Author Archives: ca.barraca9

Un viatge romà inesperat

El cap de setmana passat vaig fer un viatge familiar a França, concretament a una ciutat anomenada Narbona. Aquesta ciutat es troba al sud del país, a la costa mediterrània, a la regió del Llenguadoc-Rosselló. Fa moltíssims segles va estar ocupada pels romans els quals la van anomenar Narbo Martius. Va ser la primera colònia romana fundada fora d’Itàlia.

Va ser un viatge molt especial i sorprenent ja que el dia que vam anar a visitar la catedral de la ciutat vam trobar l’anomenada Via Domitia, una via romana que unia Hispània amb Itàlia.

En aquest muntatge  hi ha fotografies de les diverses troballes romanes que vaig observar a la ciutat francesa de Narbona:

Qui ho diria que em trobés amb Roma! M’ajudeu a localitzar Narbona en el nostre Google maps de Roma a Bàrcino?Narbona us espera!

Cristina Álvarez Barraca

2n Batx. Llatí

La història del llibre a la Universitat de Barcelona

El dia 25 vam fer una sortida a la Universitat de Barcelona a la facultat de  Filologiaca. Allà ens van fer tres xerrades sobre temes relacionats amb l’assignatura de llatí.

En primer lloc, abans de les dues xerrades planificades ens van mostrar la biblioteca de la facultat on ens van explicar diverses coses. Vam veure el fons modern i el fons de reserva que seria el fons antic dels llibres que tenen guardats a la facultat. Tot el que seria anterior a 1820 és un fons que prové dels convents de Barcelona durant la desamortització de Mendizával que va ser un moment en el que el govern no tenia diners. Es un fons riquíssim, molt variat.

Hi va haver una part de la xerrada que destacaríem, ja que ens va semblar molt interessant, parlem de la part de fons de reserva.  Allà es conserven llibres molt antics de la biblioteca de la Universitat de Barcelona. El que vam veure només era una petita part de la col·lecció que en realitat tenen, que és molt important, ja que és la segona en nombre de volum a l’estat després de la Biblioteca Nacional de Madrid.

La causa de perquè tenen tants llibres antics a la Biblioteca de la facultat, va ser perquè al segle XIX arran de les lleis desamortitzadores de Mendizával els ordres religiosos van ser suprimits, i els béns dels convents van passar a mans de l’Estat i les Biblioteques conventuals es van destinar a la formació de Biblioteques provincials i després en Biblioteques Universitàries. Al començament la Biblioteca de la UB no únicament era Universitària, si no que també era provincial, pública (oberta a tothom).

Les Biblioteques conventuals de la província de Barcelona eren molt importants. A Barcelona hi havia convents importantíssims com el convent de Santa Caterina, els convent de Sant Josep, etc. Barcelona va ser la província de l’estat on més llibres es van recollir.

Ens van dir que a la facultat podem trobar 2200 Manuscrits, 960 Incunables (primers llibres sortits de la premsa) que prové de la paraula incunabulum (bressol).

I Finalment els  150.000 Impresos de l’any 1601-1820.

Els llibres van patir molt, perquè van ser transportats des dels convents fins a la seva ubicació provisional en sàrries ( en cistelles de palla, transportades per mules) van patir plagues d’insectes, humitats etc. Per això molts presenten forats provocats per les causes anteriors. Les enquadernacions estan bastant malmeses.

Ens van mostrar diferents tipus d’aquests llibres: Dos manuscrits , un incunable i un imprès.

El primer Manuscrit, és un llibre d’hores, els llibres d’hores van ser creats per satisfer el desig dels laics de copiar una mica el que feien els clergues. Els clergues tenien el Breviari, que era un llibre de pregaria molt més gruixut, i els laics volien també satisfer aquest desig de pregària i es va inventar un compending de pregàries en format petit, domèstic per poder llegir tranquil·lament a casa i treballar la interioritat.

Després del concili de Trento es va considerar que això era perniciós perquè afavoria tot el que era la intimitat, la cosa domèstica. El que estava fora del coneixement de la institució era perillós i es van prohibir els llibres d’hores.

Aquest llibre és del segle XV, l’enquadernació no és la original, és una enquadernació de finals del segle XIX.

La procedència del Manuscrit sembla que és d’origen castellà, és a dir que va ser copiat i il·luminat a la corona de Castella al segle XV.

Al començament dels llibres d’hores sempre trobem un calendari amb festes dels sants. Està escrit sobre vitel·la, que és un tipus de pergamí molt fi obtingut de la pell del vedell no nat o recent nascut. És un tipus de pergamí molt car que s’utilitzava per llibres de luxe com aquest. La lletra, és una lletra gòtica llibreria, una mica difícil, bastant picuda i està ricament il·luminat amb diverses caplletres i orles. Hi havia 11.000 verges inscrites a dins de les cap lletres, i tot el  que veiem daurat era or autèntic. La làmina és molt fina i  d’or que s’aplicava sobre una superfície i donava un efecte molt bonic. El Manuscrit està farcit de miniatures i de cap lletres. Ens mostrava l’Anunciació de Maria. També hi ha cap lletres on es treballa molt la perspectiva i la profunditat. A les orles s’hi dibuixaven peons i diferents animals.

Exemple d'un llibre Manuscrit

El segon Manuscrit és del segle XV de procedència Italiana,  podem veure al principi les obres de Salusti i dins de la caplletra podem veure un retrat de l’autor i al voltant una orla molt bonica en un estil característic dels manuscrits italians. La cal·ligrafia és humanística, de lletra romana que procedeix de la carolina, és molt més llegible i és la que després va donar lloc a totes les tipografies que es van utilitzar posteriorment.

Podem veure una sèrie de postil·les al marge, comentaris del text i el començament de un dels llibres de Salusti amb un altre cap lletra, i amb uns putis (nens decoratius) no només hi ha postil·les marginals sinó que també hi ha postil·les interlineals. El manuscrit va ser guillotinat. Feien servir una pauta per escriure recte.

L’incunable és un dels llibres més valuosos que hi ha a la UB, és l’obra de Virgili, les Bucòliques, les Geòrgiques i l’Eneida. És un incunable venecià fet al 1470 per un tipògraf alemany. Està imprès sobre vitel·la. Els incunables que s’imprimien sobre vitel·la sempre estaven destinats a personalitats importants. En aquest cas va pertànyer possiblement a Felip el vell de Castella.

Al començament de cada llibre hi havia una orla però en aquest cas només en queden dues. Al principi de la impremta el que volien era fer que semblessin llibres manuscrits fins al punt que traçaven una pauta com si es tractés d’un manuscrit. Procedeix de la universitat de Cervera, ho podem veure a l’ex libris.

Exemple d'un llibre Incunable

Per acabar vam veure un imprès que era la segona edició d’una obra molt important d’anatomia, disseccionaven sobretot animals. El metge anatomista no feia les disseccions, només mentre un cirurgia barber, feia la direcció l’anatomista llegia fragments de Galè (metge grec) .

Va ser una sortida molt gratificant. Amb les explicacions que ens van donar,  hem après moltes més coses de la història del llibre a part de les que sabíem i altres curiositats interessants que segurament no hauríem pogut aprendre en cap altre lloc!

Alba Arroyo, Cristina Álvarez i Uxue Avilés.

2n Batxillerat C

LLatí

La pervivència de Medea

Medea

 

És possible que algú de vosaltres que faci història de l’art hagi vist aquesta obra del pintor francès Delacroix. Com podreu veure la figura central és una dona, Medea, que sosté els seus dos fills en braços, i també un punyal amb la mà esquerra. Mirant aquesta pintura la gent que no ha estudiat el mite de Medea pot arribar a pensar que la mare intenta protegir els seus fills d’algú altre, però realment no és així; els que estudiem clàssiques coneixem el mite de Medea i veient el salvatgisme que expressen els seus ulls i les cares dels nens ja sabem que és de la mare de qui han de tenir por.

Com heu pogut veure, el mite de Medea ha aconseguit sobrepassar la mitologia clàssica i arribar als nostres dies; no solament en l’art sinó també en altres àmbits.
Un d’aquests altres àmbits és el de l’escriptura. Hi ha escriptors que s’han inspirat en Medea en algunes de les seves obres, com és el cas de Mercè Rodoreda en la seva obra “Vint i dos contes”. Un d’aquests contes es titula “La sang”.  El conte tracta sobre un matrimoni que en un principi era feliç; estaven enamorats però no tenien fills, malgrat això tenien unes flors que cuidaven tal i com si ho fossin; eren unes dàlies precioses.  A mida que anaven envellint, la dona sentia que el seu marit perdria l’atracció que sentia cap a ella i temia que s’enamorés d’una caixera d’un bar on el seu home treballava. Finalment aquest fet acaba succeint i el matrimoni es trenca. La dona, furiosa per l’engany del seu marit, es va desfer de totes les coses que l’unien a ell, fins i tot de les dàlies, les quals cuidaven com si fossin els seus propis fills. Hi trobeu alguna semblança amb el mite de Medea?

Un altre aspecte que ens ha quedat de Medea és un fet no tant positiu com és l’anomenada síndrome de Medea:

És un complex que pateixen alguns pares o mares després de la separació amb els seus marits o mullers. Aquests pares abandonen, maltracten físicament  i psicològica els seus fills i, fins i tot, poden arribar a matar-los ja que creuen que són l’últim vincle que les uneixen amb les seves ex parelles. És un crim provocat per un desig de venjança. També hi ha casos en què un dels dos components del matrimoni separat mati els fills de l’altre, encara que no siguin seus i generalment després d’haver comès els assassinats se suïciden. També aquests pares tenen altres motius, a part de la venjança conjugal, com per exemple sentir repulsió i odi cap als fills, que tinguin defectes físics o alguna discapacitat, no tenir empatia amb ells, que siguin hiperactius o que tinguin un caràcter poc compatible amb els seus, entre d’altres. També hi ha casos de pares que per eludir les responsabilitats que tenen com a tal, prefereixen matar-los o  abandonar-los a la seva sort on la mort els acabarà atrapant. Aquests nens acostumen a ser petits i fins i tot recent nascuts.

Coneixeu algun cas d’algú que pateixi o hagi patit aquesta síndrome tan cruel que per desgràcia no té cura? Hi ha casos força famosos!

 

Cristina Álvarez Barraca

2n batxillerat C Llatí