Sabeu si hi ha altres mosaics o fragments de mosaic que tractin sobre el mateix tema?
Qui pugui relacionar les imatges d’aquest mosaic amb alguna peça, tant si pertany a col·leccions particulars com públiques, ho faci saber a info@pecesdemuseu.com
Què sabeu de les curses de quàdriques, del circ romà i del Circ Màxim de Roma?
Tots els detalls d’una cursa romana de quadrigues. ARA, Daniel Romaní 23/07/2017
Us convido a llegir amb molta atenció el text següent de JON FERNÁNDEZ publicat a La Vanguardia
Seguro que, a priori, muy poca gente levantaría la mano motu proprio ante la pregunta de si alguien sabe latín. Pero, de facto, todo quisqui utiliza el latín a diario, sin darse cuenta. No es ningún rara avis ni ningún esnob quien en sus conversaciones habituales menciona palabras y locuciones latinas como spa, referéndum, ultimátum, álbum, campus, júnior, currículum vitae, dúplex, sui generis, tiquismiquis o, incluso, etcétera. La lista podría seguir ad infinítum y se podría alargar in sécula seculórum. Pero seguro que, a no ser que se quede in albis, no necesita ayuda ni de su alter ego ni del sursuncorda para entender todas y cada una de las palabras que acaba de leer en estas líneas. Aunque sea, en realidad, un totum revolutum de latín y castellano, y usted no haya estudiado mucho más latín que aquel ya lejano rosa, rosae.
Pues eso, que sin ser doctores honoris causa ni haber sacado notas cum laude, todos sabemos, o por lo menos manejamos con cierta soltura, el latín. Esa lengua tan antigua que, sin embargo, aún respira entre nosotros. Tanto el lenguaje culto como el popular contienen una gran cantidad de latinismos. Algunos han mantenido su significado original, como el famoso carpe diem (aprovecha el día o el momento) y otros han recibido nuevas connotaciones, como en el caso de versus. Originalmente quiere decir hacia en latín, pero los ingleses le dieron el significado de contrariedad, y lo hemos recibido con su nueva connotación de la mano del inglés.
“Es precisamente el inglés, una lengua no romance, la que más latinismos incorpora a su lenguaje y que por la influencia que ha tenido en el resto de lenguas ha transmitido muchos latinismos a las lenguas romances”, explica Emilio del Río Sanz, doctor en Filología clásica y profesor de la Universidad de La Rioja. Del inglés hemos recibido latinajos como máster (de magister), esnob (de sine nobilitate, sin nobleza), currículum vitae o ítem (del mismo modo). El profesor Del Río es un gran defensor de darle más importancia al latín en la enseñanza, y pone como ejemplo y referencia la educación inglesa y, especialmente, la alemana donde se estudian hasta cinco años de latín antes de llegar a la universidad. “No pretendo que sean cinco años en España, pero por lo menos uno o dos”, reivindica.
Del Río subraya que saber latín es un elemento básico de conocimiento para nuestras propias lenguas y nuestra cultura, que hunde sus raíces en el mundo latino. Con un mayor dominio de la antigua lengua de los romanos se nos abriría todo un mundo de curiosidades: sabríamos, por ejemplo, que la palabra salario viene de sal, porque en el mundo romano se pagaba el sueldo con sal, o que el saludo vasco agur proviene de augurium. Pero, sobre todo, utilizaríamos y pronunciaríamos mejor los latinismos, tal y como defiende Leonardo Gómez Torrego, doctor en Filología románica y miembro del consejo asesor de la Fundeu. “La persona que presume de culta con cierta frecuencia acude a los latinismos, pero hay otros que se usan popularmente y no se saben ni que provienen del latín como todo quisqui o el quid de la cuestión”, comenta. Según él, en muchas ocasiones se usan mal por desconocimiento del latín, y los errores suelen ser tanto de pronunciación como de estructura. Los castellanizamos de forma incorrecta: a grosso modo en lugar de grosso modo, motu propio en lugar de motu proprio, etcétera.
El latín ha sido una de las lenguas de referencia de la ciencia y la literatura por lo menos hasta el siglo XVIII, y de la iglesia hasta hace no muchas décadas. Por ello, cuando discutimos sobre economía hablamos con naturalidad del déficit, del superávit o de la renta per cápita. Cuando hablamos de salud mencionamos el spa (que viene, según algunas opiniones, de salute per aquam), de la fecundaciónin vitro, de la enfermedad de lupus (lobo), del delirium tremens o del famoso mens sana in corpore sano. Los abogados siguen utilizando términos como hábeas corpus, in dubio pro reo o de iure. En cuestiones de arte y música hablamos de la ópera prima de un autor, de escuchar unréquiem (literalmente descanso, porque se refiere a la música para difuntos), comentamos que la melodía va in crescendo o pedimos un bisen un concierto. Todos conocemos, además, organizaciones y empresas con nombre tan latinos como Cáritas, Sanitas, Secúritas Direct o Legálitas.
Y para más inri, tenemos los latinajos adquiridos mediante la Iglesia católica. La lista es muy larga, aunque el profesor Del Río defiende que la Iglesia no ha sido la mayor influencia a la hora de transmitir esta lengua. “Asimilar el latín a la Iglesia es reducirlo demasiado”, asevera. Pero la verdad es que nos ha dejado muchas expresiones: “Vienes hecho un eccehomo”, “estás hecho un adefesio” (de ad Ephesios, perteneciente a los efesios, un pueblo de la antigüedad al que san Pablo escribió unas cartas en la Biblia), “un funeral córpore insepulto (de cuerpo presente) o la bendición urbi et orbi (a la ciudad, Roma, y al mundo) del Papa. De hecho, se dio misa en latín hasta el concilio Vaticano II (1962-1965), en el que se decidió utilizar las lenguas de cada país. Tal fue el revuelo que el cardenalAntonio Bacci, del ala más conservadora, escribió en 1963 un diccionario para traducir los términos más modernos al latín y así poder mantener la antigua costumbre. Pero el papa Pablo VI no le hizo caso. Estas fueron algunas de las propuestas de Bacci: salivaria gummis (chicle), absurda symphonia (jazz), homo machina (robot) o follius pedunque ludus(fútbol)…
A día de hoy, el único Estado del mundo en el que el latín es lengua oficial es el Vaticano, aunque en la práctica trabajan en italiano y francés, y después traducen los documentos a la lengua oficial. Con todo, los papas han llevado el latín hasta la cúspide de la modernidad. Benedicto XVI fue el primero en abrir una cuenta en Twitter, lo hizo en muchas lenguas, entre ellas en latín. Lo mismo ha hecho el papa Francisco, y su cuenta en latín tiene más de 260.000 seguidores. Así reza la descripción de su perfil: “Tuus adventus in paginam publicam papae Francisci breviloquentis optatissimus est “(Los muy esperados dichos breves del papa Francisco, que llegan para tí en una página pública). De ahí se podría deducir que Twitter se podría traducir como breviloquentor. Pero no es así, la traducción literal seria pipiatio, tal y como aclara el profesor Del Río.
Aunque no sólo los habitantes del Vaticano saben hablar latín. En todo el mundo y en varias ciudades de España existen círculos latinos en los que la gente se reúne para leer y hablar latín. Javier Ortiz, profesor de latín, es uno de ellos, puesto que es miembro del Circulus Latinus Barcinonensis. “Nuestro reto era llegar a la literatura clásica por el mero placer de leerla en su lengua original. Y muchos hemos llegado al latín vivo por esa vía”, comenta. Reivindican y utilizan formas más modernas y atractivas para estudiar latín como el método orberg (Culturaclasica.com/lingualatina/index.htm), y además de leerlo hablan de cualquier tema en esa lengua. “En latín hablamos poco sobre internet —reconoce Ortiz—, pero se puede. Para pendrive, yo propuse ferula electronica, porque Prometeo llevaba el fuego en la férula y me parecía que, como llevamos tanta información en el pendrive, la palabra férula podría servir”. Este tipo de neologismos latinos se pueden encontrar en el diccionario del Vaticano, pero también en el diccionario Galego-latinoeditado por la Xunta de Galicia en el año 2010. Ahí podemos toparnos con palabras como electrogramma (correo electrónico), folliludium mensale (futbolín) o pasta vermiculata (spaghetti).
También existen revistas de actualidad on line en latín como Ephemeris (Alcuinus.net/ephemeris/), y en la red se pueden ver conferencias enteras en latín. Uno de los conferenciantes que con mayor fluidez lo habla es el italiano Luigi Miraglia, y hay varios vídeos suyos en Youtube. Pero tranquilos que el quid de la cuestión no es saber hablarlo, sino ser conscientes de los latinismos que nos rodean. Es peccata minuta no dominar dicha lengua, pero se sigue diciendo que quien sabe mucho sabe latín. Por algo será. Sapere aude, como dirían los romanos: atrévete a saber.
El llatí segueix viu? On? Com? Per què?…
Quins llatinismes i expressions llatines heu trobat en aquest article? Quins llatinismes són participis? N’heu trobat de present? i de perfet passiu? Què és el neollatí?
L’exèrcit espanyol està duent a terme una sèrie de moviments perquè “l’educació per a la pau i la seguretat” sigui inclosa en els centres educatius
MARINA SUBIRATS
“Si vis pacem, para bellum”, deien els romans. I amb aquesta excusa van ocupar el continent a sang i a foc. Un bon sofisma per justificar la guerra i fomentar les actituds i valors guerrers. Segons aquest principi, per tenir pau el millor és crear la por suficient per legitimar la preparació de la guerra, amb la idea que si s’arriba a l’equilibri del terror ningú no s’atrevirà a usar les armes, perquè seria suïcida. I és cert que amb aquest principi el món occidental va aconseguir un llarg període de pau; però també es va propiciar el desenvolupament d’una indústria armamentista terrorífica, que ha exportat els conflictes bèl·lics cap a continents més pobres. Queda clar doncs: si prepares la guerra, acabaràs tenint-la en un lloc o altre, ja que molta gent estarà interessada que aquest objectiu no desaparegui.
La mili va ser durant molts anys el lloc d’ensinistrament dels homes per fer-los aptes per a la guerra. Ja fa uns 20 anys que molts dels joves van decidir que no volien fer-la, perquè ja no veien cap sentit a la instrucció que hi rebien. Va costar. Els objectors eren inicialment empresonats, se’ls volia dedicar a altres feines, humiliar-los… Va ser inútil, ells van aguantar i la mili va desaparèixer sense que passés res, i es va demostrar que no feia cap falta.
Ah, però no tothom ho veu així. L’exèrcit espanyol ha iniciat, fa un parell d’anys, una sèrie de moviments perquè “l’educació per a la pau i la seguretat” sigui inclosa en els centres educatius. Sona bé, oi? Un títol impecable. En els documents que en parlen, a la web, ja s’afegeix un altre terme, “defensa”, però l’explicació segueix sent molt curosa, molt políticament correcta. És quan alguna de les persones implicades en parla directament que veiem quins són els objectius reals: “Els nois d’avui no tenen sentit militar, el nostre país està rodejat de perills, cal que aprenguin a defensar-nos”, i així successivament. Uns perills que esmenten, esclar, però que senzillament no vull reproduir aquí.
Un entrenament de caràcter militar és just el contrari del que necessitem
Ha començat, doncs, l’educació militar a les escoles. Encara limitada, però amb tot un pla preparat per expandir-la. Es preveu anar molt lluny: campaments anuals perquè els nois aprenguin a exercitar les virtuts bèl·liques, manuals d’exaltació patriòtica, etc. Tot molt discret, de moment, perquè ja és evident que no serà molt ben rebut, però amb viril constància i “ empecinamiento ”. Fa un parell de cursos ja es va iniciar la preparació del professorat en algunes comunitats autònomes: Castella i Lleó, Castella-la Manxa, Madrid. Sempre Castella. Diu en Salvat-Papasseit: “Ampla és Castella, i com un palmell té la durícia d’aixecar l’espasa: el braç és las i no el mena cervell”. I encara. Aturada en un passat guerrer que no ha pogut superar i que tracta de reproduir en tot moment bastint enemistats que justifiquin les preparacions per al conflicte, per poder mantenir l’espasa alta encara durant generacions i generacions.
De fet, ja hi ha hagut centres educatius que han objectat i que s’han declarat “Centres d’educació per a la pau i lliures d’educació militar”, i també, a començaments d’aquest any, hi va haver una iniciativa d’Esquerra Unida per a municipis que es volguessin declarar lliures d’educació militar. Així, pel que sembla, el projecte s’ha modificat una mica, i ara els militars es volen dirigir sobretot a les escoles privades i concertades, perquè temen que les públiques s’hi resisteixin. Tant de bo sigui així! Per sort, l’escola pública té encara una certa autonomia a l’hora de decidir què cal transmetre i què no, mentre que el professorat de la privada en molts casos s’ha de doblegar a fer el que toca.
En qualsevol cas, una educació i un entrenament de caràcter militar -encara que es camufli sota el nom de seguretat -és, des del meu punt de vista, just el contrari del que necessitem. Cada dia veiem els problemes que causa el bullying ; veiem com s’accelera el patiment dels nois i noies que són diferents, no són violents o no volen ser-ho. Veiem com segueixen predominant els valors masculins de l’agressivitat, n’hi ha prou d’observar els patis i els jocs que s’hi desenvolupen. Estimular en els nois el gust pel combat i per l’enfrontament és totalment contraproduent: vivim en un món on cal superar les actituds maniquees, els bons i dolents, ells i nosaltres, distincions que, en una societat plural i diversa com la nostra, van contra la convivència pacífica. ¿Ens podem permetre de retrocedir mil anys per tornar als enfrontaments de moros i cristians, fomentats des de l’escola? ¿És realment aquesta una educació per a la seguretat, o més aviat el que farà és garantir conflictes i destruccions?
Crec que caldrà prestar molta atenció a aquest tipus d’iniciatives, que un cop desenvolupades són molt difícils d’aturar.
Font: Diari Ara
Observeu bé la portada d’avui del diari Marca. Quins referents hi veieu? Com s’utilitzen? M’ajudeu a trobar tots els apunts que teniu a Aracne fila i fila sobre déus, referents clàssics i futbol?
Gaby
Si Ciceró aixequés el cap i es trobés amb certs titulars periodístics!
Prodest ja es veu que és una forma del verb prosum (un compost de sum) que vol dir bàsicament “aprofitar, ser útil, beneficiós… “
El titular periodístic Quid prodest? vol dir “Què és útil? Què és beneficiós? Què aprofita?” I la veritat és que té sentit, però un sentit diferent de la força que té la sentència llatina Cui prodest?
que vol dir “A qui aprofita? A qui beneficia?” i pel que diu l’article sembla que és aquest el títol que li correspondria.
En realitat, la cita llatina que ressona darrera d’aquest titular és de la Medea (v. 500-501) de Sèneca i diu: Cui prodest scelus, is fecit que vol dir: “A qui beneficia el crim, aquest és el seu autor”.
Tinc entès que heu tingut la sort de veure i llegir la Medea d’Eurípides que és força igual i força diferent de la Medea de Sèneca, perquè han passat molt anys i els llatins no eren els grecs, evidentment. Sèneca, encara que va escriure una mica de tot i fins i tot tragèdies, és conegut sobretot com a moralista i són cèlebres les seves sentències i aquesta és una d’elles. Sèneca va viure una època de crisi sota l’emperador Neró i no ho va tenir fàcil… nosaltres ara tampoc no ho tenim gens fàcil amb la crisi i la pregunta clau és: Cui prodest?
Mercè Otero-Vidal (professora jubilada)
Santa Eulàlia. L’Hospitalet de Llobregat
Hem arribat a les Idus de març que ja sabeu que és una data de malastrugança perquè va ser quan van matar Juli Cèsar.
Juli Cèsar havia estat avisat del complot contra ell, però no en va fer cas. Un dels avisos va ser un somni de la seva dona Calpúrnia. Però abans Cèsar havia tingut una altra dona important, que era Pompeia i de la qual es va divorciar.
Atenció. No s’ha de confondre, doncs, la ciutat de Pompeia que va patir l’erupció del Vesuvi, amb el nom de la dona de Cèsar.
Aquí teniu un article del diari La Vanguardia del 5 de març que porta aquest títol estrany de “Les Pompeies de Mas”.
Si us llegiu l’article, podreu explicar de quina Pompeia es tracta i què va passar concretament
Hauríeu de buscar una mica d’informació sobre qui va ser Plutarc i de què va la seva obra Vides Paral·leles.
També trobareu citat a l’article Marc Tul·li Ciceró i podríeu comentar quina al·lusió es fa a la seva activitat política i per què.
Potser és més difícil veure i explicar com es relaciona tota aquesta història clàssica amb la política actual, però ho podeu intentar.
A la premsa constantment surten cites clàssiques i potser aquests dies al voltant dels Idus de març en surtin més, podríeu fer una mica de recerca a veure què trobeu.
Ja hem repassat què va dir Cèsar quan va passar el Rubicó, ara toca recordar què va dir quan va veure qui hi havia entre els conjurats per matar-lo.
Mercè Otero-Vidal (professora jubilada)
Santa Eulàlia. L’Hospitalet de Llobregat
Les notícies d’actualitat sempre ens han interessat tant les de prensa escrita com les de prensa digital, per això hem decidit fer un article recollint els diferents llatinismes que s’utilitzen en la premsa i ens hem quedat sorpreses de veure’n tants!
Què us ha semblat el nostre tastet de llatinismes? Sabríeu classificar els llatinismes que hem posat segons si són llatinismes que s’utilitzen en l’àmbit jurídic, universitari, sanitari, polític, o general? Ens podríeu ajudar a fer recerca a la premsa i anar posant aquí tots els que aneu trobant.
Andrea i Irina Balart
1r Batx C Llatí
Cada diumenge surt al diari El Punt, a l’apartat de suplement dominical de Presència un article de Joan-Lluís Lluís.
Aquesta vegada ens ha parlat sobre una lletra que tots hem utilitzat alguna vegada, però que no sabem ni d’on ve ni el seu significat concret o, simplement, per què la posem -potser l’escrivim perquè queda bé i ja està. Aquesta lletra és la &, tothom la utilitzem per unir alguna cosa, ja siguin noms, llocs, llibres… Ara us convido a llegir l’article que ha fet aquest gran autor i que em digueu:
Si teniu curiositat per veure un altre article, aquí en teniu un que va deixar al bloc la meva professora de Llatí i Grec.
Thaïs Jiménez
2.2 Batxillerat INS Isaac Albéniz
Llatí i Grec
Cada diumenge espero amb delit asseure’m a esmorzar en companyia de l’article lingüístic de Joan-Lluís Lluís a Presència, el suplement dominical d’El Punt. Com a lingüista de pro que sóc, m’agrada la seva manera desenfadada de tractar aspectes de la llengua i el descobriment de detalls de llengües minoritàries, algunes d’elles desconegudes per a mi. El lliurament d’avui és eminentment etimològic i crec que suposa una bona ocasió per posar sobre la taula els coneixements que sobre aquesta disciplina lingüística hem estat treballant a les nostres matèries. Llegiu-lo i digueu-me: Què en penseu, de la hac? Esteu d’acord amb Fabra o defenseu una actitud més conservadora, etimològicament parlant?
TERESA
