Fa uns dies els alumnes de 4t, 1r i 2n de batxillerat de l’Isaac Albéniz vam anar a fer una visita per les restes romanes i gregues d’Empúries. L’experiència de l’excursió va ser prou bona, personalment puc dir que em vaig quedar amb ganes de veure altres coses que no vam poder visitar per falta de temps. El nostre guia era en Luci, un duumvir. Ell ens va explicar com havia sigut la seva ciutat abans de quedar en ruïnes, fins i tot ens va deixar entrar a casa seva i ens explicà com era antigament.
El nostre romà portava una tunica dalmatica agafada per la cintura, probablement amb un cinturó, i la representació d’una toga que li anava enganxada a l’esquena mentre ell subjectava l’altra part amb el braç. També duia unes sandàlies o caligae que eren més aviat modernes però quedaven bé per al personatge. La informació sobre aquest tipus d’abillament la podem trobar en l’article de l’Anna Pardo, ja que la guia femenina de fa tres anys també anava vestida de manera semblant.
Podem dir també que portava alguna cosa bastant anacrònica com un penjoll modern, que no s’adiu gaire amb l’època.
En relació a l’actuació, ho va fer prou bé, tot i que s’ha de dir que de llatí no en parlava gaire… De tant en tant, deixava anar alguna paraula llatina per veure si ho enteníem, però majoritàriament parlava català. Segons vaig llegir a l’article de la Sara Castro, la guia que ells van tenir durant la seva visita es comportava com una romana de l’època en l’actualitat, per exemple: s’espantava de les càmeres. Cosa que el nostre romà no feia…
En conclusió, va ser una bona experiència, vam fer un tomb per la Roma antiga i un romà ens va poder explicar en primera persona com hi vivien. A mi, personalment, m’agradaria tornar-hi i qui sap, poder trobar-me amb la Iulia, perquè m’expliqui en primera persona la seva versió de com vivien les dones.
Imatges: Amar Astudillo i Mar Alonso
Què us va semblar l’actuació del romà als alumnes de 4r i batxillerat de l’Isaac Albéniz?
Penseu que l’abillament era correcte per a l’època?
Com cada any, ha arribat la setmana de la ciència, i a les alumnes de la modalitat de Grec de segon de batxillerat de l’institut Isaac Albéniz ens ha tocat parlar de l’àmbit mèdic, en concret, del Jurament Hipocràtic, un text públic que poden pronunciar els graduats en medicina davant els metges i la comunitat, amb un caràcter ètic, per orientar la pràctica del seu ofici.
En aquest article, contextualitzarem el recorregut que ha fet aquest jurament per tota la història sobrevivint fins als nostres dies. Després veurem el text original grec, diferents interpretacions i la nostra pròpia per comparar-les.
Comencem per la història!
Durant dos mil anys, aproximadament, la medicina occidental i l’aràb van ser dominades teòricament per Galè, un grec que va exercir aquesta professió a la Roma imperiaI, però segons la tradició, va ser sota la mà d’Hipòcrates o un deixeble seu. És cert que el jurament hipocràtic forma part del corpus hipocraticum, recull d’obres que s’atribueixen a Hipòcrates amb altres que poden haver estat escrites per deixebles. Segons Galè, Hipócrates va crear aquest jurament quan va començar a instruir aprenents que no eren de la seva pròpia família, cosa que se surt de la tradició dels metges.
Galè. Litografía de Pierre Roche Vigneron, ca. 1865 [Font: Wikimedia]
A partir del Renaxement, moviment cultural caracteritzat per la veneració de la cultura grecollatina, el jurament va començar a utilitzar-se en algunes escoles de medicina, costum que ha anat ampliant-se des del segle XIX en alguns països, i més a partir de la Segona Guerra Mundial. Encara que a l’actualitat només sigui present amb un valor históric i tradicional, s’utilitza com un passatge o iniciació desprès de la graduació i previ a l’ingrès a la pràctica professional de la medicina.
A la civilització clàssica grega va destacar l’art de guarir i curar que, tot i mantenir principis religiosos, ja no se centrava en la màgia, sinó que se subscrivia a l’àmbit més clínic. En aquella època es va redactar el primer document ètic en el qual el metge es comprometia a prendre accions envers el pacient, actuant sempre en benefici de l’humà i no perjudicant-lo.
Manuscrit bizantí del segle XI on hi ha escrit el Jurament hipocràtic en forma de creu. Biblioteca Vaticana. [Font: Wikipedia]
Aquest jurament s’ha adaptat als conceptes ètics d’avui dia i, també, a la societat. Aquest enllaç ens explica en un principi l’evolució de la medicina des d’un punt de vista religiós, amb el déu Asclepi, fins a una visió científica; a més es contextualitza una mica la paraula que ha treballat la nostra companya Andrea, a les etimologies. Aquí una entrevista a Andrzej Szczeklik sobre la música i la medicina, on parla de la primera malaltia documentada.
A continuació, us deixem el jurament hipocràtic en grec:
Amb el pas del temps, se n’han fet traduccions en diferents idiomes, però nosaltres n’hem traduït el primer i el l’últim paràgraf pel nostre compte, per tal de fer-nos una idea de si totes aquestes traduccions que hem trobat són literals o bé, interpretacions. Us deixem el nostre resultat:
Ὄμνυμι Ἀπόλλωνα ἰητρὸν, καὶ Ἀσκληπιὸν, καὶ Ὑγείαν, καὶ Πανάκειαν, καὶ θεοὺς πάντας τε καὶ πάσας, ἵστορας ποιεύμενος, ἐπιτελέα ποιήσειν κατὰ δύναμιν καὶ κρίσιν ἐμὴν ὅρκον τόνδε καὶ ξυγγραφὴν τήνδε.→ Juro per Apol·lo metge, Asclepi, Higiea i Panacea i tots els déus i totes les deesses, que, tenint-los com a jutges, compliré fins al final aquest meu jurament i contracte, segons la meva força i coneixement.
Ὅρκον μὲν οὖν μοι τόνδε ἐπιτελέα ποιέοντι, καὶ μὴ ξυγχέοντι, εἴη ἐπαύρασθαι καὶ βίου καὶ τέχνης δοξαζομένῳ παρὰ πᾶσιν ἀνθρώποις ἐς τὸν αἰεὶ χρόνον. Παραβαίνοντι δὲ καὶ ἐπιορκοῦντι, τἀναντία τουτέων. →En efecte, que si compleixo aquest jurament i no el violo, em sigui possible gaudir de la vida i de la tècnica, ben considerat entre tots els homes per sempre més. Però si el violo i l’incompleixo, que em passi el contrari d’això.
Tot seguit us presentem una de les mostres de traduccions que hem trobat:
Juro por Apolo médico, por Esculapio, Higía y Panacea y pongo por testigos a todos los dioses y diosas, de que he de observar el siguiente juramento, que me obligo a cumplir en cuanto ofrezco, poniendo en tal empeño todas mis fuerzas y mi inteligencia.
Tributaré a mi maestro de Medicina el mismo respeto que a los autores de mis días, partiré con ellos mi fortuna y los socorreré si lo necesitaren; trataré a sus hijos como a mis hermanos y si quieren aprender la ciencia, se la enseñaré desinteresadamente y sin ningún género de recompensa.
Instruiré con preceptos, lecciones orales y demás modos de enseñanza a mis hijos, a los de mi maestro y a los discípulos que se me unan bajo el convenio y juramento que determine la ley médica, y a nadie más.
Estableceré el régimen de los enfermos de la manera que les sea más provechosa según mis facultades y a mi entender, evitando todo mal y toda injusticia. No accederé a pretensiones que busquen la administración de venenos, ni sugeriré a nadie cosa semejante; me abstendré de aplicar a las mujeres pesarios abortivos.
Pasaré mi vida y ejerceré mi profesión con inocencia y pureza. No ejecutaré la talla, dejando tal operación a los que se dedican a practicarla.
En cualquier casa donde entre, no llevaré otro objetivo que el bien de los enfermos; me libraré de cometer voluntariamente faltas injuriosas o acciones corruptoras y evitaré sobre todo la seducción de mujeres u hombres, libres o esclavos.
Guardaré secreto sobre lo que oiga y vea en la sociedad por razón de mi ejercicio y que no sea indispensable divulgar, sea o no del dominio de mi profesión, considerando como un deber el ser discreto en tales casos.
Si observo con fidelidad este juramento, séame concedido gozar felizmente mi vida y mi profesión, honrado siempre entre los hombres; si lo quebranto y soy perjuro, caiga sobre mí la suerte contraria.
Traducció de Gonzalo Herranz[Font: Universidad de Navarra]
Després de fer la traducció i de comparar-la amb la que està feta per un traductor, hem arribat a la conclusió que els juraments hipocràtics d’avui en dia i algunes traduccions, ja que segur que no les hem llegit totes, no són reproduccions literals del jurament original.
Per fixar-nos que encara té pervivència en la actualitat, hem enllaçat un vídeo de la sèrie ”La Riera” de TV3, on el pare d’un dels personatges fa referència a el seu fill gran, que ha aconseguit treure’s la carrera de medicina. i comenta que per culpa seva fa tard al seu jurament hipocràtic.
Per acabar, us animem a fer les següents activitats:
– Busqueu informació sobre Galè.
– Seríeu capaços de traduir alguna frase del jurament en grec? Podeu escollir-ne qualsevol.
Premià de Mar té molta història oculta, de la que els joves en sabem molt poc, per això he fet un Thinglink de Can Ferrerons, un jaciment romà que tenim en el poble i que no coneixem. Amb aquesta informació podrem saber-ne més sobre la història de Premià. Aquí podeu veure un treball de recerca sobre Can Ferrerons, guanyador del Primer premi HERÀCLES 2012 i una part en el TR també premiatTurisme arqueològic al Mareme. No us el perdeu!!
Us agrada visitar llocs antics i saber-ne més sobre el que ha passat o com es van originar? Heu visitat algun jaciment romà o alguna arquitectura romana? En cas que n’hàgiu vist alguna, a on esta situada i digueu-ne si us va agradar o no.
Què us ha semblat Can Ferrerons? El visitareu quan s’inauguri?
M’encanta la moda i especialment la moda amb referents clàssics i he decidit continuar la recerca que vaig començar el curs passat a Classical Culture en anglès sobre l’estètica grega i romana de l’antiguitat avui pel que fa a pentinats i moda. I a vosaltres us agrada? Per què? M’ajudeu a trobar més referències clàssiques en la moda actual i en la cosmètica d’avui en dia?
Χαίρετε.
I per als qui no entengueu el grec: Salvete omnes!
Aquest article tracta de la pervivència d’una expressió grega, després llatina i, finalment, europea. L’expressió és: Σπεῦδε βραδέως.
Grec: Σπεῦδε βραδέως.
Llatí: Festina lente.
Català: Qui més corre, fa més tard
Castellà: Vísteme despacio, que tengo prisa.
Anglès: More haste, less speed.
Si us hi fixeu, totes les expressions juguen amb l’antítesi ràpid-lent, que crea un efecte d’estranyesa, ja que atempta contra les lleis de la lògica. La voluntat és captar l’atenció del lector sobre la necessitat de no apressar-se en l’execució dels nostres actes.
Suetoni, en la seva obra De vitis duodecim Caesarum, i més concretament en l’apartat Divus Augustus, 25.4, menciona l’ús d’aquesta expressió llatina per part del primer emperador romà. El text mostra les idees d’August sobre com s’ha d’actuar davant les diverses situacions de la vida:
nihil autem minus inperfecto duci quam festinationem temeritatemqueconuenire arbitrabatur. crebro itaque illa iactabat: σπεῦδεβραδέως: ἀσφαλὴς γάρ ἐστ᾽ ἀμείνων ἢ θρασὺς στρατηλάτης et: ‘sat celeriter fieri quidquidfiat satis bene.’ proelium quidem aut bellum suscipiendum omninonegabat, nisicum maior emolumenti spes quam damni metus ostenderetur. nam minimacommoda non minimo sectantis discrimine similes aiebat esse aureo hamopiscantibus, cuius abrupti damnum nulla captura pensari posset.
Suetoni, Cròniques de Nuremberg
Aquí podem observar la traducció d’aquest text al català, duta a terme per Núria Gómez Llauger i Enric Serra Casals (100 llatinismes més vius que mai), 2014.
[August] considerava que res no convenia menys a un perfecte general que la precipitació i la temeritat. I així, sovint repetia aquelles màximes: afanya’t amb lentitud, és millor un general prudent que no un d’intrèpid i es fa prou de pressa tot el que es fa bé. Declarava que mai no s’havia d’emprendre un combat o una guerra si no es feia palesa una esperança d’èxit més gran que la por del fracàs. Perquè deia que aquells que persegueixen guanys ínfims amb un gran perill s’assemblen als que pesquen amb un ham d’or: certament, la captura de cap presa no compensaria l’amenaça del dany causat si el fil es trenqués.
Suetoni no és l’únic autor que ens explica la preferència que August tenia per la llengua grega, considerada de cultura a l’Imperi. A les Noctes Atticae, 10.11.5, Aulus Gel·li ens mostra un altre context on l’emperador va fer servir aquesta expressió.
[5] Illud vero Nigidianum rei atque verbi temperamentum divos Augustus duobus Graecis verbis elegantissime exprimebat. Nam et dicere in sermonibus et scribere in epistulis solitum esse aiunt σπεῦδε βραδέως, per quod monebat ut ad rem agendam simul adhiberetur et industriae celeritas et diligentiae tarditas, ex quibus duobus contrariis fit “maturitas”.
I aquí la traducció en català, a partir de la traducció a l’anglès de John C. Rolfe.
Aquella restricció de la paraula, i de l’acció per ella sola, que va ser feta per Nigidi fou molt elegantment expressada pel deïficat August amb dues paraules gregues; car diuen que ell solia utilitzar en la conversa, i escriure en les seves cartes, σπεῦδε βραδέως, expressió amb què ell recomanava que, per aconseguir un resultat, caldria utilitzar al mateix temps la immediatesa de l’energia i la dilatació de la precaució, dues qualitats oposades a partir de les quals arriba aquella “perfecció”.
Una edició prerenaixentista de les Noctes Atticae. Data de l’any 1483. A dalt, a l’esquerra, podem observar una miniatura on està representat Aulus Gel·li.
Quina altra sèrie d’obres de Suetoni ens ha arribat fins a l’actualitat?
Per què les Noctes Atticae porten, precisament, aquest adjectiu?
I, finalment, les alumnes de Grec de 2n de Batxillerat podríeu fer l’anàlisi morfosintàctica de Σπεῦδε βραδέως?
Tornàvem a estar motivades i plenes d’energia, i això s’ho devíem en Tàcetes. De fet, era gràcies a ell que teníem una nova meta: trobar la pàgina faltant de l’Odissea, però no disposàvem de molt temps. Gaire bé no ens vàrem allunyar de la biblioteca quan sonà un altre cop el mòbil.
– Un missatge – l’Eulàlia va treure el seu telèfon
– Una altra endevinalla, potser? – digué la Zícora irònicament
– Doncs no vas mal encaminada – contestà la jove
– De debò? Què hi posa? – s’apropà a ella per veure-hi millor
En la pantalleta podíem llegir-hi el següent: La vida és interpretació
– Creus que pot tractar-se del teatre? – preguntà l’Eulàlia
– Té sentit. Anem-hi, doncs – suggerí la Zícora
En pocs minuts, érem davant de l’edifici. Quan vàrem entrar, l’ambient era d’allò més…teatral. De fet, l’escenari estava decorat amb unes columnes gregues als extrems. Qui havia fet tot això?
– Hi ha algú aquí?! – cridà la Zícora
La veu va fer ressò
Sobtadament la llum s’apagà substituïda per la de l’escenari. Allà enmig, del no res, aparegué una persona. Portava una màscara, característica de les tragèdies gregues.
– Oh, Zeus! Tingues pietat! Els xinesos s’apropen, ja els sento! Qui ens salvarà d’aquesta horrible tragèdia?! – i se’n va anar corrents
Cap de nosaltres sortia de la sorpresa. Estàvem bocabadades. Qui era aquell? La llum tornà. De seguida, aquella mena d’actor, si se li podia dir així, vingué a nosaltres.
– Us ha agradat la meva magistral interpretació? – se’l notava realment ansiós
– Mmmm…
– Veieu?! Ho he fet tan bé que us he deixat sense paraules! – s’alogià a sí mateix
Les dues ens miràrem, sense saber què dir
– En fi. Jo sóc Varus. Sou la Zícora i l’Eulàlia? – preguntà
– Com ho saps?
– L’Alexandre m’ha parlat de vosaltres – contestà
– El coneixes?
– Sí. De tant en tant, el pobre vailet ve aquí a fer-me companyia – la seva veu sonava trista
Amb aquesta afirmació ens donàvem compte de lo malament que es pintava la situació
– Tinc un regal per vosaltres – rebuscà dins la butxaca – Aquí teniu
Ens mostrà un paper, completament rebregat. Podria ser…?!
Examinant-lo millor, constatàrem que es tractava de la pàgina perduda, la 28
– És aquesta! I mira, encaixa a la perfecció! – exclamà l’Eulàlia
– Per què no provem a enganxar-la? – suggerí la Zícora
– Aquí tinc celo – digué en Varus
Acuradament, unírem la fulla al llibre. Sense adonar-nos, entrà efusivament l’Alexandre
– Bones notícies! Itàlia ha tornat a aparèixer! – exclamà feliç
– Què!?
– Però també de dolentes…França ha sucumbit
Ens gelàrem. Això es complicava. De sobte caiguérem en una cosa: Itàlia havia tornat en el moment d’uní la pàgina. Pura coincidència?
Bon dia, sóc en Carlos Thiriet, i el meu apunt de grec pel primer trimestre tracta sobre les guerres mèdiques. En aquest treball explico detalladament el desenvolupament d’aquest episodi històric de molta importància en l’antiga Grècia.
Espero que us agradi.
Carlos Thiriet, alumne de grec de 1r de Batxillerat
Els jocs de la fam és una distòpia que arrossega diferents referents clàssics com els que us mostraré avui.
Partim d’una trilogia literària, aquest terme prové del grec: tres-logos (tres discursos) i fa referencia a les tres tragèdies que es van presentar a un concurs per cada un dels autors que competien per aconseguir el premi en els certàmens que se celebraven en les festes en honor a Dionís. Altres trilogies (en el cinema i la literatura) com aquesta són: Matrix, Shrek o Divergent.
Aquí us deixo una ressenya del canal de Youtube “El Mon en un Mot” on parlem dels Jocs de la fam!
Els jocs de la fam es desenvolupa en un país anomenat Panem, el que és en realitat una civilització postapocalíptica situada en el que abans era Amèrica del Nord. El territori es comprèn del Capitoli, que és la central del país, i tretze estats que estan sota el seu control, els quals són anomenats districtes. Fa prop de 100 anys, el Districte 13 va iniciar una rebel·lió davant El Capitoli, on es van perdre una enorme quantitat de vides, a més de la destrucció total d’aquest districte. Com a càstig per evitar altres futurs aixecaments, El Capitoli va crear un esdeveniment anomenat «Els Jocs de la Fam», on anualment els dotze districtes sobrants han d’enviar dos tributs, un noi i una noia amb edats entre els dotze i els divuit perquè lluitessin a mort en una sorra fins que només quedés un, mentre tot Panem els observa a través de televisió.
Més referents:
L’autora reconeix a la Katniss Everdeen (la protagonista) com una espècie de Teseu futurista, ja que Teseu es presenta voluntari com a tribut per alimentar al monstre minotaure que està tancat a un laberint. La Katniss es presenta voluntària com a tribut per poder salvar a la seva germana petita. Teseu necessita l’ajuda d’Ariadna per vèncer el minotaure i després l’abandona quan tornen a Atenes. El mateix passa amb en Peeta i la Katniss.
Els gladiadors eren combatents dels jocs a l’antiga Roma. Aquests eren entrenats i patrocinats i solien combatre en un amfiteatre on la seva fossa es deia Arena. Els tributs dels jocs de la fam són entrenats durant una sèrie de dies i necessiten patrocinadors per poder sobreviure a l’Arena, que era un lloc on combatien els vint-i-quatre tributs.
També es compara a Katniss amb Espàrtac perquè ella mou una revolució contra El Capitoli com Espàrtac va fer una revolució contra la Revolució romana.
El nom de Panem prové de l’expressió “Panem et Circenses” que significa pa i circ. És la pràctica que fan servir per mantenir tranquil·la la població, ocultar fets i prevenir als districtes amb aliments i entreteniments de baixa qualitat.
La cornucòpia. És un símbol de prosperitat i afluència del segle V a.C. que significa “les banyes de l’abundància”. La llegenda de la cornucòpia prové de la llegenda mitològica de la cornucòpia. Als jocs de la fam aquesta està plena d’armes, materials, envasos, aigua, menjar i altres coses per poder sobreviure.
Els noms d’alguns personatges són persones reals del món romà. Per exemple Sèneca, Cinna, Plutarc, Cèsar, Flavius, Octàvia, Lavinia…
Aquests són alguns dels referents clàssics que he pogut trobar tant en el llibre com en la pel·lícula. Us heu llegit el llibre o heu vist la pel·lícula? Us ha agradat? Podríeu explicar la llegenda de la Cornucòpia? Trobeu algun referent clàssic més?
Com cada any, aquesta setmana passada va ser la setmana de la ciència. Aquí teniu una petita explicació de l’origen de la ciència i la filosofia (que en un principi anaven de la mà) i el perquè s’originés precisament a Grècia al s. VI aC.
Com ja sabeu, de Grècia provenen bona part de les coses que tenim avui en dia. Podem dir que a Grècia hi trobem les nostres arrels culturals. Avui acaba la Setmana de la Ciència 2014, una iniciativa coordinada per la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació. Del 14 al 23 de novembre s’ha celebrat a tot Catalunya la 19a Setmana de la Ciència amb un munt d’activitats de divulgació científica (jornades de portes obertes, exposicions, xerrades, jocs, tallers científics…).
Els temes centrals de l’edició de la Setmana de la ciència d’enguany són la cristal·lografia i la biotecnologia amb motiu de la celebració, aquest 2014, de l’Any Internacional de la Cristal·lografia i l’Any de la Biotecnologia. A Grec 2 hem fet recerca i, entre tots, estem ajuntant els cristalls amb ètims grecollatins (vid. L’univers clàssic dels nostres mots).
En aquests vídeos us hem presentat en el primer una breu síntesi de perquè podem dir que Grècia és el bressol de la ciència i en el segon, la Rebeca ha recollit alguns dels científics grecs més il·lustres. Ho hem fet en format de vídeo, ja que pensem que us serà més fàcil i us agradarà més. Tanmateix, per a completar la tasca del Moodle us heu de llegir la unitat 10 de Grec 2 ed. Teide i deixar-ne aquí un comentari d’unes 150 paraules tot argumentant “per què Grècia és el bressol de les ciències”? Quines són les aportacions gregues a la ciència? Quins són els personatges grecs, a més dels astrònoms, que fan ciència?
