On comencen les bases de la medicina occidental? Quina relació poden tenir racionalitat i coneixement? És possible aplicar el mite a la medicina? Descobrim-ho.
Per poder conèixer els orígens de la medicina actual hem de retornar a la Grècia dels presocràtics, Parmènides, Heraclit, Anaximandre, Anaxímenes, Demòcrit, etc… És en aquest moment, al segle VI aC quan uns pocs començaren a allunyar-se de les explicacions donades pel mite i procuren buscar el significat de les coses per si mateixos, λόγος. La medicina va adquirir una nova formulació, separant la ciència de la religió, i, a partir d’aleshores, la medicina ha esdevingut científica.
En un principi, Apol·lo era el déu de la medicina fins que va delegar aquest càrrec al seu fill Asclepi, quan Apol·lo el va salvar del ventre de la seva mare, Coronis, assasinada pel propi Apol·lo, en un acte de gelosia, va enviar el seu fill Asclepi al mont Pèlion on va ser cuidat i instruït pel centaure Quiró. Segons la mitologia, un cop Asclepi va aprendre tot el que s’ha de saber sobre medicina gràcies a Quiró, cuidador i mestre seu, començà a aplicar els seus coneixements i arts mèdiques per nombroses ciutats gregues. El tipus d’art que dominava Asclepi era considerat una medicina màgica-religiosa que gaudia d’un èxit sobrenatural. Segons la llegenda, Zeus es va veure obligat a destruir Asclepi amb un raig després de que el famós mestre de la medicina es dediqués a ressuscitar alguns morts i col·laborés a la despoblació del món d’Hades amb la seva medicina ja que hi havia menys morts.
Dintre de la vida quotidiana de grecs i romans, Asclepi tenia una gran rellevància, hi havia multitud de temples dedicats a ell i a la cura de tot tipus de malalties, les quals es consideraven malediccions. Als temples dedicats a Asclepi era on es dirigien tots aquells que volien curar els seus mals o calmar-los, allà eren els sacerdots qui rebien els malalts per sotmetre’ls a un seguit de rituals de caràcter ascendent, és a dir, la curació s’aconseguia arribant a l’últim grau místic, tot allò previ era una preparació per tal d’arribar a l’objectiu final, que ja podia ser curar-se o calmar el dolor gràcies a l’ajuda divina d’Asclepi. També és cert que els sacerdots dels temples exigien ofrenes de tot tipus per concedir l’estància al temple d’Asclepi, on seria curat.
A aquesta antiga Grècia, el metge o ἰατρός era un sacerdot de culte al déu Asclepi, i la seva activitat professional es limitava a vigilar les ofrenes i els donatius, complir amb els rituals religiosos i pot ser ajudar a algú que ho necessités per incapacitat o donar petits consells, més que un metge era més semblant al que seria un bruix o chamán de la medicina primitiva.
La medicina grega va estar molt condicionada pels temples dedicats a Asclepi durant mil anys, des del segle X fins l’any 0.
És a partir del segle V aC quan es començà a buscar i trobar unes explicacions més lògiques, les malalties deixen de ser maleficis, pèrdues de l’ànima, o mals d’ull per convertir-se en efectes de la naturalesa, la naturalesa sensible. Alguns escrits de Plató fan referència a Hipòcrates com a metge seguidor d’Asclepi, poca cosa se sap d’ell, la seva figura és quasi llegendària, tot i així el seu nom s’associa amb un dels descobriments més importants de tota la història de la medicina: que la malaltia és un fenomen natural. Per tant la tradició ha consagrat a Hipòcrates com el defensor del concepte de què les malalties no tenien un origen diví sinó que les seves causes es trobaven a l’àmbit de la naturalesa, com per exemple el clima, l’aire, la dieta, la geografia, etc…
Aquesta idea no sorgeix del buit, sinó que estava condicionada per les idees i conclusions d’altres filòsofs anomenats presocràtics, com Milet, Anaxímenes, o els propis pitagòrics els qui aplicaven les matemàtiques de forma precisa al món real quedant totalment asombratas pels seus propis descobriments. Tot aquest afany per descobrir i resoldre les inquietuds més quotidianes va ser causat per la consagració de les polis amb el seu corresponent fòrum, on tothom dialogava, negociava… També el mercat marítim va obrir les portes a Grècia en quant el que es refereix a coneixements d’altres cultures, com per exemple l’egípcia sense la qual no haguessin descobert les matemàtiques. Tots el filòsofs sorgits al segle V aC són homes lliures, pensadors, i grans estudiosos de diverses matèries com astronomia, geografía, biologia, etc…
En l’àmbit de la medicina, Hipòcrates de Cos és considerat el pare de la medicina i se li atribueix a ell el famós i encara actual jurament hipocràtic. Hipòcrates va ser un excel·lent observador per tal de perfeccionar la seva pràctica clínica, aplicava el seu propi mètode igual que Descartes per arribar a les seves conclusions, el mètode hipocràtic.
Corpus Hipocraticum és on es recullen una gran quantitat de teories, coneixements, pràctiques, cures, en resum tot allò relacionat amb la medicina. No se sap amb certesa qui ni durant quant de temps va ser escrit el Corpus Hipocraticum, ja que és un recull de diferents idees, basades en allò purament racional, escrites durant més d’un segle.
Hipocràtes crea un mètode de diagnòstic molt innovador i que donà peu al nostre diagnòstic actual. És un metge subjectiu que dóna molta importància al que sent el pacient, també al clima, a l’època de l’any, a l’activitat diària del pacient així com a la dieta que segueix, dóna molta importància a la physis del pacient. Alhora Hipocràtes es caracteritza per l’ús de la dieta, els banys, i tractaments fisiològics sobretot.
Tot i els grans descobriments de Hipòcrates, la medicina religiosa (Asclepi) i la medicina hipocràtica continuen alternant-se fins l’any 0 aproximadament.
Un dels aforismes més coneguts d’Hipòcrates és Ars longa, vita brevis, segurament el seu ofici li va permetre treure aquesta encertada conclusió.
Per concloure, com en tot en la història sembla ser que la medicina també ha tingut la seva pròpia batalla, una batalla que confronta irracionalitat contra racionalitat, i sembla que la racionalitat basada en sentits i experiència ha quedat palesa en la nostra societat actual i la nostra medicina té unes bases de desenvolupament totalment científiques, encara que avui en dia són moltes les persones que intenten curar a les persones pel medi espiritual tal com feien els antics sacerdots i seguidors d’Asclepi. L’única explicació que trobo a que mai hagi predominat la racionalitat per sobre de la irracionalitat per complet i viceversa és que l’ésser humà és un ésser irracional i racional a la vegada, és la característica principal de l’home.
Tasca: visioneu aquest vídeo del Museu de Sant Boi sobre Galè i comenteu-lo.
Marc Pelegrín
2n de batx. Grec
Marc, potser podries demanar als aràcnids i aràcnides: per què encara avui molta gent demana el parer de la medicina no oficial per curar-se?
Hi ha un llibre molt interessant de Jordi Vila i Alcalde: Diálogo aventurado entre homeopatía y mitología, La Liebre de Marzo, Barcelona 2004.
És un article molt interessant, la medicina i les seves interpretacions al llarg dels segles, basada en actes sobrenaturals o en fets racionals de la pròpia natura, en déus com Asclepi – Esculapi o Hipòcrates.
Bé, he de dir que és veritat que la medicina ha canviat molt i cap a millor, però no hi veieu un paral·lelisme anb la realitat actual? Vull dir que encara hi ha gent que, tot i saber les raons de l’existència de certs mals, recorren a sacerdotesses o “bruixes” per trobar remei als seus mals. I no estic parlant d’altres llocs del món (que també ho fan), parlo del nostre propi país i totes les vegades que surten dones dient que tenen poders i en les fires d’esoterisme freguen fang pel cos dels clients o bé els venen aparells que funcionen amb aigua o en foc dient que aporten propietats medicinals. I no només això, l’hipnotisme s’està posant de moda.
El canvi d’una societat mística a racional és evident, però ara mateix les pràctiques dels orígens es realitzen perquè encara la gent no hi creu del tot en la ciència i el que ells interpreten com “medicina”.
Què en penseu vosaltres?
Al principi de la història de Grècia, la cura de les malalties esta relacionada amb déus, en canvi a partir del segle V aC es comencen a buscar explicacions lògiques. Ja no creuen en maleficis, pèrdues de l’ànima, o mals d’ull.
En primer lloc, si parlem de la medicina grega més primitiva podem dir que es basava en la màgia i els encanteris. Homer, en grec Ὅμηρος, un gran poeta grec, considera que el déu Apol·lo, en grec Απόλλων, déu de la bellessa masculina, música, poesia i medicina, era l’encarregat de curar tot tipus de malalties.
Més tard, el mateix poeta en el seu llibre de la Íliada ( que narra una part de la Guerra de Troia, concretament els 51 dies del setge a la ciutat de Troia)mostra un gran coneixement de la medicina, del tractament de les ferides …
Més tard, Apol·lo va ser substituït per el seu fill Asclepi, en grec Ασκληπιός. Els grecs el veneraven i es diu que ell curava els malalts per la nit, i que al matí ja estavan totalment recuperats, gràcies a que ell i la seva serp, l’atribut amb el qual esta relacionat actualment, tocaven la part malalta i la curaven.
Cap a l’any V aC es començà a buscar i trobar unes explicacions més lògiques.
Sabem que es van fundar dues escoles Cos i Cnidos, en les quals es va progressar en medicina. Alguns dels seus millors estudiants van contribuir al “Corpus hippocraticum”, com bé es comenta a l’article. Tot i així, Hipòcrates, en grec Ἱπποκράτης, es considera el fundador de la medicina. Aquest va ser un metge de l’Antiga Grècia del segle de Pèricles, moment de més explendor de Grècia.
Com a conclusió s’ha de dir que aquest treballs basats en la ciència no esmenten cures sobrenaturals.
Molt bon article, Marc, molt complet.
Carla, celebro que t’adonis que els humans no hem canviat tant al llarg de la història: “Nihil novum sub sole”
Ariadna, has fet un comentari força interessant, però hi faltaria la comparació amb l’actualitat, que enriquiria molt el text.
Bon artícle, està bé informar-se de com hem aconseguit la medicina que tenim ara! Mai és dolent informar-se, i encara menys si és d’alguna cosa tant important com la medicina.
Salve!
Anys enrere, abans de la il·lustració, les malalties estaven relacionades amb els déus, l’explicació de tot, era perquè déu ho havia causat. Fins que van començar a apareixer grans filòsofs que donaven una explicació lògica a les malalties.
Per això és diu del mite al logos: de les explicacions sobrenaturals a explicacions lògiques com hem pogut arribar a la medicina.
Trobo que està molt bé aquest article, està molt complert i molt ben explicat. És interessant poder saber com hem arribat a la medicina.
Ave!
A Gràcia al principi de tot les cures de les malalties estaven relacionades amb els deus, i al pas del temps va començar-se a buscar el perquè de cada malaltia amb el seu raonament, ja que creien moltt en la magia, en els mals d’ull…ha sigut interesant llegit tot això (una mica pesat) pero interesant!
SALVE!
Gran article, ens fa veure de com a evolucionat la medicina des d’aquella epoca fins ara ja que aquella medicina es la mare de l’actual.
Salveee! 🙂
Bon artícle, està bé informar-se de com hem aconseguit la medicina que tenim ara! Mai és dolent informar-se, i encara menys si és d’alguna cosa tant important com la medicina.
Per saber-ne més: Història de la medicina a Roma http://losensayos.com/2012/07/19/historia-de-la-medicina-en-roma/#.UA-X_2E0Oa8
Estris de medicina grega: https://www.facebook.com/photo.php?fbid=500733099940217&set=a.204312416248955.57590.204192376260959&type=1&theater
“Tras estudiar los compuestos de seis tabletas encontradas en un naufragio de la era del Imperio Romano de más de 2.000 años de antigüedad, científicos descubrieron que se trataba de un medicamento para infección ocular.” El Mundo
http://www.bbc.co.uk/mundo/noticias/2013/01/130108_medicina_antigua_pozzino_men.shtml
La medicina en la Grecia antigua
http://latunicadeneso.wordpress.com/2013/03/19/la-medicina-en-la-grecia-antigua/
La medicina en l’època romana, del 7 de juny al 8 de setembre de 2013 al MAC Girona.
χαίρε!
Ara s’aproxima la setmana de la ciència i a les alumnes de segon de batxillerat de grec ens ha tocat parlar sobre aquest famós pensador Hipòcrates. Fent recerca sobre articles que ens pugin servir una mica de guia per poder començar el nostre projecta i profunditzar més per poder compartir a l’aracne els nous coneixements, m’he centralitzat en aquest article per que m’ha cridat l’atenció aquesta relació filosòfica al títol i per el que veig ha sigut molt interessant.
He pogut orientarme molt bé per on començar una mica el que seria la nostra recerca d’informació, Hipòcrates com a fan d’Asclepi, però a causa d’aquestes preguntes curioses que es fan els lliures pensadors tenim avui dia l’avanç mèdic que tenim.
Una de les nostres companyes s’encargarà de treballar amb la etimologia de la ἰατρός, que també m’ha agradat trovàrmela aquí ja que així puc relacionar el treball de la meva companya amb el nostre i a més saber el significat per poder utilitzarla.
Pingback: Idees gregues sobre el fet de menjar i de beure | Menjar i beure a l'Antiga Grècia
Pingback: Fer dieta a l’antiga Grècia | Menjar i beure a l'Antiga Grècia
Pingback: Jurament Hipocràtic | Aracne fila i fila
Xaipe,
No estava gaire familiaritzat amb els mites grecs referents a la medicina. Resulta que els grecs van ser el primer poble en adonar-se de què la medicina anava molt més enllà del mite, i això els va ajudar a ésser una de les civilitzacions més avançades en aquest àmbit en el seu temps. Tot i això, continuaven rendint culte a déus com Asclepi, al qual hi ha consagrat un temple a Empúries. No sóc partidari de la religió, però entinc que en aquella època els homes atribuien el sentit de les coses a éssers místics i totpoderosos. Per sort els grecs van aconseguir mostrar una tendència més científica en aquest aspecte, pñerò també s’ha de dir que la majoria de la població va continuar creient en l’existència de déus que s’encarregaven de la salut i proporcionaven els coneixements mèdics als homes.
Molt bon apunt! És interessant com encara segeuixen vigents els consells ètics de les ciències gregues, tot i que s’ha de dir que han viscut un procés de transformació durant els segles , és a dir els grecs han passat de l’ho mític , a busacar el λόγος. La medicina va separar la ciència de la religió, i des de aquest moment la medicina ha passat a ser científica. Han passat de Aclepsi a Hipocràtes.
Tot i així la medicina grega contribueix de manera important a una coherent imatge científica del món actual. Però tambè s’ha de dir que molts no creuen en una cura solament cièntifica.
Xaipe!
Em sembla increïble que ja a l’antiga Grècia es cregués que les malalties no són causades ni pels déus ni pels dimonis. Ells ja sabien que eren per causes naturals. La veritat és que sembla sorprenent que després, en l’edat mitjana tots els coneixements que havien adquirit els grecs, van “suprimir”, fent que la gent només pogués creure en el que deia a l’església per controlar a la societat.
I si eres un científic que pensava que per exemple la terra era rodona, prepara’t, perquè et cremaven a la foguera o et torturaven. I no oblidem pas a la Santa Inquisició, aquells qui es dedicaven a perseguir a les persones que deien quelcom contrari al que deia l’església.
La curiositat científica dels grecs era molt àmplia: física, matemàtica, astronomia i geografia. Tales, Anaximandre, Anaximenes i Heràclit són els grans representants del corrent naturalista, que més tard, continuarà amb els atomistes, com Leucip i Demòcrit. Pitàgores i els seus deixebles, que van contribuir substancialment al progrés matemàtic, representen l’aspecte idealista. Cap a l’any 300 aC, Alexandria va substituir Atenes i va ser el centre científic més important del món grec.
En la biologia Aristòtil, precedit per metges com Alcmeó de Crotona, Empèdocles d’Agrigent i Hipòcrates de Cos i fins i tot d’algun pensador com Anaximandre, va ser sistematitzador i el veritable creador de la biologia. Per a Aristòtil, l’ànima era el principi de la vida i en distingia diferents tipus: la nutritiva, pròpia de les plantes, la sensitiva, pròpia dels animals i la racional, pròpia dels humans.
En la ciència el gran primer pas va ser separar la ciència de la religió i a partir d’aleshores, la medicina ha estat científica.
El metge més important va ser Galè de Pèrgam. Va fer estudis anatòmics, sobretot ossis, en animals i es va referir a l’home; pot ser considerat el fundador de la fisiologia experimental, perquè va donar molta importància a l’experimentació i la dissecció.
Va ser aquest canvi del mite al logos que va permetre el desenvolupament de la ciència i la medicina, encara que és curiosa tota la cultura mitològica que havia tingut Grècia fins aquell moment.
https://latunicadeneso.wordpress.com/2018/03/24/un-valioso-texto-oculto-de-galeno-leido-por-primera-vez-en-1-000-anos/
http://www.thehistoryofancientgreece.com/2018/08/078-healing-and-medicine.html