El passat 13 d’octubre els alumnes de 4t d’ESO, 1er i 2on de batxillerat, de grec i llatí, vam fer una sortida a Empúries, on una actriu que feia de Iulia, ens va explicar la ciutat romana i, molt per sobre, la grega. Posteriorment, un cop dins el museu, la nostra tasca va ser explicar als companys la tècnica dels mosaics i, concretament, el mosaic del sacrifici d’Ifigenia i els seus personatges.

El punt de partida de la nostra investigació va ser aquest article, on vam trobar un puzzle del mosaic i un vídeo per si necessiteu ajuda amb els personatges. Vet aquí el resultat final.

La Marina va explicar la tècnica de fer mosaics

Els romans utilitzaven els mosaics per decorar els paviments de les cases. Els materials que s’utilitzaven eren normalment marbres de colors (basalts, granit, pòrfir, serpentina), pedres semiprecioses (malaquita, lapislàtzuli, cornalina) o fins i tot podien ser de vidre o esmalt, o de ceràmica. Els primers mosaics deriven dels primers paviments hel·lenístics, que són fets de còdols amb figures i dibuixos blancs a sobre d’un fons fosc. Més endavant, a Macedònia van començar a remarcar les figures dels còdols amb terracota, també eren de colors blancs i foscs. Les primeres referències gregues de mosaics són del segle I aC a la literatura. Aquests mosaics es trobaven en un vaixell, que tenia els paviments de mosaics fets amb pedres precioses. A Delos es troben molts tipus de mosaics. A partir del segle II aC va ser quan es va difondre la tècnica musiva.

L’opus tessellatum és la tècnica, en general, de fer mosaics. Ara bé, la tècnica que van utilitzar per fer aquest emblema, part central del mosaic en què trobem un dibuix, va ser l’opus vermiculatum, tècnica en què s’utilitzaven tessel·les molt petites per aconseguir traçar el que serien les pinzellades d’un quadre. En canvi, si el mosaic estava format peces molt més grans, s’anomenava opus sectile; estava fet amb peces de marbre, normalment disposades formant formes geomètriques. També hi ha l’opus spicatum, que és un paviment compost per maons col·locats de manera que formaven com una espina de peix.

Aquest mosaic el van trobar en una domus romana i actualment es conserva al Museu Arqueològic d’Empúries. Sembla que l’emblema el va fer a Atenes algun artista entre els segles II i I aC i el van portar a Empúries, on el van encaixar a un mosaic més gran. L’emblema el van fer seguint l’opus vermiculatum. Hi predominen els colors verd, vermell i blanc. Al voltant de l’emblema hi havia un mosaic opus tessellatum de color blanc i amb senefes geomètriques de color negre a la part més exterior.

La Thaïs va explicar el mite del sacrifici d’Ifigenia i els seus personatges

El mite d’Ifigenia està situat al cicle Troià de Grècia, quan l’exèrcit d’Agamèmnon està aturat a Àulida (en grec Αὐλίς, un antic poble de Beòcia) i no pot sortir cap a Troia per rescatar Hèlena perquè Àrtemis, Diana en llatí, deessa de la cacera i la castedat, s’havia enfadat amb el rei Agamèmnon per caçar un dels cérvols sagrats de la deessa i, aquesta havia aturat els vents.

Per això, Agamèmnon, rei de Micenes, pregunta a Calcant, un endeví, com aplacar la ira de la dea i aquest li diu que ha de sacrificar a la dona més bella, Ifigenia, perquè els deixi marxar d’Àulida. Aquest en un principi s’hi va negar, però en veure que no tenia una altre alternativa, va acceptar.

Llavors, va manar cridar la seva filla, que era a Micenes amb la seva mare, amb el pretext de casar-la amb l’heroi semidiví Aquil·les, de manera que, quan aquesta arribés, Calcant seria l’encarregat d’immolar-la en nom de la dea.

Segons Eurípides a Ifigenia a l’Àulida, finalment Àrtemis es compadeix del noia i la substitueix per una cérvola. El mateix autor a Ifigenia entre els taures la presenta convertida en la seva sacerdotesa a Tàuride.

Havíem pensat en dir els personatges del mosaic nosaltres mateixes, com vam fer a Empúries, però finalment hem decidit que ens agradaria veure si sou capaços de diferenciar cadascún dels personatges.

Per concloure, volem dir que la sortida, en general, va estar molt bé, ja que la Iulia explicava com si hagués estat allà realment durant el segle I aC i feia comparacions entre el nostre món i el seu. Per descomptat, nosaltres no vam arribar a tant de nivell com el que tenien ella, però vam fer-ho tan bé com vam poder.