irene_berd | Aracne fila i fila

A segon de batxillerat hem llegit El Cafè de la Granota, on en alguns contes s’esmenten mites clàssics. Concretament, nosaltres ens centrarem en el mite de Sísif.

Mite

Sísif, fill d’Èol, era el més astut dels mortals i el menys escrupolós. Fundador de Corint, que aleshores es deia Èfira, de vegades és considerat, també, el successor de Corint en aquesta ciutat. La llegenda de Sísif comprèn diversos episodis, cadascun dels quals és la historia d’una astúcia.

Quan Zeus va raptar Egina, la filla del riu Asop, va passar per Corint. Sísif el va veure i quan l’Asop es va presentar buscant la noia, li va revelar el nom del raptor. Això li va costar la còlera del senyor dels déus. Zeus el va fulminar immediatament i el va precipitar als inferns, condemnat a empènyer eternament una roca enorme fins a dalt de tot d’un pendent. Tanmateix, quan la roca arribava al cim, tornava a caure, impel·lida pel seu propi pes, i Sísif havia de començar un altre cop.

Segons una altra versió del mite, a l’Odissea, Zeus, enfadat per la denúncia de Sísif, li va enviar el geni de la mort (Tànatos) perquè el matés. Però ell va encadenar Tànatos i per això durant un temps no va haver-hi cap mort. Va ser necessari que Zeus intervingués i obligués Sísif alliberar Tànatos. La primera víctima va ser el mateix. Però en lloc de resignar-se a la seva mort, ell ,abans de morir, va dir a la seva dona que no li tributessin honors fúnebres. Quan va arribar als inferns i Hades li va preguntar per què no es presentava davant d’ell, Sísif es va queixar de la impietat de la seva dona i va aconseguir que el déu, indignat, li donés permís per tornar a la terra a castigar-la i portar-la pel bon camí. Un cop a la terra, ell no va tornar als inferns i va viure fins una edat molt avançada. Però quan va morir, el déu dels inferns va impedir que tornés i li van imposar una tasca que no li deixaria temps ni cap possibilitat d’evadir-se.

Font: GRIMAL, Pierre. Diccionari de mitologia Grega i Romana

El càstig de Sísif. Tizià (1548-9). Museu del Prado. [Font: Wikimedia]

Text

Nosaltres hem estat cercant en dues obres molt importants de la literatura clàssica, de Virgili, on surt esmentat el càstig i també el mite.

En cas de l’Eneida, es troba al llibre VI, en el vers 616. Trobem esmentat el mite, però no el nom del personatge.

“saxum ingens volvunt alii, radiisque rotarum

districti pendent; “

Traducció

“altres roden una pedra enorme i en els raigs de les rodes aferrats pengen” [Trad. Joan Bellés]

Durant la seva baixada els inferns, Enees veu una sèrie de càstigs, entre ells els de Sísif i Ixió, al qual fa referència també aquest fragment.

Les Geòrgiques és un poema de Virgili amb temàtica diversa, compost per quatre llibres i escrit entre el 36 i el 29 aC.

Al principi de l’obra es traça un panorama històric des de la creació de Roma fins el seu present, alternant-lo amb descripcions poètiques i tècniques sobre treballs d’agricultura. Aquesta apareix com a símbol de l’esforç humà per dominar la natura, el caos, a partir de l’esforç. Posteriorment s’esmenta la ramaderia i es fa un repàs de diversos productes que fan d’Itàlia, que és la millor terra del món. Per últim introdueix diverses històries de la mitologia clàssica, intercalades amb una al·legoria de la vida en societat a partir de les abelles.

En cas de les Geòrgiques, hem trobat la referència en el llibre III, vers 39. En aquest poema s’esmenta el procés del càstig, i una descripció de la roca que empenyia Sísif, així com de la roda que torturava Ixió.

“immanemque rotam et non exsuperabile saxum.”

Traducció

“…de la roda monstruosa i de la invencible roca.” [Trad. Miquel Dolç]

El tercer llibre està relacionat amb el món de la cria dels animals. Està dividida en dues parts principals, la primera part està dedicada a la selecció de la raça, de la cria dels cavalls i del bestiar. Conclou amb una descripció del furor provocat en tots els animals pel desig sexual. La segona meitat del llibre està dedicat a l’atenció i protecció de les espècies ovina i caprina, i dels seus productes derivats. Inclou amb una descripció del caos i la devastació causada per una plaga a Noricum. A la segona meitat inclou un pròleg on invoquen déus grecs i italians a abordar temes com la intenció de Virgili per honrar tant Cèsar i els seus mecenes patronals, com les seves aspiracions poètiques elevades i la dificultat de la matèria a seguir.

Pervivència

Com ja hem explicat durant tot l’article, la nostra cerca prové del llibre El Cafè de la Granota, que en un capítol només explica el càstig de manera que el protagonista es troba en una situació semblant que el mateix Sísif. És just en el primer capítol de l’obra, Un barril de sabó moll, que s’esmenta el personatge i el mite de Sísif, per comparar-lo amb Florenci, el protagonista de l’episodi. Qui estableix la relació és Teodor, l’apotecari. Precisament un altre apotecari, Honorat, serà qui mostrarà a Miquel Garrigues el quadre que representa l’escena del barquer Caront conduint les ànimes cap al regne dels morts. Sembla, doncs, que podem atribuir als apotecaris del poble, una de les poques professions liberals que hi són representades un cert vernís de cultura clàssica, almenys pel que fa a la coneixença de referents universals. La intervenció dels dos apotecaris situa el mite en un lloc de privilegi dins del relat. En el que ara ens ocupa, se’ns diu que és ell, el farmacèutic, el responsable del sobrenom ”Sísif de la Ribera” amb què és conjunt el Florenci. En el conte Senyora mort,carta de Miquel Garrigues, és la visió del quadre amb l’escena de Caront transportant les ànimes el que motiva la lletra del protagonista, que reclama una plaça de barquer en el més enllà. Així, doncs, la presència del mite clàssic en ambdós contes no és només un element ornamental, sinó de primer ordre. El narrador trasllada la referència clàssica a l’actualitat per donar-li nou sentit o bé per redescobrir el sentit veritable que ha tingut sempre; i és que els mites antics parlen, en realitat, dels homes i les dones de tots els temps, dels seus esforços i lluites, dels seus anhels, encara que ho facin amb la figura interposada dels déus o dels herois. Moncada ho va saber entendre i en deixà testimoni a la seva obra.

Carla Latorre i Irene Berdún 2.2

[Mapa de les Guerres Púniques. Font: Wikimedia commons]

Avui m’he llevat molt d’hora. Era al llit i no podia dormir, pensant que el meu fill Marcus tornaria aviat a casa, perquè la guerra contra els cartaginesos s’acabarà. A la VI hora m’he aixecat i he començat a mirar per la finestra, he demanat als déus que el trasllat de Cibele anés bé. Per mi, que el trasllat sortís bé significava que molt aviat tindria el meu fill Marcus als meus braços i podria dir-li quant l’estimo.

A les deu del matí començava la desfilada per portar la deessa Cibele cap a ciutat. El meu marit, Caesar, com sempre, s’ha llevat tard i això ha provocat que ens quedéssim sense veure-la a primera fila. A l’hora nona hem sortit de casa. El meu marit està enfadat perquè no ha esmorzat res i té gana.

Quan hem arribar al lloc de l’esdeveniment, la deessa Cibele era a punt d’arribar. El que més desitjo és que tot surti bé. Davant meu, hi ha uns joves esclaus que no paren de cridar i saltar tota l’estona. Quan la deessa s’ha apropat, tothom crida i plora, però, de sobte, tot aquest enrenou acaba i tot queda en silenci. Els nois de davant meu han començat a comentar que la vestal que va amb la deessa ha tingut un amant i això significa que els déus no ens ajudaran en el seu trasllat. En aquest moment m’he començat a posar molt nerviosa, no sabia què fer, el meu maritCaesar m’ha dit que em tranquil·litzés, però les seves paraules no m’han tranquil·litzat, i si això significava que encara trigaria molts anys a poder abraçar el meu fill?

Quan la deessa ha entrat amb el vaixell al mar, semblava que tot anés bé i que no es produiria cap problema durant el trasllat. Aleshores, he pujat a una barca i he anat darrera la deessa. Quan hem arribat a Roma, ha succeït una cosa horrible. La deessa ha quedat embarrancada i no podia avançar. Aquest moment ha sigut el més amarg de la meva vida. He sortit de la barca i he parlat amb Clàudia, la vestal. M’he adreçat a ella i estava espantada. Jo li he dit, que tant m’era si havia tingut un amant o no, però l’únic que volia era que la deessa Cibele arribés a entrar a Roma. Hem estat una estona intentant treure la deessa però era impossible. Jo no em donava per vençuda. Clàudia en dir-me això, m’he quedat més tranquil·la, ja que he pogut veure en el seu rostre la innocència.

Clàudia ha tornat després d’una mitja hora. Estava disposada a treure la deessa d’allà. Ha agafat una corda, l’ha lligada a la barca, i ha començat a estirar amb totes les seves forces. Al principi semblava que no es movia, que estava igual, però Cibele ha començat a avançar. Tots, en veure això, hem començat a cridar, a animar-la i a plorar d’emoció. Finalment, Clàudia ha tret la deessa. Aquest fet ha estat, tant per a mi com per ella, un alleujament.

Al cap d’uns mesos d’aquesta escena, era a la cuina i van trucar a la porta. Vaig dir a Caesar que anés a obrir-la. El meu marit, molt content, em va demanar que sortís, que hi havia una sorpresa per mi. Era el meu fill Marcus. En veure’l em vaig llençar als seus braços i li vaig fer jurar que mai més ens separaríem.

Irene Berdún Pérez
INS Isaac Albéniz