El passat dijous 13 de Octubre els alumnes de 4t, 1r i 2n de Batxillerat de Clàssiques vam anar a visitar uns dels jaciments arqueològics més importants de Catalunya, Empúries.

Per aprofitar millor el dia, vàrem quedar molt d’hora a la porta de l’institut. Però, com sempre, algunes persones mai són puntuals. Per tant, vam haver de sortir una mica més tard del previst. Una vegada en marxa l’autocar (Ab schola eximus), vam veure una alumna per la finestra corrent darrera de l’autocar perquè ens anàvem sense ella. Aquesta estampa, no sé per què, era molt semblant a algunes escenes de pel·lícules, en què l’autocar escolar se’n va i l’alumne ha de sortir corrents per agafar-lo, si no vol arribar tard a classe. Però ho va aconseguir i va poder-hi pujar.

Com que els budells ja ens tremolaven i les cames volien prendre un petit descans, vam fer una aturada tècnica (Ientaculum paratum est) i després ad Emporias s’ha dit.

Finalment i amb molta impaciència vam arribar al jaciment arqueològic d’Empúries on ens va rebre la Iulia, una patrícia de l’època romana. S’ha de dir que tenia molta vis comica, a més de ser simpàtica i agradable. El que ens va sorprendre molt era com vestia. Però per això teniem la nostra particular dissenyadora de moda, l’Anna, que a partir d’unes fotografies i una informació, ens ha explicat de forma molt detallada i precisa per què la Iulia se’ns va presentar així i com era la vestimenta de  la resta de la població romana.

Aquesta ens va portar fins l’entrada de la ciutat romana, on ens va situar en el marc històric de l’època del ibers, l’assentament dels grecs i posteriorment l’entrada dels romans. Ens va posar en antecedents mitjançant els ensenyaments que havia rebut de la seva nutritor grega.

La Iulia va explicar el pentinat típic de l’home romà a partir de l’exemple d’un alumne de 2n de Batxillerat. I a una noia de 1r li va posar un sobrenom, la Vikinga, pel seu cabell tant ros. El que més gràcia em va fer a mi i al meu company va ser quan a una noia, que fa Grec, li va dir que tenia un perfil igual que el de una grega. Tot això feia que la dramatització no fos solament explicació, sinó també ironia. La Sara estava amatent a tota la representació per tal de confeccionar un article des del vessant de la seva gran passió, el teatre.

Abans d’entrar dins de la ciutat romana, ens vam aturar a contemplar la figura que hi havia a la porta. La Iulia en un primer moment no ho volia ensenyar perquè això produiria el riure de tothom, però ho va fer. Era un fal·lus que a Roma i a la ciutat, representava la fertalitat i la força dels habitants. A posteriori vam entrar a la civitas romana pel cardo maximus, a banda i banda del qual hi havia les tabernae i unes columnes. Seguint una miqueta més vam trobar a mà dreta una insula. Aquest carrer principal ens va conduir al fòrum, centre de la vida política on la dona no podia entrar. Aquesta entrada cada nit es tancava per tal que ningú pugés accedir.

He de dir que, tot i ser personae non gratae en una domus aliena a nosaltres, la Iulia ens va convidar, amb molta amabilitat, a fer un cop d’ull per saber com vivia. Una vegada tots a dintre, vam veure a mà esquerra una representació del que seria el sostre que recobria la part més externa del fòrum. A l’altra banda es trobava la basílica, on s’administrava justícia. Allà mateix vam poder apreciar com feien el terra, que era de marbre, tal i com ho fem actualment. A l’alumne dels cabells romans li va preguntar si ell tenia el terra igual i en respondre-li que no, la reacció de la Iulia era de sorpresa i ens qualificava d”estranys’.

A Empúries, com qualsevol altre ciutat, tenia unes termes, on anaven a banyar-se o a fer altres activitats d’oci. La patricia romana ens va  explicar que allà utilitzaven el ‘pipí’ per rentar-se les dents i hi havia una esponja col·lectiva per rentar-se les seves parts. Aquesta notícia va causar exaltació entre tot l’alumnat, sobretot les noies. La Iulia, ho veia el més normal del món, però la veritat es que  fàstic en fa, per més polits que fossin els romans.

Finalment, vam deixar la civitas romana, per endinsar-nos a la grega. S’ha de dir que tots ens vam fixat com canviava  la urbanització d’una civilització a l’altra. La romana era molt octogonal mentre que la grega era molt més ‘’laberint’’, ja que no tenia un traçt especial. Allà, la Iulia ens va estar explicant algunes de  les zones de la ciutat grega, entre elles l’altar on es trobà el déu de la medicina, Asclepi. La zona que més ens va agradar va ser l’àgora, una gran plaça amb les mateixes característiques que la romana.

Un cop acabat el recorregut encara quedava el museu i els nostres magnífics professors, la Núria, la Teresa i en Surroca, ens van dir que l’alumnat de Quart tenia l’opció d’entrar com no. Quasi ningú d’aquest curs hi va entrar excepte tres noies (quina poca estimació pel món clàssic!). En canvi, els de primer i segon sí ho vam fer, ja que la feina encarregada ens ho exigia i perquè, encara que els professors potser no ho creguin, ens entusiasma molt aquest món.

Un cop dins del museu, les companyes Marina i Thaïs van fer una exposició davant d’uns dels tresors millors del museu, un mosaic del Sacrifici d’Ifigenia. Malgrat els nervis, ja que a la Thaïs, tot i ser de perfil grec, li tremolaven les mans i la Marina deia que es quedaria en blanc…, ens van explicar amb seguretat la història i personatges que s’hi representaven. Poc després vam visitar una sala dedicada exclusivament a Asclepi, on la Carla i la Júlia ens explicaren temes relacionats amb aquest déu. A la pobre Carla li entrava el riure, propi dels nervis, però tot i això, ho van fer molt bé.

I ara, com no, venia la millor part, l’hora lliure (Otium ad edendum). Moltíssimes persones van aprofitar per fer un volt per Sant Martí d’Empúries, ja que es una població preciosa. D’altres van estar en una mena de ‘xiringuito’ parlant i comentant la sortida.

De tornada a l’autocar, no se per què i potser ens equivoquem, els professors es van adormir, menys en Ramon Surroca, que va aprofitar per llegir un llibre. La Teresa dormia, perquè per la posició del cap era evident i la Núria, perquè es veia reflectida en el vidre pel sol. L’esgotament es feia evident també entre nosaltres, molts dels quals també van dormir (Discipuli fatigati sunt). L’excursió ens va resultar molt interessant i divertida.

I per concloure, us presentem un muntatge fotogràfic de la sortida, amb fotos -com no podia ser d’una altra manera- de la nostra fantàstica reportera gràfica, l’Annia, a la qual tots nosaltres devem les il·lustracions dels nostres articles.

Com a colofó de la sèrie Emporiae MMXI el vídeo de la Michelle, que publiquem després un llarg procés d’edició. Esperem que el resultat final, sempre millorable però fruit d’esforç i il·lusió, us agradi.

Jordi i Ilya
2n Batxillerat Institut Isaac Albéniz