Mare”. El mite diu que estava casada amb el seu propi fill Atis, amb qui va tenir un altre fill, el tità Cronos. Més tard va tenir un altre fill amb Zeus, el déu suprem de l’Olimp,  amb el nom d’Agdistis.

Aquesta deessa és mundialment coneguda, però gran part d’aquesta popularitat  prové perquè a Madrid hi ha una gran font a la plaça d’aquest mateix nom, creada per l’arquitecte espanyol Ventura Rodríguez i és on des de sempre els aficionats merengues del Real Madrid es concentren i fan celebracions quan l’equip aconsegueix algun títol esportiu. Seria l’equivalent a la font de Canaletes on els aficionats del Barça celebren els seus títols, però en aquest cas sense tanta història al darrere…

Photobucket

[Foto: Blogodisea.com]

Per què els aficionats del Real Madrid van a celebrar els títols en aquesta font? Penseu que hi pot haver alguna relació?

Marc Cortés Rios

2n batxillerat

Institut Isaac Albéniz

El llatí i l’esport

L’altre dia estava fent zapping i vaig trobar un canal on retransmetien el partit de bàsquet entre el Montepaschi de Siena i el Regal F.C Barcelona. De cop i volta el comentarista va dir: Benvinguts al pavelló Mens Sana de Siena!

Llavors vaig pensar que podria fer un article sobre això, ja que el “Mens sana in corpore sano” ha estat una de les expressions llatines que hem estudiat a classe i sobre la qual l’Andrea ha fet un article molt interessant.
Després de buscar informació em vaig trobar amb una grata sorpresa. No només el pavelló es deia Mens sana, sinó que el nom original de l’equip era Mens Sana Basket Siena i que, juntament amb altres modalitats esportives, formaven part de l’associació esportiva Polisportiva Mens Sana. Aquest club esportiu va ser fundat a l’any 1871 i és considerat com el més poderós i antic de tota Itàlia. Actualment el Mens Sana Basket Siena és el millor equip d’Itàlia i un dels millors d’Europa. Creieu que tots aquests mèrits són fruit del “Mens Sana” no com a nom, sinó com a filosofia dintre de l’equip? Sabeu d’alguna associació o club esportiu amb noms que provinguin del llatí?

Marc Cortés
1r batxillerat
IES Isaac Albéniz