Els referents clàssics dels Jocs del Mediterrani Tarragona 2018

Malgrat el polèmic ajornament, algunes desil·lusions locals i crítiques cap al batlle, la poca publicitat de l’esdeveniment mesos abans per part de la ciutat (ni tan sols durant el Tarraco Viva 2018; molt poca o inexistent dins del programa del festival i tampoc pels carrers) i el Mundial de futbol a Rússia que de ben segur l’eclipsarà força, aquest divendres 22 de juny comencen, a l’antiga capital de la Hispania Citerior i també de la Tarraconensis, els XVIII Jocs Mediterranis!

Fins diumenge 1 de juliol, Tàrraco, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, gràcies el seu conjunt artístic i monumental romà (14 elements reconeguts! les muralles, el temple, el fòrum provincial, el circ, l’amfiteatre, el fòrum local, el teatre, la necròpoli, la vil·la de Centcelles, l’aqüeducte, la torre dels Escipions, la pedrera del Mèdol, la vil·la dels Munts i l’arc de Berà) , acollirà,  en aquesta competició de caire internacional i olímpic, 3622 atletes (rècord d’inscripció!) de 33 modalitats esportivesprocedents de 26 països (ben bé,  gairebé tot l’antic imperi romà!Mireu el mapa de sota).

Els 26 països que participaran en els Jocs Mediterranis de Tarragona 2018

Tal i com apuntàvem a Els referents clàssics dels Jocs del Mediterrani, fa setmanes que a Tarragona 2018, han anat apareixent alguns aspectes clarament romans. Mentre se celebren i amb la voluntat de poder-ne caçar moltes més d’aquí uns dies, volem presentar ara els que ja han tret el cap i, alhora, animar-vos a estar ben atents (sobretot a les cerimònies d’inauguració i cloenda, així com en els lliuraments de guardons, per exemple) per, entre tots, poder ampliar la llista. Aquest apunt, doncs, és tan sols un esborrany en espera i obert a tothom per tal de ser editat i completat amb més referents clàssics un cop hagin acabat les competicions.

Heus aquí l’essència romana, prèvia a la inauguració dels XVIII Jocs Mediterranis Tarragona 2018 (és a dir, abans del 22 de juny):  [totes les imatges han estat extretes del web oficial de l’organització]

L’amfiteatre com a escenari de luxe per als actes (i fotografies) pre-Jocs

El famós amfiteatre de Tarragona, en nombroses ocasions, ha estat protagonista d’actes oficials relacionats amb la candidatura de Tarragona 2017. Des de fa anys, la bandera de l’International Committee of Mediterranean Games (CJM) oneja just a la plaça de sobre de l’antic edifici d’oci romà.

 

 

En Tarracvs, la mascota dels XVIII Jocs Mediterranis

En Tarracvs, ideat per l’Aleix Girona, un alumne de 13 anys de l’Escola Abel Ferrater de La Selva del Camp, va ser la proposta guanyadora del concurs “Fes la Mascota”, en el qual van participar 10.000 nens de les escoles de la demarcació de Tarragona. Posteriorment, Jean Jullien, conegut dibuixant i dissenyador francès, va ser l’encarregat d’adaptar-lo i de presentar-ne el prototip final i oficial.

 

Batejat i personificat amb la versió escurçada del nom originari de la ciutat (Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco), porta un casc de soldat romà fet amb l’aigua i les ones del Mediterrani, el nucli i nexe d’unió de tots els participants.

A banda dels esdeveniments esportius, en Tarracvs també serà present per tota la ciutat difonent la competició a través de l’art, dins la mostra del “Tarracvs Parade”. Estarà representat en grans figures volumètriques decorades amb el disseny de diferents artistes per, després dels Jocs, ser subhastades o venudes.

 

 

Les medalles i els diplomes per als vencedors

Les medalles, amb el contorn irregular, imiten una moneda romana de l’època i representen el “retorn a l’arena” de les antigues competicions esportives a la ciutat imperial Tarraco. Les sanefes d’elements circulars del contorn s’inspiren també en formes geomètriques de monedes i mosaics romans. A més a més, a la part superior de la medalla, per on passa la cinta que la subjecta, hi ha tres arcades que simbolitzen l’aqüeducte de les Ferreres, més conegut com a Pont del Diable.

Les medalles dels Jocs Mediterranis Tarragona 2018

 

Però, en el revers de la peça i en els diplomes, encara hi ha més referents clàssics! A la cara del darrere, hi surt un auriga conduint una biga (un carro tirat per dos cavalls), passant justament pel revolt, que encara es conserva, del circ de la ciutat (en època romana, les curses de carros es feien en el circ, que tenia una arena allargada; mai a l’amfiteatre, que és rodó). Sota els números romans que indiquen l’edició dels Jocs del Mediterrani hi ha la inscripció llatina “reditum arenam”, el ja comentat “retorn a l’arena”.

Les dues cares de les medalles de Tarragona 2018

 

I, fins aquí, els primers (esperem) referents clàssics dels XVIII Jocs Mediterranis de Tarragona 2018. Us desitgem que els gaudiu moltíssim i que estigueu ben atents per si els clàssics tornen a aparèixer.

Us deixem també el programa oficial per tal que pugueu tenir controlat el calendari esportiu.

 

 

Berta Cantó, professora de clàssiques

 

 

L’art de viatjar és una herència clàssica?

Tot i que molts de nosaltres tenim el terme viatjar com un fet actual, l’acció de viatjar començà al món clàssic. Ens trobem envoltats de referents clàssics; aquests fan referència a allò que trobem a l’actualitat provinent de Grècia i Roma. Com no podia ser d’una altra manera, el terme viatjar tal i com és concebut i conegut actualment, comença a l’antiga Grècia.

Grècia
Durant el desenvolupament de la civilització grega, les motivacions i necessitats que van dur a viatjar als ciutadans grecs varen ser variades: es varen donar desplaçaments de caire comercial, religiós, diplomàtic, educacional, de salut… Les celebracions cíviques o bé esportives, com eren els Jocs Olímpics movien ciutadans en massa provinents de tot el món hel·lènic, que es desplaçaven per tal de disfrutar aquests jocs olímpics celebrats fins a l’actualitat.

Una altra manera de viatjar dels grecs eren els viatges de manera individual. En aquest tipus, el viatger l’emprenia per tal de trobar-se a a si mateix, aquest, però, generalment es donava en poques ocasions ja que eren evitats per la àmplia majoria de la població ja que es temia la pèrdua de l’individu.

L’hospitalitat grega va fer que s’ideés una nova forma de viatjar que actualment, s’ha tornat a posar de moda; allotjar-se a casa d’habitants dels pobles que es trobaven enmig del recorregut els quals tenien espai de sobres a casa. Els grecs acollien a altres ciutadans d’altres zones del món hel·lenístic facilitant així l’estància d’aquests.

Actualment es porta a terme una “innovadora” forma de viatjar impulsada per l’empresa  AIRBNB que va començar el seu camí l’any 2008 quan dos dissenyadors els quals disposaven d’espai lliure a casa, van decidir allotjar tres viatgers que buscaven lloc on residir. A partir d’això, sense saber que molts segles abans ja ho havien dut a terme els grecs, va sorgir aquesta iniciativa. Actualment, milions de viatgers que busquen un lloc on quedar-se i milions d’amfitrions que disposen d’espai a les seves respectives cases utilitzen aquesta eina tan beneficiosa per als dos costats.

Al primer petit dibuix de la imatge, s’hi representa la gent (people) al segon dibuix, observem el logo de la ubicació que ens representen els llocs, al tercer dibuix on s’hi veu un cor, ens representa l’amor cap a les dues anteriors; la gent i els llocs. Per últim trobem la lletra A que és la inicial del nom de la empresa.

Majoritàriamenta Grècia , el transport es feia per mar, les embarcacions gregues eren
impulsades per una combinació de veles i rems  (remaven els esclaus). El transport per terra, es feia amb carros. Els grecs no varen construir ponts ni camins gaire sofisticats però varen idear una mena de via semblant a la dels actuals trens, de la mida de les rodes de carro que facilitava el transport d’aquest ja que les vies sovint, es trobaven malmeses.

Roma

Viatjar a Roma va ser difícil i complicat a part de lent i perillós. Per una àmplia part de la població, el màxim que arribaven a recórrer era l’espai que podien fer entre la sortida i la posta de sol, que no eren més de 30 quilòmetres a la rodona del lloc on vivien. La població viatgera, eren principalment soldats i comerciants i altra gent benestant que podien permetre’s el luxe de veure món.

En aquella època, el preu de viatjar i veure món era passar-se mesos, quan no eren anys, allunyat de casa. Millorant la forma de circulació de Grècia, els romans es van preocupar de construir una extensa xarxa de carreteres que varen durar inclús, fins al següent mil·lenni o més. Aquestes calçades romanes, abastaven un gran recorregut des de l’Oceà Atlàntic fins al Mar Roig passant per les Illes Britàniques i el Mar Negre.
Les vies romanes, però, eren perilloses pels assaltadors de camins. Si ens situem a l’època, ens trobaríem davant de camins molt amplis que travessaven centenars de quilòmetres de bosc, prats… Qualsevol d’aquests viatgers que no anessin ben preparats quan passaven per aquestes vies, eren susceptibles víctimes de bandes d’assaltadors. Aquest fet va ser constant fins ben entrat el segle XIX. De nit, no es viatjava mai per no incrementar els assalts, i per tant, al llarg del camí es trobaven petits albergs on podien passar les nits de travessa.

A més a més de ser perillós, viatjar a l’antiga Roma era també car, especialment si ho feien per terra. Per tant, només viatjaven aquells que tenien un bon motiu per fer-ho; ja fossin negociants o militars. Un viatge llarg per terra amb carruatge costava el sou diari d’un treballador per quilòmetre. És a dir, cada quilòmetre que feien, pagaven el sou que guanyaven en un dia. Per tant, podem imaginar l’esforç econòmic que suposava això.

Avui en dia, a part de la logística de les vies romanes que ens han deixat, ha perviscut el fet d’albergs entre vies per poder descansar i no circular de nit. Pel que fa a les vies romanes, podem observar com seguim mantenint una logística de carreteres semblants i n’hem aprofitat moltes d’elles.

En aquestes dues imatges, podem observar un mapa d’Espanya amb les vies romanes de l’època clàssica i un altre mapa de les carreteres que trobem avui en dia.

 

Com podem observar, tot i que en el mapa número dos, el que denominem i situem en l’actualitat, hi ha més quantitat de carreteres que en el mapa de l’època romana clàssica. Podem observar que moltes d’elles es mantenen amb variacions gairebé invisibles. És realment admirable com tot i la quantitat d’anys que han passat de la imatge d’un mapa a l’altre, se segueixi utilitzant una logística i un sistema semblant.

En el meu viatge a Estats Units, m’allotjaré en un estil d’hotel anomenat “motel” el qual té el mateix sistema i motiu que l’alberg romà; un establiment situat a prop d’una carretera que disposa d’apartaments amb garatge per viatgers de pas o distàncies de curta duració. Aquest sistema d’hotel és molt utilitzat pels turistes que deuen a terme la ruta 66, una ruta que consisteix a viatjar pels Estats Units visitant diferents estats originalment amb moto tot i que ara, milers de viatgers la cursen amb cotxe. Per tant, aquest tipus de turistes necessiten aquesta modalitat d’hotels per tal d’allotjar-se una o dues nits per descansar entre el transcurs d’un estat a l’altre.

Viatjar obre món i portes! Soluciona, però,  els nostres problemes?

 

Aina Blanch

2n Batxillerat Humanístic IPM

Kamigami no asobi: Ludere deorum

Aquest anime, Kamigami no asobi, tracta d’un grup de 7 nois que són déus i que són enviats a una escola específica per tal que aprenguin a relacionar-se amb els humans. Tanmateix, la història gira a l’entorn de Yui Kusanagi, una humana enviada també a aquesta escola per ajudar els déus. Allí aprendran a conviure i experimentaran moltes aventures, però al final passarà alguna cosa que farà malbé tot allò aconseguit.

No us explicaré què passa. M’agradaria que ho experimentéssiu vosaltres mateixos i que en gaudiu tant com jo.

Si hi trobeu més referents clàssics, no us oblideu de compartir-los en comentari!i si trobeu altres anime amb referències clàssiques, animeu-vos a obrir-ne un apunt!

Jena
4t ESO Llatí

Els referents clàssics dels Jocs del Mediterrani

Com ja vam explicar a La natació més clàssica a l’Europa mediterràniades de temps remots, la mar Mediterrània representa i ha representat sempre el vincle i la unió entre tots els pobles costaners que l’envolten. Aquesta ‘mediterraneïtat’, a banda de ser un ham turístic o un recurs publicitari (vid. la transformació de la capital catalana per Barcelona 1992 o les campanyes estiuenques de certa marca de cervesa), és un concepte que ve de lluny i d’antic, i que fa que els seus habitants compartim maneres de fer i de veure la vida semblants (tindrem sempre més coses en comú amb un nord-africà que no pas amb un escandinau, per exemple).

Els fenicis i els grecs ja hi havien navegat i també hi havien tingut un cert domini però van ser els romans els únics que en van aconseguir l’hegemonia, en haver conquerit i romanitzat tot el territori que el circumdava. No ens ha de ser estrany, doncs, que l’anomenessin Mare nostrum  (“El nostre mar” o “Mar nostre”) o bé Internum mare (“Mar intern”). De fet, el mateix nom modern recull una mica aquesta idea: ‘Mar medi terraneum’  (o “medius terrae“) (“Mar enmig de la terra” o “enmig de dues terres”); és a dir, una mena de “llac privat’ (en època imperial Roma ja no tenia cap rival marítim) a través del qual es podia navegar còmodament (com sabem és un mar relativament tranquil) i fer negocis i comercialitzar tot tipus de mercaderies, cosa que va afavorir també, i especialment, l’intercanvi cultural de tota la nació.

 

Màxima extensió del territori romà (circa s. II d.C.).        Font de la imatge: Wikipèdia

 

Des de l’antiguitat, les diferents civilitzacions han sabut que qui tingués el domini i el control dels punts estratègics d’aquest espai tindria el poder comercial, econòmic i territorial de tot. Malauradament, avui dia, això no ha canviat. Milers de refugiats moren assassinats a les seves aigües a mans de màfies i gràcies a la indiferència xenòfoba i classista dels polítics europeus…

 

L’esdeveniment esportiu internacional que recull i representa aquesta idea de vincle i unió entre els països del Mare Nostrum és, sens dubte, els Jocs del Mediterrani o Jocs Mediterranis. Mohamed Taher Pacha, cap del Comitè Olímpic d’Egipte i Vice-president del COI, va presentar la proposta durant els Jocs Olímpics de Londres 1948 i, el 1951, ja se’n va dur a terme la primera edició. En homenatge al seu creador, van fer-se a la ciutat d’Alexandria, una de les potents capitals del món antic, motor de la zona mediterrània i, en època hel·lenística, a més a més, bressol cultural i filològic per excel·lència.

Cartell de la primera edició dels Jocs mediterranis (Alexandria 1951)

 

 

Igual que les Olimpíades, els Jocs mediterranis es celebren cada 4 anys i el símbol que els representa són també les anelles però, en aquest cas, només en són tres: els tres continents que banyen amb aquest mar (id est, Europa, Àfrica i Àsia). Normalment aquestes apareixen en un fons blau, que simbolitza el Mare nostrum, i són de color blanc amb la part inferior “difuminada”, ja que reprodueixen el propi reflex a l’aigua, l’element comú i unificador dels tres continents.

 

Bandera dels Jocs mediterranis

 

 

A la segona edició, que va celebrar-se a Barcelona i on encara hi participaven només els homes (era l’any 1955 i, per tant, sota la dictadura franquista), comencen a aparèixer força referents clàssics relacionats amb els jocs esportius dels antics grecs però, sobretot, amb el passat grecoromà del nostre territori. En els cartells, per exemple, surten representades àmfores (aquestes també a les medalles), branques d’olivera (un dels guardons característics dels grecs antics) i també Discòbols. A la cerimònia d’inauguració, a més, se substitueix la flama del foc olímpic per l’aigua del Mediterrani, com a símbol d’unió de tots els participants. Aquesta rajarà, de manera continuada, d’una font construïda expressament per a l’ocasió a l’Estadi de Montjuic (escenari de les cerimònies oficials i actual Estadi Olímpic Lluís Companys) fins l’últim dia de competició. Des d’aleshores, el ritual de l’aigua s’ha seguit mantenint al llarg de totes les edicions posteriors. Cal dir també que, com ja era costum entre els antics, durant l’acte d’obertura i abans de començar el campionat, els atletes continuen fent el jurament esportiu a través del qual es comprometen a seguir les normes esportives acordades i a jugar net.

Per fer-ho encara més simbòlic, l’aigua emprada va ser treta del port de la ciutat grega d’Empórion (Empúries), el primer establiment hel·lènic de la península Ibèrica i on posteriorment també s’hi van instal·lar els primers romans. Recollida en una còpia de plata d’àmfora grega, va ser transportada, en relleus, fins a Barcelona (uns 170 km) per 80 atletes. Com actualment encara es fa amb la flama olímpica,
va ser abocada, com hem dit, a la font de l’Estadi per tal que brollés fins la cloenda dels jocs.

 

 

 

El ritual de l’aigua, aquest cop amb àmfores de ceràmica, a la cerimònia d’inauguració dels Jocs de Split (1979)

 

 

Seguim trobant més exemples clàssics en els cartells i medalles de les edicions posteriors, com ara el dibuix d’un atleta en una ceràmica de figures vermelles, un altre Discòbol, una nau grega o, fins i tot, un mosaic importantíssim d’època romana i joia del país amfitrió, en el qual apareix Posidó, déu del mar i dels oceans, conduint el carro tirat per 4 Hipocamps, i acompanyat de Tritó i d’una Nereida, tots personatges marítims.

 

Com no podia ser d’una altra manera, en els jocs d’Atenes del 1991, els protagonistes van ser els déus i el mar, tant en els cartells com en les medalles i guardons. El trident de Posidó/Neptú, sortint de les aigües del Mare nostrum, o aquest mateix apareixent juntament amb Atena/Minerva, patrona de la ciutat, va ser una de les imatges recurrents i característiques d’aquesta edició.

 

 

 

 

El 2017, Tarragona havia de ser seu dels XVIII Jocs Mediterrani però aleshores això no va poder ser possible i l’esdeveniment es va haver d’ajornar un any. Finalment, aquest proper mes de juny (del 22 a l’1 de juliol) podrem gaudir d’una de les competicions multiesportives internacionals més importants, boniques i clàssiques que hi ha i que, per fi, hem tingut la sort de poder tornar a fer a casa.

 

 

A pocs mesos dels Jocs ja han començat a treure el cap a Tarragona 2018 alguns referents clàssics.  Des d’aquí us animem a tots a què ens ajudeu a caçar-los i a publicar-los al bloc i, si podeu, aneu a veure in situ alguna prova, acte, cerimònia o simplement a passejar per la gran ciutat imperial i antiga capital d’Hispania Citerior Tarraconensis.

 

QUE TINGUEU TOTS UNS MOLTS BONS JOCS MEDITERRANIS CLÀSSICS!!!

 

 

Preguntes:

T’has preguntat mai quina vida tindries si haguessis nascut a l’altra banda del Mediterrani?

Coneixies alguns d’aquests referents clàssics? Et seria fàcil reconèixer-los ara? Quins t’han agradat més? Creus que n’hi pot haver més?

Si fossis un dels organitzadors dels Jocs de Tarragona 2018 quins altres referents clàssics hi introduiries?

Veuràs alguna prova o seguiràs alguns dels esports de Tarragona 2018? Quins?

 

 

Berta Cantó Gargallo, professora de Clàssiques

 

PS: Totes les imatges dels cartells i les medalles han estat agafades de la pàgina oficial del Comité Intenacional dels Jocs del Mediterrani.

 

 

El último día de Julio

D’on provenen les històries? La producció artística no és més que la combinació d’elements coneguts, un collage, la creació des de zero no existeix. Crec que el pensament, àmpliament estès, de què ens agraden les experiències noves, és fals. Som animals de costum i ens agrada que ens expliquin la mateixa història una vegada i una altra, sobretot si és de formes diferents. Si això no succeeix, la gran majoria de l’audiència, acusarà l’obra de radical, alternativa i la rebutjarà.

L’Antiga Grècia, mare de la dramatúrgia, és la primera que estableix les normes d’aquesta disciplina i inventa les estructures que encara es fan servir avui en dia. Per això, l’últim dissabte, quan l’ESCAC em va posar el repte de crear un curtmetratge en vint-i-quatre hores amb les paraules estiu, joves i dibuix; vaig viatjar a aquestes terres llunyanes a la recerca d’inspiració. Vaig recordar el mite de Faetont que feia poc havia llegit a  Narracions de mites clàssics.


Faetont, el fill del Sol, que qüestionat pels seus companys, decideix emprendre un viatge per a conèixer el seu pare i demostrar la veracitat de les paraules de la seva mare. Un cop allà, li demana una prova irrefutable de paternitat i Hèlios, com en aquella època encara no s’havia descobert l’ADN, li permet escollir un desig.

Em fa gràcia perquè Faetont fa una cosa molt pròpia de la joventut, hem de pensar que el seu pare portava la cèlebre quadriga, el vehicle més potent de tot l’Olimp, el lamborghini del moment, i com és lògic, demana de portar-lo. Crec que qualsevol ja es pot imaginar les conseqüències d’aquest desig, ara que m’estic traient el carnet, sé com de difícil és conduir i a més, hem de pensar que el sol es mou a 240 kilòmetres per segon; Hèlios, però, ja no es podia tirar enrere, dir-li que no, seria fallar la promesa amb el fill que acabava de conèixer, volia causar-li una bona impressió.

Efectivament, va ser un desastre absolut; va acostar-se massa a la terra cremant la vegetació de països sencers, creant els deserts de l’Àfrica i, posteriorment s’allunyà congelant altres parts del planeta. Zeus, com a autoritat superior, va llençar un llampec per aturar el carro de foc arrossegat pels cavalls desbocats causant així la mort del pobre Faetont, ofegat al riu Erídan.

“La caiguda de Faetont” de Ludovico Carracci.

Us convido a trobar els paral·lelismes amb aquest mite en aquest curtmetartge que he realitzat, així com els referents clàssics en els antropònims dels protagonistes: El último día de Julio.

El último día de Julio from Marc Esquirol on Vimeo.

La mare d’en Julio també li diu que el seu pare és el sol i aquesta afirmació segur que és qüestionada tant per la societat que l’envolta com per l’espectador. Per tant, les motivacions del viatge són les mateixes que Faetont.

Julio, no arriba al sol i, per tant, no agafa la quadriga d’Hèlios però sí que ho podríem veure reflectit en les escenes a partir del bosc. Ell embogeix i el seu desig, el de retrobar-se amb el seu pare, també fa que perdi el control envers el seu destí.

Finalment, les dues històries comparteixen el final tràgic executat per la mateixa mà. Si en el món real trobem un símil de Zeus, aquesta és la llei natural, que s’encarrega de fer tocar a en Julio de peus a terra. Tot i les seves aspiracions fantàstiques, no pot creuar les lleis de la física.

En Julio, d’alguna manera, també arriba al mateix lloc on és el seu pare, en el no-res, en la mort.

Cal corregir un error d’en Julio, Ícar en apropar-se al sol no es crema sinó que la cera de les seves ales es fon i acaba caient. Julio també comparteix objectiu amb Ícar i té la mateixa sort.

Per això, si hi ha una moralina, és aquesta, no es pot ambicionar anar més enllà del que la natura ens permet perquè el resultat és la mort, la destrucció. És una lliçó que avui la humanitat hauria d’aprendre més que mai, estem construint una torre de Babel tan gran que Gaia ja fa temps que no pot suportar. Sembla que estiguem vivint en el trajecte de Faetont amb la quadriga d’Hèlios, que no li correspon i, ara mateix, només podem esperar que se’ns fonguin les ales o que Zeus ens enviï un dels seus llamps. Estem acabant amb el planeta i això, si no fem res per evitar-ho, suposarà la fi de la nostra civilització. Prometeu, què has fet?! No ens hauries d’haver regalat el foc.

Si voleu veure com es va fer el curtmetratge, visiteu aquest article del meu blog personal

Marc Esquirol Cano

2n Batxillerat Escola Pia Sarrià

Referents clàssics als contes de màgia

Hi ha referents clàssics en els contes? Aquesta és una de les hipòtesis del meu treball de recerca Els contes: màgia o veritat. Coneixem realment els contes de fades?

Arnau Torres

Alumne de Clàssiques IPM

Referents clàssics a Joc de Trons

Abans de fer el meu Treball de Recerca, ja havia començat a buscar els referents clàssics de Joc de Trons als nostres blogs de clàssiques (El mite del sacrifici d’Ifigenia a Joc de trons): Referències gregues i romanes a Joc de Trons, Robert Baratheon i Cersei Lannister com a Zeus i Hera, El corb, tot un referent

TR en pdf

Rocío Rodríguez
Alumna de Clàssiques IPM

Referents clàssics al CAMPEONATO DE ESPAÑA ASTRALPOOL

Referents clàssics de Medusa

Per què Medusa agrada tant i té encara tanta pervivència arreu? Qui és Medusa?

Per què les dones que destaquen en política… són titllades de Medusa?

Ens ajudeu a ampliar la nostra col·lecció de referents clàssics de Medusa?

Mare Nostrum s’inspira en l’antiguitat

La nova col·lecció de bany Mare Nostrum té molts referents clàssics. Els endevineu?