Sempre hi ha hagut supersticions, fins i tot en temps de l’homo sapiens; però els romans se’n porten la palma! Per a ells la superstitio (de super i stare “estar per sobre”) responia a un sentiment personal i privat, enfront de la religio, que eren les creences admeses per l’Estat. Creien que els déus els avisaven mitjançant presagis o senyals que anuncien un esdeveniment futur. Abans de qualsevol acte important els consultaven per mitjà dels àugurs, encarregats d’esbrinar la voluntat dels déus mitjançant el vol de les aus, els fenòmens meteorològics i els prodigis, i els harúspexs, que examinaven les entranyes dels animals sacrificats. S’intercanviaven regals per Cap d’Any per obtenir bona sort. Era un mal presagi que un gos negre entrés a casa; que una serp travessés l’atri; que una rata foradés un sac de farina; que un corb espicassés l’estàtua d’una divinitat; l’aparició d’un mussol o d’una àguila; un estornut a taula; trepitjar el llindar de la casa; entrar amb el peu esquerre (d’aquí allò de dextro pede); casar-se en certes dates sense haver consultat els auspicis (el millor període per casar-se era la segona meitat de juny); no entrar la núvia en braços a la nova llar; no tallar-se els cabells segons el cicle de la lluna… Consideraven de mal auguri l’endemà de les tres dates fixes (calendes, nones i idus), eren els dies atri “dies negres”.
Detall d’un mosaic romà procedent de Pompeia. Wiquipèdia.
En canvi, consideraven de bon averany les abelles.
Desviaven el tan temut mal d’ull amb amulets: quan naixia un nen li penjaven al coll la butlla (bulla), una capseta amb amulets perquè el protegissin dels mals esperits durant la infància i als setze o disset anys l’oferien a les divinitats familiars juntament amb les joguines i la toga praetexta. La gent lluïa sense problemes fal·lus de joieria per evitar el mal d’ull. El puny tancat amb el dit polze entre l’índex i el cor, l’ull (pintat de blau o representant el sol)… eren símbols que també consideraven talismans contra el mal d’ull. Fins i tot protegien els morts posant a la tomba STTL. Creien en personatges malèfics com les làmies (precedents de l’home del sac que s’emportaven i es menjaven els nens desobedients) o les bruixes o harpies, en fantasmes, homes-llops i vàmpirs contra els quals utilitzaven tota mena d’amulets.
Si fas batxillerat, tradueix el text següent de Terenci (Formió IV 706-708) per esbrinar si tot el que li passa a Geta és rebut com a bon o mal averany:
intro iit in aedis ater alienus canis;
anguis per impluvium decidit de tegulis;
gallina cecinit;…
I vosaltres sou supersticiosos? Si ho sou, en què i per què? Sabeu per què avui hi ha gent que evita el número tretze? Quines supersticions romanes encara avui perviuen? També en això som hereus seus?…
I vosaltres sou supersticiosos?
Para nada, no me dan miedo los gatos negros, paso por debajo de las escaleras a proposito y nunca pasa nada.
Sabeu per què avui hi ha gent que evita el número tretze?
Entre ellas está que había 13 personas en la Última Cena de Jesucristo y luego fue crucificado, que el código de Hammurabi omite este número en su lista, que existen 13 espíritus del mal, o que los calendarios sólo tienen doce meses y el numero 13 seria salirse de la norma.
Quines supersticions romanes encara avui perviuen?
La palabra superstición, en la antigua Roma, significaba «superstatio», es decir una ubicación superior de los dioses, que están por encima de los hombre y que comunican su voluntad. La señal más temida era el rayo de Júpiter.
Algunos ejemplos de supersticiones romanas son:
– Los romanos estaban convencidos de que los genios malos penetran en los cuerpos humanos y los inflan tres veces. Para cerrarles la entrada, en forma preventiva, recomendaban los sacerdotes comer una cebolla o ajo cada mañana, hortaliza divina. La gente creía firmemente en esto
-Los niños temblaban por Mormo y Lamia. Mormo era un ser fantástico cuyo nombre era suficiente citar, para hacer sumisos a los niños más traviesos. Las Lamias, según la aterrada creencia infantil, eran crueles brujas, que devoraban vivos a los niños revoltosos y desobedientes.
– El romano no temía la muerte, pero sí lo aterraba pronunciar la palabra. Por ello, nunca decían que «murió o murieron», sino preferían decir que «vivió o vivieron».
La paraula superstició és un concepte difícil de definir. Primerament, perquè el concepte que designa no és perceptible, no és un objecte físic que es pugui agafar, palpar…
L’etimologia ens diu que la paraula “superstició” prové d’un verb llatí: super-stare. Aquest verb vol dir “romandre sobre” que pels romans tenia un sentit figurat de “ser testimoni” o sobreviure.
Per lo que he trobat hi han dos tipus de supersticions:
– Les supersticions tradicionals: Són aquelles que tenen l’origen en l’Edat Mitjana i que ens han arribat a l’actualitat mitjançant el coneixement transmès de pares a fills.
– Les supersticions personals: Són totes aquelles que la pròpia persona es fa i que creu que li poden donar bona sort.
Per exemple hi han algunes supersticions com si veus un gat negre per el carrer et dona mala sort. Per a mi aquesta superstició la veig racista perquè solament perquè tingui el color negre ja dona mala sort.
O com per exemple que el numero 13 dona mala sort o en futbol es diu que aquest numero es el de la afició i per aixó els jugadors mai l’agafen.
En conclusió: No hi crec en les supersticions perquè algunes son despectives o no tenen sentit.