Els gladiadors (que prenen el nom de la seva arma gladius “espasa”) solien ser esclaus, presoners de guerra o condemnats a mort, però també homes lliures que volien fama i fortuna, fins i tot van existir gladiadores! Aquest professionals de la lluita es formaven en escoles especials, privades o estatals, repartides per tot l’Imperi i organitzades en corporacions o familiae gladiatoriae que funcionaven com autèntiques empreses, generalment dirigides per un administrador que s’ocupava de l’ensinistrament, la manutenció, les armes, i de l’organització i el desenvolupament dels combats, anomenat lanista. Aquest combats es realitzaven en un edifici propi, l’amfiteatre, present en tot l’Imperi com podem observar en el nostre Google Maps d’amfiteatres (per cert, entre tots l’hem d’anar completant!).
Sabeu que en els seus orígens, les lluites de gladiadors, tenien un caràcter religiós? Doncs sí, ja que es celebraven durant les cerimònies fúnebres de personatges destacats per honrar-los. La tradició es remunta al segle IV a.C i el seu origen se situa a la Campània, al sud d’Itàlia, des d’on passarà a Etrúria i finalment a Roma. A partir del segle I a.C, aquestes lluites es van convertir en un espectacle públic que no trigà a difondre’s per tot l’Imperi, el qual va passar a tenir una funció social i política.
Els combats de gladiadors (munera gladiatoria) servien per distreure i contentar a les masses desocupades, que per unes hores s’oblidaven dels seus problemes. Recordeu l’expressió de Juvenal panem et circenses? Aquests combats eren oferits per magistrats o càrrecs públics, que dipositaven grans fortunes per aconseguir el vot del poble, i pels emperadors, que utilitzaven aquests espectacles per guanyar-se la confiança del poble i per incrementar la seva popularitat. Toi i que també hi havia detractors entre filòsofs o intel·lectuals, com Sèneca o Tàcit, i fins i tot emperadors com Tiberi o Marc Aureli. Amb el cristianisme aquests combats acabaran per perdre força fins a desaparèixer en el segle V. Encara les lluites de gladiadors ens encanten, vid. Magna Celebratio MMVIII i Ludi Apollinares.
Els jocs de l’amfiteatre duraven tot el dia. Sabeu com tenien lloc? Què feien el matí? Què eren les venationes? Qui era l’editor muneris? Què critaven els espectadors en funció si el gladiador havia estat valent o covard? És cert el gest de les pel·lícules del polze cap avall per condemnar-lo a mort? Eren supersticiosos els gladiadors? Què era la rudis? Quan deien Ave Caesar, morituri te salutant? Quines pel·lícules de lluites de gladiadors recordes, a més d’Espàrtac de Stanley Kubrick?…
Tot plegat em recorda quan vàrem visitar el Museu Arqueològic Nacional de Madrid, on hi havia una gran exposició classificada per èpoques, de les peces més valuoses del museu. Una d’elles, que pertanyia a l’Hispania romana, era un mosaic romà del segle III que representa en dues escenes la lluita d’una parella de gladiadors i el seu final tràgic.
Aquest mosaic és un petit quadre o emblema emmarcat per una orla de tessel·les blanques i negres. Les petites tessel·les d’aquest emblema, característiques de l’opus vermiculatum, van ser elaborades amb marbres de diferents tonalitats, calcària i pasta vítria, i formen en conjunt un gran cromatisme que s’aprecia sobretot en els vistosos escuts i cascos. Fou trobat a Roma l’any 167o amb altre mosaic similar. Va pertànyer a la col·lecció del cardenal Camil Màxim fins que fou adquirit per Carles III en el segle XVIII. En 1867 va passar a formar part del Museu Arqueològic Nacional de Madrid.
L’escena, dividida en dos registres sobreposats, narra en imatges una lluita entre dos gladiadors Symmachus i Maternus i el seu resultat final, com si fos un còmic de lectura inversa. Podríeu dir amb què anaven armats? Quin nom rebien? Qui va guanyar? Podeu identificar el que diuen les inscripcions? Hi ha un element clau anomenat theta nigrum Ø que simbolitza la mort.
Laura Galán
2n bxt. Llatí i Grec
Ui, Laura! No m’ho havíeu dit que en el viatge d’Història d’art a Madrid havíeu pogut contemplar aquesta meravella. Sort en tenim del bloc que ens permet compartir experiències com aquesta!
Laura!! M’ha agradat molt l’article 😀 la veritat és que el mosaic en directe era molt maco!
Mira… jo crec que va guanyar en Symmachus, més que res pel cor que surt al costat del seu nom… jajaja i, per tant, és el Maternus el que va morir, i que porta el “theta nigrum Ø” al costat!
Ave!
M’ha agradat molt l’article! Tot el que has posat sobre el gladiadors m’ha recordat a la pel·licula de Gladiator. Com recollien els esclaus, com es guanyaven la gloria i més endavant la llibertat. Cada lluita es jugaven la vida, sempre estaven desaventejats al costat dels seus oponents.
Està tot molt explícit, l’unica cosa que mai m’havia adonat era que també hi havien dones gladiadores!
Vale Laura!
Hola,bon artícle Lauram cerc que la vida dels gladiadors va ser molt important i interessant, enacara que només eren esclaus. Existeixen un munt de pel·lícules on és veu reflectit la vida d’aquets lluitadors, com la de “Gladiator”, “Espartacus”, entre altres.
No només eren uns simples lluitadors, ja que abans de convertir-se’n havien de fer jornades ‘adiestrament sota una disciplina dura que preparava tan el cos com la seva ment.
Els venationes o baralles d’animals van ser part central dels jocs i normalment es portaven a terme al matí. El editor muneris patrocinador decidia el destí del vençut atenent a l’opinió del públic, si havia estat valent, els espectadors, cridaven Mitte (Salval), però si el seu comportament no els havia agradat el condemnaven a mort cridant iúgula (degüéllalo), en què el vencedor s’enfonsava la seva arma en direcció al cor per donar-li una mort ràpida.
Podriem dir que més enllà de tot això els Jocs eren abans que res una cerimònia religiosa que exigia un ritual. La vigília dels Jocs era dia sagrat, on es celebrava una solemne processó seguida de sacrificis propiciatoris on assistien tots els participants. També celebraven un banquet de germanor entre els gladiadors, que per alguns seria el seu últim sopar. L’endemà s’organitzava una desfilada de gladiadors portant vestits d’or i porpra.Finalment aquesta desfilada inaugural acabava a la sorra de l’amfiteatre on salutaven amb aquesta frase tràgica: ” Ave Caesar, morituri te salutant,” que significa el següent: Ave Cesar, els que moriran et saluden.
vale
Salve.
Molt bon article. Felicitats!. A mi sempre m’ha agradat tot el relacionat amb els gladiadors. He buscat informació sobre els gladiadors hi he trobat que havien diferents classes. Per una banda, estaven els samnites, que prenien el seu nom d’un armament especial del poble homònim. Es deia que els campanians, després d’aconseguir la victòria per dictador Papiri sobre els samnites l’any 44 de Roma, varen adoptar pels seus gladiadors l’equip militar dels seus vençuts: un gran escut, un casc amb visera, cresta i cimera de plomes.
Altre tipus eren els murmillos, es diferenciaven principalment pel seu casc, amb costats amplis amb una alta cresta, que donava aspecte de peix. Portaven túnica curta, cinturó ample, armadura en la came esquerra i en el braç dret i també el clàssic escut corbat i rectangular de legionari romà. La seva arma era una espasa curta i recta, anomenada “gladius”, d’allà el seu nom. Es creu que el seu estil de vestimenta deriva dels guerrers gals.
Un altre tipus de gladiador eren els tracis. Tenien un petit escut rectangular i una espasa molt curta amb una fulla molt petita. La seva indumentària es componia d’armadura en les dues cames, necessàries donat el seu reduït escut.
Altres foren els Hoplomachus, aquells que portaven armadura completa composta de casc amb visera i cuirassa. Estaven armats amb una llança i escut circular.
Vale.
Pingback: Gladiadors vs Lluitadors medievals | Aracne fila i fila
Pingback: Anàlisis d’anuncis (II) | Aracne fila i fila
http://portalhistoria.es/los-gladiadores/
http://portalclasico.com/juguemos-los-ludi-ludi-gladiatorii
Pingback: Interès pel nostre passat romà: II Festa Romana al Museu Romà de Premià de Mar | El Fil de les Clàssiques
No us perdeu Gladiadores, a Cliophilos, un paseo por la historia, un canal de Youtube en què intervé l’exalumne Arnau Lario