Els gladiadors (que prenen el nom de la seva arma gladius “espasa”) solien ser esclaus, presoners de guerra o condemnats a mort, però també homes lliures que volien fama i fortuna, fins i tot van existir gladiadores! Aquest professionals de la lluita es formaven en escoles especials, privades o estatals, repartides per tot l’Imperi i organitzades en corporacions o familiae gladiatoriae que funcionaven com autèntiques empreses, generalment dirigides per un administrador que s’ocupava de l’ensinistrament, la manutenció, les armes, i de l’organització i el desenvolupament dels combats, anomenat lanista. Aquest combats es realitzaven en un edifici propi, l’amfiteatre, present en tot l’Imperi com podem observar en el nostre Google Maps d’amfiteatres (per cert, entre tots l’hem d’anar completant!).

Sabeu que en els seus orígens, les lluites de gladiadors, tenien un caràcter religiós? Doncs sí, ja que es celebraven durant les cerimònies fúnebres de personatges destacats per honrar-los. La tradició es remunta al segle IV a.C i el seu origen se situa a la Campània, al sud d’Itàlia, des d’on passarà a Etrúria i finalment a Roma. A partir del segle I a.C, aquestes lluites es van convertir en un espectacle públic que no trigà a difondre’s  per tot l’Imperi, el qual va passar a tenir una funció social i política.

Els combats de gladiadors (munera gladiatoria) servien per distreure i contentar a les masses desocupades, que per unes hores s’oblidaven dels seus problemes. Recordeu l’expressió de Juvenal panem et circenses? Aquests combats eren oferits  per magistrats o càrrecs públics, que dipositaven grans fortunes per aconseguir el vot del poble, i pels emperadors, que utilitzaven aquests espectacles per guanyar-se la confiança del poble i per incrementar la seva popularitat. Toi i que també hi havia detractors entre filòsofs o intel·lectuals, com Sèneca o Tàcit, i fins i tot emperadors com Tiberi o Marc Aureli. Amb el cristianisme aquests combats acabaran per perdre força fins a desaparèixer en el segle V. Encara les lluites de gladiadors ens encanten, vid. Magna Celebratio MMVIII i Ludi Apollinares.

Els jocs de l’amfiteatre duraven tot el dia. Sabeu com tenien lloc? Què feien el matí? Què eren les venationes? Qui era l’editor muneris? Què critaven els espectadors en funció si el gladiador havia estat valent o covard? És cert el gest de les pel·lícules del polze cap avall per condemnar-lo a mort? Eren supersticiosos els gladiadors? Què era la rudis? Quan deien Ave Caesar, morituri te salutant? Quines pel·lícules de lluites de gladiadors recordes, a més d’Espàrtac de Stanley Kubrick?…

Tot plegat em recorda quan vàrem visitar el Museu Arqueològic Nacional de Madrid, on hi havia una gran exposició classificada per èpoques, de les peces més valuoses del museu. Una d’elles, que pertanyia a l’Hispania romana, era un mosaic romà del segle III que representa en dues escenes  la lluita d’una parella de gladiadors i el seu final tràgic.

Aquest mosaic és un petit quadre o emblema emmarcat per una orla de tessel·les blanques i negres.  Les petites tessel·les d’aquest emblema, característiques de l’opus vermiculatum, van ser elaborades amb marbres de diferents tonalitats, calcària i pasta vítria, i formen en conjunt un gran cromatisme que s’aprecia sobretot en els vistosos escuts i cascos. Fou trobat a Roma l’any 167o amb altre mosaic similar. Va pertànyer a la  col·lecció del cardenal Camil Màxim fins que fou adquirit per Carles III en el segle XVIII. En 1867 va passar a formar part del Museu Arqueològic Nacional de Madrid.

L’escena, dividida en dos registres sobreposats, narra en imatges una lluita entre dos gladiadors Symmachus i Maternus i el seu resultat final, com si fos un còmic de lectura inversa.  Podríeu dir amb què anaven armats?  Quin nom rebien? Qui va guanyar? Podeu identificar el que diuen les inscripcions? Hi ha un element clau anomenat theta nigrum Ø que simbolitza la mort.

Laura Galán

2n bxt. Llatí i Grec