Sovint, quan hom llegeix un clàssic llatí o —encara més— un de grec, els que l’envolten l’esguarden amb suspicàcia. Per més que no acostumin a dir res, en la sorneguera expressió del seu rostre s’hi pot deduir la idea que els passa pel cap: «A qui se li acudeix llegir llibres tan antics, tan allunyats del que sentim i vivim en els nostres dies!».
Precisament aquest raonament —o, més aviat, prejudici— tan primari com fal·laç és el que procurem rebatre aquells que estimem els clàssics i que volem compartir la nostra tan plaent estimació amb el major nombre de gent possible.
Quan et dediques a llegir-los, ja sigui en una versió completa o adaptada, el primer que aprens és que la raó principal per la qual els grans clàssics —tant els més antics com els més recents— han arribat a nosaltres és per la seva imperible actualitat. Una obra clàssica, en qualsevol disciplina artística és, precisament, aquella que mai no passa de moda.
Llegint la gran literatura clàssica, o assistint a una representació teatral dels genials dramaturgs antics, t’adones que, malgrat els milers d’anys que han passat, i malgrat que s’hagin produït tantes i tantes transformacions des de llavors, sobretot en els àmbits científics i tècnics, els homes i dones seguim essent gairebé iguals. Si més no, és molt més el que compartim que no pas allò en què divergim.
Les forces cabdals que determinen les nostres vides —l’amor, el desamor, la gelosia, l’enveja, l’odi, l’afany de poder, el temor davant el desconegut, el desig de saber…— són si fa no fa les mateixes. Potser ha canviat la substància, allò que ens configura exteriorment, però l’essència, allò que ens fa ésser el que som, interiorment o espiritual, s’ha mantingut pràcticament igual.
Com no ens ha d’apassionar l’Odissea, si estimem algú amb tot el cor i, com Odisseu, som capaços d’enfrontar-nos a tot i a tothom, acarant els més terribles i esgarrifosos dels perills a fi de poder tornar al costat de la seva estimada Penèlope?
D’aquesta idea de la permanent actualitat o vigència dels clàssics —que justifica a bastament dur a terme algunes adaptacions literàries— procurem parlar-ne el proper 16 d’abril, en una tertúlia o taula rodona en el tan agradable i acollidor Institut Premià de Mar.
Mentre, per anar escalfant motors, que us semblaria que anéssiu comentant les aventures clàssiques amb les que us heu sentit més identificats? Amb el coratge d’Hèracles? Amb la defensa de la justícia d’Antígona? Amb la intel·ligència i l’enginy dels criats que protagonitzen les històries de L’ase d’or?
Xavier Serrahima 2o13
