Tag Archives: Mosaic

Mosaic amb escenes de circ de Bell-lloc del Pla, Museu d’Història de Girona

Sabeu si hi ha altres mosaics o fragments de mosaic que tractin sobre el mateix tema?
Qui pugui relacionar les imatges d’aquest mosaic amb alguna peça, tant si pertany a col·leccions particulars com públiques, ho faci saber a info@pecesdemuseu.com

Què sabeu de les curses de quàdriques, del circ romà i del Circ Màxim de Roma?

Tots els detalls d’una cursa romana de quadrigues. ARA, Daniel Romaní 23/07/2017

De vacances: mosaic de Bacus

Mercè Otero i Coloma Jofre ens acaben d’enviar el mosaic de Bacus del museu de la universitat de Pennsylvania (500+ peces Jigsaw Museum PA Art Puzzlefet 1969). La Mercè el va comprar fa 40 anys als Estats units i amb uns dies de vacances ja l’han tornat a fer!

Què en sabeu de Bacus? Quin altre nom rebia? On es troba el mosaic original?…

Si voleu fer un mosaic de Bacus i no teniu el de la Mercè, podeu provar de fer aquest de Complutum!

I vosaltres, com us van aquestes vacances d’estiu? Quins petjades del món clàssic trobeu arreu?

De vacances: Ermitage de Sant Petersburg

La combinació de les matemàtiques i l’art és ben coneguda i ha de ser tota una via de treball interdisciplinar. A l’Ermitage o Hermitage de Sant Petersburg, a Rússia, hi trobem la forma octogonal de la planta de Can Ferrerons de Premià de Mar esdevinguda mosaic amb el cap de la Medusa com a emblema i amb tota una pila de figures geomètriques i formes i episodis clàssics simètrics:

Clica damunt la imatge i explora


Vid. Galeria de Google Art Project

La col·lecció del Museu Estatal de l’Ermitage de Sant Petersburg té 75 mil metres quadrats d’exposició en 24 quilòmetres de visita  en un complex format per sis edificis situats a la riba del riu Nevà, el més important dels quals és el Palau d’Hivern, antiga residència oficial dels tsars. La resta del complex arquitectònic el formen cinc edificis, entre els quals es troben el Palau Mènxikov, l’edifici de l’Estat Major i un recinte per a emmagatzematge obert.

El museu es va formar amb la col·lecció privada que van anar adquirint els tsars durant diversos segles, i no va ser fins l’any 1917 quan va ser declarat museu estatal. La seva col·lecció, formada per més de 3 milions de peces, de les quals 15 mil són quadres, 12 mil escultures, un milió de monedes i medalles, 600 mil obres gràfiques, 200 mil objectes d’arts aplicades, 600 mil peces arqueològiques, abasta des d’antiguitats gregues i romanes fins a quadres i escultures de l’Europa Occidental molts dels quals de pervivència clàssica, art rus, art oriental, peces arqueològiques, així com joies o armes.

Compté 106.000 objectes de Grècia i de Roma, i de les excavacions arqueològiques que van tenir lloc durant al litoral del mar Negre durant els segles XIX i XX  a  les ciutats de NinfeaPanticapea,QuersonesosTeodòsia.

Tot seguit un petit tastet de les 15.000 peces gregues i romanes, sarcòfags, joies d’or, gemmes tallades, o més de 200 bustos de marbre d’època romana i una pila de pintures amb referents clàssics de la pinacoteca considerada, juntament amb la del Museu del Prado, la més gran del món:

En tornar de vacances ja podem començar a treballar tot aquest filó!

Bernat Ancochea
Director de l’institut Premià de Mar
Professor de Matemàtiques

La deessa Diana, emblema d’una beguda alcohòlica

Sabíeu que a Badalona tenim una representació en mosaic de la deessa Diana? I que aquesta era el símbol d’una beguda alcohòlica durant la Primera Guerra Mundial? Doncs sí. L’any 1914, una empresa dirigida per l’Eduard Garriga distribuïa begudes alcohòliques per tota Europa amb la simbologia de la deessa clàssica impresaa en cadascuna de les seves ampolles.

Photobucket

[Fotografia cedida pel senyor Montaner: Badalona Recuerdos]

L’Eduard Garriga era un empresari badaloní que va muntar una fàbrica justament al costat de la fàbrica del Mono, concretament al carrer Maristany 99. També es dedicava a la destribució d’anís. Tot i això, no va tenir la gran rellevància que va tenir el senyor Bosch amb l’empresa Anís del Mono. Aquesta fàbrica, Diana, distribuïa la beguda per tot el continent Europeu durant l’inici de la Primera Guerra mundial. Però tots us preguntareu, ¿què hi té que a veure, la deessa Diana amb Badalona i sobretot amb la beguda alcohòlica? Doncs bé, Diana (Àrtemis) és la deessa de la caça i dels boscos. Se la sol representar amb un arc i les seves màgiques sagetes. Es dedicava a caçar cérvols, l’animal que li fou consagrat. Badalona, com tots sabem, va ser seu d’una gran ciutat romana anomenada Baetulo. El senyor Garriga va voler que tot el món sabés que la nostra ciutat havia estat ocupada per establiment clàssic, en aquest cas el romà. Aquí us insereixo una fotografia del lloc on vaig localitzar el mosaic:

Photobucket

[Fotografía de Jordi Berdún ]

Com què no n’he aconseguit gaire informació, em podríeu ajudar a fer una altra interpretació de la relació que pot haver-hi entre la deessa Diana i una beguda alcohòlica?

Podríeu dir-me en quin lloc es troba concretament? Veureu, però, que és un lloc força peculiar per a una representació d’aquesta mena. Si teniu alguna dificultat, aquí us deixo una petita ajuda.

Jordi Berdún Pérez

INS Isaac Albéniz  2.2

Opus musivum, pràctica compartida 4t i 1r de batxillerat

La paraula mosaic deriva de l’ expressió llatina opus musivum, i està relacionada amb les muses, del grec μοσαι . De fet tota decoració feta en llocs consagrats a les muses rebien aquest nom, però poc a poc, el mosaic va passar a ser una mena de paviment elegant i decoratiu que es feia servir tant als edificis públics com als privats. Al segle IV a.C ja els realitzaven a Grècia amb pedretes petites i formaven dibuixos geomètrics i figuratius. A Roma, aquesta tècnica va ser introduïda en temps de Sul·la tal com ens informa Plini el Vell a la seva obra Naturalis Historiae.
Els romans van fer servir diferents tècniques per a cobrir els seus paviments, tant el terra com les parets, i els podem classificar de la següent manera: opus signinum , motius geomètrics senzills, sense complicació; opus sectile, formes geomètriques més complicades, rombes, triangles, quadrats etc.; opus tessellatum, paviment fet amb tessel·les de diferents colors col·locades sobre una base de ciment i s’aconseguien mosaics geomètrics i de tema figuratiu. Una varietat d’aquest és l’opus vermiculatum, paviment fet amb tessel·les minúscules i imiten la pinzellada d’una pintura.

Els alumnes de 4t d’ESO del curs passat, a l’assignatura de llatí, després de fer una introducció a la mitologia i de l’estudi d’alguns mites, van fer uns mosaics més cassolans seguint les tècniques de l’ opus tesselatum i el vermiculatum. Es van dividir en grups de dos i van triar el model a fer, dibuixos de diferents llibres que van ampliar i de temàtica tots ells mitològica. La nostra base va ser una cartolina gran, les nostres tessel·les van sortir de retallar fulles de revistes del cor, i axí ens van assegurar els banys de color necessaris, i ells mateixos retallaven les tessel·les quadrades o triangulars, grans o petites, depenent de les necessitats del dibuix. La cola, les tisores i la inspiració de les muses van completar la feina.

Una vegada acabats, i després de veure els resultats, van fer una petita exposició al passadís de 4t, i a continuació els vaig convidar a explicar els seus treballs i les tècniques empleades als alumnes de 1r de Batx de llatí, que en aquell moment estudiaven les domus i les villae ( estructura, decoració i mobiliari). Va ser per a ells i per a mi una experiència motivadora ja que van llegir, entendre, aprendre i al final es van sentir molt útils. Us deixo la presentació de la seva feina.

Uns dels llibres que els vaig ensenyar a classe per a que veiéssim la pervivència clàssica en els temes , en la tècnica i sobretot la seva actualitat en la decoració de miralls, parets, terres, fonts, jardins … va ser aquest:

Bibliografia: GOODWIN, Elaine M., Mosaicos decorativos,
Círculo de lectores, Barcelona,1994

Els torno a dir, Feliciter !!!!!

Rocío Poyato

Quod sumus

Emporiae MMXI: Mosaic del sacrifici d’Ifigenia

El passat 13 d’octubre els alumnes de 4t d’ESO, 1er i 2on de batxillerat, de grec i llatí, vam fer una sortida a Empúries, on una actriu que feia de Iulia, ens va explicar la ciutat romana i, molt per sobre, la grega. Posteriorment, un cop dins el museu, la nostra tasca va ser explicar als companys la tècnica dels mosaics i, concretament, el mosaic del sacrifici d’Ifigenia i els seus personatges.

El punt de partida de la nostra investigació va ser aquest article, on vam trobar un puzzle del mosaic i un vídeo per si necessiteu ajuda amb els personatges. Vet aquí el resultat final.

La Marina va explicar la tècnica de fer mosaics

Els romans utilitzaven els mosaics per decorar els paviments de les cases. Els materials que s’utilitzaven eren normalment marbres de colors (basalts, granit, pòrfir, serpentina), pedres semiprecioses (malaquita, lapislàtzuli, cornalina) o fins i tot podien ser de vidre o esmalt, o de ceràmica. Els primers mosaics deriven dels primers paviments hel·lenístics, que són fets de còdols amb figures i dibuixos blancs a sobre d’un fons fosc. Més endavant, a Macedònia van començar a remarcar les figures dels còdols amb terracota, també eren de colors blancs i foscs. Les primeres referències gregues de mosaics són del segle I aC a la literatura. Aquests mosaics es trobaven en un vaixell, que tenia els paviments de mosaics fets amb pedres precioses. A Delos es troben molts tipus de mosaics. A partir del segle II aC va ser quan es va difondre la tècnica musiva.

L’opus tessellatum és la tècnica, en general, de fer mosaics. Ara bé, la tècnica que van utilitzar per fer aquest emblema, part central del mosaic en què trobem un dibuix, va ser l’opus vermiculatum, tècnica en què s’utilitzaven tessel·les molt petites per aconseguir traçar el que serien les pinzellades d’un quadre. En canvi, si el mosaic estava format peces molt més grans, s’anomenava opus sectile; estava fet amb peces de marbre, normalment disposades formant formes geomètriques. També hi ha l’opus spicatum, que és un paviment compost per maons col·locats de manera que formaven com una espina de peix.

Aquest mosaic el van trobar en una domus romana i actualment es conserva al Museu Arqueològic d’Empúries. Sembla que l’emblema el va fer a Atenes algun artista entre els segles II i I aC i el van portar a Empúries, on el van encaixar a un mosaic més gran. L’emblema el van fer seguint l’opus vermiculatum. Hi predominen els colors verd, vermell i blanc. Al voltant de l’emblema hi havia un mosaic opus tessellatum de color blanc i amb senefes geomètriques de color negre a la part més exterior.

La Thaïs va explicar el mite del sacrifici d’Ifigenia i els seus personatges

El mite d’Ifigenia està situat al cicle Troià de Grècia, quan l’exèrcit d’Agamèmnon està aturat a Àulida (en grec Αὐλίς, un antic poble de Beòcia) i no pot sortir cap a Troia per rescatar Hèlena perquè Àrtemis, Diana en llatí, deessa de la cacera i la castedat, s’havia enfadat amb el rei Agamèmnon per caçar un dels cérvols sagrats de la deessa i, aquesta havia aturat els vents.

Per això, Agamèmnon, rei de Micenes, pregunta a Calcant, un endeví, com aplacar la ira de la dea i aquest li diu que ha de sacrificar a la dona més bella, Ifigenia, perquè els deixi marxar d’Àulida. Aquest en un principi s’hi va negar, però en veure que no tenia una altre alternativa, va acceptar.

Llavors, va manar cridar la seva filla, que era a Micenes amb la seva mare, amb el pretext de casar-la amb l’heroi semidiví Aquil·les, de manera que, quan aquesta arribés, Calcant seria l’encarregat d’immolar-la en nom de la dea.

Segons Eurípides a Ifigenia a l’Àulida, finalment Àrtemis es compadeix del noia i la substitueix per una cèrvola. El mateix autor a Ifigenia entre els taures la presenta convertida en la seva sacerdotesa a Tàuride.

Havíem pensat en dir els personatges del mosaic nosaltres mateixes, com vam fer a Empúries, però finalment hem decidit que ens agradaria veure si sou capaços de diferenciar cadascún dels personatges.

I per anar més enllà, a les imatges que hi ha en el muntatge fotogràfic següent, podríeu identificar els personatges que apareixen i dir de quin tipus de repesentació es tracta? Comenceu pel mosaic d’Empúries mateix, segons la numeració que apareix en la imatge que encapçala l’article i, després d’identificar les altres representacions del muntatge, compareu-les amb ella.

Per concloure, volem dir que la sortida, en general, va estar molt bé, ja que la Iulia explicava com si hagués estat allà realment durant el segle I aC i feia comparacions entre el nostre món i el seu. Per descomptat, nosaltres no vam arribar a tant de nivell com el que tenien ella, però vam fer-ho tan bé com vam poder.

Thaïs Jiménez i Marina Garcia
2n Batx. Grec i llatí

“De itinere”: Κεφαλλονιά III- Mites i terratrèmols

Després de la visita a Argostoli, la capital, i d’un refrescant passeig per les illes veïnes, explorem Cefal·lònia a la recerca de referents clàssics.

Tal com queda palès al primer article d’aquesta sèrie, el principal referent que percebem a l’ambient és el món mític relacionat amb el reialme d’Odisseu, però crec que hi ha dos indrets ben diferents que caldria remarcar també: la cova de les Nimfes i la domus d’Escala (Σκάλα).

Llac de Melissani [Foto: Josep Lario]

A la part central de la costa est de l’illa, a prop de Sami (Σάμη), es troben la gruta i el llac de Melissani (Μελισσάνη), un paratge d’extrema bellesa lligat des d’antic al culte de divinitats de la natura. L’estructura extraordinària d’aquesta cova oberta acull un llac d’aigües blavíssimes amb una fondària de fins a 39 m, que val la pena visitar de la mà dels barquers experts que n’expliquen la història i els detalls més curiosos. Les excavacions que s’hi han realitzat han obtingut nombroses troballes, la majoria dels segles IV i III aC, que testimonien el culte al déu Pan i les Nimfes.

Estatueta del déu Pan trobada a la gruta de Melissani. Museu Arqueològic d’Argostoli  [Foto: Josep Lario]

Després d’admirar els extraordinaris colors de l’aigua canviant de tonalitat a mercè de la incidència dels rajos solars a través de l’immens forat obert que li fa de sostre, us puc ben assegurar que m’estranya gens que se l’anomeni popularment “La cova de les Nimfes”. Els esperits de la natura han d’estimar aquest indret per força…

Placa de l’entrada de la cova de les Nimfes. Reprodueix un relleu actualment conservat al museu d’Argostoli. [Foto: Josep Lario]

Més al sud, a l’extrem meridional de Cefal·lònia, la localitat d’Escala allotja les restes d’una vil·la romana del segle III dC decorada amb uns interessants mosaics de temàtica diversa. Un amable però poc entès vigilant acull els visitants i els guia a través del jaciment, tot i que la bona voluntat que mostra no és suficient per aclarir els dubtes concrets que se’ns puguin presentar sobre els diferents espais i el contingut dels mosaics. Sembla que l’efecte d’un terratrèmol, un incendi o la construcció d’una església cristiana va moure les restes i és difícil reconèixer l’estructura original de la construcció, no obstant l’estat de conservació del paviment és suficient per fer-nos una idea de la seva importància. S’hi poden recórrer sis estances i els mosaics més destacables representen, en un cas, l’enveja atacada per feres salvatges i, en l’altre, una escena de sacrifici envoltada de textos en grec clàssic.

Divinitats de la natura i evidències històriques d’època romana, en els dos casos es fa present la força irresistible dels fenòmens tel·lúrics que han donat forma a una geografia fragmentada, testimoni de la insignificància de l’ésser humà enfront de la totpoderosa Gea.

TERESA

Les dones romanes també portaven biquini

Les dones de l’antiga Roma, encara que era bastant diferent que la nostra, també duien roba interior. La roba interior de les antigues dones romanes, però m’agradaria que penséssiu i investiguéssiu una mica sobre la pregunta que us faré més endavant.

Aquí us deixo una imatge De Vita cottidiana Romanorum de culturaclasica.com on es pot veure la roba que porten des de la interior fins la que es veu des de fora, tant d’homes com de dones (recordeu aquell vídeo de la Laura Galán?).

Clica damunt

Les dones romanes tenien (tal i com tenim nosaltres) les seves tècniques per aixecar el bust. Ho feien utilitzant sovint una peça de roba anomenada fascia pectoralis, que com bé he dit, era una espècie de cosset que ajudava a donar una major fermesa al bust. També trobem dues peces més de roba interior utilitzades per les dones, anomenades strophium i mamillare. Aquestes dues eren més semblants als cossets que tenim actualment i que tan de moda estan.

Aquestes peces estaven compostes per unes tires de cuir les quals cobrien el bust sostenint-lo i també afirmant-lo. També he d’esmentar una cosa molt curiosa que he trobat de la vestimenta de les dones romanes. La gent acostuma a pensar que els biquinis són un invent molt nou, un tipus de roba de bany molt modern, però no és així, ja que les antigues dones romanes en portaven de biquinis, encara que no els feien servir igual que ho fem nosaltres, com podem observar en els mosaics de la vil·la romana del Casale, Sicília:

Aquí us plantejo la meva pregunta, que és clara i senzilla: Per a què feien servir els biquinis les dones romanes?

Sebastià Giralt, Museum of London

Sebastià Giralt, Museum of London

Cristina Álvarez

1r batx. Llatí

Els gladiadors, herois de l’amfiteatre

Els gladiadors (que prenen el nom de la seva arma gladius “espasa”) solien ser esclaus, presoners de guerra o condemnats a mort, però també homes lliures que volien fama i fortuna, fins i tot van existir gladiadores! Aquest professionals de la lluita es formaven en escoles especials, privades o estatals, repartides per tot l’Imperi i organitzades en corporacions o familiae gladiatoriae que funcionaven com autèntiques empreses, generalment dirigides per un administrador que s’ocupava de l’ensinistrament, la manutenció, les armes, i de l’organització i el desenvolupament dels combats, anomenat lanista. Aquest combats es realitzaven en un edifici propi, l’amfiteatre, present en tot l’Imperi com podem observar en el nostre Google Maps d’amfiteatres (per cert, entre tots l’hem d’anar completant!).

Sabeu que en els seus orígens, les lluites de gladiadors, tenien un caràcter religiós? Doncs sí, ja que es celebraven durant les cerimònies fúnebres de personatges destacats per honrar-los. La tradició es remunta al segle IV a.C i el seu origen se situa a la Campània, al sud d’Itàlia, des d’on passarà a Etrúria i finalment a Roma. A partir del segle I a.C, aquestes lluites es van convertir en un espectacle públic que no trigà a difondre’s  per tot l’Imperi, el qual va passar a tenir una funció social i política.

Els combats de gladiadors (munera gladiatoria) servien per distreure i contentar a les masses desocupades, que per unes hores s’oblidaven dels seus problemes. Recordeu l’expressió de Juvenal panem et circenses? Aquests combats eren oferits  per magistrats o càrrecs públics, que dipositaven grans fortunes per aconseguir el vot del poble, i pels emperadors, que utilitzaven aquests espectacles per guanyar-se la confiança del poble i per incrementar la seva popularitat. Toi i que també hi havia detractors entre filòsofs o intel·lectuals, com Sèneca o Tàcit, i fins i tot emperadors com Tiberi o Marc Aureli. Amb el cristianisme aquests combats acabaran per perdre força fins a desaparèixer en el segle V. Encara les lluites de gladiadors ens encanten, vid. Magna Celebratio MMVIII i Ludi Apollinares.

Els jocs de l’amfiteatre duraven tot el dia. Sabeu com tenien lloc? Què feien el matí? Què eren les venationes? Qui era l’editor muneris? Què critaven els espectadors en funció si el gladiador havia estat valent o covard? És cert el gest de les pel·lícules del polze cap avall per condemnar-lo a mort? Eren supersticiosos els gladiadors? Què era la rudis? Quan deien Ave Caesar, morituri te salutant? Quines pel·lícules de lluites de gladiadors recordes, a més d’Espàrtac de Stanley Kubrick?…

Tot plegat em recorda quan vàrem visitar el Museu Arqueològic Nacional de Madrid, on hi havia una gran exposició classificada per èpoques, de les peces més valuoses del museu. Una d’elles, que pertanyia a l’Hispania romana, era un mosaic romà del segle III que representa en dues escenes  la lluita d’una parella de gladiadors i el seu final tràgic.

Aquest mosaic és un petit quadre o emblema emmarcat per una orla de tessel·les blanques i negres.  Les petites tessel·les d’aquest emblema, característiques de l’opus vermiculatum, van ser elaborades amb marbres de diferents tonalitats, calcària i pasta vítria, i formen en conjunt un gran cromatisme que s’aprecia sobretot en els vistosos escuts i cascos. Fou trobat a Roma l’any 167o amb altre mosaic similar. Va pertànyer a la  col·lecció del cardenal Camil Màxim fins que fou adquirit per Carles III en el segle XVIII. En 1867 va passar a formar part del Museu Arqueològic Nacional de Madrid.

L’escena, dividida en dos registres sobreposats, narra en imatges una lluita entre dos gladiadors Symmachus i Maternus i el seu resultat final, com si fos un còmic de lectura inversa.  Podríeu dir amb què anaven armats?  Quin nom rebien? Qui va guanyar? Podeu identificar el que diuen les inscripcions? Hi ha un element clau anomenat theta nigrum Ø que simbolitza la mort.

Laura Galán

2n bxt. Llatí i Grec